Fou, arran de la revolta nacionalista i antirussa, a principis d'enguany, dels kazakhs a Alma-Mata, amb les consegüents detencions i nombrosos morts, allò que alertà o confirmà que un moviment important s'estava produint a les nacions turqueses, de l'antic Turquestà, conquerit pels russos encara no fa un segle, a l'Àsia Central.
Gorbatxov, el liberalitzador, afirmà al respecte: «Les tendències nacionalistes només poden ser superades amb una posició nacionalista conscient». Això no és nou. Ja ho havia dit Lenin. I en què consisteix, en la pràctica, aquesta frase? No és gens difícil d'imaginar- ho, perquè segueix una pràctica històrica coherent i precisa per al nacionalisme rus: Noves migracions russes cap al Kazakhstan, Uzbekistan... Desplaçament de poblacions autòctones (uzbeques, etc...) fora del seu país. Substitució, en les diferents repúbliques de l'Àsia central, de les autoritats autòctones per russos. Lluita planificada contra les llengües i cultures nacionals musulmanes, a través de l'ensenyament en rus. Cada dia, els diaris en vénen plens, de la reforma econòmica, de les meravelloses intencions, de la nova URSS de Gorbatxov, però passen per alt l'actual política, hereva ja del temps del tsar, de russificació.
Les nacions musulmanes de l'Àsia central
La major part dels 50 milions de musulmans soviètics viuen a les repúbliques socialistes soviètiques de l'Àsia Central: 12,5 milions d'uzbecs; 5,5 milions d'azerbaitjanesos; 6,6 milions de kazakhs; 2 milions de kirguisos; 2,9 de tadgics; 2,1 de turcòmans, i 6,3 de tàtars (segons el cens de 1979).
La frontera de l'URSS, però, no cor-respon amb la frontera ètnico-nacional, ja que a l'Iran trobem uns 6 milions d'azerbaitjanesos, i també turcòmans, dividits per la frontera soviètica; i igualment a l'Afganistan, on viuen 2 milions d'uzbeks i turcòmans, i també quirguisos i tadgics. I a Xina, prop d'un milió de kazakhs, 113.000 quirguisos; 12.000 uzbecs; 26.000 tadgics; i d'altres milers de tàtars (segons el cens de 1982). Aquests 50 milions de musulmans equivalen al 19 per cent de la població total de l'URSS. Però, a causa del seu alt ritme de creixement, a l'alta natalitat respecte a la comunitat eslava, s'estima que a l'any 2.000 hi haurà a l'URSS de 70 a 75 milions de musulmans, és a dir, el 23 o el 24 per cent de la població total.
Cal aclarir que hi ha una identificació tradicional entre nacionalitat i religió. El fet de dir-se musulmà equival a indicar la pàtria de pertinença nacional, sense que signifiqui cap sentit religiós.
Les nacions musulmanes han experimentat, d'ençà el 1970, un alt grau de nacionalisme modern. La consciència nacional és més clarament visible en l'esfera cultural, però, darrerament, ha començat a eixir a les esferes polítiques i econòmiques.
Una mostra de la vitalitat nacional és el rebuig d'aquestes nacions a aprendre el rus, que només dominen un 20 per cent escàs de la població, i això malgrat les migracions massives dels russos en els seus territoris.
La situació de l'Islam soviètic abans de 1978
Durant mig segle —fins el 1980— les nacions musulmanes estaven aïllades de l'exterior mitjançant una alta filferrada fronterera de 1.500 km.
El període d'aïllament de l'Àsia Central, però, acabà el 1968, quan Brejnev decidí de transformar-la en un trampolí, en una base de sortida per a la penetració ideològica, política, i finalment militar cap al món musulmà exterior.
Brejnev canvià la política antiislàmica del seu predecessor i establí amb les autoritats espirituals musulmanes una veritable cooperació, fundada sobre concessions mútues; foren rehabilitats dirigents nacionalistes musulmans, víctimes de Stalin; i la immigració de russos a l'Àsia Central s'aturà.
D'altra banda, l'Àsia Central fou oberta als musulmans estrangers. I s'organitzaren importants conferències islàmiques. Aquesta acció resulta molt rendible, perquè permeté projectar cap al món musulmà exterior una imatge favorable de l'URSS, no només en tant que «la millor amiga de l'Islam», sinó també com a «potència islàmica».
Aquesta cooperació entre Moscou i l'Islam durà més de deu anys, i fou aprofitada per les dues parts, però l'obertura de les repúbliques islàmiques d'Àsia Central al món musulmà exterior i la política relativa de tolerància religiosa practicada allí mateix i al Caucas presentarien per als russos certs perills, que fins el 1980 quedaren amagats.
D'una banda, el perill demogràfic, que és ja una permanent entre els pobles eslaus, amb una natalitat molt baixa, i les nacions musulmanes, amb una gran natalitat, que, malgrat que en si no amenaci l'estabilitat de l'URSS, pot esdevenir, a curt termini, potencialment inquietant en el problema de la mà d'obra, excedentària a les nacions musulmanes, d'on es neguen, amb obstinació, a emigrar. I el segon és el problema de reclutament per l'exèrcit, en què els joves musulmans representen el 25 per cent dels soldats, però no en unitats combatents, sinó en batallons de treball!
De l'altra, el perill del ressorgiment de l'Islam. Fenomen generalitzat que s'estén a totes les nacions i a totes les capes socials de la comunitat musulmana de l'URSS, que afecta també les elits intel·lectuals.
El retorn espiritual no representa en si cap risc de «desestabilització» del règim soviètic. El que sí que el fa perillós és el seu caràcter fonamentalista, comparable al fonamentalisme dels Germans musulmans, més aviat que al khomeinisme, i d'altra banda, l'existència de lligams estrets entre les elits i les capes populars. A les nacions musulmanes, la religió és encara molt sòlidament arrelada en les masses, gràcies sobretot al que es diu a l'URSS «L'Islam paral·lel», representat per confraries sufís, organitzacions semiclandestines, sòlidament estructurades, combatives, dinàmiques, comparables, en certa manera a la funció dels partits polítics clandestins. Fou justament, la descoberta, al principi dels 70, per les autoritats soviètiques, de les activitats de les confraries sufís, el fet que va canviar l'estratègia soviètica envers els musulmans: el 1978 començà un enduriment polític, amb la represa de la propaganda antireligiosa, orientada sobretot contra els corrents islàmics.
Finalment, el perill que suposa la represa dels corrents nacionalistes, ben clara a partir de 1964. La generació actual està més interessada que la precedent pel seu passat nacional, i també pels corrents intel·lectuals que es mouen en el món musulmà, més enllà de les seves fronteres. Es mostra un nacionalisme més combatiu també, desitjós d'assumir la realitat del poder, el seu alliberament, i no només la il·lusió...
L'impacte dels esdeveniments d'Iran i d'Afganistan
Els esdeveniments d'Iran i d'Afganistan no crearen una nova situació, però serviren de catalitzador que accelerà una evolució nacionalista reprimida, tornant-la més dramàtica i evidentment molt més perillosa, i igualment s'hi afegiren alguns fets nous, deguts directament a la influència dels esdeveniments exteriors.
El segon fet important, conseqüència directa dels esdeveniments de l'Iran i Afganistan, és el creixement ràpid del sentiment religiós entre la població de l'Àsia Central i del Caucas. L'Islam apareix, cada vegada més, a l'URSS, com una força política, i no solament com una «ideologia». Diversos fenòmens recents confirmen que els dirigents soviètics estan molt preocupats per l'aspecte polític que revesteix aquest nou ressorgiment islàmic. D'altra banda, significà la fi de la cooperació entre el govern soviètic i els dirigents musulmans soviètics, que comportà la represa de la propaganda antiislàmica: la posició privilegiada de l'Islam acabà bruscament el 1980. A partir d'aquest any començà a eixir una dura propaganda amb l'aparició de diversos llibres i fulletons, a l'Àsia Central, d'obligada lectura.
A hores d'ara, el to s'ha tornat tan violent com en les grans campanyes antirreligioses dels anys 30. Es torna a parlar de la incompatibilitat absoluta entre el marxisme i l'Islam i de la necessitat de destruir-lo com més aviat millor.
Un altre fet important recent en el camp religiós, degut igualment a la influència dels esdeveniments d'Iran i Afganistan, és l'aparició al Caucas i a l'Àsia Central de corrents fonamentalistes, representats per les confraries sufís, societats d'aprenentatge, jerarquitzades, ben estructurades, i fortament disciplinades —més disciplinades, fins i tot, que el partit comunista—, i posseïdores d'un real poder mobilitzador, que lliuren una intensa propaganda anticomunista, antisoviètica i antirussa. Arreu van substituint l'Islam oficial, reduït a un esquelet, que no pot ja satisfer les necessitats espirituals més modestes de la població musulmana.
Els experts antireligiosos soviètics, que fins el 1978 creien que «els vestigis arcaics de l'obscurantisme sufí» havien desaparegut del tot a l'URSS o estaven en via de desaparició, reconeixen ara la seva existència i insisteixen en el perill polític que representen.
Els autors soviètics avaluaven ja el 1968 el nombre de sufís en 300.000 al Caucas del nord, és a dir, tants com el 1914, i molts més que el 1941.
Actualment, s'han difós, entre les nacions del vell Turquestà musulmà, de l'Àsia Central, diverses «ideologies» a l'estil del «socialisme musulmà», nasserià o gadafista, del fonamentalisme dels Germans musulmans i de Khomeini, o del «secularisme musulmà», del kemalisme, o fins i tot, teories panislàmiques i panturques, etc. Totes elles, incompatibles, i perilloses per al règim rus.
Totes aquestes noves idees a l'Àsia Central han estat introduïdes per diversos canals: Pels musulmans soviètics a l'Afganistan. Pel gener de 1980, en les unitats combatents soviètiques hi havia prop d'un terç de soldats musulmans, que han anat sent retirats, perquè molts d'ells es passaven a l'«enemic».
Malgrat tot, encara en resten alguns milers, destinats a llocs subalterns molt diversos: xofers, intèrprets, obrers de batallons de treball, etc. Les seves actituds polítiques són ben conegudes: es solidaritzen amb els resistents afgans i els ajuden en la mesura de les seves possibilitats, tot passant-los armes i informació.
Pels afgans de l'URSS, que s'estimaven, el 1984, en uns 25.000, dels quals, uns 7.000 a Taskent. Majoritàriament solen ser estudiants, oficials, komsomols, enginyers... Tots no són comunistes ni admiradors dels russos, i molts d'ells passen propaganda escrita afgana o fulletons de caràcter religiós, impresos a Peshawar, i traslladats a l'Àsia Central, de contraban. I, d'ençà el 1983, la propaganda oral dels predicadors propagandistes afgans que passen la frontera clandestinament.
Pels musulmans estrangers que resideixen a l'URSS. Estudiants, investigadors, enginyers, oficials de tots els països musulmans, amb una xifra molt elevada. Molts d'ells són fonamentalistes actius que mantenen contactes, que llegeixen la propaganda afgana.
I, finalment, per mitjà de les ràdios estrangeres. Aquestes emissions són sovint enregistrades en cassettes, sobretot les que són de caràcter religiós, pels adeptes de les confraries sufís. Així, els cassettes, comencen, tenint en compte les diferents proporcions, a desenvolupar en l'Àsia Central soviètica el mateix paper desestabilitzador que han acomplit a l'Iran.
Els soviètics no s'equivoquen. Les crides a la unitat islàmica contra els kafirs (infidels russos) són amb certesa més perilloses a llarg termini per a l'estabilitat de la Unió Soviètica que les demandes de democratització real del règim presentades pels dissidents russos.
Relacions actuals
A partir de 1983 —i accentuada amb més força enguany arran dels fets antirussos i de reivindicació nacional a les Repúbliques del Kazakhstan i l'Uzbekistan— es desenvolupa una nova campanya de russificació lingüística i cultural, que està en contradicció amb la política «liberal, de primer de Brejnev, i ara, amb la «nova era» d'obertura i «democratització interior», de Gorbatxov.
La finalitat és fer del rus no només una lingua franca de la Unió, sinó sobretot la llengua oficial de les elits. Una enorme propaganda envaeix l'Àsia Central, a hores d'ara, com feia molts anys que no succeïa.
Els intel·lectuals musulmans han començat, però, a reaccionar nacionalment per a defensar-se contra la «invasió del rus». Es torna, així, a la situació dels anys 50, època d'intensa russificació cultural i lingüística, que els successors de Stalin havien abandonat com a contraproduent, i que ara torna, potser per intentar aturar allò que ha esdevingut ja imparable.
Recentment, també s'ha produït un canvi en la interpretació de la història recent dels països musulmans de la URSS, canvi espectacular en dos dominis. D'una banda, en la interpretació de la conquista russa i de la resistència musulmana, simbolitzada per Shamil i el Muridisme caucassià. Acusat per Stalin de ser un «agent dels britànics i dels turcs», Shamil fou rehabilitat per Kruitxov i Brejnev com a «heroi de la defensa nacional dels muntanyencs oprimits contra el tsarisme». I ara, ha tornat al lloc de «traïdor» que li atorgà Stalin.
Aquesta evolució és fàcil de comprendre: la comparació entre la resistència dels muntanyencs del Caucas a les tropes de Nicolau I i la dels mudjahidins afgans a l'exèrcit soviètic és massa evident i ningú no dubta a l'URSS que l'exaltació del record de Shamil per als musulmans equival a justificar l'activitat dels «rebels afgans».
De l'altra, el moviment dels Basmaxis (1918-1923), que pot també comparar-se amb els Mudjahidins afgans. És significatiu que en la literatura sobre els Basmaxis sempre es posa l'accent en la victòria militar de l'Exèrcit Roig i no en la política de pacificació molt sofisticada i relativament liberal practicada a l'Àsia Central reconquistada pel mariscal Frunze.
Finalment, l'evolució més espectacular i més temible, de cara al futur, de les relacions entre russos i nacions turqueses a l'Àsia Central, ve reflectida en el to general de la premsa diària local. Abans de 1980, es parlava de l'amistat i la fraternitat entre els «russos» i el «seus joves germans»». Es parlava de l'enriquiment cultural mutu; ara només es parla de la potència increbantable de l'Exèrcit soviètic, de la vigilància infalible del KGB i dels guàrdies de fronteres, de la grandesa del «germà gran» i el monolitisme del partit. El missatge és perfectament clar.
Resumint una situació molt més complexa es pot dir que, en obrir-se al món musulmà exterior en plena ebullició, els musulmans soviètics han des cobert tres fets nous:
Primer, l'existència de Dar el-Islam, de VUmma, la comunitat de més de 800 milions de creients, dels quals ells formen part, oposada al món dels «infidels». Després de més de 80 anys, és una descoberta dramàtica: «A l'Afganistan, els russos maten els nostres germans de raça i religió...», pensen, diuen, exclamen els musulmans soviètics.
Segon, ara ja pensen que la resistència als russos és possible. Tant els afgans com els iranians ho demostren cada dia. Aleshores, els musulmans de l'Àsia Central cada dia confien més en la pròpia força conjunta.
El darrer fet, el més important: l'Islam fonamentalista i tradicionalista és més dinàmic i més jove «doctrinàriament» que el marxisme-leninisme. Arrossega una gran força mobilitzadora, una millor organització, imposa als seus fidels un sentit més fort de solidaritat i una disciplina més rigorosa que el partit comunista burocratitzat. A l'Afganistan, els mudjahidins són més forts que els dos partits comunistes de Babrak Karmal; a l'Iran, els aiatol ·làs han aconseguit, sense gaires dificultats, liquidar el partit Tudeh, el més antic partit comunista del món musulmà...
Certament, aquestes constatacions no són suficients per a «desestabilitzar» en un futur proper l'Àsia Central soviètica, però sí que comporten un perill real i greu a la llarga, i fins i tot a mitjan termini.