Entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via de les Corts Catalanes, al mateix centre de Barcelona, Josep Espar i Ticó exhibia, a les parets del seu despatx, una trajectòria personal ben dilatada que explica, i molt bé, el recorregut que ha experiment el seu país durant quasi un segle. Espar, que va morir el passat 20 d’agost amb 94 anys, ensenyava orgullós la imatge del seu pare, militant de la Lliga Regionalista i assassinat pels anarquistes en el context de la Guerra d’Espanya quan ell encara era un xiquet. També hi havia els títols acadèmics, obtinguts quan la universitat se submergia en el blanc i negre del franquisme proclamat vencedor una dècada abans. I retalls de premsa que explicaven, des de l’estranger, episodis com els Fets del Palau, una de les primeres grans mobilitzacions antifranquistes viscudes a Barcelona, que van posar en alerta el règim. O la primera publicació de Cavall Fort, del diari Avui, o les cobertes dels primers discos d’Edigsa. O imatges del Congrés de Cultura Catalana. O la del mateix Josep Espar i Ticó en un cartell electoral presentant-se com a senador de Convergència per Barcelona l’any 1979, quan finalment no va ser escollit. El llaç groc que lluïa a l’armilla de llana, ben generacional –tant la peça de roba com el símbol– reflectia el moment actual, que Ticó havia pogut presenciar, conseqüència de sobreviure tants anys. Ell mateix era testimoni de les evolucions i dels retrocessos del país.
A sota de l’immoble on hi havia el seu despatx s’ubica la pelleteria La Sibèria, fundada el 1891 pels avantpassats d’Espar i sostinguda durant quatre generacions. Ara mateix són les seues filles les qui condueixen un negoci que ha conegut totes les cares de l’economia: des de la prosperitat més opulenta fins els anys més adversos de la guerra. Josep Espar i Ticó es va fer popular, en canvi, per impulsar altra mena de negocis i per iniciatives que canviarien l’esdevenir de Catalunya. Després de llicenciar-se en Dret s’integraria en el CC, Crist Catalunya, que el formaven els catalanistes de la postguerra que, a poc a poc, constituirien una ferma i decidida resposta a la dictadura franquista. Aquella agrupació tenia el seu origen en el Grup d’estudiants Torras i Bages, que recordava el bisbe catalanista del Penedès, que va viure entre 1846 i 1916 i qui es convertí un referent a l’hora de catalanitzar l’Església en èpoques adverses. Aquella inspiració catòlica motivava un grup que entenia la fe com un argument més per a oposar-se amb la dictadura, si bé amb una discreció prudent per a evitar persecucions.
La discreció, precisament, els permetia fer xarxa arreu del Principat descobrint i connectant amb altres grupuscles similars repartits pel territori. El mateix Espar recordava l’alegria que els generava saber de l’existència d’algun col·lectiu idèntic en localitats més enllà de Barcelona, amb els quals establien relacions. Una unió que feia als membres del CC sentir-se més forts, sentir-se acompanyats en un moment en què el pessimisme de la postguerra començava a esvair-se gràcies a l’empenta d’aquella joventut. Davant actituds com la de l’historiador Jaume Vicens Vives, nascut el 1910 i escèptic davant la recuperació d’un país derrotat, hi havia un nou ímpetu que renovava les esperances, fent visibles les possibilitats de revifament. Allò era el CC, fundat pel dramaturg Frederic Roca i impulsat també per l’escriptor Raimon Galí i, entre altres, també pel futur president Jordi Pujol, al voltant de qui poc més tard giraria tota una nova forma d’entendre el catalanisme. L’escoltisme, l’acadèmia i les activitats espirituals dirigides per l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, constituirien tot un moviment polític decisiu no només des de la recuperació de la Generalitat durant la Transició, sinó des de molt abans.
D’alguna manera, el CC va superar la majoria d’edat i va fer un salt endavant que el va convertir en un moviment opositor a la dictadura i en un nucli a perseguir. En aquella evolució estaria ben present Espar, qui protagonitzaria, amb molts altres, la campanya contra el director de La Vanguardia, el cartaginès Luis Martínez de Galinsoga. En declaracions a aquest setmanari, Espart relatava com Joan Reventós, qui va presidir el Parlament de Catalunya entre 1995 i 1999 amb el PSC, va informar-li de la destitució de Galinsoga com a director del periòdic barceloní, qui el 7 de febrer de 1960 ja no en figurava a la capçalera. Era la culminació d’una campanya en què aquell grup havia reaccionat, de manera ferma, a les paraules del periodista, qui va acudir a una missa a l’església de Sant Ildefons, al barri barceloní de Sant Gervasi, i va abandonar el temple quan va sentir que el sermó era predicat en català. Galinsoga, que va arribar a increpar el sacerdot, va abandonar l’església afirmant que “todos los catalanes son una mierda”. Era el juny de 1959, i aquell periodista del règim no trobaria la pau fins que va haver de deixar el diari. Entre aquell esdeveniment i la seua destitució, els joves del CC van cremar als carrers exemplars de La Vanguardia i fins i tot van trencar els vidres de l’aparador de la redacció d’aquell diari, ubicada aleshores al carrer Pelai de la capital catalana. Durant la dictadura, per cert, el rotatiu havia sigut rebatejat com La Vanguardia Española.
Després d’aquell episodi, el règim franquista va desenvolupar l’anomenada “Operació Catalunya”. El mateix Espar la definia com “un intent de fer la gara-gara perquè a Catalunya no ens en distanciéssim encara més”. El maquillatge amb què la dictadura es volia presentar al Principat va motivar l’assistència de ministres franquistes a un concert al Palau de la Música el 19 de maig del 1960, que havia de servir per homenatjar el poeta Joan Maragall l’any en què se celebrava el seu centenari. L’Orfeó Català havia de protagonitzar aquest tribut musical, però el governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, va decidir prohibir la interpretació de l’himne de Maragall per excel·lència: “El cant de la senyera”. Un himne que, precisament, tal com reconeixia el mateix Espar, era el dels catalanistes en aquell moment. “El de ‘Els Segadors’ va venir molt després”, deia en referència a la popularització posterior d’aquest càntic, tot i que s’havia compost a finals de segle XIX.
Davant aquella prohibició, un grup de joves es van organitzar per a assistir al Palau i cantar ells mateixos l’himne en un clar acte de subversió. Tant va ser així que es va generar un rebombori policial que va acabar amb detinguts i torturats i amb altres activistes fugits dels agents, com el mateix Espar, que va poder marxar al monestir de Montserrat, on va ser acollit per l’abat Escarré, qui entre riures li va retreure, de manera poc creïble, els colps de puny que Espar, que va ser qui va iniciar l’entonació del càntic, li havia proporcionat a un agent policial que va quedar estès aterra. “Quan Pep Espar arrenca a cantar l’himne prohibit tot el Palau el va seguir. Ja sabíem que espontàniament es cantaria aquest cant”, deia el president Jordi Pujol en una entrevista a aquest setmanari recordant aquells moments. Precisament, Pujol no hi era presencialment als fets del Palau, però va ser detingut per la policia franquista per considerar-lo organitzador d’aquells fets. El mateix Pujol reconeixia, dècades després, que “no eren professionals de la clandestinitat”, i aquell grup d’inspiració cristiana no va poder evitar la persecució policial i judicial. El futur president, de fet, va ser condemnat per rebel·lió a quatre anys de presó per aquells fets.
Aquell capítol, del qual Espar va ser un dels grans protagonistes, tenia diverses conseqüències. D’una banda, tot el que s’havia generat al voltant del CC i del president Pujol havia fet un pas que situava el moviment més enllà d’un corrent aparentment innocent, folklòric i fonamentalment religiós. Hi havia una clara vocació política que ja era visible a ulls de tothom. I encara més important: aquesta vocació havia tingut efectes clars, perquè havia evidenciat l’adversitat que trobava el franquisme a Barcelona. També hi ha una segona lectura, i és que durant la dictadura, si el principal enemic del règim era el moviment comunista –o com a mínim així es contemplava en un moment determinat també per l’alternativa soviètica a nivell internacional–, a Catalunya es posava de manifest que l’oposició contra el franquisme no només era cosa del PSUC, sinó també d’una joventut burgesa, organitzada, demòcrata i que no s’emmirallava en l’est, sinó en el centre i en el nord d’Europa.
Un any després d’aquells fets, Espar faria el seu primer gran salt al que seria la seua activitat més fructuosa i reconeguda. L’any 1961 es fundava Edigsa, Editora General Societat Anònima, amb la seu en un local de les Galeries Fallanç, a la Gran Via, a tocar del Passeig de Gràcia. Un lloc d’aquell espai, tal com ell mateix explicava en una conversa recent, el van dedicar a la venda de llibres. El creixement de l’empresa va ser tal que tres anys més tard van haver de traslladar-se a un local més gran per a fundar ONA, una llibreria emblemàtica recentment recuperada per l’empresari Tatxo Benet, ubicada ara al carrer Pau Claris.
Per anar per parts, Edigsa es va convertir en la discogràfica de la Nova Cançó, la música que va plantar cara al franquisme i que va recuperar la cultura catalana amb autors com Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Al Tall, Marina Rossell, Raimon o tants altres. El cantautor de Xàtiva, de fet, va ser recomanat a Espar per part de l’editor Eliseu Climent, amb qui tenia contacte continuat. Raimon va acudir a Barcelona amb un bitllet pagat per Edigsa, on va ser rebut per Espar i per Josep Maria Macip, soci d’Edigsa també amb Francesc Cabana –aquest últim cunyat de Jordi Pujol. Tots ells van descobrir el talent d’un cantautor que esdevindria tota una referència generacional.
No seria l’única indústria cultural fundada per Espar, qui també va impulsar, amb Jordi Úbeda, la distribuïdora L’Arc de Berà, pensada per fer arribar els llibres en català arreu dels Països Catalans des del 1971. En aquell moment la literatura catalana ja havia evolucionat fins al punt que la llibreria ONA deixaria de ser una excepció –més enllà de la seua condició degana–, tal com explicava Espar. Les llibreries ja oferien amplis catàlegs en català, tot i que ONA va continuar fent marxa, fins i tot ara, des del número 94 de Pau Claris, ubicació adjacent a Gran via 654, on hi va haver el primer establiment de la llibreria. Una coincidència que no era casual i que emocionava Espar.
Ell mateix també va tindre un gran protagonisme en la fundació de mitjans de comunicació que avui encara continuen ben vius. Un és la revista infantil en català Cavall Fort, que es va fundar el 1961 en un context de censura –com passava amb les altres empreses que ell mateix va impulsar– gràcies a la complicitat, novament, de l’abat Escarré, i també del bisbe de Vic i del de Solsona. Mentre a la resta de l’Estat l’Església continuava frenant el desenvolupament cultural i democràtic, a Catalunya es respiraven altres aires dins dels temples. Sabedor d’aquest fet, en aquell temps, Espar havia dissenyat, amb Pujol, Josep Benet, Albert Manent i d’altres, la campanya “volem bisbes catalans!”, que exigia el nomenament de bisbes del país a les diòcesis del Principat. Tornant als mitjans de comunicació, la publicació del diari Avui, fundat ja mort el dictador, a l’abril del 1976, també va comptar amb la participació entusiasta d’Espar, qui va participar en la promoció de la campanya de petits accionistes que feren possible el naixement del primer diari en català des de la guerra.
Tot aquesta iniciativa, clarament estratègica, desembocaria també en el fet que Espar seria nomenat gerent del Congrés de Cultura Catalana, mobilització desenvolupada entre 1975 i 1977 que tenia com a objectiu la recuperació, a còpia de la normalització, de la llengua catalana arreu dels Països Catalans. En aquell congrés, en què es van tocar tots i cadascun dels vessants que afectaven la llengua –mitjans, acadèmia, administració, política...– i en què es va proposar la creació de departaments per fer-ho possible, es van arribar a inscriure 15.000 persones i 1.500 entitats. Tota una mobilització que Espar va fer possible amb molta altra gent. Va ser ell, justament, qui va posar sobre la taula la constatació que el Congrés necessitava de diners per a finançar-se i d’una organització sòlida que garantira el seu funcionament. Així ho destaquen Mariona Lladonosa i Manuel Lladonosa al llibre Una nova cultura per al poble (Enciclopèdia, 2021), que repassa amb exhaustivitat el context, l’organització, el desenvolupament i les conseqüències d’aquell esdeveniment històric. Espar en seria responsable de les finances, mentre que Ramon Moragas, Ramon Vila-Abadal, Rafael Ribó, Maria Antònia Oliver, Anna Balletbò o Montserrat Casals s’implicarien en les tasques fonamentals d’impuls. Al mateix llibre, els autors destaquen com Espar, que pertanyia al món convergent –partit fundat el 1974– representava “un contrapunt” a la influència dels sectors tant del PSUC com del PSAN al si del Congrés de Cultura Catalana, fet que en cap cas no va impedir el seu èxit.
Coses del destí, el 18 d’agost, dos dies abans de la mort d’Espar, els membres de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, presidida per Agustí Alcoberro, protagonitzaven un acte a la Universitat Catalana d’Estiu titulat “Cap a un nou Congrés de Cultura Catalana. Com avancem cap a un nou congrés que ha d’abordar els grans reptes de país”. Una prova que allò que Espar, amb tants altres, va impulsar en moments ben complicats encara pot servir per mirar de recuperar el país en una nova època d’adversitat.
Josep Espar i Ticó romandrà en la posteritat com un home d’acció, com una de les persones que van fer possible allò que semblava impossible. És aquest fet, segurament, el que més es posarà en valor per a incentivar les generacions que ara són protagonistes de reconduir el present.
Cinc mirades sobre Espar
Agustí Alcoberro, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana
Espar ha estat un home d’acció i un referent en les èpoques més dures de la dictadura i també de la transició, impulsant tot un seguit de projectes i continuant en actiu fins l’últim dia. Ell va ser un gran impulsor del Congrés de Cultura Catalana i de la posterior Fundació, que va mantenir les funcions del Congrés.
Josep-Lluís Carod-Rovira, filòleg i exvicepresident de la Generalitat de Catalunya
Espar Ticó era un patriota, un activista de la llengua i la cultura popular, un entusiasta del país. Sense ell no hauria estat possible el Congrés de Cultura Catalana ni tantes altres iniciatives.
Jordi Cassassas, rector de la Universitat Catalana d’Estiu
Espar d’aquelles persones no molt freqüents, tot i que més freqüents del que ens pensem, que ha fet possible que el país sigui el que encara pot ser avui. Ha sigut un activista incansable, una persona amb amor pel país sense límits i que tenia imaginació, alegria i bon humor, cosa que li ha permès viure 94 anys. Si fem llista de les seves iniciatives no acabaríem mai.
Mariona Lladonosa, coautora del llibre Una nova cultura per al poble
Josep Espar forma part dels grups de joves que van créixer a l’empara ideològica de Raimon Galí, l’Acadèmia de la Llengua i, especialment, Montserrat. Membre de la generació de Pujol, Muñoz, Raguer, Dalmau, Casajoana, Carrera, Maluquer, entre d’altres, i el grup de CC, va ser un home fort del catalanisme catòlic. No era un intel·lectual orgànic a l’estil de Josep Benet, sinó un dinamitzador i activista en el resistencialisme i la reconstrucció de la «comunitat nacional» catalana a través del món cultural i associatiu. Era un altaveu de les principals idees del cercle catòlic i la idea de de la responsabilitat compartida i la reconciliació dels sectors catòlics i catalanistes amb el passat i amb el futur del país. Al Congrés de Cultura Catalana, Espar tenia clara la visió comarcal i descentralitzada que havia de prendre el CCC. La idea de les campanyes i accions populars de dinamització surten, en bona mesura, d’ell.
Enric Pujol, director del Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera
Vaig coincidir amb ell a l’associació Conèixer Catalunya, a través de la qual s’impartien classes d’història per part de professorat jove que servien per a exercitar-se. Va ser una de les seves iniciatives de la darrera època, en la qual també participava Joan Amorós, amb qui vam editar un amb llibre aquest material del qual en vam fer tres edicions. Josep M. Figueres també hi va desenvolupar un gran paper. Espar era un activista destacadíssim. Les seves iniciatives es van demostrar imprescindibles: en no tenir un estat propi, el paper de la societat civil i del voluntariat és fonamental. Les iniciatives d’aquest tipus han de continuar.