Vous ne désirez que moi (I want to talk about Duras) (2021) de Claire Simon, parla sobre el tempestuós amor que va mantenir l’escriptora Marguerite Duras durant els seus últims setze anys de vida i ho fa a través d’enregistraments inèdits i fotografies originals de l’escriptora. Al film, a mig camí entre el documental i la biografia, apareix un home (Yann Andréa) que manté una apassionada relació amb una cèlebre escriptora trenta anys més gran que ell i necessita parlar. Yann conversa i conversa amb la periodista que li va fent preguntes, mentre roman completament immers en la fascinació que sent per ella. Ell creu que no pot continuar endavant i en un intent de posar en paraules la intensitat del seu amor, s’obre i el descriu des d’una fascinació i puresa aclaparadora.
El risc com l’entrega a l’altre, el risc com a ofrena que circumdar l’interrogant d’on prové la cremor, el remordiment culpable de la pèrdua, la falta. El risc a la insuficiència, preu a pagar per la puresa digna de la inclinació que basteix l’imaginari i el sotmet.
Yann se sotmet arriscant fins a la seva pròpia identitat a un estat de dependència brutal. Com el nounat s’entrega a l’altre i a allò que el travessa sumint-se en aquest estat de dependència primària que constantment busquem i defugim amb la mateixa energia.
Mentre parla amb la mirada perduda, es despulla i s’allunya del real, sobrevé en ell un estat de suspensió en què s’atura l’alè. Yann s’arrisca a la passió —passatge a l’infinit— que és en el fons la substància del risc, abandonar-se a allò que encara està per conèixer. No es pot entendre, doncs, separadament, intensitat i risc, sinó que l’una és el preu a pagar per a l’altre, el salt al buit, allò que en nosaltres roman en espera. I novament el desig, la irrupció del desig que s’enganxa al cos i organitza la resta de moviments al seu voltant, secretament.
Tal com proposa Anne Dufourmantelle a l’obra Elogi del risc, sabem que “per a córrer el risc de l’amor cal pagar el preu de la veritat, és a dir, de la impossible promesa de ser totalment de si mateix i de l’altre”. Subjugar-se a la incompleció que és la impossible fusió-possessió i que engendra aquest estat d’alerta extàtic que fa cobrar sentit al mot que en llatí significa patiment: passio. Així és com “es grava a foc allò que volem que es perpetuï en la memòria: només allò que no deixa de ferir es queda en la memòria”.
El risc traça l’espai idoni que permet accedir a allò que ens funda i ens travessa. La posada en escena, el despullament intempestiu de les ferides antigues, sense tenir arxius protegits on escorcollar la memòria. Al·legoria a l’obertura, a la possibilitat de fractura i èxtasi. Deixar-se entremesclar amb l’inconegut, deixar-se envair per la percepció i les imatges vingudes de la nostra capacitat perceptiva infinitament més amplia que el jo. Travessar les fronteres de la percepció a risc de perdre les fronteres de la identitat pròpia com li acaba per succeir a Yann, que, des de la seva valentia i determinació s’exposa al risc de perdre’s, flirteja amb l’abisme i la destrucció, fins a aconseguir una percepció ampliada de l’amor que sent. Així ho reconeix quan afirma que ell és incapaç de deixar-ho enrere perquè obté un amor complet de Duras.
A voltes cal penetrar en el domini de la penombra, de la indistinció aparent, de la confusió per aconseguir sublimar -el risc com a preludi de la sublimació-. El revers, però, serà la por. Apropiant-me de les paraules de Dufourmantelle, la por que s’envela al voltant de cada esdeveniment com una crisàlide. La por de no ser estimats, la por de ser abandonats, traïts, la por al fred, a la gana, al dolor, a la solitud, al fet que passi la vida sense que passi absolutament res. I és precisament per la por que entrem en l’era de l’anestèsia continua amb lleures organitzats, pensaments dirigits i vides com engrunes del que podria haver estat. Objectes i objectes, sobreproducció per atordir-nos, impedir la sorpresa, esvair l’instant. Vivim sota aquesta anestèsia local buscant desesperadament una substància —un adveniment— o un amor que pugui despertar-nos sense espantar-nos massa. Voldríem un risc segur, a mitges, allunyat de l’hostilitat que representa endinsar-se en territoris inconeguts. Però potser només aquell qui s’arrisca amb totes les seves conseqüències, i aconsegueix descendir fins al nucli del sentiment desprotegidament, esdevé capaç d’aquest amor total que reconeix sentir Yann.