D’entre tots els autors que has dirigit, Caryl Churchill l’has muntada en tres ocasions. Què té Churchill que t’hagi interessat tant?
N’he muntat tres (Lluny, Una còpia i Set nenes jueves) i en muntaria vuit, dotze. Per a mi és la millor —d’entre els vius, sobretot. Jo vaig descobrir la Caryl Churchill a finals del mil·lenni, vaig anar a Londres i al Royal Court i em vaig comprar tot de llibres que anaven a dos pounds. Estava en un parc, vaig llegir Far Away i vaig tremolar, i vaig dir: “jo això ho vull fer”. I aleshores vaig descobrir tot el que havia escrit abans i encara vaig valorar més Far Away, perquè algú que ha escrit Top Girls, o algú que ha fet Serious Money, podria inclús formar part d’un mainstream, perquè se la va estrenar a Broadway. I decideix que no, que el seu camí és un camí d’investigació, de compromís amb la societat i amb el llenguatge. Va ser una troballa, jo em pensava que quan arribés a Barcelona tothom la voldria fer… És el que passa quan tens aquest tipus d’enamorament.
Què implica treballar sobre un text de Churchill en tant que director?
Com a director, la Churchill és una autora que no t’està dient com han de ser els muntatges. I hi ha molts dramaturgs que et diuen: entra per la dreta, surt per l’esquerra, ves vestit de verd… Et donen, per a mi, excessives indicacions. Jo crec que és un tipus de dramaturg que no confia en la direcció escènica. En canvi, si tu confies en el text que has escrit, te’l poden muntar de vint-i-cinc mil maneres, que l’essència del text hi serà. I la Churchill és això al cent per cent, molt poques acotacions, tan poques que a vegades la trucaries i li diries: “maca, ajuda’m una mica més”. Però, en canvi, les tres vegades que l’he fet m’he trobat que les obres es revelen en assaig, que tot allò que havies projectat quan la llegies, després quan assages i l’intèrpret diu el text, ho entens. I dius: “que bona que és”.
Podríem dir que és un teatre experimental?
Jo no ho veig així, veig que és una recerca. Hi ha moltes Churchills, i això m’agrada molt: és algú que no s’acontenta amb haver trobat un estil, com Picasso, sinó que va a la recerca dels límits dels diferents estils que pot tenir. I el que més m’agrada és com tensa el llenguatge, sobretot a partir de Blue Heart, que és una obra que a mi em sembla meravellosa, brutal. Ella diu que utilitzem el llenguatge d’una manera tan banal que resulta que les paraules ja són cancerígenes, i aquestes es van menjant les paraules riques que hi hauria a l’entorn, i al final estem parlant amb un vocabulari molt reduït. Amb les últimes obres ens està volent dir el que ja deia a Far away, que si la societat va cap a aquí, anem al col·lapse, al no-res, com a societat i en el propi llenguatge. Per posar-te un altre exemple, a Drunk Enough to Say I love You (que m’hagués encantat fer-la, també) mostra una sintaxi que comença a tensar-se, a esquinçar-se. Comença les frases i no n’acaba cap, està tot escrit en esticomíties, i en canvi tu entens què hi ha al darrere. Inclús s’avança a aquestes escriptures més rapejades de la debbie i la Kae Tempest, rapeja avant la lettre.
Al capdavall, potser no tot Barcelona ha volgut muntar obres de Churchill. Aquesta manca de reconeixement té a veure amb el gènere?
Segurament sí, i segurament no hi ha un únic motiu. Churchill s’ha anat fent, es va fer un muntatge de Cloud Nine, es va fer Top Girls, però sí que és veritat que no és fàcil de muntar. Cal trobar la manera per fer que vagi a l’extrem de la seva teatralitat, i com que no tenim prou referents per fer que ho veiem més clar, ens queda de vegades com una mena d’incertesa. Però això no li ha passat tant al Martin Crimp, si t’hi fixes, i això que deies de ser home o ser dona potser sí que hi té a veure. Perquè en Martin Crimp aquí s’hi ha confiat més. Si t’hi fixes, fins ara, amb el muntatge que ha dirigit la Puyo, mai un teatre públic o la Beckett havien apostat per la Churchill. En canvi amb el Martin Crimp, tot el contrari: a la Beckett l’han fet moltes vegades, li han donat unes escenografies i uns equips de primeríssim nivell i s’hi ha confiat molt. I des del meu punt de vista, sent els dos extraordinaris, la Churchill és revolucionària.
Has detectat silencis o afirmacions reveladores per part de programadors en aquest sentit?
Jo mai he tingut una mirada feminista cap al món. Això sí, he triat els meus padrins: si tu tries Lorca i la Churchill com a padrins, ja estàs definint on posaràs la mirada. Això ho decideix un mateix amb la seva sensibilitat. En el cas dels programadors, crec que estan molt pendents d’unes altres històries. Jo m’he anat trobant (ja tinc una edat) amb onades: en relació a les dramaturgues, l’onada ha vingut ara per una pressió social d’assenyalament que jo no comparteixo, però bé, això ha produït que hi hagi una mirada més favorable cap a les dones. Però si te les he portat tota la vida, les dones! Quantes Churchill o Sarah Kane t’he proposat? Jo al principi també estava boig per fer una Cunillé, però no m’acceptaven res d’això. En canvi ara, si hi anés, almenys s’ho mirarien pel fet que al darrere hi ha una dona. Doncs vol dir que al davant tenim una gent que en aquest aspecte té molt a millorar.
Aquesta temporada la Lucía del Greco ha dirigit El desig del cor, que com a espectadora m’ha fet adonar que hi ha moltes facetes de la Churchill, més enllà de les obres feministes clàssiques i de les peces més recents, que no han arribat tant.
Gens. Crec que fa molts anys es va fer a l’Artenbrut Hotel o This Is a Chair, peces petites que precisament va escriure en paral·lel a Blue Heart. I estic molt content perquè la Lucía és alumna meva, i va descobrir la Churchill perquè jo a direcció d’actors els faig treballar sempre la primera escena de la fàbrica de Lluny. Amb obres com El desig del cor veus que els textos de Churchill de vegades poden semblar exercicis formals, però emocionalment els personatges arriben a cotes que no poden arribar-hi amb altres teatralitats, precisament perquè són més imprevisibles. És cert que és un teatre que demana un esforç, però encara que no entenguis exactament l’argument (el Brossa deia: “l’argument, aquella nosa”), sí que entens les emocions o l’atmosfera d’allò que et volen explicar. I normalment sol ser crítica social de primer nivell.
Per concloure, parla’ns d’una altra autora que també coneixes bé, debbie tucker green.
De debbie tucker green he muntat maria lapidada, que és la que més m’agrada formalment i temàticament. Com que moltes de les seves obres descriuen realitats molt locals, i maria lapidada diu que els intèrprets han de ser de raça blanca i que ha de passar en el lloc on es representava l’obra, vaig pensar: “aquesta és la meva”. Quan vam fer el taller va funcionar molt bé, però inclús certs professors de l’Institut que estan més acostumats a aquest tipus de textos van dir que el text no els convencia. Sempre hi ha com un però quan hi ha una investigació formal en el teatre. Però, en canvi, t’han arribat emocions, has rigut, fins i tot has plorat o t’has indignat. Per què? Perquè quan vols donar un contingut social una mica més incòmode, has de fer servir altres registres que no pas l’estructura Disney, per entendre’ns. Ja ho deia Brecht, i també un dels meus referents, Meyerhold, que als seus escrits teòrics parla d’una cosa que per a mi és regla sagrada, que és el teatre de la convenció conscient. Si el teatre és convenció, has d’entendre que no és realisme, que no és evasió, i això fa que hagis d’apel·lar per igual al cervell i a l’emoció: no pots avorrir, has d’oferir una mirada rica, una sensibilitat de l’orella, una estimulació, però no oblidar mai que si vols uns determinats continguts hi ha d’haver aquest “no et perdis en la ficció, sinó que recorda que aquesta ficció és perquè a tu se t’activin determinats mecanismes”.