Quan Mikhaïl Gorbatxov va arribar al poder el 1985, volia reformar un sistema soviètic entumit, però no va poder evitar la caiguda d’aquell imperi de dimensions ingents. Mentre a Occident es va convertir en un polític apreciat, la nova Rússia el va deixar de banda.
Hi ha una frase que es considera el seu leitmotiv polític: «La vida castiga aquells que arriben tard.» De fet, l’octubre del 1989, en el marc d’una visita a l’Alemanya de l’Est (RDA) com a secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), Gorbatxov va afirmar davant d’un edifici emblemàtic de Berlín conegut com la Neue Wache: «Qui no reacciona davant la vida tindrà problemes.»
La frase sona més aviat banal tenint en compte que l’RDA i la URSS es trobaven al llindar de l’abisme. Tanmateix, la trivialitat d’aquesta afirmació demostra fins a quin punt allò que feu Gorbatxov distava de la percepció que se’n tingué.
Volia renovar la Unió Soviètica i en va propiciar la desintegració. D’entrada glorificava l’RDA, però passà a la història com la persona que va encaminar la reunificació de les dues Alemanyes. Somiava noves relacions d’amistat entre els estats i els pobles, però no pogué evitar la creació de noves fronteres dins d’Europa. Volia rejovenir el partit comunista de la URSS i va acabar anunciant pizzes.
Mai pogué espolsar-se el pes de la tragèdia de tals contradiccions. Mikhaïl Gorbatxov, un polític estimat per Occident i menystingut pels seus propis compatriotes, se n’ha anat. L’antic secretari general del PCUS i l’últim president de la Unió Soviètica ha mort a l’edat de 91 anys.
President d’un país en situació crítica
El març del 1985, Gorbatxov es va posar al capdavant d’un país i d’un sistema en situació de crisi. La Unió Soviètica, liderada per uns càrrecs envellits sortits d’un partit polític doctrinari i amb una economia engarrotada, era un país en caiguda lliure, tant políticament com econòmicament.
Els mitjans de comunicació estaven subjectes a un control ferri, els ciutadans que s’atrevien a obrir la boca corrien risc de patir represàlies, de ser engarjolats o desterrats. Els productes disponibles als magatzems i a les botigues no tenien res a veure amb el que s’oferia als països occidentals. La situació del país era tan miserable que els ciutadans fins i tot creien que l’RDA era un paradís del consum.
Aquest fou el punt de partida de la presidència de Mikhaïl Gorbatxov, que el 1985 va anunciar una «acceleració del desenvolupament socioeconòmic». Ben aviat, però, va quedar demostrat que aquest tipus de canvis requerien llibertat de debat. Aleshores Gorbatxov va encunyar els termes Glasnost i Perestroika, que signifiquen, respectivament, “transparència” i “reconstrucció”. Assessorat per experts dels serveis secrets del KGB, va alliberar presos polítics. El 1986, el Premi Nobel de la Pau Andrei Sàkharov va poder retornar de Gorki, on havia estat desterrat, cap a Moscou. El mateix any, Gorbatxov va celebrar un congrés del PCUS en el qual va haver-hi debats controvertits per primer cop des de la mort de Lenin, l’any 1924.
Reformes a dojo i prestatgeries buides
En aquell moment, molts ciutadans soviètics albergaven l’esperança d’un futur millor i van quedar alleugerits a mesura que el temor envers l’autoritat s’esvaïa a poc a poc. Tot i així, en el dia a dia de les persones corrents no hi havia rastre de l’èxit d’aquella nova política. Així, s’obrí de nou una bretxa entre el cap del partit i el poble.
Una de les contradiccions més evidents eren les paraules grandiloqüents que Gorbatxov pronunciava en els seus discursos i l’estat llastimós de les prestatgeries de les botigues. La sobtada llibertat va venir acompanyada d’una manca de productes quotidians i les llargues cues que es formaven davant dels negocis van devastar els tímids brots de confiança ciutadana envers el seu líder polític.
A tot això cal afegir que els egoismes nacionals de l’imperi soviètic van esquinçar aquell estat plurinacional. Gorbatxov no estava preparat per fer-hi front. El 1986 va prometre als delegats del partit que «l’amistat infrangible entre els pobles» soviètics «estava fortament afermada en la consciència de milions de persones». El mateix any, de visita a l’RDA, va cantar les lloances del Partit Socialista Unificat d’Alemanya i del seu president, Erich Honecker. A les tropes frontereres de l’RDA va dedicar-los unes quantes paraules d’ànims en un llibre de visites davant la Porta de Brandenburg.
Poc després, però, els kazakhs ja reclamaven la independència, els ciutadans dels països bàltics volien tenir els seus estats propis i al Caucas imperaven els conflictes bèl·lics civils. A la república soviètica de l’Azerbaidjan, el 1988 l’estat totpoderós ja no va ser ni capaç de protegir els seus ciutadans contra els pogroms.
Premi Nobel de la Pau per la seva política exterior
Gorbatxov va compensar el desastre intern amb èxits en política exterior, ja fos en la qüestió del desarmament, la retirada de les tropes de l’Afganistan el 1989 i la votació a favor de la reunificació alemanya l’any sobre. El 1990 també se li va atorgar el Premi Nobel de la Pau.
Tanmateix, mentre el món el celebrava com a reformador i home de pau, al seu país cada cop gaudia de menys suport. La seva política interior cada vegada semblava tenir menys solidesa. Qui va minar el terreny de Gorbatxov —activista contra el consum d’alcohol que va intentar apartar els seus compatriotes del vodka amb una campanya infructuosa— fou ni més ni menys que un tribú del poble especialment bevedor: el futur president de Rússia, Borís Ieltsin.
El final del mandat de Gorbatxov, però, va desencadenar-se l’agost del 1991 amb un dubtós intent de cop d’estat per part d’uns quants vells comunistes. Durant diversos dies, els insurrectes van retenir el president a la península de Crimea en arrest domiciliari. Aleshores, Ieltsin va adoptar el paper de l’home fort: va fer prohibir el PCUS i va humiliar-ne el secretari general davant de les càmeres.
Com a president, Gorbatxov va quedar nominalment com a cap de l’estat fins que la Unió Soviètica va dissoldre’s formalment a finals de desembre del 1991.
Fins a principis de la dècada de 1980, gairebé ningú no s’hauria imaginat que un funcionari emergent vingut de la ciutat meridional de Stàvropol passaria a la història com a liquidador d’aquella gran potència mundial. Nascut el 1931 en el si d’una família camperola, el 1950 el jove Gorbatxov va obtenir una anhelada plaça a la facultat de Dret de la Universitat Lomonóssov de Moscou. El 1952 va fer-se membre del Partit Comunista. El 1971, quan tenia 40 anys, va passar a formar part del Comitè Central del PCUS i el 1979 va ascendir a membre del politburó, l’òrgan de direcció del partit.
Amics als cercles de poder
Entre els partidaris de Gorbatxov dins del politburó hi havia el cap del KGB, Iuri Andrópov, que liderà el partit durant un curt interval de temps després de la mort de Leonid Bréjnev, el novembre del 1982, fins que ell mateix va morir arran d’una greu malaltia. Andrópov, sempre ben informat, era conscient de la situació crítica del sistema soviètic i de la necessitat de reformar-lo. Gorbatxov li va semblar l’home adequat per a la tasca. Així, doncs, tan bon punt el successor d’Andrópov, Konstantin Txernenko (que ja tenia una salut precària en pujar al càrrec), va finar el març del 1985, Gorbatxov va tenir via lliure per posar-se al capdavant de l’estructura. Tenia, aleshores, 54 anys.
Sis anys i mig més tard, la Unió Soviètica estaria fragmentada en 15 estats diferents. Les reserves d’or del país haurien minvat radicalment, el deute extern seria més del doble i la taxa de natalitat de l’estat rus seria estrepitosament més baixa. Tot plegat va propiciar que Gorbatxov, ja burlat per Ieltsin, obtingués un 0,51% dels vots a les eleccions parlamentàries de Rússia de l’any 1996.
Del 2001 al 2004 encara va intentar resistir-se a la irrellevància política com a president del Partit Socialidemocràtic de Rússia. Tot plegat, però, va quedar en un experiment sense cap possibilitat d’èxit. Aquells que havien presenciat els seus discursos d’antany a Moscou com a president del PCUS van trobar-se que s’havia convertit en un general sense tropes. Finalment, el 2007 el Tribunal Suprem va dissoldre el partit per manca de membres.
Gorbatxov tingué més eco com a president d’una fundació que dirigia ell mateix dedicada a qüestions mediambientals i de drets humans. No tenia cap vergonya a l’hora de buscar adeptes i el 1997 va participar en un anunci de Pizza Hut que va danyar greument la seva imatge. Alguns nostàlgics de la gran Rússia comunista com la revista de caire patriòtic Zavtra van acusar l’antic líder del Partit Comunista de l’URSS de «trair el país, d’exterminar-lo pràcticament i d’haver abjurat de tot allò a què s’havia compromès».
Un capità a la deriva
L’odi envers Gorbatxov va impedir que molts russos s’adonessin que el cap del partit soviètic sovint anava més a la deriva que no pas era al peu del timó. Cada cop més desemparat, reflectia una societat soviètica el nucli de la qual s’estava desfent sota la cuirassa.
Malgrat el pragmatisme, Gorbatxov era sobretot un romàntic de la política. Com a líder del partit i del país, somiava que «els interessos generals de la humanitat» podrien conduir a unes relacions harmòniques entre els estats i els pobles. Tot plegat, però, quedà en somnis incomplerts. Ans al contrari: els seus últims anys de vida, Gorbatxov estava profundament decebut pels seus socis d’Occident, sobretot els Estats Units.
Gorbatxov mai no va comptar amb l’ampliació de l’OTAN cap a l’est, fins a tocar de les fronteres de Rússia. El 1990 s’havia cregut les promeses del llavors Secretari d’Estat dels Estats Units, James Baker, que anaven en una direcció ben diferent. De fet, la possibilitat que Rússia tornés a patir una confrontació amb Occident va ser una font d’inquietud fins al final dels seus dies.
Traducció de Laura Obradors