Va debutar i triomfar amb Get Out (2017) i va consolidar una veu sòlida i juganera, de mirada fascinant i de discurs social fulminant amb Us (2019). Amb Nope (2022), com amb les altres, tornem a preguntar-nos de què va la nova pel·lícula de Jordan Peele. Aquesta n’és la gràcia: poder-hi pensar i parlar-ne, bo i tornant el cinema al lloc d’on ens agradaria que no hagués marxat mai —empobrit pel fast food del visionat domèstic, per la crisi estructural, per una mal entesa ambició comercial—, com a element artístic disposat a les converses d’estira i arronsa, al plaer de trobar lectures soterrades i detalls de simbologia apassionada, on hi ha qui valora una escena per sobre de l’altra, o a la inversa.
A Nope, tot ens sona. Som en un paratge de l’interior desèrtic de Califòrnia, on dos germans descobreixen un fet extraordinari en un moment vital complex. Aquesta n’és la premissa i l’únic necessari per gaudir com cal la pel·lícula. Més enllà de sinopsis o arguments, de si és terror, ciència-ficció, western o thriller, Nope és una memòria cinèfila, un llenguatge que ens lliga a aquesta memòria. És una ètica fruit d’haver gaudit i paït la postmodernitat, és la recerca de la imatge impossible, d’aquella odissea i fabulació mítica que tot director —i per extensió, tot creador— emprèn quan s’endinsa en els abismes desconeguts i incerts d’una obra. Nope és l’èxtasi del cinema, és deixar-se guiar per algú que té coses a dir, per molt que jugui a fet i amagar, estranyament foteta.
Nope és cinefília, però no feta des de la intel·lectualitat, sinó des de la víscera, des de la imatge inconscient. Saps que et martellegen centenars de referències, però que no cal saber-les totes per identificar-les com a tals. És un giravolt a la ciència-ficció, una pertorbació lúdica que prové de l’espectacle d’entreteniment que va capgirar la manera de fer cinema entre els 70 i els 80, de Jaws a E.T. —Spielberg, sempre—, tan terroríficament irònica com si Werner Herzog, entre tornados i cavalcades, somiés amb OVNIs i criatures impossibles. I és el gran ull orwellià que tot ho vigila i devora, convertit en icona televisiva de consum massiu.
Nope és un prodigi de control dels ritmes de la història, amb un clímax final que et deixa garratibat, tan excel·lentment construït com la resta del film. És una peripècia al·lucinada, plena de tensió, un clàssic per com homenatja la lectura que el propi Jordan Peele fa dels clàssics. I aconsegueix una de les coses més difícils que té per endavant tot artista: crear imatges noves, icòniques, mai abans vistes. I deixar-nos satisfets d’haver viscut una experiència única, per molt que hi hagi espectadors que se sentin frustrats. Tot això és Nope, mentre debatem si anava d’allò de més enllà —la imatge final d’OJ (Daniel Kaluuya)— o d’això de més ençà.
El cine, el component racial, la indústria —aquell primer fotograma en moviment, amb un cavall muntat per un joquei negre—, la voracitat de treure un rendiment insensat de les coses, la maleïda viralitat que fa embogir, l’escena somiada, l’analògic infal·lible. La perversió de l’home per domar-ho tot. Difícilment etiquetable, absolutament magistral.
Nope
Direcció i guió: Jordan Peele
Estats Units, 2022
Durada: 130 minuts
Fotografia: Hoyte van Hoytema
Música: Michael Abels
Repartiment: Daniel Kaluuya, Keke Palmer, Brandon Perea, Steven Yeun, Terry Notary, Donna Mills, Michael Wincott, Barbie Ferreira, Jennifer Lafleur.
Thriller fantàstic.