biografia poètica

La vida privada de Lady Lazarus

L’Onze de Febrer de 1963, Sylvia Plath va iniciar, amb el seu suïcidi, una de les llegendes literàries més potents del segle vint. Els seus papers privats, publicats recentment en castellà per Alba Editorial, mostren una dona en perpètua contradicció, obsedida pel reconeixement i torturada per la creació artística.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi ha poques maneres més efectives de mitificar un artista que una mort prematura, això no és novetat; més encara si la mort és autoinfligida. La fascinació del lector pel suïcida acaba en la majoria d’ocasions sobreposant-se a la que pugui sentir per la seva obra: hi busca indicis, raons ocultes entre línies i traces de la tortura quotidiana que el van empènyer a treure’s la vida.

“Morir és una art, com tota la resta. Jo ho faig excepcionalment bé”. Són versos de “Lady Lazarus”, un dels poemes més cèlebres de la poeta nord-americana Sylvia Plath, que, amb només trenta anys, va preparar l’esmorzar als seus fills, Frieda i Nicholas, va repenjar el cap a la porta del forn i va obrir la clau del gas, havent-se assegurat abans de tapar amb tovalloles qualsevol escletxa. Sobre la taula del menjador va deixar una nota amb el telèfon del metge que fa pensar que, més que morir, el que desitjava secretament era una salvació que no va arribar a temps i que va propiciar el naixement d’un dels mites més potents de la literatura del segle XX.

Amb la seva mort, tota la seva obra, el paper privat inclòs, passava a ser custodiada pel seu vidu i marmessor, el poeta anglès Ted Hughes, de qui s’havia separat traumàticament —ell la va deixar per la també poeta Assia Wevill— feia mig any. Abans de 1963, Plath només havia aconseguit publicar alguns poemes dispersos en revistes angleses i nord-americanes, el poemari El Colós (1960) i, un mes abans de suïcidar-se, la novel·la La campana de vidre, sota el pseudònim de Victoria Lucas. El 1965, dos anys després de la seva mort, va veure la llum Ariel, editat per Hughes, que la va consagrar com a poeta i va convertir-se en un dels llibres de poesia més venuts del segle XX. També Hughes va encarregar-se de seleccionar les peces incloses en el seu Collected Poems, que va rebre el premi Pulitzer l’any 1981.

Sylvia Plath i Marcia Brown esquiant a Francestown, New Hampshire, al febrer del 1951. Fotografies del llibre 'Diarios Completos', editat per Alba Editorial.

Plath creia, secretament, que estava destinada a grans coses. “Sóc feta per a l’èxit”, escriu el 22 d’abril de 1958 en el seu dietari, després que la revista The New Yorker rebutgi tots els poemes que els havia enviat. El reconeixement que anhelava, tanmateix, li va arribar de manera pòstuma i passat pel sedàs de Hughes. El 1982 es va publicar una primera edició dels seus diaris, amb el poeta anglès com a assessor editorial. Quan els quaderns íntims de la poeta van ser adquirits per la biblioteca de l’Smith College, la institució on Plath va cursar estudis superiors, Hughes va segellar el darrer, amb ordres estrictes que no fos fins el 2013, en el cinquantè aniversari de la mort de Plath. Mesos abans de la seva mort, el 1998, va permetre treure’n els segells i va deixar en mans dels seus fills la publicació dels dietaris complets que, al seu torn, van encarregar-ne la transcripció i edició a Karen V. Kukil, curadora de la col·lecció Plath a l’Smith College.

L’any 2000, finalment, els diaris complets de Plath van veure la llum amb més del doble de contingut que a l’edició escapçada per Hughes l’any 1982. Gairebé 900 pàgines, en total, que contenen la transcripció exacta de 23 quaderns i que comprenen majoritàriament els seus anys com a estudiant a l’Smith College, l’etapa en què va estar becada per Fulbright a Cambridge i la seva coneixença i posterior casament amb Hughes, després de només quatre mesos de relació. Els diaris s’aturen abruptament el 1959 i es reprenen amb fragments curts sobre alguns viatges, retrats dels veïns i algunes notes de més intensitat sobre el naixement del seu fill Nicholas. El dietari de l’hivern de 1962, el que segurament podria aportar alguna llum sobre l’estat d’ànim de Plath i les causes del seu suïcidi, Hughes el va cremar els mesos immediatament posteriors a la seva mort. Segons va explicar més tard, ho va fer per evitar que els seus fills el llegissin i perquè “en aquells dies contemplava l’oblit com una part essencial de la supervivència”.

Un continu de corrents alterns

Si alguna cosa defineix la personalitat de Plath, tal com ella mateixa descriu, analitza i es qüestiona fins al darrer detall, és la contínua contradicció que practica a tots els nivells: “És com si la meva vida estigués governada, màgicament, per dos corrents elèctrics: un de joiosament positiu i un altre de desesperadament negatiu. El que sigui que governa a cada moment, domina la meva vida, la inunda.”

La noieta de 18 anys que arriba a l’Smith College el 1950 és plenament conscient de la seva intel·ligència privilegiada i alhora somia desperta en la possibilitat de trobar un marit amb qui formar una família. En el període previ a Hughes, la poeta descriu les seves cites, les seves ànsies d’enamorament i les seves decepcions a nivell sentimental amb la mateixa passió amb què manifesta la seva vocació literària i el seu anhel de ser una escriptora publicada, llegida i respectada. “Tinc idees per a alguns contes, tinc unes ganes incontenibles de revisar poemes recents i enviar-los, però tot d’una he tingut un atac de clarividència i he decidit que havia de casar-me amb l’altre germà i m’he passat una bona estona sospesant els pros i contres d’un i de l’altre”, escriu als 20 anys.

Els dubtes sobre el seu potencial conviuen amb moments d’èxtasi intel·lectual, amb la recerca constant de noves lectures i referents (D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Wallace Stevens) que disseca amb passió en diverses entrades dels seus diaris. Aquesta intel·lectualitat, que a cops pot arribar a entreveure’s com a imposada, també entra en contradicció, al seu torn, amb la vida domèstica: “Em començava a preocupar la possibilitat de convertir-me alegrement en una dona pràctica i avorrida: en lloc de llegir Locke, per exemple, o d’escriure, faig un pastís de poma o estudio The Joy of Cooking [‘el plaer de cuinar’], i el llegeixo com si fos una novel·la interessantíssima. ‘Prou!’, acabo per dir-me. ‘Et refugiaràs a la vida domèstica i t’anul·laràs tirant-te de cap al bol de la massa de les galetes amb mantega’”.

Les seves contradiccions, però, no són fruit de la inseguretat, al contrari: la lectura dels seus quaderns personals fa patent que la poeta nord-americana estava completament fascinada per ella mateixa: se sabia atractiva i intel·ligent, plena de possibilitats i amb qualitats per sobre de la mitjana. Fins i tot les seves debilitats semblen dotar-la d’una sensibilitat especial i allunyada de la resta: “Sóc una víctima de la introspecció”, escriu, de ben jove. La major part del temps se sent més aviat incompresa, insatisfeta i víctima de la injustícia. En algunes entrades del dietari mostra un desdeny cruel per l’aparença física de les altres noies, per la seva manera de vestir o per la manera com es relacionen amb els nois. En d’altres es mostra contundentment superior davant d’altres poetes: “Em moro d’enveja —els ulls injectats de sang, trec escuma per la boca— després de llegir les sis poetes seleccionades com ‘les noves poetes de Gran Bretanya i Estats Units’: totes insulses, pomposes, llevat de May Swenson i Adrienne Rich. En qualsevol cas, cap d’elles és millor que jo ni té més obra publicada, de manera que sento la serena rancúnia legítima de qui ha escrit millors poemes que els que han contribuït a la reputació d’altres dones”.

Quan finalment coneix Hughes, la contradicció perviurà amb l’afegit de la certa competència i la seva voluntat d’exercir d’esposa i mestressa de casa perfecta: “El pitjor de tot és que em fa por tenir enveja d’en Ted: del seu èxit [...] he d’alegrar-me que ho hagi aconseguit, malgrat sentir tanta necessitat dels meus propis èxits [...] si ha de triomfar un dels dos, m’estimo més que sigui en Ted: per això vaig casar-me amb ell, perquè sabia que és millor poeta que jo i que mai hauria de moderar el meu talent, escàs de per si, que per més que el cultivés i treballés tenaçment seguiria sentint que ell és millor”.

Plath navega constantment entre aquest convenciment d’estar destinada a la fama i la constatació del rebuig per part d’editorials i revistes literàries. Viu cada nova negativa a ser publicada amb una devastació dramàtica: “Ahir va arribar la carta en què rebutgen el meu llibre de poemes [...] va ser com si em retornessin el cos d’un amant cancerós que jo donava per mort i curosament sepultat sota una corona de flors per commemorar el passat”.

Ted Hugues i Sylvia Plath a Concord (Massachusetts), al desembre del 1959.

Entre l’amor i l’odi

La relació que va mantenir amb Hughes és, indubtablement, un dels capítols de la seva vida que ha fet córrer més rius de tinta. La demonització a què el poeta anglès es va veure sotmès després del suïcidi de Plath va marcar la seva vida i la dels seus fills. No hi va ajudar tampoc el fet que la dona per qui va deixar Plath, Assia Wevill, es tragués la vida —i la de la filla de tots dos, Shura— exactament de la mateixa manera que Plath. L’emergent activisme feminista dels setanta va prendre Ariel com a llibre insígnia i va convertir Hughes en un monstre i Plath en la seva víctima, en un gest arquetípic que la filla de tots dos, Frieda, va qualificar el 2015, en les seves primeres declaracions públiques al documental de la BBC Ted Hughes: stronger than death de dogmàtic i arbitrari.

Plath i Hughes es coneixen en una festa a Cambridge, el 1956. “Era l’únic home d’aquell lloc que estava a l’altura dels seus poemes: enorme, amb un llenguatge vigorós i dinàmic; els seus poemes són forts i impetuosos com un vent intens colpejant bigues d’acer [...] Quan ell em va besar el coll, vaig mossegar-li la galta una bona estona, molt fort, i quan vam sortir de l’habitació, la sang li corria pel pòmul”. Es casen només quatre mesos després i després de viatjar per Espanya i França, tornen a Cambridge, on Plath completa el segon any de la seva beca Fulbright. A la tardor del 1957 s’instal·len a Estats Units, on treballen com a professors d’universitat.

La contradicció de Plath opera també en la relació d’amor-odi amb el seu marit. Durant la primavera de 1958, Plath sospita per primer cop de la infidelitat de Hughes. És en els fragments d’aquesta època on expressa amb més vehemència aquesta dualitat, fins i tot a nivell físic: “es burxa el nas, es talla les ungles i les escampa pertot arreu, duu els cabells bruts i despentinats [...] hi ha massa ronya perquè n’hi hagi prou amb una mica de xampú i massa grenyes per a una esquilada i prou”. El suposat engany de Hughes serà el punt d’inflexió que marcarà la davallada final de l’escriptora: els episodis de gelosia, de violència entre tots dos i la sospita permanent s’instal·len de manera definitiva entre la parella, que el 1959 decideix traslladar-se a Gran Bretanya, on naixeran els seus dos fills, en un darrer intent de prendre aire; però Plath tanca el quadern d’aquell any amb una entrada gairebé premonitòria: “He viscut l’amor, el dolor, la bogeria, i si no sóc capaç de donar sentit a aquestes experiències, cap experiència nova em servirà”.

La lectura dels seus diaris, curosament traduïts per Elisenda Julibert, que n’ha sabut captar el to amb tots els matisos de l’evolució personal, és una experiència tan obsessiva com la necessitat de l’autora per explicar-se ella mateixa i al món que l’envoltava. Plath és vanitosa i perfeccionista, practicant de la crítica càustica contra tot allò que considera inferior o que no li fa justícia. Fa rebequeries, és possessiva, dramàtica i fa el paper de màrtir com ningú en no poques ocasions; però també se’ns revela com una persona d’humor finíssim, apassionada i àvida de coneixement, sexual i sensible.

La publicació de la vida privada de la poeta més mitificada del segle XX aconsegueix que, a la fi, caigui tota la pàtina de blancor amb què alguns s’han entestat a acolorir-la —com podia perviure la concepció angelical de Plath, a la llum dels seus escrits?— per mostrar una persona humana i contradictòria, més enllà de la llegenda i, el que és més important: en la seva pròpia veu, com un torrent sense aturador ni censura. La dona ha assolit la perfecció.

Sylvia Plath amb els seus fills Frieda i Nicholas. Fotografies del llibre 'Diarios Completos', editat per Alba Editorial.

L’empremta de Plath en la poesia catalana: de Montserrat Abelló a Anna Dodas

La poesia de Sylvia Plath ens ha arribat en català, majoritàriament, a través de les traduccions que en va fer la poeta Montserrat Abelló (1918-2014). Abelló, com ella mateixa explicava en una entrevista poc abans de la seva mort, va descobrir Plath quan ja havia començat a escriure, en un viatge a Anglaterra a finals dels setanta. En va tornar amb Winter trees (Arbres d’hivern) que va traduir per a Llibres del Mall i que es va publicar el 1985. La poeta catalana va traduir també Ariel (Columna, 1994) conjuntament amb Mireia Mur i l’antologia Sóc vertical (Columna, 2006), que comprenia els poemes escrits entre 1960 i 1963; de l’època, de màxima esplendor de Plath, Josep Miquel Sobrer fou l’encarregat de traduir La campana de vidre (Edhasa, 1986), l’única novel·la de Plath, que pren com a inspiració l’estada al psiquiàtric després del seu primer intent de suïcidi.

A nivell temàtic, si bé la influència no és evident ni excessivament reivindicada, sembla clar que l’especificitat de la seva paraula, la seva exigència a nivell formal i la subversió dels temes que havien imperat en la poesia escrita per homes fins aleshores, s’ha filtrat a l’obra de gran part de les poetes catalanes, bé sigui per la transmissió en segona instància que els ha arribat a través de poetes de generacions anteriors, com la mateixa Abelló o Maria Mercè Marçal, bé per la lectura directa de la seva obra. Potser el diàleg més evident, a més de l’esmentat amb Abelló, fou amb la també morta prematurament Anna Dodas, que en el llibre Paisatge amb hivern, mereixedor del premi Amadeu Oller l’any 1986, ret un homenatge a la poeta nord-americana que va molt més enllà del títol: el dolor, la desolació de la nit i l’hivern, la recerca de la identitat i el qüestionar-se constant sobre la mort són el paisatge real i metafòric pel qual transiten totes dues obres. Tal com afirma la filòloga Ester Pou i Jutglar, en un article a la revista Ausa en què s’analitza àmpliament la influència de Plath sobre la poeta de Folgueroles: “Llegint-les en paral·lel, una després de l’altra, una té la sensació d’haver escoltat una sonata a dues veus o un diàleg polifònic entre una poeta d’autoritat consolidada i la seva deixebla”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.