El pont De Hef, al port de Rotterdam, és un monument nacional dels Països Baixos i ha sobreviscut més d’un accident nàutic. Aital icona arquitectònica, però, queda petita al costat de Jeff Bezos. El tercer home més ric del món espera l’entrega d’un enorme iot de 127 metres d’eslora conegut amb el codi «Y721» que justament s’ha construït a les drassanes de Rotterdam. Un cop llest, els pals de la nau havien de ser tan alts que, per transportar-lo pels canals de la ciutat, calia desmuntar part del pont De Hef perquè aquest portent de la nàutica llisqués cap al mar. Finalment, es trobà una solució alternativa, però la intenció inicial hi era. El cost de la maniobra li era ben igual, a Bezos. De la mateixa manera que tant li feia que milers de ciutadans volguessin llançar ous sobre el vaixell el dia del seu viatge inaugural.
Elon Musk, que encara és una mica més ric que Bezos, té prou feina amb l’empresa automobilística Tesla i amb l’empresa aeroespacial SpaceX. Per divertir-se una mica, però, va proposar-se comprar Twitter per 44 mil milions de dòlars. Sembla que finalment les normes que regulen la xarxa social no van acabar-li d’agradar i ara tampoc no acaba de veure clar el preu. Així, doncs, per ara es dedica a debilitar la posició del seu objecte de desig per poder-lo conquerir més fàcilment.
L’augment dels preus de l’habitatge tampoc no és cap problema en aquests cercles. El multimilionari Cheung Chung-kiu, resident a Hong Kong, va desemborsar més de 200 milions de lliures per una caseta de 45 habitacions a Londres. D’aquesta manera, quan visiti la capital britànica de tant en tant no s’haurà de quedar en un hotel.
Davant d’aquestes xifres, el multimilionari indi Mukesh Ambani no pot fer més que riure per sota el nas, i és que aquestes són les dimensions del garatge de casa seva, un immoble de sis pisos que allotja els 168 automòbils que posseeix. La majoria són models poc habituals de Bentley i Aston Martin que es dedica a col·leccionar. Models que ronden el milió d’euros cada un.
Pocs són els excessos d’aquesta mena que acaben essent públics. Desenes de milers de súper rics, de rostres tan desconeguts com els seus noms, gaudeixen d’una vida d’hedonisme i luxe de la qual la majoria de persones no en sap res. I ells en són plenament conscients.
Cada cop acumulen més proporció de la riquesa mundial. Des del tombant de segle, el patrimoni de l’elit multimilionària global ha augmentat exponencialment.
Els 2.668 multimilionaris d’arreu del món tenen més de 12 bilions de dòlars; si s’hi afegeixen els milionaris, la xifra augmenta als 165 bilions d’euros (tenint en compte el canvi de moneda). Això és gairebé 50 vegades el PIB d’un país com Alemanya.
Tot i així, aquesta reduïda elit no en té prou d’amassar cada cop més riquesa, sinó que també intenta amb tots els seus mitjans cedir-ne tan poca com sigui possible.
L’any passat, un equip de periodistes va aconseguir les dades fiscals d’individus súper rics. Un cop analitzades, van veure fins a quin punt els multimilionaris se serveixen de trucs de tot tipus per eludir el fisc i van determinar que pràcticament no paguen res a l’erari públic. Entre el 2014 i el 2018, Elon Musk tan sols va pagar un 3,3% d’impostos. Jeff Bezos un ridícul 0,9%.
És clar que això no impedeix Bezos de rebutjar qualsevol tipus de mesura redistributiva. Justament fa poques setmanes va manifestar-se públicament en contra dels plans (fracassats) de Joe Biden per augmentar els impostos a les empreses multinacionals amb l’objectiu de finançar programes educatius i de lluita contra el canvi climàtic. Més despesa estatal només serviria per fer augmentar la inflació, afirmà Bezos. Per aquest motiu ja estava bé que fracassessin els plans del president.
La reacció de la Casa Blanca, però, fou inusualment dura. No és difícil d’entendre per què una de les persones més riques del món rebutja un programa econòmic destinat a la classe mitjana i que només es pot finançar «en la mesura que els contribuents més rics hi aportin una part proporcionalment justa».
A Europa la situació no és tan extrema, però també hi ha prou mesures per amagar-se del fisc. Precisament, les persones amb més patrimoni d’alguns països a vegades tenen taxes fiscals clarament més baixes que els ciutadans amb ingressos mitjans.
El sistema de distribució de la riquesa a nivell global sempre ha tingut trets perversos que permeten que els rics cada cop ho siguin més i els pobres cada cop més pobres. Tanmateix, en temps de crisis globals, hi ha el risc de perdre totalment el control de la situació.
La crisi financera va afectar principalment els contribuents normals, que van haver d’assumir els rescats bancaris i els quantiosos paquets conjunturals. Ara la situació empitjora per moments: la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, la crisi climàtica. Cada una d’aquestes crisis és prou dramàtica per posar en perill l’economia i el benestar. Cada una requereix d’uns esforços ingents.
En conjunt, però, podrien crear una tempesta perfecta: la globalització i el comerç mundial avancen a batzegades, els preus augmenten a un ritme vertiginós i l’economia xinesa corre el risc d’esmicolar-se. Tot plegat seria una autèntica esllavissada.
I les persones més afectades serien, de nou, principalment els segments econòmicament més dèbils de la societat. Per a moltes famílies, pagar la factura de la calefacció o la compra del supermercat ja suposa un problema. Fins i tot els que formen part de la classe mitjana alta tenen bons motius per estar preocupats pel futur si els interessos dels crèdits augmenten gaire de cop i volta, la inflació creix més i l’economia mundial avança a empentes i rodolons.
Tot plegat al mateix temps que s’han d’assumir uns costos enormes. D’una banda, cal construir una estructura de subministrament energètic per deixar de dependre de Rússia i també s’han de reduir els costos de la pandèmia a nivell global. Els estats i els contribuents, doncs, durant els propers anys hauran de desemborsar centenars de milers de milions d’euros en concepte de costos addicionals.
En una situació com aquesta, es pot permetre que un grup elitista dins dels súper rics i format pel 0,01% de la població més rica continuï vivint aïllat amb l’11% del total de la riquesa mundial? Un grup de persones que només s’han de preocupar perquè, arran de l’augment de la demanda, s’han d’esperar més d’un any per rebre el seu nou Lamborghini. Un grup de persones que es lamenten perquè l’espai aeri de certes metròpolis està saturat d’helicòpters anant amunt i avall tot portant els seus ocupants de compres, a cases d’estiueig o a sopar fora.
I no cal dir res dels oligarques russos que continuen vivint tan tranquils i viatjant en jet privat de Londres al resort d’esquí suís de Gstaad gràcies a un patrimoni de magnituds obscenes que han tret del país com han pogut. Els oligarques que observen en silenci com els seus conciutadans queden esclafats entre la dictadura de Vladímir Putin i les sancions econòmiques d’Occident.
La classe mitjana potser pateix l’augment del preu dels immobles i del litre de carburant. Els súper rics, però, no tenen on deixar el iot. Des de Mònaco fins a Cannes, els ports esportius es queden sense espai per acollir els enormes iots tot i haver-s’hi fet successives ampliacions, i és que la xifra de vaixells privats s’ha duplicat durant l’última dècada.
A la zona de Hollywood Hills, a Los Angeles, les cares més conegudes de l’elit de l’entreteniment, com Kylie Jenner, paguen de cop 40 milions de dòlars per comprar diverses cases, mentre que al centre de la ciutat el número de persones sense sostre ha assolit màxims històrics. I, parlant de Jenner: té 24 anys, l’última casa que s’ha comprat té 14 banys i hi ha dies en què no sap si prefereix sortir amb el Bugatti, el Rolls Royce o el Lamborghini. Donar diners, per cert, no és una preferència per a ella. Temps enrere, un amic seu en va necessitar per a una intervenció quirúrgica i ella va dedicar-se a demanar als seus seguidors a les xarxes socials que li’n donessin. Personalment va aportar just 5.000 dòlars.
Els cercles polítics i d’economia ja parlen de l’aparició d’una estructura “neofeudal”. Als països occidentals industrialitzats i a les regions asiàtiques que han viscut un major creixement econòmic sembla haver tornat a crear-s’hi una societat de classes diferent de la d’antany, però igualment confosa. En aquest cas, la nova noblesa està formada per un petit estament de multimilionaris.
A sota d’aquesta capa social hi ha la gran massa de ciutadans amb ingressos mitjans que, perillosament, cada cop estan més disgustats amb l’estancament dels salaris i l’augment dels impostos, de les despeses i dels preus. A Alemanya, sense anar més lluny, tres quartes parts dels ciutadans opinen que el sistema tributari actual és injust.
I ho creuen amb raó. Durant dècades, el governs de les zones més benestants d’Europa, Àsia i Amèrica es van dedicar a rebaixar els impostos a les empreses, a eliminar els impostos al patrimoni i a configurar tot tipus de models de reducció d’impostos amb l’objectiu intentar atreure els individus més rics cap als seus països respectius. I ho van poder fer amb l’ajuda de tota una indústria ben disposada i equipada amb exèrcits de juristes, banquers i auditors que prometien a la clientela acomodada una vida en la qual el fisc no hi tenia cabuda. Ho van aconseguir prou bé.
A Alemanya, les taxes tributàries als guanys de les societats de capital han disminuït en més d’un 20% des de l’any 2000. Als Estats Units, les taxes fiscals dels 400 ciutadans més rics del país pràcticament han quedat reduïdes a la meitat gràcies a les reformes fiscals de l’expresident Trump. El 16% més ric del país acumula setze vegades més de riquesa que el 50% més pobre. L’any 2000 tan sols eren quatre vegades més.
Aquesta tendència és perillosa, ja que la desigualtat i l’extremisme solen anar agafats de la mà. I les conseqüències són visibles arreu: Trump, el Brexit, el partit extremista alemany AfD, Marine Le Pen fregant la presidència de França amb les puntes dels dits o el cas d’Itàlia, on el neofeixisme lidera les enquestes prèvies a les eleccions que se celebraran al setembre.
Així doncs, a molts llocs s’estan buscant maneres de frenar aquesta acumulació extrema de riquesa sense ofegar, però, l’economia i les empreses. Als Estats Units, a finals de març el president Joe Biden va anunciar la creació d’un impost mínim als ingressos dels multimilionaris: aquelles persones que tinguin més de 100 milions de dòlars hauran de pagar impostos anuals sobre l’augment del valor de les seves finances i del valor de les seves accions. A Alemanya, el president del partit democratacristià (CDU), Friedrich Merz, s’ha manifestat a favor d’augmentar l’impost de successions. A la Xina, el president Xi Jinping va anunciar que, a partir d’ara, la riquesa creixent del país s’ha de repartir de manera més justa.
Tanmateix, les condicions que regulen la globalització permeten l’existència d’una via per sortir de la trampa de l’acumulació de riquesa? Segons l’economista francès Thomas Piketty, famós pel llibre El capital al segle XXI, és molt poc probable. En el capitalisme modern, marcat pels ingents mercats financers i una munió de possibilitats d’inversió a escala mundial, qui s’aconsegueix fer ric, gairebé està obligat a ser-ho cada cop més, «i a un ritme molt accelerat».
Al capdavall, doncs, l’única opció factible és canviar el sistema. Més d’un dels individus d’aquesta nova noblesa econòmica ja se n’ha adonat.
«L’Estat ens ha de gravar amb més impostos», afirma Ralph Suikat. L’empresari acaba d’aparcar el Tesla al garatge i es dirigeix amb pas decidit cap a un edifici d’oficines amb parets de vidre situat al centre de Karlsruhe, al sud d’Alemanya. Suikat ha dedicat mitja vida a dirigir una empresa de software per a advocats i administradors judicials. Cinc anys enrere va vendre-la per molts milions d’euros i des de llavors ha pogut viure de la rendibilitat que li han proporcionat les inversions del capital, de la quals en paga un 26% en impostos. Suikat es planteja qüestions molt fonamentals sobre la justícia del sistema tributari del país i sobre la justícia del sistema capitalista.
Es pregunta, per exemple, per què l’Estat grava menys els seus ingressos que els de molts dels seus antics empleats, que, de mitjana, pagaven un 30% o més dels seus ingressos en impostos. I no entén per què molts dels seus col·legues empresaris celebren el modus operandi de multinacionals com Amazon, que de molt temps ençà amaguen els guanys en paradisos fiscals i no tracten bé els seus treballadors. «El nostre sistema econòmic», explica Suikat «s’ha tornat disfuncional».
En gran mesura, l’actual situació rau en el fet que l’economia post industrial té més aviat poc a veure amb el capitalisme del segle passat. El capital és molt més líquid, es mou a gran velocitat i es multiplica encara més ràpid. Els nivells baixos dels tipus d’interès inflen el valor de les accions, dels immobles i dels valors segurs, que solen ser propietat de les persones riques.
Tan sols durant els dos anys de pandèmia, mentre molta gent temia pel seu lloc de treball i els seus mitjans de subsistència, i mentre incomptables petites empreses requerien ajuda estatal per sobreviure, la revista nord-americana Forbes va comptabilitzar 573 nous multimilionaris. I cal tenir en compte que els multimilionaris d’avui no tenen res a veure amb els d’abans.
La revista Forbes va publicar la primera llista de les persones més riques del món l’any 1987. En aquell moment, la liderava l’empresari japonès Yoshikai Tsutsumi. El seu patrimoni, tenint en compte la inflació des d’aleshores, era de 51,7 mil milions de dòlars. El patrimoni d’Elon Musk, que encapçala la llista a dia d’avui, és de 218 mil milions de dòlars.
Gran part dels nous multimilionaris, que engreixen la llista a un ritme inaudit, prové d’una indústria molt jove, la tecnològica. Això no és cap sorpresa. Es tracta d’un sector que ha viscut un auge ràpid i ha conquerit el món gràcies a la digitalització. Així doncs, les empreses que el conformen han esdevingut les més valuoses. A més, centenars de milers d’empleats amb accions de les empreses que els donen feina s’han beneficiat directament de les grans rondes de capitalització que fins i tot han esperonat el valor de petites empreses que han rebut quantitats ingents de capital risc.
L’any 2019, les sis sortides a borsa més grans de les grans empreses de Silicon Valley, com Airbnb, van crear de cop 6000 nous multimilionaris. Tan sols aquesta mitja dotzena d’empreses va repartir-se 230 mil milions de dòlars.
Els últims anys, els ciutadans amb ingressos normals que viuen al voltant de San Francisco es veuen obligats a marxar perquè els rics i les riques que treballen en la indústria tecnològica compren blocs sencers d’habitatges. El president de Facebook mateix, Mark Zuckerberg, és propietari de deu cases de la zona… i també en té a Hawaii, és clar.
L’arxipèlag, de fet, s’ha convertit en un terreny de batalla per als peixos grossos del sector tecnològic. A banda de Zuckerberg i de Jeff Bezos, el pioner de la informàtica Michael Dell va pagar 280 milions per un complex turístic anomenat Four Seasons Resort Maui. La suite que ofereix unes vistes al mar de 180° costa 10.215 dòlars la nit.
El fundador de l’empresa Oracle, Larry Ellison, directament s’hi va comprar tota una illa, Lanai, pel comparativament mòdic preu de 300 milions de dòlars.
Els nou-rics de Silicon Valley que han explorat fer un ús social de la seva sobtada riquesa són més aviat pocs. Ans al contrari. El fundador de PayPal, Peter Thiel, prefereix destinar milions de dòlars a projectes esotèrics que tenen per objectiu allargar-li la vida. I, dementre, va intentar instaurar el seu propi estat en una illa del Pacífic per eludir el que considera unes regulacions estatals constrictives als Estats Units i no haver de pagar mai més cap mena d’impost.
Pel seu cantó, al fundador de Napster, Sean Parker, antic inversor de Facebook que té un patrimoni de 2.800 milions de dòlars, li agrada remugar sobre l’excessiva intervenció de l’estat i l’excés d’impostos. Prefereix destinar els diners a festes extravagants, com el seu propi casament. Durant mesos, enmig d’un paratge natural protegit de Califòrnia, Parker va fer construir un escenari digne de El Senyor dels Anells, incloses les ruïnes d’un castell i les disfresses dels convidats. Sting va cantar-hi davant d’un pastís de més de tres metres d’altura. La factura final es calcula que fou d’uns 3,4 milions d’euros. Després, diverses associacions ecologistes van denunciar Parker per danys mediambientals.
Ralph Suikat, el ric exemplar d’Alemanya, sacseja el cap davant d’aquestes històries. De fet, és cofundador d’un moviment d’empresaris que lluiten perquè s’augmentin els impostos als rics i coopera amb un col·lectiu anomenat “Millionaires for Humanity”. Més de 100 persones riques de diversos països no només volen limitar-se a fer donacions i fundacions; exigeixen, a més, que s’implanti un impost sobre el patrimoni a escala mundial amb l’objectiu de «lluitar contra la pobresa i la crisi climàtica», i de complir «els objectius de desenvolupament de les Nacions Unides». El seu lema és «In Tax We Trust». Confiem en els impostos.
Hi ha pocs motius per fer-ho, però.
D’entrada no semblava que res del que veien a la pantalla tingués cap mena de sentit. Files i més files, i columnes i més columnes amb noms, anys i quantitats de dòlars. «Ens va caldre prou temps per entendre-ho tot plegat», recorda Jesse Eisinger. Finalment van adonar-se que davant seu tenien un tresor únic, una filtració de dades amb les declaracions d’impostos personals de milers d’americans súper rics. Algú les havia fetes arribar de manera anònima al portal ProPublica, dedicat al periodisme d’investigació, i al seu reporter en cap, Eisinger.
Era una informació vertaderament explosiva provinent del fons electrònic de l’agència federal dels Estats Units IRS, que compta amb una de les xarxes informàtiques més secretes i més ben protegides d’Amèrica.
«Era un tresor», afirma Eisinger, assegut per a l’entrevista en un cafè de Brooklyn. Ja fa temps que es dedica a desxifrar xifres misterioses, fins i tot va guanyar un premi Pulitzer per una sèrie dedicada als tripijocs de Wall Street.
Tanmateix, l’equip d’Eisinger va necessitar mesos per desxifrar i verificar unes dades que s’arribaven a remuntar 15 anys. El resultat fou impactant. Jeff Bezos, Elon Musk, Mark Zuckerberg, Bill Gates, Warren Buffett, Rupert Murdoch, Michael Bloomberg: els més rics d’entre els rics guanyaven milers de milions de dòlars cada any i, en la majoria de casos, no pagaven ni un cèntim en concepte d’impost sobre la renda. I ho podien fer de manera totalment legal.
Els més adinerats, de fet, es beneficien principalment del fet que el fisc dels Estats Units es limita a gravar els ingressos reals, però no els increments en el patrimoni derivats dels beneficis en accions o immobiliaris. És clar que, per als rics, aquest tipus de guanys solen ser substancials, mentre que poden reduir artificialment els ingressos monetaris servint-se de les pèrdues en les inversions i dels interessos. Molts milionaris de Silicon Valley s’adjudiquen salaris simbòlics d’un sol dòlar que els permeten reduir encara més la seva càrrega tributària.
Eisinger i el seu equip van aconseguir desxifrar el codi i van visibilitzar-lo per a tothom, llecs o no, ja que van convertir aquell embolic de dades en un “true tax rate”, un índex fiscal real que reflectís la seva càrrega impositiva «de veritat».
En resum: als Estats Units, l’any 2021 una persona amb una renda mitjana en pagava entre el 22% i el 37% en concepte d’impostos; els 25 americans més rics, en canvi, tenint en compte les seves comptes de pèrdues exagerades, en van pagar de mitjana tan sols un 3,4%. I això malgrat que, segons Forbes, entre el 2014 i el 2018 van guanyar un total addicional acumulat de 401 mil milions de dòlars. Així és com poden permetre’s un estil de vida tan luxós farcit de propietats, iots i jets privats. En definitiva, el que els rics aporten a l’erari públic no es correspon en absolut amb el seu poder econòmic.
Segons els càlculs de ProPublica, la taxa impositiva d’Elon Musk entre el 2014 i el 2018 fou de tan sols el 3,3%. En el cas de Michael Bloomberg, de l’1,3%, i Jeff Bezos va aportar l’1% dels seus ingressos a l’agència tributària del país. L’any 2011, essent ja un dels homes més rics del món, fins i tot va aconseguir obtenir una prestació social de 4000 dòlars per haver tingut un fill.
Tanmateix, el més hàbil de tots els multimilionaris a l’hora d’eludir el fisc fou el que sovint es presenta com un ric «bo»: entre el 2014 i el 2018, Warren Buffett va augmentar el seu patrimoni en 24,3 mil milions de dòlars i en concepte d’impostos en va pagar… un 0,1%.
L’equip de periodistes d’Eisinger van analitzar com els inversors més astuts se servien de les regulacions de la jubilació de famílies de classe mitjana per obtenir beneficis accionarials no subjectes a impostos. Van adonar-se, també, de com rebaixaven les seves declaracions de la renda tot comprant equips esportius o assumint deutes milionaris amb la compra d’immobles. Fins i tot de com protegien la riquesa de dinasties nobles fent martingales amb l’impost de successions.
L’escàndol públic estava servit i fou tremend.
A la tardor, la Casa Blanca va publicar un estudi propi dels seus economistes en cap, Danny Yagan i Greg Leiserson, que corregia tan sols mínimament els resultats de ProPublica. Segons aquesta publicació, entre el 2010 i el 2018, el 400 multimilionaris més rics dels Estats Units es van servir de «càlculs incomplerts dels seus beneficis» per pagar una mitjana de tan sols un 8,2% en impostos sobre la renda. Un percentatge que no arriba ni a la meitat del que paguen els ciutadans amb rendes mitjanes del país.
A tot això, aquestes revelacions van deixar la majoria dels milionaris citats més aviat indiferents. Elon Musk, de fet, volia finançar la compra de Twitter gràcies a un dels estratagemes fiscals més habituals: la major part de la riquesa de Musk, calculada en 218.000 milions de dòlars, prové d’accions de les seves dues empreses, Tesla i SpaceX. L’augment de la riquesa derivat de l’augment de les accions no està subjecte a impostos. La tributació es fa efectiva en el moment en què es venen les accions.
Quan els multimilionaris com Musk necessiten molts diners, en comptes de vendre’s inversions el que fan és demanar un crèdit tot utilitzant les accions com a garantia. Els préstecs, encara que siguin de milers de milions de dòlars que s’utilitzaran per obtenir més riquesa, no són diners subjectes a impostos. A més a més, els deutes que s’assumeixen es poden desgravar com a pèrdues.
És gràcies a aquests sistemes fiscals pervertits que el món occidental va camí de convertir-se en una oligarquia, afirma l’economista Gabriel Zucman. Va doctorar-se amb Thomas Piketty i actualment és docent a la universitat d’elit Berkeley, a Califòrnia. La seva recerca, centrada en l’acumulació de riquesa, té molt bona consideració entre els economistes i els polítics. Juntament amb altres col·legues, Zucman va adonar-se que els més adinerats amaguen gairebé 8 bilions d’euros en paradisos fiscals; uns diners que no arriben a les arques dels països occidentals industrialitzats, que perden uns 200.000 milions d’euros en ingressos fiscals. Anualment.
Zucman descriu aquesta concentració de riquesa i d’evasió fiscal com «la promesa incomplerta de la globalització». La liberalització del comerç, les finances i els mercats laborals certament ha enriquit les societats, explica l’economista. Els estats, però, al mateix temps han disminuït els impostos al capital i a les rendes més altes, de tal manera que els beneficis de la liberalització tan sols han revertit en els ciutadans més adinerats.
El dumping fiscal global —la rebaixa d’impostos generalitzada— ha privat els governs dels mitjans necessaris per compensar aquells i aquelles que hi ha perdut més, amb la globalització. Al mateix temps, els estats s’han vist obligats a gravar amb impostos cada cop més alts els ingressos dels ciutadans amb rendes mitjanes per poder pagar els regals dels rics.
Zucman opina que aquest és el motiu més profund del descontentament de les classes mitjans als països occidentals industrialitzats, i també és la base del programa polític que ell mateix en deriva: posar punt i final al dumping fiscal arreu del món i que els estats gravin més el capital. «Si volem salvar la globalització» afirma, «hem de reparar els sistemes tributaris».
És en part gràcies a la recerca d’Eisinger que sembla que ja s’està fent alguna cosa. L’OCDE, per exemple, ha presentat plans per establir uns nivells mínims d’impostos. La Unió Europea, pel seu compte, vol limitar la competència fiscal entre els estats membre. I a Amèrica més de 200 economistes i de juristes de renom van publicar una carta oberta en la qual es manifestaven a favor de la introducció d’un impost sobre la riquesa als Estats Units.
Si el pla es posés en pràctica, seria un canvi de paradigma a l’economia més important d’Occident, una llum d’esperança per a més justícia fiscal arreu del món. Amb tot, no sembla pas que hi hagi cap majoria política a favor d’això en un país tan dividit políticament com els Estats Units.
Alemanya es considera un Estat exemplar en termes de benestar i tributació, ja que compta amb un sistema social i fiscal que llima les diferències més exacerbades entre els pobres i els rics. Per aquest motiu, en aquest país és impossible que hi hagi fissures tan profundes com a l’Amèrica del Nord, oi que sí?
Per saber-ho, cal preguntar a Swen Bäuml, assessor fiscal i jurista especialista en economia. La seva empresa d’assessoria, Infob, està situada al pintoresc poble d’Ingelheim am Rhein, a la riba del Rin, en un edifici històric amb jardins privats. A la vora de l’immoble hi ha una vinya on s’hi planta riesling, chardonnay i pinot negre. De tant en tant, a l’oficina de Bäuml hi entra una lleugera flaire de vi. En aquest lloc és on es dedica a assessorar els seus clients, principalment propietaris d’empreses familiars.
Segons aquest expert, la seva principal preocupació no són els impostos de societats. «Les empreses tecnològiques dels Estats Units solen ser les que recorren a mecanismes radicals d’estalvi d’impostos». Externalitzen bona part del negoci a l’estranger i, d’aquesta manera, aconsegueixen reduir dràsticament la càrrega tributària. «Conceben la maximització dels beneficis d’una manera totalment diferent».
Les empreses familiars clàssiques d’Alemanya, en canvi, tenen un «pensament dinàstic»: «Com puc traspassar el llegat que la família ha construït durant generacions als meus fills i fer-ho d’una manera segura i beneficiosa en termes fiscals?». Bäuml explica que aquelles famílies i persones que durant dècades han anat bastint una empresa d’aquest tipus han viscut guerres i reformes monetàries, i reaccionen malament davant dels canvis polítics. Sense anar més lluny, durant l’última campanya electoral per a les eleccions parlamentàries, el partit socialdemòcrata SPD, els verds dels Grüne i els progressistes del Die Linke van reclamar la reintroducció d’un impost sobre el patrimoni, i això va causar un cert pànic entre la clientela de Bäuml.
Possiblement ja s’estiguin preparant per l’arribada d’un escenari com aquest des d’Àustria. No seria la primera vegada que aquest país atrau els ciutadans alemanys més acabalats cap als Alps. Ja passà el 2007, quan els màxims estaments judicials d’ambdós països van declarar anticonstitucional el dret que regulava l’impost de successions i l’impost sobre donacions de les dues repúbliques gairebé al mateix temps i van remetre la qüestió de nou cap a la política.
Les conseqüències d’aquesta decisió foren totalment diferents. A Alemanya es van aprovar lleis noves i encara més complexes. A Àustria, però, es van suprimir aquells impostos de soca-rel. Des d’aleshores, certes donacions i herències encara s’han de notificar, però no es taxen. Un somni per als rics.
Tanmateix, a Alemanya la població més benestant també troba maneres que el fisc no li toqui el patrimoni. Una estratègia molt popular és la creació d’una societat de responsabilitat limitada, una GmbH. Se serveixen d’un mecanisme molt efectiu i conegut entre els experts com exempció tributària de les participacions: aquelles persones que siguin propietàries d’immobles o d’accions a través d’una societat d’aquest tipus creada amb aquesta finalitat poden reduir la càrrega tributària a la mida d’un bonsai, molt per sota dels impostos sobre la renda de les persones físiques.
El patrimoni immoble no es toca, sinó que només tributa allò que s’ingressa mitjançant el repartiment dels beneficis, com quan una GmbH obté beneficis especulatius derivats de la venda d’accions. I fins i tot en aquest cas, una disposició especial de la llei que regula l’impost de societats, el 95% d’aquests ingressos no està subjecte a impostos. Al 5% restant dels guanys patrimonials s’hi ha d’aplicar encara no un 30% de l’impost sobre societats i de l’impost sobre les activitats econòmiques. Si, a més, la seu de l’empresa està registrada en un municipi benestant com Grünwald, als afores de Munich, el tipus impositiu encara pot ser més baix.
El 30% del 5% de la base imposable equival a una càrrega tributària total d’un marcit 1,5%. Al seu torn, els guanys patrimonials lliures d’impostos poden tornar-se a invertir en accions perquè reportin encara més beneficis que compensaran amb escreix els magres impostos que s’hauran hagut de pagar. Si, a més, hi ha algú que no depèn dels beneficis derivats de la venda d’accions perquè ja guanya prou bé, pot renunciar a l’ingrés dels beneficis de l’empresa i reduir, així, els impostos que ha de pagar pràcticament a zero. En resum, la societat es converteix en un autèntic «cofre del tresor».
Per comparar, una persona amb una renda mitjana ha de comptar amb una càrrega impositiva que inclou l’impost sobre les rendes del capital, l’impost de solidaritat i, si procedeix, l’impost eclesiàstic. En total, un 28% sobre els seus guanys capitals.
El model que inclou la creació d’una societat de responsabilitat limitada, una GmbH, encara té una altra avantatge. Qui vol assumir riscos, com ara comprar més immobles, pot obtenir crèdit de la seva pròpia empresa. Tal com sol passar en els tractes immobiliaris, és una xifra deu vegades superior al capital propi. «D’aquesta manera, els grans patrimonis poden incrementar el seu capital exponencialment», explica Bäuml. Els diners generen diners, que encara generen més diners.
Tot plegat és una praxi legal per a les empreses familiars alemanyes present també en molts altres estats europeus: mecanismes benvinguts d’estalvi fiscal per reforçar les petites i mitjanes empreses del país, per dir-ho d’alguna manera.
És clar que també hi ha empresaris per a qui tots aquests privilegis no basten. A l’estranger encara es poden beneficiar de més avantatges. I també n’hi ha que segueixen les recomanacions de les assessories fiscals.
La capital mundial dels multimilionaris no és Nova York, ni tampoc Londres, sinó Pequin. Una metròpoli ofegada pel boirum i embussos quilomètrics a les carreteres, i on hi regna un clima totalment insuportable: els hiverns són freds i secs, i als estius la ciutat es converteix en un forn tan bestial que només es pot aguantar si un es fica dins dels centres comercials ben climatitzats. La capital xinesa acull 144.000 milionaris. Qui els ha comptabilitzat és Ruper Hoogewerf, que des de l’any 1999 s’ha dedicat a calcular la riquesa de la Xina. El britànic, anomenat Hu Run en xinès, lidera un gran equip d’investigadors que treballen al divuitè pis d’una torre d’oficines de Xangai i analitzen registres mercantils, articles periodístics i informes anuals d’empreses. De tot plegat n’extreuen una llista, l’informe Hurun (Hurun Report), el recompte dels rics del país. «Actualment hi ha 1133 persones amb un patrimoni de milers de milions a la Xina», explica Hoogewerf.
Va començar en una biblioteca, des d’on, juntament amb dos estudiants, va elaborar una llista que incloïa 50 noms. «El 1999 encara no hi havia cap mil milionari», afirma. «La velocitat amb la qual es genera riquesa avui dia és vertiginosa. Està totalment fora de control.» Un d’aquests rics xinesos és Zhang Yiming, que continua vivint a Pequin malgrat posseir un gran patrimoni.
El jove té 39 anys i és el fundador de l’empresa Bytedance, que va llançar al mercat la popular plataforma de vídeos TikTok. Arreu del món, els adolescents passen hores a l’aplicació. Zhang va aparèixer per primer cop al Hurun Report el 2016. «No el coneixia ningú, era a la posició 1903, amb 300 milions de dòlars», explica Hoogewerf. A dia d’avui, calcula el patrimoni de Zhang en gairebé 60.000 milions de dòlars. «La fórmula màgica inclou tecnologia i màrketing.» En un tres i no res, una idea de negoci es converteix en una multinacional multimilionària.
«Cinc o sis anys enrere, enlloc no hi havia ningú que tingués un patrimoni de més de 100.000 milions de dòlars», continua Hoogewerf. I actualment? Fins i tot a la Xina és només qüestió de temps. Ara mateix, la situació allà ja no es pot distingir de la d’Occident. El percentatge de població més rica del país posseeix gairebé el 31% de la riquesa.
«La riquesa comporta una força pràcticament incontrolable. A la Xina també s’han adonat que la influència del govern es va esvaint», explica Hoogewerf. Per aquest motiu, a finals del 2020 les autoritats xineses van començar a controlar més fèrriament les empreses tecnològiques. La sortida a borsa d’AntGroup, que havia d’aportar a l’empresa 37 mil milions de dòlars, es va posposar fins a nou avís. I des de llavors, el fundador d’Alibaba, Jack Ma, pràcticament ha desaparegut del mapa. Unes quantes empreses fins i tot van rebre multes econòmiques.
El vell aforisme que diu «Ser ric és gloriós», del reformista xinès Deng Xiaoping, actualment té una vigència limitada. A mitjan agost 2021, l’autocràtic Partit Comunista Xinès va canviar decisivament d’estratègia respecte de les multinacionals del sector tecnològic i dels multimilionaris, i ho feu per tallar de soca-rel la potencial aparició d’un centre de poder entorn de l’elit benestant de la Xina. Un vespre, a la pàgina web de la televisió estatal es va publicar la versió completa del protocol de la comissió que es dedica als afers financers i econòmics. Un reguitzell infinit de formulacions burocràtiques i de frases buides entre les quals, però, en destacava una. «Gongtong fuyu», el «benestar comú»: d’això tractava tot plegat, i era impossible passar-ho per alt. «Podem permetre que unes quantes persones s’enriqueixin d’entrada i que després instrueixin els altres i els ajudin perquè, junts, puguin esdevenir més rics», proclamava una de les frases clau del document. Naturalment, qui l’havia pronunciada era Xi Jinping.
Els dies després de la publicació, els mitjans de comunicació estatals van dedicar-se a interpretar el document, i l’aparell de l’estat va ajudar-los-hi amb delit a entendre les paraules de Xi. En una roda de premsa, un funcionari de la comissió d’afers financers i econòmics va garantir que la lluita contra la desigualtat no pretenia «matar els rics per ajudar els pobres». Tanmateix, els ingressos exageradament alts ja no serien desitjables d’ençà en endavant i les empreses clarament haurien de fer més per la societat. Donacions? Una bona idea, va explicar el funcionari.
Moltes empresaris van veure clar ràpidament què havien de fer perquè el govern de Pequin no els posés en el punt de mira. Al cap de pocs dies, l’empresa Alibaba va anunciar que faria una donació de 100 mil milions de iuans, gairebé dues terceres parts dels seus ingressos anuals; 20 mil milions de iuans s’ingressarien en un fons destinat al «benestar comú».
Pel que fa a dur una vida d’excessos, els multimilionaris xinesos mantenen una actitud reservada. La Xina continua sent el país del món on es compren més articles de Chanel, Luis Vuitton i vi de Bordeus, «però qui compra equips de futbol i cavalls de carreres són sobretot multimilionaris de Rússia i del món àrab», afirma Hoogewerf.
Fins que va constar a la llista d’individus sancionats per Occident, el principal problema de Roman Abramovich era decidir en quina de les seves propietats de luxe volia passar la nit i quin iot preferia treure a navegar. Una de les seves cases preferides és, en qualsevol cas, el Château de la Croë, situat a la vora de la ciutat d’Antibes, prop de Cannes. Antany havia sigut propietat del monarca britànic Eduard VIII i del navilier grec Aristoteles Onassis. La vil·la, construïda el 1927 i que compta amb uns 2.400 metres quadrats d’espai d’habitatge, va esdevenir propietat d’Abramovich el 2001. Actualment té vuit dormitoris, un gimnàs, un cinema, una piscina de 15 metres de llarg al terrat i accés directe a les aigües del Mediterrani. Es calcula que té un valor de 100 milions d’euros.
A més a més, es calcula que el magnat rus és propietari de cinc iots que tenen un valor conjunt de mil milions de dòlars. El vaixell anomenat “Solaris” tot sol té un valor suposat de 474 milions de dòlars. Té 48 cabines per a 36 passatgers i 60 membres de la tripulació; vuit cobertes, un heliport, una piscina i zona de spa amb jacuzzi.
Xifres d’una exageració similar gairebé tan sols es poden trobar al Pròxim Orient: unes 900.000 lliures esterlines per unes quantes de nits d’hotel a Itàlia i a Grècia, 400.000 lliures més en bitllets d’avió i 55.000 més per setmana en concepte de despeses diverses, com el lloguer d’un iot privat. Aquesta és la factura d’unes vacances d’estiu d’allò més normals de la família reial de Dubai.
Tot plegat es va saber perquè Mohammed bin Rashid al-Maktoum, l’emir d’aquesta ciutat desèrtica a la riba del golf de Pèrsia, i la seva exdona, Haya Ende, l’any passat van comparèixer davant d’un tribunal britànic per discutir els termes de la separació i de la manutenció dels seus dos fills. Finalment, la separació va costar-li al monarca més de 500 milions de lliures, 277.050 de les quals es van destinar únicament a la manutenció anual dels animals de la princesa i dels seus fills, incloent-hi 25.000 lliures per un cavall nou.
Exigir més impostos als rics? Distribuir els grans patrimonis? Tots aquests debats dels quals cada vegada se sent parlar més al món occidental no fan ni pessigolles als individus súper rics del món àrab. Algunes de les persones més adinerades d’Europa, però, no tenen tants motius per somriure.
Si hi ha una qüestió que fa enfadar de valent Ulrich Dietz és l’impost sobre el patrimoni. Als Estats Units potser hi ha molts partidaris d’aquesta mesura. Tanmateix, aquest membre del consell de supervisió de l’empresa de software GFT SE, amb seu a Stuttgart, adverteix que a Alemanya «seria catastròfica per a les empreses familiars i per a les start-ups».
D’entrada, l’actual coalició governamental ha descartat un augment dels impostos, però l’empresari no se’n fia gens ni mica. «Simplement als grans partits polítics hi ha massa gent que no entén la qüestió», afirma.
Dietz és un home eixerit nascut a la regió. Es troba a l’oficina de direcció de la central de l’empresa i té un retolador per encetar a la mà, disposat a explicar el caràcter absurd d’introduir l’impost al patrimoni partint de l’exemple d’una start-up. «Suposem que aquesta empresa assoleix un valor de 100 milions d’euros durant els primers anys», explica mentre escriu la xifra en una pissarra i l’encercla amb una línia vermella. «Arribat a aquest punt, els fundadors haurien de pagar un milió d’euros d’impost sobre el patrimoni, encara que molt probablement no haurien obtingut beneficis». No es pot ser un partit favorable a les start-up i, al mateix temps, reclamar la introducció de l’impost sobre el patrimoni, afirma l’empresari tot fent una línia vermella i gruixuda sobre el paper.
L’empresa de Dietz tingué uns inicis molt modestos i es va convertir en el que s’anomena un “Hidden Champion” amb gairebé 9.000 empleats i presència en 16 països. GFT desenvolupa programes informàtics que permeten als instituts de crèdit gestionar la banca en línia o a empreses del sector industrial gestionar les dades del núvol, un negoci a l’alça, sobretot durant els últims temps. L’any passat, la firma va augmentar la facturació en un 27%, els beneficis fins i tot s’han triplicat i això no ha repercutit negativament en Dietz, en absolut. És propietari del 35% de les accions, la qual cosa equival a un valor d’uns 400 milions d’euros.
Si hagués de pagar impost sobre el patrimoni per aquestes accions, cada any hauria de transferir uns quatre milions d’euros a l’agència tributària d’Alemanya, el Finanzamt: més que els dividends que va obtenir l’any passat. La conseqüència d’això seria que hauria de vendre’s accions per compensar els deutes tributaris. «Cada cop perdria més influència dins l’empresa», explica «i, al final, la podria arribar a perdre.»
Moltes empreses familiars alemanyes no reparteixen la major part dels beneficis, sinó que els inverteixen en l’empresa (un mecanisme que els privilegia a nivell fiscal). Els diners de la classe alta alemanya, doncs, no està invertit en iots, sinó en maquinària. Al voltant del 60% del patrimoni privat del 0,1% més ric dels ciutadans alemanys adults està vinculat a empreses, segons càlculs de l’Institut Alemany d’Economia.
Si l’estat hi fiqués cullerada, certament afectaria moltes persones riques, però també les empreses, els llocs de treball i, en conseqüència, una gran part del substrat econòmic del país. Les empreses, doncs, estarien més mal preparades per fer front a possibles crisis.
Dietz ho va viure en primera persona. A principis d’aquest segle va enganxar-se els dits en la bombolla puntcom, el primer daltabaix de la nova economia sorgida d’internet. En poc temps, el valor de les accions de l’empresa va caure dels 80 als 2 euros, els clients van cancel·lar els projectes i Dietz va haver d’acomiadar unes 150 persones. L’empresa tan sols va poder sobreviure perquè tenia gairebé un 60% de capital propi.
Aquests és el problema d’aquesta suposada recepta màgica per assolir la justícia fiscal i la igualtat. Si el govern fos qui dirigís el capital industrial, privaria a l’economia de la resistència i resiliència de les quals s’ha parlat tant arran de la pandèmia.
No és en va que molts dels economistes considerats d’esquerres tampoc veuen amb bons ulls la introducció d’un impost sobre el patrimoni. Stefan Bach, expert fiscal de l’Institut per a la Recerca Econòmica, és assessor dels partits polítics Grüne (els verds) i SPD, els socialdemòcrates alemanys. No acaba de veure clars els plans de reforma d’ambdós partits respecte d’aquest impost. «L’impost sobre el patrimoni s’hauria d’introduir de nou, fàcilment frenaria les inversions en petites i mitjanes empreses i comportaria la cerca de noves maneres d’evadir els impostos», afirma. «Si es vol fer, com a molt hauria d’imposar-se als patrimonis molt alts».
Això no significa, però, que Bach consideri que no cal canviar res del sistema fiscal d’Alemanya. Ben al contrari: l’economista es lamenta de la delicada situació social del país i les altes càrregues impositives a les rendes mitjanes. Ell voldria gravar més els rics, però no servint-se de les receptes ancestrals dels partits de l’esquerra alemanya tradicional.
Les seves propostes serien diferents. Lluitar contra els mecanismes fiscals de les grans empreses, disposar de lleis més contundents, registres mercantils centralitzats, una llista negra de paradisos fiscals. I com que són sobretot els més adinerats els propietaris d’immobles, defensa que es gravi fiscalment l’increment del seu valor i, per exemple, se suprimeixi l’absurd privilegi segons el qual un immoble es pot vendre al cap de deu anys d’haver-lo comprat sense pagar cap impost per l’augment d’aquest valor. També vol augmentar l’impost de successions, reduint notòriament els amplis privilegis que tenen el traspàs d’empreses i altres mecanismes. A canvi d’això, es podria incrementar l’import exempt d’impostos que pot percebre una persona.
Bach opina que tot plegat tindria més efecte si s’aconseguís que els impostos sobre el capital i les rendes molt altes es poguessin coordinar més a nivell internacional, com a mínim a nivell de la Unió Europea.
En la seva opinió s’hauria de posar punt i final a la competició que tenen països com Àustria i Luxemburg per veure qui té els tipus impositius més baixos i les excepcions tributàries més lucratives. «Només es podran establir impostos més alts als rics si hi ha un acord a nivell europeu o, millor encara, a nivell de tot el G20», afirma. Ha calculat que, amb les seves propostes, l’estat podria obtenir uns ingressos de diversos milers de milions d’euros.
D’idees no en falten entre els experts, però el que no sembla haver-hi és una majoria política disposada a posar-les en pràctica. Davant d’amenaces directes com la pandèmia, la guerra i la inflació, els governs no tenen la voluntat o l’energia per imposar-se als més rics. Són oponents poderosos, al cap i a la fi: en qualsevol moment poden amenaçar amb traslladar el seu capital, les seves empreses i els llocs de treballar a qualsevol altre lloc. Compten amb exercits de lobbyistes, fan donacions als partits i tenen bons contactes amb els individus més poderosos del planeta. Junts, són un superpoder global al qual no li calen armes per fer valdre els seus interessos.
Aquesta situació, però, comporta un problema: la desigualtat genera tensió, i la tensió acaba trobant una manera de canalitzar-se. Als Estats Units, on la bretxa entre rics i pobres és dramàtica, aquesta tensió va manifestar-se per primer cop en la figura de Donald Trump. Si la situació no canvia, el segon cop que caigui el llamp potser torni a adoptar la seva forma.
Traducció de Laura Obradors