La torre es veu des de molt enllà: una cúpula de vidre rosat que sembla feta de pètals de flor i una tija de formigó pintat de verd. La Lotus Tower, situada a la ciutat més gran de Sri Lanka, Colombo, és obra d’empreses xineses. Havia de ser un símbol de l’amistat de Pequín i del futur brillant de Sri Lanka, que havia de veure com la seva economia floria talment com ho faria una flor de lotus.
Avui, però, la torre sobresurt per damunt la ciutat fins als 350 metres d’altura no com un far d’esperança, sinó com un símbol d’advertència. Les oficines que alberga estan buides o bé encara no estan acabades, deu anys després que s’iniciés la construcció. De nit, la il·luminació de la torre s’apaga i la flor de lotus queda sumida en la foscor, com passa amb molts carrers de la capital. Sri Lanka ha d’estalviar diners.
L’estat sud-asiàtic ha fet fallida; el maig, el govern es va declarar insolvent. El país deu més de 50 mil milions de dòlars a creditors de l’estranger. Com que no pot pagar les importacions, hi ha manca de combustibles, d’aliments i de medicaments. En canvi, del que hi ha amb escreix arreu del territori són “elefants blancs”, projectes immobiliaris de dimensions forassenyades que ni són rendibles ni tampoc necessaris. Diverses d’aquestes construccions foren obra de corporacions xineses, es van construir amb mà d’obra xinesa importada i, sobre tot, es van finançar amb crèdits xinesos, amb recursos del projecte de la Ruta de la Seda.
El 2013, el cap del partit i de l’estat xinès, Xi Jinping, va presentar per primera vegada la seva visió per a una “Nova Ruta de la Seda”. A jutjar per la propaganda, seria beneficiosa per a tot el món: es construirien noves carreteres, nous ports i xarxes de comunicació que potenciarien el comerç i el benestar a nivell global. Arreu del món, el programa es coneix, entre altres noms anglesos, com a “Belt and Road Initaitive”, la Iniciativa del Cinturó i la Ruta (de la Seda).
El maig del 2017, el president Xi va convidar homòlegs d’arreu del planeta a l’acte inaugural oficial del “Belt and Road Forum”, que se celebrà a Pequín. Les autoritats van bloquejar l’accés a gran part de la capital xinesa mentre els representants de 130 estats es trobaven al centre nacional de congressos. Corria la brama que eren 1000 milions de dòlars el que els xinesos volien invertir per tot el món. A la seva ponència, Xi Jinping parlà d’un món interconnectat. En acabat, fou el torn de la resta d’alts càrrecs polítics de lloar les proeses del seu amfitrió: «Cal agrair al president Xi que impulsi d’una iniciativa tan prometedora i oportuna com aquesta», va destacar Vladímir Putin. Recep Tayyip Erdoğan, pel seu cantó, fins i tot va parlar d’una «iniciativa que posaria punt i final al terrorisme».
En realitat, però, aquesta iniciativa serveix per sanejar l’economia xinesa. El model de creixement de la república popular ja fa anys que va topar amb els seus propis límits. A fi i efecte, doncs, que el seu poder econòmic augmenti, l’estat inverteix ell mateix en carreteres, nous aeroports i en una xarxa de trens d’alta velocitat molt densa. La conseqüència de tot plegat? Una muntanya de deutes. Només la companyia ferroviària estatal té unes obligacions que ja sumen gairebé un bilió d’euros. La “Nova Ruta de la Seda” el que ha de fer és obrir nous mercats a les empreses xineses.
Segons dades de l’institut American Enterprise Institute, fins a finals del 2021 es van emprendre projectes per un valor de 838 mil milions de dòlars. Així, doncs, l’objectiu de Xi d’arribar al bilió ja no queda tan lluny. Tanmateix, hi ha el risc que molts préstecs quedin impagats. Un estudi de Rhodium Group, empresa dedicada a l’anàlisi de dades, el valor total del crèdits xinesos a l’estranger que es van haver de renegociar entre els anys 2020 i 2021 és d’uns 52 mil milions de dòlars. Cada cop se sent parlar més de préstecs pont urgents atorgats per bancs xinesos per evitar impagaments. Aquest tipus de crèdits d’emergència ja s’han concedit al Pakistan, Bielorússia, Mongòlia, l’Argentina i també a Sri Lanka.
Aquesta situació econòmica delicada arriba en un mal moment per a les autoritats xineses de Pequín. L’estricta política anticovid agreuja la situació de la Xina. A més, a la tardor se celebrarà el 20è Congrés Nacional del Partit Comunista, en el qual Xi Jinping vol ampliar el seu poder. En una situació política tan delicada, doncs, les males notícies econòmiques són menys benvingudes que mai, sobretot perquè l’endeutament intern també s’està convertint en un problema. El mercat immobiliari està passant per una important crisi i moltes empreses del sector estan en números vermells. Milers de xinesos es neguen a pagar les quotes mensuals de la hipoteca d’habitatges que encara estan en construcció perquè temen que les promotores es declarin insolvents abans d’acabar els immobles.
Entre el 10% i el 20% dels pagaments pendents que deu Sri Lanka són de crèdits de bancs xinesos. Els préstecs, però, no són l’únic motiu de la crisi del país. En bona part és una crisi generada per Sri Lanka mateix, si bé els crèdits sí que hi tenen un paper important, i és que els contractes xinesos són notòriament diferents dels que el govern ha firmat amb el Japó o amb el Banc Mundial.
Un grup d’investigadors de l’Institut per a l’Economia Mundial de Kiel, a Alemanya, l’any passat va aconseguir poder veure i analitzar contractes confidencials de 24 països firmats en el marc de la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda. «Les pràctiques de la Xina fan difícil que els països en situació d’urgència financera puguin prendre el control dels deutes», sentencia Christoph Trebesch, director de recerca de l’institut.
El mateix es pot dir dels contractes amb Sri Lanka. Aquells que els han pogut veure, sovint han quedat sorpresos en veure les condicions acceptades pel govern de Colombo. Asanga Abeyagoonasekera va llegir algunes de les disposicions en qualitat d’assessor del govern. En alguns casos, els interessos eren el doble de les xifres habituals del mercat. En altres casos, els pèrits fins i tot haurien desaconsellat la construcció de certs edificis que, malgrat tot, es van acabar fent.
L’exemple més paradigmàtic el trobem en l’aeroport internacional de Mattala. Està situat a Hambantota, un districte d’uns 600.000 habitants i una substancial població d’elefants salvatges. Malauradament, aquests paquiderms tenen la costum de rebregar per terra la tanca que els separa de les pistes de l’aeroport on tot sovint només hi aterra un sol avió al dia, provinent de la capital; Abeyagoonasekera parla d’un aeroport fantasma: «Durant un temps es va fer servir per emmagatzemar arròs.» I és que a banda de camps d’arròs, a Hambantota només hi ha un estadi de criquet per a 35.000 espectadors, un enorme centre de congressos i un port amb una terminal de contenidors que la Xina va arrendar el 2017 ni més ni menys que pels següents 99 anys. A canvi, Sri Lanka va rebre 11 mil milions de dòlars en reserves de divises.
Justament el cas del port de Hambantota ha generat debat els últims anys, i a les converses es parlava de “diplomàcia del deute”. Segons aquesta idea, la Xina ofegaria els països receptors amb crèdits i tan bon punt els deutors no poguessin fer front als pagaments, s’apropiaria d’infraestructures estratègiques.
Al Pentàgon, aquesta tesi va tenir molt bona acollida, però no acaba d’estar demostrat que les coses fossin ben bé així. El primer estudi de viabilitat del port de Hambantota el feu una empresa canadenca que en va recomanar explícitament la construcció. D’entrada, a l’hora de buscar socis per al projecte, Sri Lanka va trucar portes a l’Índia i als Estats Units, i fou quan aquests dos van rebutjar la proposta que la Xina va entrar en escena. Rhodium Group també ha analitzat tota una sèrie de crèdits xinesos atorgats en el marc de la Belt and Road Initiative. La conclusió és que no hi ha gairebé casos en què empreses o bancs xinesos s’hagin apropiat de ports o de vies ferroviàries; de fet, el més habitual és que es renegociïn els termes dels contractes, es rebaixin els tipus d’interès i s’allarguin els terminis de pagament.
Actualment, els nous projectes de la iniciativa s’analitzen amb lupa, tal com demostra un estudi de la universitat Fudan de Xangai. Christoph Nedopil, expert en finances, ha repassat els contractes de la primera meitat del 2022. Abans, la major part dels crèdits es destinaven a projectes de construcció d’infraestructures que els governs dels països receptors asseguraven amb garanties estatals. «Ara per ara, això ja no és possible en la mateixa magnitud d’abans», explica Nedopil. «Molts dels països de la Nova Ruta de la Seda estan altament endeutats i no s’ho poden permetre.» Així, doncs, no només disminueix el volum total de la feina, sinó que el tipus de projectes que s’aproven està canviant: en comptes d’invertir en la construcció de vies de trens i de carreteres, ara els crèdits es destinen a l’extracció de gas o de petroli.
«La Belt and Road Initiative continua essent una bona iniciativa», opina Victor Gao, antic intèrpret del líder del partit i del país, Deng Xiaoping, actual vicepresident del think-tank Center for China and Globalization i, com a tal, l’erudit per excel·lència de Pequín a l’hora de pintar la situació de color de rosa. Per demostrar que té raó, Gao argumenta que els Estats Units i la Unió Europea també han presentat els seus propis programes globals d’infraestructures: «La imitació és la millor mostra d’admiració», afirma. Com a molt, els problemes són transitoris. Per culpa de l’obligació de fer quarantena i de la baixa xifra de vols internacionals, els enginyers i els constructors xinesos no poden sortir tan fàcilment del país. «Molts projectes no es reprendran fins que aquesta situació es normalitzi.» I això pot trigar anys.
La Xina potser ara està reajustant els termes dels seus acords, però això no resol la qüestió de què passarà amb els milers de milions que a dia d’avui potser ja no se’ls pagaran. Què passarà si altres països com Laos, el Pakistan, l’Argentina o Egipte es declaren insolvents? Tots aquests estats han patit les conseqüències de la pandèmia i ara pateixen l’augment del preu del petroli i dels aliments arran de la guerra d’Ucraïna.
A nivell intern seria difícil justificar una condonació del deute. La Nova Ruta de la Seda és el llegat polític de Xi Jinping: forma part del credo comunista de temps ençà i des del 2017 que està consagrat a la constitució del Partit Comunista.
A més a més, la població xinesa no és excessivament comprensiva a l’hora de desemborsar grans sumes de diners a l’estranger. El setembre 2018, un any després de la gran trobada per celebrar la iniciativa, el president Xi va convidar dirigents africans a Pequín per celebrar-hi una cimera. S’hi van reunir gairebé 50 caps d’estat i de govern. Quan Xi va anunciar que la Xina destinaria 60 mil milions de dòlars a ajudes econòmiques, els equips censors del govern gairebé van quedar ofegats per l’onada de comentaris irats a la xarxa, on la gent es preguntava: per què el govern reparteix diners a l’estranger en comptes d’utilitzar-los en benefici dels propis xinesos?
Sigui com sigui, la prova de foc encara està per arribar: al Pakistan, diverses empreses xineses construeixen un corredor de 62 mil milions de dòlars que ha d’unir l’oest de la Xina amb el mar d’Aràbia. El projecte és la joia de la corona de la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda, i és que permetrà ampliar la influència de la Xina a l’Àsia meridional, i fer-ho directament davant del seu rival, l’Índia. Com a mínim en teoria.
En realitat, molts projectes de construcció estan aturats. En un atac suïcida perpetrat l’any passat contra treballadors xinesos a la ciutat portuària de Gwadar van morir dos infants.
A més, el Pakistan és un país pobre que no només té problemes amb el terrorisme, sinó amb també amb un govern que cada dos per tres corre risc de fallida econòmica. Les reserves de divises del país han disminuït perillosament. El juliol, el Fons Monetari Internacional va aprovar una línia de rescat financer d’1,2 mil milions de dòlars. Un mes abans havien arribat diners de la Xina, un altre crèdit, aquest de 2,3 mil milions de dòlars, per evitar una crisi encara pitjor a una regió molt pròxima al gegant asiàtic. Per evitar-la o, com a mínim, per demorar-la.
Traducció de Laura Obradors