Com si es tractara d’una maledicció, cada cicle polític conté el seu annus horribilis en matèria d’incendis forestals. Sota els governs de Joan Lerma, el 1994; en les dues dècades del PP, el 2012, i amb el Botànic, el 2022. La xifra d’hectàrees cremades fa feredat: 135.000, 55.000 i unes 40.000, respectivament. A més, en el primer cas s’hi van comptabilitzar 14 morts, en el segon van perdre la vida tres persones, mentre que enguany, afortunadament, no ha calgut lamentar cap defunció, per bé que sí que s’han comptabilitzat milers de desplaçats.
Els números parlen amb nitidesa: la catàstrofe de 1994 va liquidar el 15 % de la massa forestal. La setmana del 2 al 9 de juliol va ser la més negra que es recorda al País Valencià. Les flames van acarnissar-se especialment amb la serra de Mariola, la Plana de Requena-Utiel, la Foia de Bunyol i els Serrans. La combinació d’unes temperatures elevadíssimes i una humitat baixa va resultar letal.
Amb les eleccions de maig de 1995 a la cantonada, l’oposició no va malbaratar l’oportunitat de convertir aquella tragèdia en una arma política. El president del PP, José María Aznar, estava a punt de confirmar internament Eduardo Zaplana –ho faria a l’agost, en el transcurs d’un dinar a la seua residència estival d’Orpesa– com a candidat del partit a la Generalitat Valenciana, i Martín Quirós, un dels diputats a les Corts amb el verb més esmolat, va fer-se un fart d’exigir responsabilitats polítiques. No en seria l’únic.
Ofensiva total
La cendra dels incendis encara fumejava quan el conseller de l'Administració Pública, Luis Berenguer, compareixia a les Corts a petició pròpia i de la resta de grups. Era el 14 de juliol de 1994 i tant ell com el titular de Medi Ambient, Emèrit Bono, es trobaven a l’ull de l’huracà.
En aquella sessió plenària, Quirós va ser més Quirós que mai: «S’han cremat fins i tot els cementeris, el cementeri de Xulella s’ha cremat. No se n’ha adonat? En una democràcia hi ha una potestat –heus ací la grandesa de la democràcia– que és la de dimitir, tal com ha fet el seu cap de gabinet». El diputat popular va ridiculitzar el «comandament únic» perquè hi havia dues conselleries implicades i va afirmar que «marxar cap a casa» era l’única eixida responsable que podia prendre Berenguer.
«Hem estat callats durant tot el procés d’incendis forestals i vostè ha fet moltes ximpleries. El vicepresident del Govern ha dit que ‘ah, açò és cosa del clima!’... Com si ací no haguérem tingut mai cap clima. 120.000 hectàrees! Ací el clima mai no havia fet això!»
Al ple, que se celebrava de vesprada, no va acudir-hi el president, Joan Lerma. El conseller Belenguer va justificar-ho per la seua presència en el soterrar de Carmen García Bloise, qui havia estat dirigent del PSOE des de l’època de la clandestinitat.
«El soterrar ha sigut aquest matí, a les dotze i mitja», va respondre-li Quirós. «Si així ho haguera volgut, el senyor president estaria ara ací; tenia temps suficient, i si no, li haguera pogut enviar un Dromader d’aquests que diuen que en tenen de sobres, un helicòpter d’aquests tan meravellosos que no ens han servit de res.»
En un to més moderat, i sense exigir dimissions, la diputada Maria Àngels Ramon-Llin, de la regionalista Unió Valenciana, també va lamentar l’absència de Lerma: «No hi ha cap excusa perquè no done la cara, estem parlant d’una qüestió prioritària, hi està en joc el futur de la nostra massa forestal i del nostre pervindre com a poble».
No obstant, la sol·licitud de responsabilitats polítiques no va circumscriure’s al PP. L’orador d’Esquerra Unida, Pasqual Mollà –pare de Mireia Mollà, l’actual consellera d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica–, també va mostrar-se taxatiu.
«A responsables directes del Consell en aquest tema se li han escapat milers i milers de zones verdes del País Valencià, ja és hora que presenten la seua dimissió», va dir. «Si les persones directament afectades no assumeixen aquesta responsabilitat política, aquesta responsabilitat política anirà al conjunt [del Consell] i a la seua part més alta. I, per tant, fora bo per a la continuïtat de la governació en condicions de normalitat, que es presentaren aquesta sèrie de dimissions que a parer nostre són absolutament imprescindibles».
En un to més constructiu, Ramon-Llin va felicitar-se llavors pel fet que el conseller Berenguer, en la seua intervenció, esbossara la intenció de bastir un cos unificat de bombers. «N’estem farts, a Unió Valenciana, de repetir-li aquesta idea, però fa anys que ens diuen que no, que no era la solució», es planyia ella, «ens alegra saber que ara sí que van per aquest camí, tot i que estiguen a anys llum d’aconseguir-ho». Segons UV, el cos únic de bombers evitaria la «descoordinació» que va entorpir les tasques d’extinció.
El cos únic va ser aprovat per llei en 2011, sota el mandat del PP, però no va ser una realitat de manera immediata. De fet, els tres grups que donen suport al Govern del Botànic, en la Llei d’acompanyament dels pressupostos de 2019, van aprovar una iniciativa parlamentària de Podem en aquest sentit que va rebre el suport de Ciutadans però no dels populars, que van abstenir-se’n.
L’objectiu era fixar un comandament únic de tots els bombers –la majoria dels quals, dependents de les tres diputacions, i d’altres, a sou dels ajuntaments de Castelló, València i Alacant– sota la supervisió de l’Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, dirigida pel socialista José María Ángel.
Encara que la coordinació recau sobre la Generalitat, tres anys i mig després de la votació, aquest cos unificat continua sense concretar-se.
Un discurs calcat
Dimarts de la setmana passada, junt el ficus de les Corts, la síndica del PPCV a les Corts, María José Català, calcava el discurs dels seus predecessors.
«Tenim un president que es posa de perfil davant 30.000 hectàrees arrasades», expressava, i instava a depurar responsabilitats amb motiu del «tren del pànic» que va circular enmig d’una zona en flames, generant el caos entre la seixantena de viatgers que hi havia al seu interior, alguns dels quals van optar per abaixar-se’n i van resultar ferits de distinta consideració. La maquinista que cobria la línia València-Sagunt-Caudiel-Saragossa no va rebre cap indicació prèvia i va limitar-se a demanar als passatgers que no abandonaren el tren.
«Va fallar la coordinació de les emergències», apuntava Català, «qui té assumida aquesta funció per llei és la Generalitat, però la Generalitat no va efectuar els avisos oportuns a Renfe ni ADIF». Per aquesta raó, la portaveu popular reclamava la compareixença urgent de Ximo Puig a fi de «donar les explicacions pertinents», i si aquestes no són suficients, ja han advertit que demanaran una comissió d’investigació parlamentària. El PPCV sosté que cal assumir «responsabilitats polítiques».
Una altra parlamentària del PPCV, Elisa Díaz, ha rescatat un vídeo que va gravar ara fa un any en companyia de l’alcalde de Toràs –una de les principals poblacions afectades per l’incendi de Begís– en què ja avisava dels perills que comportava la massa forestal existent a l’entorn.
A més del de Begís, a l’Alt Palància, l’altre gran incendi d’enguany, el de la Vall d’Ebo, ha assotat les comarques alacantines de la Marina Alta i el Comtat. És a dir, sobre un territori en què les competències en prevenció i extinció del foc recauen també en la Diputació que presideix Carlos Mazón, que serà el candidat del PP en els comicis valencians de 2023. Això ha servit per apaivagar, segurament, les invectives dels populars.
Potser per això, de moment, el PPCV no demana dimissions amb nom i cognoms. Ni la de la consellera de Justícia, Interior i Administració Pública, Gabriela Bravo, que va seguir les tasques d’extinció des del punt de comandament avançat (PMA), ni tampoc la de la mateixa Mireia Mollà, que no hi va fer acte de presència i només va trepitjar el terreny quan els incendis estaven apagats, a fi d’avaluar-ne l’impacte. •