Perpinyà torna a ser l’epicentre mundial del fotoperiodisme. La 34a edició del Visa pour l’image, com no podria ser de cap altra manera, concedeix especial protagonisme a la guerra d’Ucraïna però evitant, això si, caure en el discurs reduccionista i apostant per la complexitat. A grans trets, aquesta seria la bona notícia: el fotoperiodisme es reivindica i, gràcies a l’autocrítica, reclama amb força el seu paper en un món saturat d’imatges sense contingut o, encara pitjor, amb continguts pensats per fomentar la confusió o directament l’engany. Per cert: com en les edicions anteriors, el web del certamen ofereix una alternativa raonable a tots aquells que no poden (o no volen) viatjar a la capital nord catalana. Allà hi trobaran informació detallada de les diverses mostres i de les nombroses activitats paral·leles que es duran a terme fins a mitjan de setembre.
És altament provable que quan Moholo-Nagy, pels volts dels anys trenta del segle passat, va afirmar que els analfabets del futur serien els incapaços de fer una fotografia, encertés molt més del que, en plena república de Weimar, podia sospitar: segur que no pensava en una civilització essencialment visual, tan visual que les imatges haurien perdut la seva càrrega semàntica per passar a formar part d'una mena de continu (o de nebulosa) on tot, absolutament tot, seria presentat de manera immediata i, per descomptat, sense temps per a digerir-ne els hipotètics continguts. L'espectador del futur —que ara és el nostre present— «consumeix» imatges amb la mateixa naturalitat que, en època de Moholo-Nagy, els ciutadans corrents escoltaven els butlletins radiogràfics o llegien la premsa escrita: la paradoxa, si és que se’n pot dir així, és que la progressiva democratització del mitjà ha comportat, de manera anàloga, la seva lenta dissolució.
Per entendre la magnitud dels canvis soferts per la fotografia n’hi hauria d’haver prou llegint la definició que, quatre dècades després de Moholo-Nagy, Elias Canetti faria de «El Cec» al seu divertidíssim opuscle Der Ohrenzeuge (1974): «El Cec no és cec de naixement, tot i que no li va costar gens arribar a ser-ho. Té una càmera, la porta a tot arreu i es complau en mantenir els ulls tancats. És com en els somnis, encara no ha vist res i ja està fotografiant-ho […] El Cec s’estalvia l’esforç d’haver vist quelcom abans. Col·lecciona allò que hauria pogut veure, ho amuntega i ho gaudeix com si es tractés de segells de correus». Canetti, autèntic profeta laic, anticipa el que ha acabat succeint avui, a saber, la proliferació descontrolada de dispositius mòbils equipats amb sofisticades càmeres accionades compulsivament per uns operadors «cecs» i addictes a les imatges (impossible no pensar en els invidents de Maeterlinck).
La idea és ben clara: sense consciència crítica, la càmera no serveix de res. Amb tot, sembla voler-nos recordar el Visa pour l’Image en cada una de les seves edicions, és important no confondre consciència crítica amb alliçonament moral o amb la seva versió més subtil, és a dir, la voluntat comunicativa. Autors com Gilles Deleuze ja van fer-nos notar que la voluntat de comunicar portava implícita una ortodòxia del discurs necessàriament vinculada a determinades estructures de poder; «comunicar», en la mesura que implica propagar o transmetre una informació, comporta una exigència en relació a l’espectador que, no obstant això, sol adoptar la forma d’una recomanació encoberta. «L’obra d’art —va escriure Deleuze pensant en Malraux—, estrictament, no conté la més mínima part d’informació. Ans al contrari, existeix una afinitat fonamental entre l’obra d’art i l’acte de resistència». O, com deia Martha Rosler: «La fotografia documental sempre s’ha sentit molt més còmoda en companyia de la moral que no pas d’una retòrica o d’un programa polític revolucionari». Per cert: algú podria dir que la fotografia documental, com el seu nom indica, no aspira a ser una obra d’art sinó un document visual que certifica una determinada realitat. Fals: el què mostra una fotografia sempre es un determinat punt de vista que, òbviament, mai és innocent.
Com molt bé assenyalava José Ovejero en el seu magistral assaig La ética de la crueldad (amb el que va guanyar el Premio Anagrama), «Refugiats en el somni de la raó, obrim la porta a monstres que no poden fer-nos mal […]: substituint l’horror real pel malson, ens desprenem de qualsevol possibilitat d’acció i acceptem la nostra condició d’espectadors. Obtenim el plaer no dels nostres actes sinó de les nostres representacions». Justament per això la responsabilitat dels fotoperiodistes és màxima. Ho dèiem a l’inici: la bona notícia és que aquesta edició no ha caigut en la temptació d’esdevenir un monogràfic sobre Ucraïna realitzat des del prisma occidental. Jean-François Leroy, director general del Visa pour l’Image, ho explica a la perfecció: «Un festival de fotoperiodisme com aquest, què hauria de fer davant d'aquest esdeveniment? El setembre passat, veient a la pantalla del cementiri les imatges dels afganesos enfilant-se als avions des de la pista de l'aeroport de Kabul per fugir dels talibans, qui hagués cregut que, al cap d'uns mesos, ens semblarien tan llunyanes, fins al punt de quedar gairebé eclipsades? Ningú, en tot cas, nosaltres no. És a dir que, evidentment, tractarem el tema d'Ucraïna amb l'amplitud deguda però impedirem, com sempre, que el nostre programa se circumscrigui a un únic tema, per important que sigui».
En relació a la necessitat d’oferir imatges obtingudes des de diferents posicionaments o, encara més, d’evitar el risc de l’autocomplaença estètica (aquella bellesa morbosa que, inexplicablement, sobreviu en l’horror), el mateix Leroy ens regala un altre exemple que és aclaridor: «D'altra banda, aquest conflicte haurà subratllat (un cop més) molts dels defectes de la nostra professió. També haurà posat en relleu les seves evolucions. Entre les informacions crucials produïdes en plena nebulosa bèl·lica, sobresurten les dels membres de l'equip de recerca visual de The New York Times. En col·laboració amb els seus periodistes sobre el terreny, van saber produir, tot i estar a milers de quilòmetres de Kíev, la prova irrefutable per desarmar les fake news russes sobre els abusos perpetrats a Bucha; també van ser ells els qui van demostrar que aquests abusos existien a banda i banda, després de verificar l'autenticitat d'un vídeo que mostrava uns soldats ucraïnesos executant un soldat rus».
Doncs això: any rere any, Perpinyà es converteix en la capital mundial del fotoperiodisme i, gràcies a aquest certamen, any rere any podem reflexionar i avaluar la salut de la disciplina. El secret, com gairebé sempre, és evitar caure en les temptacions.
VISA POUR L’IMAGE
Lloc: diversos espais de Perpinyà
Dates: Del 27 d’agost a l’11 de setembre
Fotògrafs: Vyacheslav Veremiy, Andrea Rocchelli, Andrei Mironov, Igor Kornelyuk, Anton Voloshin, Anatoly Klyan, Andrei Stenin, Serhiy Nikolayev, Pavel Sheremet, Vadym Komarov, Yevhenii Sakun, Roman Nezhyborets, Brent Renaud, Maks Levin, Oleksandra Kuvshynova, Pierre Zakrzewski, Oksana Baulina, Mantas Kverdaravicius, Vira Hyrych, Oleksandr Makhov.