Hi havia un pla per qual la reina faltara: no era cap secret. Al llarg dels anys s’han anat fent públics els detalls sobre l’anomenada operació London Bridge. La reina d’Anglaterra ha passat els seus últims dies a la seua residència d’estiu, al castell de Balmoral, a Escòcia. “Si la vida de la reina acaba a Balmoral aquest seria un bon final”, deia Patricia Dreyer, periodista coneixedora de les interioritats de la corona britànica. “Ella sempre ha sigut feliç en aquest castell, perquè hi podia viure com una dona normal, llevat quan el primer ministre la visitava”. A Balmoral, Isabel II caçava, conduïa i anava de pícnic amb la família.
Però dimecres, la reina va haver de cancel·lar la seua participació en una reunió virtual del seu Consell Privat. El dia anterior havia sigut visitada per Boris Johnson, que presentava la seua dimissió, i tot seguit per Liz Truss, que seria nomenada primera ministra per la reina.
Una altra periodista, Anja Rützel, que es trobava a Londres per a cobrir un concert de Gary Barlow, informava que els presentadors de la BBC ja havien rebut instruccions per a utilitzar indumentària fosca. “Alguns semblen haver hagut de fer l’esforç per a no referir-se a la reina utilitzant verbs en passat”.
Al migdia del dijous, els metges de la reina ja havien expressat preocupació per la seua salut, i havien recomanat un seguiment mèdic. Els seus quatre fills i els seus nets es van traslladar a Balmoral.
La monarquia britànica no tenia poder polític directe, però Isabel II va ser una de les personalitats més importants i influents en aquest àmbit. Ella mateixa va ser identificada com el símbol dels grans canvis del seu país durant els setanta anys del seu regnat gràcies a haver transmès una imatge de sentit incondicional del deure i la perseverança.
Es va convertir en reina el 1952, quan la Gran Bretanya encara era una potència colonial. El 1997, Hong Kong seria entregat a la Xina i el Regne Unit es desposseïa del seu últim gran territori d’ultramar. Posteriorment, la reina mantindria la relació i el contacte amb les antigues colònies a través de la creació de la Commonwealth.
Quan només tenia 13 anys, Isabel s’havia enamorat de Philip Mountbatten, qui esdevindria duc d’Edimburg. El príncep grec, de família nombre amb orígens a Dinamarca i a Alemanya, va ser el seu gran suport al llarg de la seua vida. El matrimoni va durar fins la mort de Philip a l’abril del 2021, amb 99 anys.
Tot i el seu matrimoni exemplar, la família reial britànica ha experimentat crisis i tragèdies. Per exemple la mort accidental de l’antiga nora de la reina, la princesa Diana, Lady Di, però també per les acusacions en l’escàndol dels abusos contra el seu fill Andrew o la retirada del seu net, el príncep Harry, dels seus deures i els seus drets reials. La reina ho va suportar amb calma característica.
La reina sempre es va mantenir al marge dels afers polítics. Ni tan sols es va pronunciar sobre l’eixida del seu país de la Unió Europea amb el Brexit. Va fer centenars de viatges a l’estranger, el més important dels quals va ser a Irlanda el 2011, considerat un gest de reconciliació amb aquest país que es va independitzar del Regne Unit durant la segona dècada del segle XX. Cap altre cap d’estat britànic havia visitat Dublín abans que el país s’independitzara el 1911. És per això que el paper d’Isabel II sempre s’ha considerat conciliador. La conciliació del seu país amb un món amb el qual, durant bona part de la història, ha estat en disputa. De fet, Isabel II també va viatjar el 1997 al Pakistan i a l’Índia per a celebrar el 50 aniversari de la independència de l’antiga colònia. Dos anys abans havia viatjat a Sud-àfrica i a Nova Zelanda amb propòsits similars. El 1994 va viatjar a Rússia per refer les relacions entre el seu país i l’antic estat soviètic. El seu èxit diplomàtic i la seua capacitat d’aproximar-se a països de relació tradicional hostil és un llegat molt valorat pels britànics.