Durant la primera setmana de setembre, als dies joiosos de les marededéus trobades, es desenvolupa un ritual únic. Entremig d’actes festers i religiosos en honor a les verges de devoció local –l’Esperança, la Cova Santa i Loreto- hi ha els jocs seculars dels bous. Les entrades de bous i cavall formen part de les festes que la ciutat episcopal celebra cada any. Comencen, oficialment, el darrer dissabte d’agost i les entrades s’efectuen al llarg de la segona setmana on es situe el 9 de setembre, de dilluns a diumenge, a les 2 de la vesprada.
Però, un acte que sobreïx per damunt de tots els altres. Una acció que convoca i commou milers de persones, no sols de Sogorb, sinó de tot el Pais Valencià i terres veïnes.
Impressionant, però, als ulls humans, és quasi inexistent. Passa en un bufit i quan podies adonar-te’n, ja s’ha esvaït. No arriba a durar un minut. Oscil·la entre els 40 i els 45 segons, des de l’eixida dels toros, des de la plaça dels Mesones fins a la l’entrada en la plaça de la Cova Santa. Uns instants i és el punt d’excel·lència d’aquesta festa.
Fonamentalment consisteix en la cursa que han de fer els bous en el darrera etapa de l’itinerari des del llit del riu Palància a la plaça on s’exhibiran. En aquest darrer trajecte de 450,20 metres els bous són acompanyats i conduits per un grup de cavalls muntats pel corresponents genets. Al galop, ben a pressa, mantenen agrupats i compactes els toros, impedint que alguna es desvie o s’ature.
Una altra singularitat és que aquesta carrera es fa pel carrer, sense barreres i bordejada per milers de espectadors, que marquen l’espai del pas dels animals, esdevenint una palissada humana, que reemplaça qualsevol tancat artificial.
Durant uns 45 segons, toros i cavalls i cavallers formen un magma en moviment, però compacte, orgànic i imprevisible. Des de Sopenya, des de la cilíndrica Torre del Botxí (s.XIV), on aquest funcionari residia, integrada en la muralla, testimoni de la brillant història de la ciutat, fins a la plaça de la Cova Santa aquestes criatures desafien moltes lleis de la natura. Possiblement manté -sense dir-ho- una vella exhibició de la petita noblesa local que podia posseir i mantenir un cavall, davant dels vilatans de Sogorb que, en l’entrada actuen de límit entre el cosmos i el caos, entre la tranquil·litat i la tragèdia. Ells són la muralla entre les bèsties i el seu destí. Tot en aquells dies fa olor de bou i de cavall, com recordant dos dels animals mítics de la nostra realitat pretèrita.
Les investigacions històriques ens permeten aclarir que Sogorb va fer festes amb bous, al menys des del segle XIV. Els primers documents ens permeten concloure que ja l’any 1386, se’n feren en les celebracions estiuenques de Sant Joan I Sant Pere. Però caldrà retardar uns cent anys la possibilitat de connectar l’accés dels bous a la ciutat amb un recorregut semblant al d’avui dia, des de la pujada del Realet, seguint la muralla fins a la plaça. Consta que hi havia corrals al riu ja al segle XVI. Els bous passaven el matí pasturant en el llit del Palància fins els migdia.
Per altra banda cal dir que els festivals de bous, en les modalitats i estils propis del País Valencià, no de formes castellano-andaluses, són abundants al llarg del segles XVI i XVII. Els documents, a més, ens donen noticies sobre danys i adobaments en el corral, el muntatge d’entaulats i cadafals, l’assistència dels magnífics jurats i honorables consellers forals o l’organització per a solemnitzar els esdeveniments religiosos.
Des de temps ben vells, prèviament a l’”entrada” hi han hagut una sèrie de ritus ben interessants. Cap a les dotze del migdia, al passeig de Sopeña, els pastors fan la tria dels animals que formaran el ramat que correrà la ruta. Milers de persones, observen, a continuació la pujada del Realet del ramat, sense acompanyament de cap cavall ni cavaller. A les dos del migjorn a l’explosió d’una carcassa, s’inicia al carrer de l’Argén l’entrada i és a la plaça dels Mesones on te lloc la reunió, moment en què els genets a cavall recullen els bous. I, ja, picant els cavalls, arranca la cursa al llarg del carrer de Colom, entre una gran gernació de gents, que s’obri i es tanca, creant un corredor. La litúrgia acaba amb la desfilada de retorn, havent deixat els bous a la plaça, dels cavalls i cavallers, rebent el reconeixement i els aplaudiments dels espectadors, que han assistit amb l’anca en alt mentre observaven la perillosa coreografia, contemplaven perplexos l’habilitat i la força d’uns centaures que saben perfectament com portar un grup de bous braus a la plaça
Potser el subconscient els ha fet pujar de l’aljub de la cultura una borrosa imatge d’un enfrontament de l’ésser humà amb la bèstia. L’humà contra el fill de l’ur prehistòric, del toro, del bou salvatge. Potser li ha aflorat el record atàvic del domini de l’humà sobre una de les bèsties més extraordinàries i poderoses que hem admirat des de fa desenes de milers d’anys: el bos-bovis, el toro...Però l’humà té l’ajuda d’una altra bèstia mítica: el cavall. Un actor que vingué més tard, però que ràpidament es va fer un lloc entre els animals que interactuaven més intensament amb els humans. Home i cavall, la raó i la bèstia, es fonen en una figura atàvica poderosa: el centaure. La barreja d’allò racional i allò compulsiu. Valents i resolutius, són capaços de conjuntar-se, de treballar en equip per a portar un grup de toros imprevisibles a la meta final.
El bou és un dels nostres animals totèmics. Des de fa més de 10.000 anys, tota la Mediterrània considera el bou i els seus avantpassats com un animal sagrat. El veiem representat d’ocre roig en coves pintades, en l’estatuària sumèria, en l’egípcia amb Apis, a Creta amb el mite del Minotaure...Precisament, a Creta sorgeix un joc que nosaltres hem heretat: la Taurotakàpsia, el joc amb el bou. Perquè nosaltres, en principi, no volem matar el bou. El volem provar, desafiar, jugar amb ell, tocar-lo, botar-lo, pujar-li...Però, no matar-lo. És l’origen dels nostres saltadors. Són els nostres bous de carrer sense violències. És el nostre pacte amb l’animal. I com els antics rituals egipcis, li posem foc a les banyes perquè aquestes banyes són la mitja lluna símbol del déu creador Ptah, que en morir es convertia en Osiris, el Sol. I amb el foc de punta a punta volem mostrar atàvicament aquella potència infinita. És el nostre primigeni bou embolat, el nostre bou de foc. Però l’altra cara de la moneda és el bou sacrificial, aquell que grecs i romans sacrificaven perquè era el símbol no només de la resurrecció, sinó de la fecunditat. Potser per això els primers jocs de bous sogorbins es feien a sant Joan i Sant Pere, fites solars de primer ordre, cristianització de el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any, el que més temps llueix el sol.
Per això quan a Sogorb veiem com els centaures dominen, primer, la bèstia dels cavall i, després, la fera - el toro- també estem evocant la supremacia de la raó, del seny, del trellat i també el poder del treball en equip, l’acció efectiva de la col·laboració humana. Els homes a cavall envolten les bèsties, i ho fan perquè el ramat no es disperse, perquè seguesquen un convenient camí. Cooperar és bàsic i un aspecte que separa l’humà de l’animal. Ja els primers documents d’aquesta acció convertida en festa i ritual de masses denotem que es feia per controlar que els bous arribaren a la plaça. També és fàcil comprendre que ara i adés continua sent una demostració de força, de destresa i del poder que aquells que tenien la possibilitat de mantenir un cavall, ho mostraven.
Ara es fa amb 6 bous i 12 centaures. Sense barreres, entre les persones, enmig del espectadors, en un clos humà, es desenvolupa tot com una altra manifestació de la superioritat de l’home i el seu enteniment front a l’animal. És el públic assistent l’emocionant i sorpresa tanca de tot el ritual. Un cordó que racionalitat i de seguretat que fa que els bous vagen en rombe a la plaça a concloure tots la liturgia.
La popular i ja ben famosa festa de L’Entrada de Bous i de Cavalls de Sogorb, manté ben vives les seues seculars singularitats amb que els sogorbins i els segles van configurar. Originalitat, arrels, emoció i risc d’una dotzena de ardits, destre i coratjosos genets guien pel carres de Colom un ramat de bous
Des de la torre del Botxí fins a la plaça de la Cova Santa, un minut, un minut al dia, una dies a l’any, en què tothom conté l’alè: és el minut en què un poble es retroba amb si mateix, són uns instants en què centaures i bèsties cohabiten i ballen perillosament.