Fruit d’aquell «autèntic amor pel gravat» va néixer el catàleg raonat integrat pels set volums, Picasso peintre-graveur. Una eina de treball imprescindible per a la catalogació dels gravats de Picasso.
Dit això, en aquesta ocasió, m’agradaria posar en valor el que ha significat Brigitte Baer en el procés de catalogació de bona part de l’obra gràfica del Museu Picasso de Barcelona.
Fa anys, el temps passa molt de pressa, un grup de professionals del Museu Picasso de Barcelona vam emprendre el laboriós treball de la catalogació de l’obra gràfica de la institució. Es tractava, aproximadament, de la meitat del total de les col·leccions del museu. Partíem d’una catalogació bàsica, requisit sine qua no per a l’ingrés d’una obra a un museu. Era necessari fer-ne una amb més profunditat.
Per a fer aquesta catalogació, ens vam proposar dues línies de treball, una documental i l’altra de camp. El volum de feina era important i el tipus de treball havia de ser meticulós i pausat per les seves pròpies característiques. El nostre desig era fer el DNI de cadascuna de les estampes i de les planxes del museu. Teníem poc temps per a dedicar-hi per què la intensa activitat del museu, marcava i marca el dia a dia de la institució. Però érem conscients de la importància d’aquests treball i ens vam organitzar intercalant la revisió i catalogació amb les múltiples tasques que, cadascuna de les professionals implicades, tenia assignades. També érem conscients que aquest treball fora de llarg recorregut precisament pel que s’acaba de comentar.
Vam compactar un equip i ens vam organitzar i vam aconseguir trobar temps on no n’hi havia. Així, poc a poc, hem arribat al final del camí, en una primer etapa de catalogació exhaustiva.
Hores d’ara, cada estampa del Museu Picasso de Barcelona, té, com hem dit, el seu document d’identitat. Peça a peça, coneixem la tècnica, les mides, el lloc d’execució, el tiratge, la marca d’aigua en el cas que n’hi hagi amb la seva localització dins la fulla de paper i la seva mida, la sèrie en el cas que en formi part, les obres relacionades, etc.
En el treball, hi han estat implicats, bàsicament, tres departaments: Departament d’Obra Gràfica, Departament de Registre i Departament de Restauració. Les professionals d’aquests departaments, amb alguns suports externs afegits de manera puntual, han format l’equip de recerca d’aquest treball: en el primer sota la responsabilitat de Claustre Rafart amb el suport puntual de Bárbara Bayarri; en el segon, sota la responsabilitat d’Anna Fàbregas i el treball laboriós d’Anna Anglès; i en el tercer, sota la responsabilitat de Reyes Jiménez, amb el treball meticulós i expert de l’especialista en paper, Anna Vélez, i el suport puntual de la Blanca López de Arriba
Quin paper ha tingut Brigitte Baer en aquest treball?
Brigitte Baer ha estat i es, en sentit metafòric, una companya de treball important, un referent ineludible i imprescindible en la tasca que hem realitzat. Per a nosaltres, en llenguatge col·loquial, era i es «la Baer». Hem fet servir el seu catàleg raonat com a guia del treball documental.
En primer lloc, i per evitar errors en aquest sempre complicat món de les arts gràfiques, volem apuntar que Baer es va especialitzar en l’estudi del gravat. No va dedicar la seva tasca d’estudi a la litografia. Només, excepcionalment, va incloure-la en el volum I, on recull les primeres litografies creades per Picasso entre 1919 i 1930. El catàleg raonat de l’obra litogràfica de Picasso es deu al seu propi editor litogràfic, Fernand Mourlot, al qual, posteriorment s’afegiran, els catàlegs raonats de Bernd Rau amb introducció d’Ernst-Gerhard Güse, i el de Felix Reusse. Tots tres ens han estat indispensables també per la catalogació de l’obra litogràfica de Picasso del Museu Picasso de Barcelona.
En treballar el catàleg raonat de Baer, cal tenir molt present que ella no era una especialista en tècniques del gravat stricto sensu, tal com ella mateixa reconeixia i, per tant, en aquest punt pot donar-se el cas de necessitar un ull més acurat del tema. Solia dir que no calia obsedir-se per la tècnica però, encara que les seves paraules manifestessin això, no podem oblidar que per a fer la tasca que va fer s’havia de tenir un important coneixement de les variades i complexes tècniques del gravat picassià. El seu treball formidable i el del seu predecessor, Bernhard Geiser, son eines imprescindibles per a l’estudi del gravat de qui va ser un dels grans gravadors de la història de les arts gràfiques occidentals.
Baer assumí el treball del seu predecessor, Geiser. Respectà els títols i seguí la numeració de la classificació establerts. A aquestes pautes heretades amb voluntat pròpia, hi afegirà «una recerca aprofundida i renovada de les tècniques utilitzades» (Léal).
Un altre tema que vam tenir en compte en la catalogació dels gravats de Picasso es el títol de cada gravat. Vagi per endavant que a Picasso no li agradava titular la seva obra gràfica. La prova es que en va titular molt poca. Baer, no obstant, titulà tots els seus gravats. Ella va decidir escollir títols que, des del nostre acord o des de la nostra discrepància, demostren per una banda un gran coneixement de l’obra en general de l’artista i per altra banda, la seva vasta cultura. Dit això, nosaltres hem cregut convenient mantenir-los tal com els va establir l’estudiosa.
Per què ho hem decidit? Ens ha semblat que el tema es prou important com per posar-lo en una taula de debat internacional d’estudis de l’obra gràfica de Picasso. Així ho vam proposar, fa pocs anys, en una trobada amb el Musée Picasso de París, institució que gaudeix d’una magnífica col·lecció d’obra gràfica. Es un tema a tractar entre les institucions picassianes i especialistes del tema. Mentrestant, pensem que es més coherent, mol més donada la magnitud de l’obra que tractem, mantenir la proposta de Baer. El que fora realment contraproduent seria anar posant títols a l’arbitri de cada estudiós doncs menaria a confusió.
La recerca portada a terme per Baer sobre les estampes, les seves probes d’estat quan n’hi ha, l’edició, els tiratges, la localització de les estampes singulars i un llarg etcètera de coses han convertit el seu catàleg raonat, com hem apuntat, en eina de treball imprescindible per a l’estudi dels gravats de Picasso.
Així mateix, volem assenyalar de manera especial la seva sensibilitat en assumir la singularitat del que es va batejar com la Proba Sabartés. Es a dir, la prova d’artista que Picasso guardava i, normalment dedicava, al seu amic i, d’ençà 1935, secretari particular, Jaume Sabartés. La va catalogar amb la seva singularitat i amb la seva particularitat.
I la Prova Sabartés, ens afecta, ho fa com a estudiosos de l’obra gràfica de Picasso però, també com a ciutadans de Barcelona. El Museu Picasso aixopluga la major part de les Proves Sabartés, donades a la ciutat pel propi Sabartés i, després de la seva mort, completades per Picasso. Així, el museu del carrer de Montcada esdevé el més important del món quan a la col·lecció de Proves Sabartés i amb la Prova Sabartés esdevé l’exemple més vivent de museu nascut de l’amistat de dos homes: Picasso i Sabartés, dos homes que compartien una estima sense condicions vers una ciutat: Barcelona.