«Aquí estem, els representants dels tres pobles més grans del Caucas: una georgiana, un musulmà, un armeni. Nascuts sota el mateix cel, suportats per la mateixa terra, diferents i alhora un: com les tres persones divines. A la vegada europeus i asiàtics, rebem d'Occident i d'Orient, i a tots dos aportem».
Aquest fragment correspon a la novel·la Ali i Nino, una història d'amor èpica al més pur estil Romeu i Julieta, ambientada a l'exòtica ciutat de Bakú, a l'Azerbaidjan, a principis del segle XX. Escrita per Kurban Said i publicada a Viena el 1937, el pas del temps l’ha convertit en un clàssic. L’obra dibuixa un Caucas que, amb el transcurs dels segles, ha esdevingut punt de trobada i alhora de col·lisió entre Orient i Occident, en un context històric traumàtic marcat per la Primera Guerra Mundial i la Revolució Bolxevic. La novel·la va servir com a inspiració per a la construcció del monument a Ali i Nino el 2011, ubicat a la ciutat costanera georgiana de Batumi.
Comprendre Geòrgia implica, en primer lloc, abordar la seva ubicació i complexitat geogràfica. Situada al Caucas Sud, territori on acaba Europa i on comença Àsia (i viceversa), no existeix un consens per a determinar si els tres països que en formen part –Armènia, Azerbaidjan, i la mateixa Geòrgia– són asiàtics o europeus. Convencionalment són considerats part d’Europa, però segons el criteri estricament geogràfic Europa acaba als cims de la majestuosa serralada del Gran Caucas, entre Geòrgia i Rússia, i on, de fet, es troba el sostre del continent europeu, l’imponent mont Elbrús amb els seus 5.642 metres d’alçada.
Allò que millor defineix les característiques i la idiosincràsia d’aquest territori és la seva condició de zona limítrofa entre Turquia i l’Orient Mitjà, Rússia, el Mar Negre i el Mar Caspi. I també, el fet que, durant segles va ser terreny de disputa entre tres imperis: l’otomà, el persa i el rus. Des del tractat russo-persa de Turkmantxai (1828) i el tractat otomà-rus de Adrianòpolis (1829) la regió va quedar sota control de l’imperi rus, només interromput parcialment durant els anys turbulents i de múltiples conflictes que van seguir a la revolució bolxevic de 1917 i fins el 1922, amb la fundació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La creació de la URSS va posar fi a la breu experiència històrica de les primeres repúbliques independents de Geòrgia –liderada pels menxevics–, Armènia i l’Azerbaidjan, fundades en un context de gran inestabilitat i violència a la regió.
En el cas de Geòrgia, al llarg de la història hi han deixat la seva petjada àrabs, tàrtars, perses, otomans i russos, pobles i imperis que l’han dominat, sotmès i influït en el seu desenvolupament i configuració nacional. Tbilisi, la seva capital des del segle VI, va ser saquejada en diverses ocasions, per exemple al segle XIV, pel conqueridor tàrtar Tamerlan, o pels perses a finals del segle XVIII, destruint-la completament. D’altra banda, la colonització russa del territori georgià es va iniciar el 1783, en primer terme com un protectorat per a defensar la regió dels atacs dels perses, i a partir de principis del XIX va quedar integrada com a regió de l’imperi rus. La relació amb la potència del nord ha marcat la història i desenvolupament polític, econòmic i cultural de Geòrgia des de llavors, primer sota l’imperi, després amb la Unió Soviètica i des de la independència del país el 1991 amb una relació tumultuosa i de dependència variable respecte a Moscou.
L’època de màxima esplendor cultural i d’expansió territorial georgiana es va produir als segles XI i XII amb el rei David IV “El Constructor”, considerat encara avui un heroi nacional. Anteriorment, al segle quart, Geòrgia –llavors regne de Kartli– va ser juntament amb Armènia el primer poble a adoptar el cristianisme com a religió oficial. Una religió cristiana ortodoxa que, amb la seva pròpia església nacional georgiana, ha servit durant segles com un dels estendards de la identitat col·lectiva, en contrast i també com a element diferenciador dels pobles que l’envolten, gran part dels quals són musulmans. Centenars de monestirs, esglésies i ermites ortodoxes perfilen els paisatges i les ciutats georgianes al llarg i ample del país, on sovint també s’hi troben creus cristianes de diferents mides, ben visibles des de camins i carreteres.
L’altre pilar de la identitat georgiana és la seva llengua, amb el seu propi alfabet, creat al segle V, que és un clar motiu d’orgull nacional. Tant és així que, en georgià, el país es denomina Sakartvelo (საქართველო), la terra dels Kartvelians (nom històric dels georgians), o també, la terra dels qui parlen l’idioma kartuli (georgià). Durant l’època soviètica, a la república de Geòrgia és on es van produir les mobilitzacions més importants en defensa de l’estatus de la llengua pròpia davant dels intents de russificació. El 14 d’abril de 1978, desenes de milers de persones van sortir als carrers de Tbilisi, forçant així a les autoritats soviètiques del moment a retirar la iniciativa de introduir el rus com a llengua cooficial a Geòrgia. Avui encara se celebra el 14 d’abril com a Dia de la Llengua georgiana en commemoració d’aquelles protestes.
Paradoxalment, les darreres grans manifestacions que s’havien produït a Tbilisi havien estat el març de 1956, quan es complia el tercer aniversari de la mort de Ióssif Stalin, per a protestar contra les polítiques de desestalinització de Nikita Khruixev. La repressió contra aquestes mobilitzacions espontànies es va saldar amb una vintena de morts i desenes de ferits. Nascut a la ciutat georgiana de Gori el 1878, la denigració de la figura de Stalin per part de les noves autoritats soviètiques va ser percebuda per molts com una humiliació i un atac a l’orgull nacional georgià, un sentiment que va reforçar els plantejaments a favor de la independència del país. Precisament, tres dècades després, el 9 d’abril de 1989 la capital georgiana va ser l’escenari de la repressió més virulenta per part de les autoritats soviètiques contra manifestacions pro-independència a territori de l’URSS durant la perestroika, amb 21 morts i un centenars de ferits.
Actualment amb una població d’uns 3,7 milions d’habitants, es pot considerar que Geòrgia és el més genuïnament caucàsic dels tres països que formen el Caucas Sud. A diferència del que succeeix amb armenis i azerbaidjanesos, on bona part dels seus territoris i població s’han estès històricament a l’Anatòlia Oriental i al nord de l’actual Iran respectivament –és a dir, fora del Caucas–, en el cas dels georgians es troben en territori caucàsic en la seva totalitat. La gran diversitat paisatgística i climàtica del Caucas es troba també sintetitzada dins del el territori georgià, des del clima alpí de les muntanyes del Gran Caucas, al semi-desèrtic de l’altiplà de Iori –a l’est del país–, passant per les costes del Mar Negre i l’entorn subtropical de la regió d’Adjària.
Diversitat paisatgística que té la seva correspondència a nivell ètnic i lingüístic. En primer lloc, amb abkhazos –relacionats amb els circassians que habiten el nord del Caucas– i ossets, majoritaris respectivament a Abkhàzia i Ossètia del Sud, regions integrades dins de la República Socialista Soviètica de Geòrgia durant bona part de l’era soviètica, i independents de facto amb el suport de Moscou d’ençà de les respectives guerres de principis dels noranta. Mingrelians a l’oest del país, svans al nord-oest, i adjars i laz al sud-oest, tots ells subgrups ètnics georgians amb els seus propis trets identitaris i dialectes. Armenis a la regió de Samtskhe-Javakheti al sud i fronterera amb Armènia, on són més del 50% de la població. I àzeris a la regió de Kvemo Kartlia al sud-est, on representen més del 40% dels habitants. Una complexitat etnodemogràfica que, sumada a les múltiples influències externes i períodes de dominació colonial estrangera que ha patit al llarg de la història, ha possibilitat també el desenvolupament i l’evolució d’una riquíssima i molt diversa gastronomia autòctona.
Tant per la diversitat paisatgística com pel clima, les costes del Mar Negre, la gastronomia, els vins i l’estil de vida més relaxat, durant bona part del segle XX Geòrgia, incloent Abkhàzia, va ser promocionada per Moscou com la “Florida Soviètica”, esdevenint durant dècades destinació de vacances predilecta de les elits de l’URSS i també de centenars de milers de ciutadans. Una fama que perdura en l’actualitat, sent destinació de vacances favorita de molts ciutadans d’exrepúbliques soviètiques i que, a més, ha recuperat importància arran del conflicte entre Rússia i Ucraïna a partir de 2014.
Abkhàzia i Ossètia del Sud: dues guerres i una no-pau
La independència de Geòrgia l’any 1991, amb la caiguda de l‘URSS, va anar seguida per uns anys noranta marcats per les guerres d’Ossètia del Sud i Abkhàzia, diversos conflictes civils i una profunda crisi econòmica. No va ser fins a finals de la dècada quan el país va començar a recuperar una certa estabilitat, de la mà del president Edvard Shevernadze, qui havia estat el darrer Ministre d’Exteriors soviètic durant els anys de la perestroika. Tot i que amb l’arribada al poder de Mikheil Sakaixvili l’any 2003 arran de l’anomenada Revolució de les Roses, en un primer moment aquest es va esforçar per a millorar les relacions amb la Federació Russa, buscant posar fi als conflictes a Abkhàzia i Ossètia del Sud per la via de les negociacions, a partir de 2006 es va produir una confrontació creixent a la qual Moscou va respondre amb un boicot a les exportacions de productes georgians.
Des de 2003 Geòrgia es trobava al capdavant dels estats post-soviètics apostant per la integració amb Occident (UE i l'OTAN) en l'àmbit polític, econòmic i militar. Aquesta opció venia donada per raons històriques i culturals –Geòrgia s'autopercep com un país europeu–, així com per la seva històrica relació tumultuosa amb Rússia, Estat que recolza la independència d'Ossètia del Sud i Abkhàzia, i de les quals n’és el seu garant militar i econòmic.
Geòrgia és l'únic país del Caucas Sud que ha sol·licitat formalment la integració a l'OTAN a través del Membership Action Plan (MAP). De fet, va ser en el marc de la cimera de l’OTAN de Bucarest de l'any 2008 que els estats membres de l’Aliança es van comprometre amb Tbilisi a integrar el país a l’Aliança Atlàntica, però ho van fer a llarg termini i sense data concreta, sobretot per la por d'Alemanya i de França d’augmentar la tensió amb el Kremlin. Juntament amb la declaració d’independència de Kosovo del febrer de 2008, recolzada pels Estats Units i per bona part dels seus aliats, aquesta decisió presa a la cimera de Bucarest va accelerar les hostilitats militars, i Moscou va marcar una línia vermella en relació a una possible futura entrada de Geòrgia a l’OTAN. Després de setmanes d’una escalada creixent de tensions, la guerra russo-georgiana de l’agost de 2008 es va desencadenar després d’una ofensiva de les forces georgianes contra la capital osseta la nit del 7 d’agost d’aquell any.
Arran de la victòria russa dins d’aquest conflicte bèl·lic que durà pocs dies, es va consolidar la independència d’aquests territoris, deixant un nou statu quo en el qual Moscou passà a reconèixer formalment Ossètia del Sud i Abkhàzia com a estats independents, un reconeixement secundat també per Veneçuela, Nicaragua, Nauru i Síria. Tot i disposar de les seves pròpies forces de seguretat, les fronteres de facto d'aquests dos territoris estan vigilades des de llavors per guàrdies locals i pels serveis secrets russos. En aquesta direcció, Rússia compta amb dues bases militars amb uns 3.500 soldats a Ossètia del Sud i 4.500 més a Abkhàzia, convertint-se, juntament amb Armènia, en el puntals principals de la presència militar russa al Caucas Sud. Així mateix, la dependència osseta respecte al finançament rus és crítica, i amb prou feines un 10% dels seu pressupost procedeix de recursos propis. La seva aspiració és annexionar-se a la Federació Russa i unir-se a Ossètia del Nord-Alània, plans que fins al moment no són compartits per Moscou i que, per tant, no sembla que s’hagin d’implementar en un futur proper.
Per la seva banda, malgrat la forta dependència d'Abkhàzia respecte a Rússia, el Govern de Sukhumi –capital del territori– manté un nivell relativament alt de sobirania en la seva política interna. Així, les relacions bilaterals són sovint més delicades del que a priori pot semblar. Mentre que la influència militar de Moscou a la regió és indiscutible, una posició geoestratègica rellevant fa que aquest territori no reconegut actuï de forma molt més independent de Moscou que Ossètia del Sud, com ho mostren també els seus importants lligams amb Turquia.
Des de l'any 2008 Rússia ha dut a terme una política de fronterització en la línia de l'alto el foc entre Ossètia del Sud i Geòrgia, ocupant gradualment porcions addicionals de territori georgià. Aquest és un dels aspectes que actualment genera més tensió entre ambdós estats. Tanmateix, amb la renúncia definitiva a la via militar per a recuperar aquests territoris, i també de facto a entrar a l’OTAN, el govern de Tbilisi centra els seus esforços en la internacionalització d'aquest conflicte a través de Nacions Unides, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i el Consell d’Europa, entre d’altres.
A dia d’avui, l’única manera d’accedir al territori d’Ossètia del Sud és des d’Ossètia del Nord, inserit en la Federació Russa. La frontera amb Geòrgia està totalment tancada. Pel que fa a Abkhàzia, es manté parcialment oberta per a residents locals –especialment georgians de la zona de Gali, al sud– el punt fronterer sobre el riu Enguri, a prop de la ciutat de Zugdidi, tot i que des de 2019, arran de la Covid, les autoritats d’Abkhàzia ja no donen permisos per a accedir-hi als estrangers, ni tan sols als turistes. Qui escriu aquestes línies va aconseguir una autorització del Ministeri d’Exteriors d’Abkàzia per a entrar en aquell territori, però van ser precisament els policies georgians els qui ho van fer impossible. Després d’intentar espantar referint-se a Abkhàzia com a “territori perillós, en guerra, amb soldats russos, i molta màfia”, els arguments van passar a incidir en el fet que es tractava d’un “territori ocupat”, i que per tant els estrangers no hi poden passar, quan en realitat fins fa poc era relativament senzill fer-ho. La impressió és, ara per ara, que les autoritats georgianes no tenen interès que els estrangers visitin el territori i puguin veure amb els seus propis ulls que a Abkhàzia la gent que hi habita fa vida normal. I encara menys que aquests puguin explicar-ho. Cal remarcar que diversos dels guàrdies georgians eren originaris de Sukhumi, capital d’Abkhàzia, i que, igual que el que va passar a més de 200.000 georgians, van ser expulsats d’aquell territori com a conseqüència de la guerra de 1992-1993, un conflicte que es va caracteritzar per les neteges ètniques d’uns i altres.
Territori de pas i diversificació geopolítica
La privilegiada ubicació geogràfica fa que Geòrgia sigui un important punt de trànsit entre Rússia, Turquia, la Unió Europea i l’Àsia Central. Al nord del país, creuant les muntanyes del Gran Caucas, es troba una carretera que des de fa més de dos segles ha unit Rússia amb el Caucas Sud, cobrint els 212 km que separen Vladikavkaz (capital d’Ossètia del Nord) i Tbilisi: l’anomenada Carretera Militar Georgiana. La seva construcció es va iniciar el 1799 com a infraestructura clau per a la colonització russa de Geòrgia.
Avui és l’única carretera terrestre operativa que uneix ambdós països, atès que a través d’Ossètia del Sud i d’Abkhàzia, com a conseqüència dels conflictes existents, no es pot creuar. Tot i ser una carretera de muntanya, amb una alçada màxima de 2.395 metres, travessant valls, muntanyes i paisatges fascinants –com ara el llac d’Ananuri, la vista del mític cim Kazbegi (amb 5.054 metres d’alçada), o la vall de Gudauri (on es troba l’imponent monument d’època soviètica a l’amistat russo-georgiana)–, la Carretera Militar Georgiana segueix sent un dels principals punts de connexió terrestre entre el Caucas Sud, Rússia i els països de la UE.
Es tracta d’una via vital per a Armènia –entre el 60 i el 70% de tot el seu comerç exterior passa per aquesta carretera–, però també per a Turquia i l’Azerbaidjan. Entre 800 i 1.000 camions, amb matrícules de desenes de països, miren de creuar el punt fronterer diàriament, però les duanes russes només tenen capacitat per a gestionar fins a 400 camions diaris, cosa que provoca que centenars de camions passin dies i nits als marges de la carretera. Els camioners es poden veure en petits grups, asseguts a les vores menjant i bevent vodka i conyac, jugant a cartes, i passant les llargues hores d’espera.
Geòrgia és també un hub de trànsit clau per al transport est-oest, una importància incrementada pel fet de tenir accés al Mar Negre. En aquestsentit, durant les darreres dècades s’ha beneficiat de l’aïllament geopolític d’Armènia per l’històric conflicte a l’Alt Karabakh, amb les fronteres tancades tant amb Turquia com amb l’Azerbaidjan des de principis dels anys noranta. Així, tot el transport terrestre que va del Caucas Sud i des de Rússia fins a Turquia per via terrestre creua el país, essent també punt de sortida marítima de bona part de les mercaderies del Caucas Sud a través dels ports georgians del Mar Negre, especialment el de Poti.
La posició geogràfica privilegiada de Geòrgia ha estat clau per a portar a terme una creixent diversificació geopolítica, especialment atesa la creixent frustració que existeix al país en relació a la seva aposta per a integrar-se a la UE i l’OTAN. D’aquesta manera, a poc a poc s'ha anat consolidant una política exterior i de seguretat orientada a l'expansió de les seves aliances bilaterals i multilaterals en l'àmbit eurasiàtic.
A la pràctica, això s'ha traduït durant els darrers anys en un aprofundiment dels lligams econòmics i de seguretat, en primer lloc, amb Turquia i l'Azerbaidjan. Aquests dos països són socis estratègics clau de Geòrgia en la seva estratègia per a maximitzar el seu paper com a hub est-oest pel trànsit i el comerç transcontinental, especialment pel que fa a la infraestructura de transport energètic. Tbilisi busca treure el màxim profit de la seva situació geogràfica entre el petroli i el gas del Mar Caspi, per una banda; i el Mar Negre, Turquia i els països de la UE, per l'altra.
Des de finals dels noranta, aquesta aposta s’ha concretat en infraestructures com ara els oleoductes Bakú-Supsa que transfereix petroli àzeri cap al Mar Negre a través de territori georgià; i el Bakú-Tbilisi-Ceyhan, que en transporta fins al port turc de Ceyhan, des d'on és enviat per transport marítim, fonamentalment, cap als estats de la UE i Israel. Geòrgia també és un soci clau dins del Southern Gas Corridor (SGC) per al subministrament de gas natural de la zona del Caspi fins als països de la UE. L'objectiu principal del SGC és reduir la dependència d'Europa respecte al gas rus mitjançant la diversificació de les importacions. En aquest sentit, un dels tres gasoductes que formen part del Corredor de Gas del Sud és el de Bakú-Tbilisi-Erzurum (BTE), el qual transporta gas des de l’Azerbaidjan fins a Turquia creuant territori georgià. El nou context europeu, marcat per l’agressió de Rússia contra Ucraïna, beneficia Geòrgia en tant que serà el territori per on passin els 20.000 milions de metres cúbics de gas que l’any 2027 aniran de l’Azerbaidjan fins als països de la UE, segons l’acord al qual van arribar al juliol la presidenta de la Comissió Europea Ursula Von der Leyen i el president àzeri Ilham Aliyev. També el Kazakhstan ha posat l’ull sobre els oleoductes georgians per a reduir la seva dependència de la Federació Russa pel que fa al trànsit del seu petroli que exporta cap a Europa, cosa que Moscou ja ha utilitzat per a penalitzar les autoritats kazakhs.
Geòrgia importa més del 90% del seu gas i el 40% del seu petroli de l'Azerbaidjan, amb un acord pel qual la petroliera àzeri SOCAR li aplica un considerable descompte. Les carreteres georgianes estan farcides de benzineres SOCAR, fet que dona una idea de la gran presència de l’Azerbaidjan al si del mercat dels hidrocarburs georgià.
La gran aposta de les autoritats georgianes durant els darrers anys pel que fa a la diversificació de les seves relacions, però, és la Xina. En el pla estratègic Georgia 2020, elaborat pel govern georgià l'any 2014, se situa com un dels principals objectius el fet de potenciar la posició geogràfica del país com a hub per al trànsit i el comerç internacionals. En aquest sentit, Tbilisi percep la Xina com un soci estratègic que pot finançar aquestes ambicions dins dels mateixos plans xinesos per a promoure la connectivitat amb el continent Eurasiàtic inclosa en la iniciativa One Belt, One Road (OBOR).
Des de fa alguns anys s’ha incrementat substancialment la presència d'empreses xineses en territori georgià, així com la participació d'inversions provinents de la Xina en infraestructures com ara túnels, plantes hidroelèctriques, carreteres, ports i ferrocarrils. D'aquestes, destaca la construcció de diversos trams de la nova autovia que connectarà Tbilisi amb Batumi, i l'adquisició i ampliació d'una part del port de Poti amb l'objectiu d'ampliar les capacitats d'aquest i la seva connectivitat amb altres ports del Mar Negre. Una aposta ambiciosa, malgrat que a llarg termini pot generar una dependència de Geòrgia respecte del capital, les inversions i els interessos de la Xina.
Oligarques, Ucraïna i l’ombra allargada de Rússia
Des de l'arribada al poder del partit Somni Georgià l'any 2012, llavors encapçalat per l’oligarca Bidzina Ivanishvili, Tbilisi ha seguit una política de reducció de la tensió amb Rússia si es compara amb l'etapa política de l'anterior president georgià, Mikheil Sakaixvili –que governava des del 2004. Després d’uns anys de creixents tensions que van portar fins a la guerra russo-georgiana de 2008, es va apostar per rebaixar el nivell de confrontació oberta amb Moscou sense renunciar a unes relacions més properes amb Occident. Aquesta estratègia s'implementà, especialment, apostant per separar les qüestions de seguretat de les econòmiques i millorant les relacions comercials mitjançant acords que han permès restaurar l'accés dels productes agrícoles georgians a un mercat tan important i proper com el rus. Per la seva banda, el 2013 Rússia va aixecar el veto als productes georgians que havia imposat el 2006, i Tbilisi va retirar el règim de visats imposat als ciutadans russos.
Com a conseqüència d’aquesta aposta, segons Irina Guruli, subdirectora del Economic Policy Research Center (EPRC) –amb seu a Tbilisi–, des de fa uns anys s’està produint un increment de la dependència econòmica envers Rússia, a través de l’increment del comerç bilateral, de les remeses que georgians residents a Rússia envien cap al país, la creixent afluència de turisme rus o les importacions d’electricitat de Rússia cap a Geòrgia.
Guruli situa l’oligarca Ivanishvili com a principal impulsor d’aquesta renovada relació cada cop més estreta entre ambdós països. Els seus actius i la seva riquesa personal total equivalen a un 35% del PIB georgià, i tot i que només va exercir com a primer ministre durant un any, entre 2012 i 2013, segueix dirigint el partit de govern Somni Georgià a l’ombra.
Per a Guruli, durant els darrers anys s’ha produït una erosió de la qualitat democràtica de les institucions georgianes, les quals han esdevingut una façana pel govern que, de facto, exerceix Ivanishvili. Ell i diversos membres de la seva família mantenen negocis en diversos sectors a Rússia, i va arribar a ser propietari de l’1% de l’empresa russa de gas Gazprom. Aquests lligams fan que, segons Guruli, des de Moscou es vegi el govern georgià actual “amb bons ulls”, i explica que, davant de la guerra a Ucraïna, el govern estigui jugant a dues bandes, amb un discurs que combina expressions de suport al poble ucraïnès amb crítiques a les autoritats ucraïneses i al mateix a Zelenski, alhora que alguns ports georgians estan sent utilitzats per a circumval·lar part de les sancions comercials aplicades contra Rússia per part dels països occidentals. El mateix succeeix amb l’aposta de les autoritats georgianes per a integrar-se a la UE, la qual segons Guruli actualment és només de paraula.
Aquesta posició ambigua contrasta amb les mostres de suport a Ucraïna molt presents per part de la societat georgiana: arreu del país es poden veure banderes ucraïneses, cartells, pintades, etc. amb expressions de recolzament al poble ucraïnès i en contra de la guerra. A comerços, restaurants, bars, botigues de serveis informàtics, inclús en llocs de canvi de moneda, es poden trobar manifestacions d’aquest tipus. En molts indrets es poden trobar també iniciatives i números de contacte per a recopilar ajut humanitari, o fins i tot de suport als esforços militars ucraïnesos.
Migrants de guerra russos i reintegració a l’espai post-soviètic
Tot i la seva relació complexa amb Rússia, Geòrgia és, de fet, una de les principals destinacions de l’onada de migrants russos que han marxat del seu país com a conseqüència de la guerra a Ucraïna, amb un 23,4% del total, segons un estudi publicat al juliol per un grup de sociòlegs russos només pel darrere de Turquia (24,9%) i per davant d’Armènia (15,1%). Segons el mateix estudi, la mitjana d’edat dels que marxen és de 32 anys, i un 80% tenen estudis universitaris. El 21 de març ja havien entrat al país uns 30.000 ciutadans russos, i es creu que la xifra ja es podria haver duplicat.
En Kostia, moscovita de 43 anys, es dedica al comerç internacional i té una petita empresa de venda de polietilè de països de la UE cap a Rússia. Es va traslladar a Tbilisi pocs dies després de l’inici de l’ofensiva russa contra Ucraïna. Per a ell, “la guerra és la darrera gota que va fer vessar el got” després d’anys d’increment de l’autoritarisme al seu país d’origen. “No em sento còmode a Rússia, i fa deu anys que estava llest per a marxar en qualsevol moment”, afegeix. Preguntat sobre els motius per a triar Geòrgia, aquests són bàsicament pràctics, atès que els russos –igual que altres ciutadans de països ex soviètics– poden residir al país fins a un any sense necessitat ni de cap visat ni de cap tipus de registre. Respecte a l’actitud dels georgians envers els nouvinguts russos, considera que en general és de tolerància i de respecte, amb algunes excepcions, com ara pintades a les parets d’algun carrer amb frases com ara “mort als russos” escrites en anglès i en rus. Afirma no haver tingut por de les possibles represàlies de les autoritats russes quan ha participat en accions de protesta contra la guerra davant l’ambaixada de la Federació Russa a Tbilisi. Tot i així, reconeix que s’ho pensa dues vegades abans de fer segons quines publicacions a les xarxes socials en relació a la guerra, per les possibles conseqüències penals que pugui tenir si en algun moment torna a Rússia, per exemple, a renovar documents.
Una opinió que és compartida per en Dima, també de Moscou, de poc més de 40 anys, historiador especialitzat en Rússia del segle XIX, que gràcies a la seva habilitat en jocs de memòria va acabar fixant pel sector TIC. Afirma que la majoria de russos que han marxat són joves, de ciutat, que treballen al sector de les TIC o a sectors creatius. En el seu cas, quan va començar la guerra el 24-F es trobava a Barcelona per feina, i des del primer moment va decidir no tornar a Rússia. El seu principal motiu per no tornar-hi va ser el seu fill de 9 anys. “A les escoles russes, i especialment des de l’inici del conflicte a Ucraïna, ensenyen als nens pura propaganda. No vull que el meu fill sigui educat amb idees basades en l’odi”. Considera que hi ha molta gent que ha marxat no només per la guerra, sinó també i especialment per les conseqüències internes a Rússia des del punt de vista de la regressió a nivell de drets fonamentals i de tancament cultural. Unes conseqüències que, per en Dima, han arribat per a quedar-se, motiu pel qual pensa que, per molt que la guerra acabi, creu que molta de la gent que ha marxat no hi tornarà.
Pel que fa a la manera com s’estan organitzant els russos que han marxat del seu país, incloent aquells que estan a Geòrgia, expliquen que ho fan a través de canals de suport i ajuda mútua per canals com ara Telegram, però no existeixen xarxes estables de resistència política ni cap estructura similar, encara menys establertes per promoure possibles canvis polítics interns a Rússia.
Tot i la por de molts russos a parlar-ne públicament, la guerra ha dividit famílies. Tant en Kostia com en Dima reconeixen que intenten evitar mantenir converses sobre la guerra amb diversos membres de les seves respectives famílies, un tema que consideren divisiu i conflictiu, amb una evident esquerda generacional, també per l’efecte del consum de televisions russes que projecten el discurs oficial entre les generacions més grans.
Tot i el pessimisme que desprenen les paraules de l’un i de l’altre, en Kostia es mostra confiat en la possibilitat que els ponts entre russos i ucraïnesos es tornaran a refer, “igual que es van refer entre alemanys i russos després de la Segona Guerra Mundial, o entre serbis, croats i bosnians després de les guerres balcàniques dels anys noranta”. “Quan més jove s’és, menys es recolza aquesta guerra. Els odis estan especialment en les generacions més grans. La guerra no acabarà aviat, però un cop acabi, el procés de reconciliació serà ràpid”, conclou.
Per a Irina Gurili, del Economic Policy Research Center, molts dels nous migrants russos que han fugit del seu país durant els darrers mesos han triat Geòrgia per factors geogràfics, pel fet de conèixer el país i per trobar-hi un ambient proper que, d’alguna manera, els és familiar, atès que encara es mantenen moltes de les característiques de les societats post-soviètiques. També per la gastronomia, el vi i el clima, ressonant els ecos de la Florida Soviètica i de l’aurèola d’exotisme que Geòrgia conserva entre molts russos. Tot i així, alerta dels riscos i de les potencials dependències. Durant els dos primers mesos de guerra mil milions de dòlars en dipòsits van ser guardats en bancs georgians per part de ciutadans russos que han arribat al país, i entre el 24 de febrer i el 15 de març es van produir 30.000 nous registres de propietat privada.
Aquesta onada de migrants i la seva dimensió econòmica, juntament amb el boom turístic provinent de Rússia i el fet que desenes de milers de russos estiguin utilitzant Geòrgia com a territori de trànsit aeri per a volar cap a altres destinacions, ateses les restriccions per a volar directament des de territori rus, està provocant que de facto la llengua russa torni a ser d’ús oral i escrit cada cop més comú al país des de les zones costaneres a la capital, passant per ciutats més provincials i per diversos territoris del Gran Caucas com ara Sepantsminda i Svaneti. En paraules de Guruli, la guerra a Ucraïna ha accelerat una “creixent reintegració a l’espai post soviètic” de Geòrgia.
Tres dècades ençà de la fi de la URSS, i pocs més tard que s’hagen complert 100 anys de la fundació del gegant soviètic, la societat georgiana, amb les seves complexitats i contradiccions, mira d’adaptar-se a un món en canvi constant marcat cada cop més per la competició entre potències globals i regionals i pels creixents conflictes generats per aquesta. Només el futur dirà si Geòrgia acaba basculant cap a l’Àsia o cap a Europa. En tot cas, el seu paper de frontera territorial entre ambdós continents, amb tota la riquesa cultural i paisatgística que se’n deriva; i la seva ubicació entre països més grans, més rics i més poderosos com Rússia, Turquia, l’Iran o l’Azerbaidjan, seguirà sent el seu principal actiu, i alhora, el seu gran condicionant.