Durant els darrers anys, Núria Busquet ens ha anat oferint una sèrie de traduccions meravelloses de la millor poesia anglosaxona recent. Així ens ha proporcionat El corb de Ted Hughes, El colós de Sylvia Plath (XVè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia) o Nit fidel i virtuosa i Avern de Louise Glück, una de les darreres, i inesperades, guanyadores del Premi Nobel de Literatura. M’atreviria a afirmar que totes aquestes obres, tan colpidores, han anat marcant un pòsit damunt de les capes d’una veu creadora que, amb el seu últim recull fins ara, Làpida a LaBreu Edicions, ha perpetrat un volum esplèndid, tenebrós i revelador.
Els versos de Busquet tornen a ser la constatació d’una crua lluita entre Eros (l’Amor, la Creació) i Tànatos (la Mort, la Destrucció). Biel Mesquida va crear el terme amort per confirmar la unió indissoluble entre aquestes dues realitats antagòniques, alfa i omega de l’existència, i aquest neologisme funcionaria perfectament per resumir l’essència de la Làpida de Núria Busquet, una obra que es llegeix com un poemari, en efecte, però que també admet lectures complementàries igual de vàlides. Per una banda, la vivacitat del discurs, la contundència del ritme i la mida d’alè llarg dels versos podrien menar a una representació escènica, teatral, a partir de monòlegs dramàtics, a la manera d’alguns dels poemes més emblemàtics de Robert Browning, per exemple. Sí, es nota que Núria Busquet també ha traduït teatre, i no pas poc. Per l’altra, Làpida explica una història farcida d’el·lipsis macabres, i això permetria engolir aquestes pàgines com si fossin les d’una fragmentada novel·la en vers, i ja sabem que alguns exemples narratològics recents, com els de Gonçalo M. Tavares, Wajdi Mouawad o Olga Tokarczuk, una altra Premi Nobel de Literatura recent, dilueixen les sempre arbitràries separacions entre prosa i poesia.
L’estructura del recull és trinitària: tres parts amb tres subparts cadascuna. Busquet perpetra la canònica arquitectura de tradició religiosa, però també esotèrica. A més a més, basteix el discurs a partir d’imatges recurrents de la mitologia universal, com el tema del pare, o de la mare, devorant, o almenys intentant-ho, la descendència (“Mare, ¿on ets? // Em bressoles i te’m menges”). Des d’aquesta violència implícita, no he pogut evitar pensar en Alejandro Jodorowsky quan diu que la tradició no ha de ser una làpida que t’aixafi sinó un trampolí que et propulsi al futur: planxa que, col·locada segons com, esdevé una taula de la llei que marca un destí, per bé o per mal. De tot això parla Núria Busquet en el conflicte que presenta: una maternitat opressiva davant d’una maternitat subversiva, llibertària. En aquest sentit, aquesta obra híbrida dialoga molt bé amb altres obres de la literatura catalana recent com Ortigues de Lucia Pietrelli, que a més de fer un estudi comparatiu entre mitologies parla sobre el trauma esfèric d’engendrar vida, o Ameba d’Anna Gual, un dels títols recents que més ha aprofundit en el concepte d’una maternitat salvatge i sense concessions a la norma. Aquestes autores, com Busquet, acaben bastint una defensa aferrissada de la diferència, de la necessitat d’establir el propi subjecte en una xarxa que no sigui limitadora.
Els recursos literaris són molts i variats: homofonies, paral·lelismes, repeticions… La gran majoria relacionats amb una capacitat oral de cada mot per ser escrit però també dit en veu alta, per això el llibre és perfecte per ser recitat o representat. Làpida de Núria Busquet és un volum d’aire anglosaxó, oracular, un punt panteista o pansexual, i a més a més presenta sensualitats inquietants. Es pot llegir molt bé, pel tema líquid i d’esterilitat tel·lúrica, al costat de la lírica de T.S.Eliot, recentment traduïda per Jaumà a 1984. I conté algunes de les imatges més terribles de la literatura catalana recent, que no deixa d’oferir nous exemples d’una poesia carnal i mòrbida, una de les tendències més clares dels darrers anys, ara ampliada per la veu, tocada d’estrangeria voluntària, de Núria Busquet, una traductora i narradora indiscutible que amb aquest darrer recull confirma que és una poeta amb veu pròpia a tenir en compte.
