LLETRACREMATS

La petita història d’en Joseph

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi havia una vegada un nen que es deia Joseph que va néixer en una família humil de Renània. De molt petit, va estar a punt de morir de pulmonia. Se’n va sortir, però va quedar molt dèbil. Després, una malaltia que es diu osteomielitis li va paralitzar la cama dreta, i amb els anys el peu li va anar quedant deformat. Com que era baixet i capgròs i cada vegada anava més coix, els altres nens se’n reien.

Quan tenia deu anys el van operar del peu, però no va servir de res. Durant les tres setmanes que va passar a l’hospital, va llegir molts llibres de contes que li duia la seva padrina Christina. Mentre els llegia, ningú es reia d’ell. De mica en mica, va anar llegint i va desenvolupar el gran poder de la imaginació, que compensava els seus defectes físics.

Als quinze anys, en Joseph va escriure el seu primer poema, dedicat al fill de l’amo de la fàbrica on treballava el seu pare, que havia mort (el fill de l’amo) durant una operació quirúrgica. Com que en Joseph era molt bon estudiant, el mestre de l’escola el va ajudar a trobar feina donant classes particulars a nens rics. Amb els diners que guanyava i amb els sacrificis de la seva família, va poder prosseguir els estudis.

Quan tenia disset anys, la seva germana petita, que es deia Elisabeth, va morir de tuberculosi. En Joseph també li va dedicar uns versos.

En Joseph era tan coix i capgròs que no va sortir amb cap noia fins que no va tenir dinou anys. En canvi destacava en els estudis, on invertia totes les energies i era admirat pels companys. Quan va acabar les classes a l’institut, li van demanar que pronunciés el discurs de la seva promoció perquè parlava molt bé.

Després se’n va anar a la ciutat de Bonn a estudiar literatura i història. A la universitat va entrar a l’associació d’estudiants Unitat Sigfridia, on va adoptar el nom d’un personatge extret d’una novel·la. Durant la festa de l’associació, va pronunciar una conferència sobre un escriptor perquè a Bonn també es van adonar que en Joseph sabia parlar molt bé; d’això se’n diu ser un bon orador. Va enviar uns contes que havia escrit a un diari, però no els van voler publicar. En canvi va rebre una beca perquè pogués continuar estudiant.

L’any següent, en Joseph va escriure el seu primer drama, que es titulava Judes Iscariot, i que estava protagonitzat per un home que se sentia tan marginat com ell. L’any següent va escriure un altre drama, Heinrich Kämpfert, que s’inspirava en una novel·la que li agradava molt, Crim i càstig, de l’escriptor rus Fiódor Dostoievski. En Joseph va estar a punt de publicar els seus poemes en una editorial, però es va fer enrere quan li van demanar diners a canvi. Tot seguit, va escriure el tercer drama, Els anys de joventut de Michael Voorman, que explica la història d’un noi malaltís que odia tothom.

A la universitat, els escriptors favorits d’en Joseph eren Ibsen, Strindberg i Tolstoi. Va escriure un drama en tres actes, La sembra, que parla d’un món podrit que serà netejat per una tempesta de primavera. Com que tenia por de morir sense haver publicat cap llibre, va escriure un testament on nomenava el seu germà Hans administrador del seu llegat literari. Llavors en Hans acabava de tornar de França, on l’havien fet presoner durant la guerra, i per això en Joseph odiava els francesos. La seva xicota el va deixar tot i que ell li havia dit que si el deixava es mataria, però al final no es va matar.

Quan tenia vint-i-quatre anys, en Joseph va presentar la seva tesi sobre un autor d’obres de teatre que actualment no és gaire conegut. A partir de llavors, tenia dret a rebre el tractament de doctor, cosa que li feia molta il·lusió.

Acabada la carrera, va entrar a treballar com a periodista en pràctiques a la secció cultural d’un diari. A la seva ciutat natal va pronunciar una conferència sobre literatura alemanya, on va parlar sobretot d’Oswald Spengler, que acabava de publicar un llibre que es titulava La decadència d’Occident. En Joseph va tenir una gran alegria perquè el van aplaudir i tothom li deia “doctor” i li van pagar la conferència i els seus pares n’estaven molt orgullosos.

Com que no aconseguia guanyar-se la vida treballant com a periodista, en Joseph va entrar com a administratiu en un banc, però s’ho passava molt malament perquè a ell el que li agradava era llegir llibres i parlar en públic i que l’aplaudissin amb moltes ganes. Als vespres escrivia en un quadern el que pensava i el que li passava, com va fer durant tota la vida. També va escriure una novel·la titulada Michael Voormann. El destí d’un home a través del seu diari, que tractava d’un noi que tenia uns maldecaps que s’assemblaven molt als seus. Després es va quedar sense feina al banc i va escriure una obra de teatre que es deia Der Wanderer, que vol dir El rodamón.

Als vint-i-sis anys, en Joseph va quedar molt content del seu primer viatge a la ciutat de Weimar, on havia viscut un dels seus escriptors favorits, que es deia Goethe. Com que cada vegada parlava més bé en públic, va començar a fer d’orador en els actes que organitzava el Moviment Nacionalsocialista per a la Llibertat de la Gran Alemanya i va trobar feina en un altre diari, on va publicar articles que duien títols com El fiasco de la literatura alemanya moderna o Qüestions culturals nacionals.

En Joseph es va afiliar al Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany ja que volia el millor per al seu país. Era tan trempat i tan bon orador que el van fer secretari general del districte Renània-Nord, que era on vivia. Parlava molt enfadat perquè havia tingut una vida dura, i com que la gent que l’escoltava també estaven enfadats perquè no tenien feina, s’emocionaven i l’aplaudien i aixecaven el braç dret, de manera que el partit li va encarregar que pronunciés gairebé dos-cents discursos en aquella regió. En Joseph no es descuidava mai de dir que la culpa era dels jueus que volien dominar el món, tant els jueus comunistes com els jueus capitalistes. També s’encarregava de fer propaganda del partit seguint les instruccions d’un llibre que li agradava molt i que es deia Mein Kampf. Aquell any va conèixer l’autor, l’Adolf, que també estava sempre enfadat, i es van convertir en grans amics. A en Joseph el va fer molt content que per Nadal el seu amic Adolf li enviés el llibre Mein Kampf, perquè, encara que ja el tenia, el que li va enviar estava dedicat personalment i enquadernat en pell. Després se’n va anar a viure a la ciutat de Berlín, on va crear una escola d’oratòria perquè tothom pogués parlar tan bé com ell, i el van nomenar cap del partit a la ciutat.

A en Joseph li agradava molt el color vermell. L’any que en va complir trenta, va fer posar aquest color a tots els cartells del partit nacionalsocialista. Després d’una campanya de publicitat molt innovadora, va fundar el diari Der Angriff (que vol dir L’Atac). Ara que ja era conegut, va poder estrenar a Berlín la seva obra de teatre El rodamón. El diari L’Atac en va parlar molt bé.

En Joseph i el seu amic Adolf eren els millors oradors del partit, però el que deien no agradava pas a tothom. Uns jutges de Berlín van dir que en Joseph era culpable de provocar violència, però ell va continuar parlant igualment. Quan venien eleccions, en Joseph s’encarregava de preparar fulletons i cartells, i també se li acudien idees noves, com gravar discos de gramòfon amb alegres cançons de soldats, i d’aquesta manera el partit anava guanyant vots. Al final el van elegir diputat al Parlament. Allà, sempre que el deixaven parlar deia que els alemanys eren pobres per culpa dels jueus.

Com que cada vegada era més conegut, va publicar aquella novel·la que havia escrit anys enrere, però li va canviar el títol. Ara es titulava senzillament El destí d’un alemany a través del seu diari, tot i que era la mateixa i que al final el protagonista també es moria.

En Joseph s’havia acostumat a parlar en públic. Malgrat que era baixet i coixejava, es posava unes americanes creuades i un braçalet vermell amb una creu que es diu esvàstica i feia molt de goig. Sempre que explicava que els culpables de tot eren els jueus i els comunistes i que els alemanys els havien de fer fora del país, els assistents cridaven i aixecaven el braç dret.

A un amic d’en Joseph, que tenia els mateixos ideals que ell i que formava part d’un grup de joves que es deien SA, el van matar els comunistes. A en Joseph li va saber molt de greu i en el diari L’Atac va escriure que calia “triturar els ossos” dels assassins. Com que sempre que parlava l’aplaudien, l’Adolf li va dir que s’encarregués de la propaganda del partit. Des de llavors hi havia dies que en Joseph pronunciava set discursos seguits.

La gent continuava dient-li doctor i cada vegada era més respectat. Es va enamorar d’una noia rossa amb ulls blaus que es deia Magda Quandt, però quan es van casar va passar a dir-se Magda Goebbels. La boda es va celebrar en una església molt petita decorada amb esvàstiques i el padrí va ser l’Adolf. Quan en Joseph i la Magda van començar a viure junts, després de sopar van agafar el costum d’escoltar en el gramòfon els discursos gravats de l’Adolf.

En Joseph va fer molt famós l’Adolf, i quan venien eleccions la gent el coneixia més i l’admirava més i el saludava alegrement aixecant el braç dret. I en Joseph continuava tenint idees innovadores: va crear molts cartells en color, discos en miniatura i una pel·lícula que se sentia tot i que llavors quasi totes eren mudes. Va fer viatjar molt l’Adolf, que parlava en tres o quatre ciutats cada dia. En Joseph, de la seva banda, escrivia un article diari i parlava molt, tant en directe com a la ràdio. A les eleccions, també van fer discursos tots els nois que havien estudiat a la seva escola d’oratòria, que ja eren més de mil. Tot i que en Joseph ja tenia molta feina, l’Adolf li va dir que també es fes càrrec de la ràdio del partit. Aquell any va néixer la Helga, la primera filla d’en Joseph i la Magda.

En Joseph en sabia molt d’organitzar enterraments i funerals. Solia dur-hi uns nois alts i ben plantats que es deien de les SS i que sempre anaven vestits de color negre. Quan parlava, els assistents s’entusiasmaven i cridaven. Hi va tornar a haver eleccions, i en Joseph va fer sortir molt l’Adolf a la ràdio, que era el mitjà que estava de moda. Al final, gràcies a tota aquesta feinada, l’Adolf va guanyar les eleccions i es va fer l’amo d’Alemanya, i com que era molt agraït va dir a en Joseph que es cuidés de la propaganda de tot el país, i també dels diaris, i de la ràdio, i del cinema i del teatre, o sigui de tot el que a en Joseph li agradava. Estava molt content, ja que tan sols havien passat deu anys d’ençà que era un empleat de banca i ara s’havia convertit en el ministre més jove del govern. Perquè tots els alemanys poguessin sentir la ràdio, en Joseph va fer posar altaveus als carrers i les places i va fer vendre unes ràdios tan barates que a cada casa en tenien una. A Berlín, va fer cremar vint mil llibres d’intel·lectuals jueus, i pel dia de la mare la seva dona, la Magda, va fer un discurs a la ràdio.

A en Joseph li agradava molt el cinema, i al vespre repassava els guions de les pel·lícules i canviava les coses que no estaven bé. Ara que era l’amo del cinema alemany tenia moltes amigues actrius encara que fos baix i coix, tot i que a la Magda no li agradava que s’ho passés bé mentre ella s’havia de quedar a casa amb la Helga. I va néixer la Hilde, el segon fill d’en Joseph i la Magda, i després en Helmut, que va ser el tercer, i tots eren rossos i tenien els ulls blaus i els van posar noms que comencessin per la lletra hac perquè així l’Adolf estava content, perquè es deia Hitler, i no tenia fills, i els fills d’en Joseph i la Magda li deien “oncle Adolf”, i ell els comprava regals i s’hi feia fotos, i ells es posaven seriosos i aixecaven el braç dret perquè sabien que així l’Adolf estava content.

Com que no guanyava prou diners amb la propaganda i necessitaven una casa més gran per viure amb els fills, en Joseph va vendre els diaris personals que anava escrivint cada vespre, i també els que encara no havia escrit, perquè així tothom pogués saber el que pensava, però amb la condició que només es podrien publicar quan ell fos mort. En els discursos continuava dient que calia eliminar els jueus, que si eren anglesos es deien capitalistes i si eren russos es deien bolxevics.

Quan tenia quaranta anys, en Joseph va organitzar una exposició amb obres de la gent que volien fer art i no en sabien o no tenien ideals, i en va dir art degenerat. I va néixer la Holde, el quart fill d’en Joseph i la Magda.

Les obres d’art degenerat, en Joseph les va vendre a l’estranger, i les que no va voler ningú les va cremar. L’Adolf també es deia Führer, i com que volia dur Alemanya a un país que es deia Txecoslovàquia, en Joseph li va dir: “Führer, ordena, que nosaltres et seguim”. Llavors molts jueus van ser concentrats en uns camps, però als periodistes estrangers en Joseph els deia que no era veritat perquè li agradava dir mentides. I va néixer la Hedda, el cinquè fill d’en Joseph i la Magda, i ara sí que tenien diners per pujar-los i comprar-los totes les joguines que volguessin. Però en Joseph tenia una amiga molt amiga i hi passava moltes estones, i la Magda es va queixar a l’Adolf, i l’Adolf va dir a en Joseph que deixés l’amiga, i en Joseph ho va fer perquè l’Adolf sempre tenia raó, però es va posar molt trist.

Alemanya anava creixent i ara es deia Tercer Reich. Com que les emissores estrangeres deien mentides i enredaven els alemanys, en Joseph va dir que a tothom que n’escoltés una el ficaria a la presó o, segons com, el mataria. Quan l’Adolf va fer anar els soldats al país anomenat Polònia, un senyor que es deia Churchill, que manava a Anglaterra, es va enfadar molt, i va dir que faria la guerra contra Alemanya i en Joseph va dir que en Churchill era un assassí. De seguida que va tornar de veure els jueus de Polònia, en Joseph va dir que no eren persones, sinó animals. I va néixer la Heide, una altra filla d’en Joseph i la Magda, i ara ja tenien cinc nenes i un nen i ja no en van tenir cap més.

En Joseph deia que els americans eren jueus, igual que els anglesos. Com que continuava escrivint millor que ningú, s’encarregava de redactar les notícies falses que feien córrer les ràdios alemanyes a França perquè així els soldats francesos deixessin de lluitar contra els alemanys i la gent sortís del mig i no prengués mal. L’Adolf deia que els russos eren jueus i comunistes, i va enviar soldats a fer-los fora de Rússia.

Però n’hi havia molts, de russos, i a Rússia hi gelava i hi nevava, i costava molt de fer fora els russos de Rússia, i mentrestant en Churchill anava tirant bombes a Alemanya. Per això en Joseph va dir que s’havia de fer la “guerra total”, que volia dir que tots els alemanys s’havien de fer soldats i que ja no es podien celebrar àpats ni festes, sinó només activitats que anessin bé per guanyar la guerra, i els alemanys van aixecar el braç dret i van cridar que sí. En Joseph deia que els jueus eren tan dolents que s’havien d’exterminar tots, també els nens i les nenes i les dones i els vells. Com que els russos i els anglesos i els americans s’acostaven, només que diguessis que no sabies si Alemanya guanyaria la guerra ja n’hi havia prou perquè et detinguessin i et concentressin en un camp. Quan morien soldats alemanys, en Joseph anava als enterraments i parlava molt bé i els assistents cridaven i s’emocionaven.

L’Adolf a vegades era massa tou, però al final va encarregar la guerra total a en Joseph. El primer que va fer en Joseph va ser tancar els teatres, els cabarets, les acadèmies, les exposicions d’art i les escoles d’actors, però llavors ja era massa tard perquè els russos eren a tocar Alemanya i mataven els homes i feien mal a les nenes i a les dones perquè els russos no tenien ideals. Per això tothom havia d’anar a la guerra encara que no fossin soldats, perquè era la guerra total. En comptes de dur l’americana creuada, ara en Joseph es vestia amb abric de cuir i gorra militar, tot i que encara li deien doctor, i visitava els soldats per animar-los a defensar Berlín.

Després que els avions anglesos i americans tiressin moltes bombes en una ciutat que es deia Dresden, en Joseph va dir que s’havia de matar deu mil presoners de guerra anglesos i americans, però l’Adolf va dir que no. Quan els russos ja estaven a punt d’arribar, en Joseph va fer pintar a les parets de Berlín la frase: “L’odi és el nostre deure, la venjança la nostra virtut”. Moltes cases de la ciutat s’havien ensorrat per les bombes dels avions, l’edifici on treballava en Joseph també, i la gent fugia i en Joseph i l’Adolf vivien en una petita ciutat sota terra que es deia búnquer. L’Adolf, que s’havia fet vell, tenia un mapa amb fitxes que representaven els soldats alemanys, i movia les fitxes sobre el mapa, però els soldats eren morts i ningú gosava dir-l’hi perquè l’Adolf tenia molt mal geni. Només va sortir del búnquer per posar medalles a uns nens que lluitaven contra els russos que volien entrar a Berlín, i hi va tornar a entrar de seguida perquè havia deixat sola la seva xicota Eva. Mentrestant, en Joseph anava escrivint articles per publicar-los a la premsa, però la premsa ja no existia.

Llavors en Josep va fer còpies del diari que encara escrivia cada dia al vespre i les va repartir als seus amics perquè no volia que es perdés. Els russos eren tan a prop de Berlín que l’Adolf va dir a la Magda que sortís de la ciutat, però ella va dir que no. L’Adolf estava trist, i en Joseph l’animava tot i que ell també estava tan trist que es va posar malalt, però feia veure que estava bé perquè el seu amic Adolf no es preocupés.

La Magda va escriure una carta a un fill que havia tingut abans de casar-se amb en Joseph i que estava presoner dels anglesos a l’Àfrica, i li va dir que aquell món tan bonic i tan bo s’enfonsava, i que viure sense l’Adolf no valia la pena, i que per això havia dut els seus fills a viure al búnquer, i que eren l’únic que alegrava una mica els dies de l’Adolf.

L’Adolf es va casar amb la seva xicota Eva en el búnquer i en Joseph va fer-los de padrí. Després l’Adolf va dir que a partir de llavors en Joseph seria l’amo del Reich, i a en Joseph li va fer molta il·lusió perquè era el que sempre havia desitjat, tot i que llavors el Reich era molt petit i ja se sentien els trets dels russos que s’acostaven.

Llavors l’Adolf va donar verí a la seva gossa Blondi, i va repartir verí a les seves secretàries i se’n va anar a l’habitació amb l’Eva. La Magda va trucar a la porta i li va demanar que sortís de l’habitació i que se n’anés de Berlín, però l’Adolf va dir que no, i va tancar la porta i es van sentir trets. Després en Joseph va entrar a l’habitació i va aixecar el braç dret, però l’Adolf ja no el podia veure. En Joseph va agafar el seu diari i va escriure que la culpa era dels jueus, i després va demanar a la Magda que se n’anés de Berlín, però ella li va dir que no.

Després la Magda va donar verí a la Helga, i a la Hilde, i a en Helmut, i a la Holde, i a la Hedda, i a la Heide, i després en Joseph i la Magda es van prendre el verí que quedava i es va acabar la petita història d’en Joseph. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.