El Dmitri és a presó, però se’l pot trucar els vespres. És en aquesta hora que tant ell com els seus companys s’estan dins del barracó en una colònia penitenciària de la regió de Iaroslavl; els vigilants els hi han tancat com cada nit. El Dmitri, doncs, pot retirar-se a una petita sala i parlar amb tranquil·litat. «És clar que me n’aniré a lluitar a Ucraïna», explica per telèfon. «Una oportunitat com aquesta no es pot deixar escapar.» Un dels companys de presó li ha deixat el telèfon. Amb bons contactes i diners, en una presó russa es poden comprar moltes coses, com ara telèfons mòbils, que estan prohibits. Per ara, el Dmitri creu que encara pot decidir per si mateix si vol allistar-se per anar al front. Arribarà el punt en què les autoritats vindran i simplement diran «tu, tu i tu: veniu!».
El Dmitri va créixer en un llogaret i, de fet, ell mateix es descriu com un sagal de poble. Ens demana que no mencionem el seu nom real per motius de seguretat, com totes les persones entrevistades per a aquest article. El delicte que va cometre fou un robatori, i ara és en aquest centre penitenciari a la regió de Iaroslavl, uns 270 km al nord de Moscou. Encara li queden diversos anys d’internament per endavant.
Actualment, però, ja compta els dies que li queden fins que pugui sortir-ne: ha acceptat l’oferta que li va fer Ievgueni Prigojin, un home que es manté la major part del temps ocult. Tanmateix, pel que relaten els presos, últimament Prigojin ha visitat personalment diverses presons russes per enrolar mercenaris que vagin a lluitar a la guerra d’Ucraïna. Una senyal més que indica que l’ofensiva transcorre diferent del que s’havia esperat el govern de Moscou.
Prigojin és un home de negocis sinistre i poderós de Sant Petersburg que té molt bons contactes al Kremlin. El dia que va presentar-se a la presó prop de Iaroslavl, l’1 d’agost, anava acompanyat de diverses persones. És un home baix i calb, amb una medalla amb forma d’estrella al pit. Així ho descriuen a l’SPIEGEL tant el Dmitri com l’Ígor, un altre intern de la colònia, en ser preguntats per separat.
Prigojin aleshores feu la següent proposta als més de mil presos reunits a la plaça del centre: qui acceptés “sortir” d’allà amb ell, rebria una paga de 100.000 rubles mensuals i una prima extraordinària de 100.000 rubles més; en total, més de 3200 euros. A més a més, després de sis mesos al front, se’ls amnistiaria. En cas que morissin, els seus familiars rebrien una indemnització de cinc milions de rubles, uns 80.000 euros.
L’home, amb l’estrella al pit, anuncià amb veu de tro que representava «l’empresa paramilitar Wagner» i que tenia «autorització de les més altes instàncies per reclutar homes per anar a la guerra», coincideixen a explicar ambdós presos. L’Ígor també recorda que va afegir que se’l podia trobar fàcilment a Google.
A Prigojin se’l sol anomenar “el cuiner de Putin”, però a dia d’avui ja és molt més que un gastrònom. Com a gerent d’un restaurant de luxe de Sant Petersburg, la ciutat natal de Putin, Prigojin va tenir un contacte molt estret amb el que seria el futur president i el seu entorn. De tant en tant acollia personalment Putin i els seus convidats, i posteriorment es va encarregar dels banquets festius del Kremlin. Amb el temps, Prigojin va convertir-se en multimilionari. A les empreses vinculades al seu entorn se’ls van atorgar contractes lucratius de milers de milions de rubles, com ara per alimentar l’exèrcit rus.
Fins a dia d’avui, el seu equip de premsa desmenteix qualsevol vincle —també financer— amb l’empresa “Wagner”, un exèrcit de mercenaris que duu el nom de guerra del seu comandant, Dmitri Utkin. Utkin és antic oficial del departament central d’intel·ligència de les forces armades russes, el GRU, a qui se li atribueix una predilecció per l’anomenada raça ària i pel compositor Richard Wagner. Els seguidors i els soldats del grup “Wagner” solen anomenar l’organització “l’orquestra”.
El primer cop que aquest grup de mercenaris va participar en un conflicte fou el 2014 al Donbass, a l’est d’Ucraïna, on va lluitar al costat de les milícies prorusses. Més endavant també van actuar, entre altres llocs, a Síria, Líbia, la República Centreafricana i a Mali. Arreu on Putin prova d’imposar els seus interessos a cop de garrotada.
Durant molt de temps, el règim de Rússia ha desmentit l’existència de grups militars privats, i és que els exèrcits de mercenaris estan estrictament prohibits a Rússia. La guerra d’Ucraïna, però, ha acabat de dissipar els límits (ja de per si difusos) entre els militars regulars russos i els grups paramilitars. El Kemlin depèn d’aquestes unitats privades i dels batallons de “voluntaris”, sobretot perquè una part substancial de les tropes desplegades no estan en condicions de lluitar. Des de fa mesos que no es publiquen xifres sobre les baixes entre les files russes, però els càlculs del ministeri de Defensa dels Estats Units indiquen que s’ha arribat als 70.000 o 80.000 soldats russos morts o ferits. El portal d’internet “Meduza” informà que, actualment, la col·laboració entre els grups paramilitars com “Wagner” o “Redut” i el ministeri de Defensa rus és molt estreta.
L’exèrcit rus ha de cobrir les línies del front urgentment, però Putin no vol anunciar una mobilització general. Per a molts ciutadans del país, malgrat tota la sang vessada durant aquests mesos de conflicte, la guerra continua sent un ens abstracte, una mena de programa de televisió que es pot apagar quan ja se n’ha tingut prou. I el Kremlin té la voluntat que continuï així, fins i tot encara que els intents de reclutar nous soldats cada cop siguin menys escrupolosos.
Al territoris ocupats del Donbass s’obliga als homes a lluitar, fins i tot aquells que gairebé no poden per motius de salut. En algunes regions de Rússia, s’atreu la gent amb salaris ufanosos perquè se’n vagin a la guerra. Diversos indrets, com Kírov, Perm o el Tatarstan, han seguit l’exemple de Ramzan Kadírov a la República Federal de Txetxènia i han començat a enviar els seus propis batallons de “voluntaris” cap a Ucraïna per demostrar la seva lleialtat al Kremlin.
Pel seu cantó, el grup “Wagner” es dedica a reclutar interns als centres penitenciaris. L’organització per la defensa dels drets dels presos Gulagu.net informa que com a mínim ja han visitat 17 presons. La xifra real, però, probablement sigui superior, i és que no en tots els centres penitenciaris els interns tenen la possibilitat de comunicar-se amb el món exterior tan fàcilment com des del centre a la vora de Iaroslavl.
Com a mínim ja es deu haver contractat mil presos i els primers probablement siguin al front, explica l’activista Vladímir Ossetxkin, fundador de Gulagu.net i actualment exiliat a França. L’organització Rus Sidiaixaia (en cat. Rússia entre reixes) ja calcula que hi ha uns 3000 presos contractats per anar a la guerra.
D’entrada, Ossetxkin no volia creure’s els primers informes que van publicar-se al juliol sobre les visites de Prigojin a les presons per reclutar interns. «Al principi vaig pensar que ens volien prendre el pel», afirma per telèfon. Després, però, cada cop va rebre més avisos per part de vells contactes fiables dins dels centres d’internament. Sembla ser que en una de les presons, Prigojin va arribar en helicòpter per reclutar mercenaris, expliquen els interns. Se’ls va reunir a la plaça. A Iaroslavl van haver d’esperar una hora i mitja fins que Prigojin va aparèixer dins les dependències de la presó en un mini bus de color blanc. Les autoritats penitenciàries regionals han negat que la visita tingués lloc i Prigojin ha publicat un comunicat en el qual ignora les preguntes que se li han fet al respecte.
L’estratègia del grup “Wagner” i de les autoritats de seguretat nacionals és pèrfida i maquiavèl·lica, diu Ossetxkin. D’entrada, el mes de març alguns empleats del Servei Federal de Seguretat, l’FSB, van intentar enrolar presos tancats en centres en els quals hi havia antics funcionaris de l’FSB, però no se’n van sortir.
A partir de finals de juny va començar la segona fase, en la qual l’FSB ha començat a reclutar presos conjuntament amb les autoritats penitenciàries regionals i, finalment, amb gent del grup “Wagner”. Aleshores, als presoners se’ls convida a prendre una tassa de te mentre xarren educadament una estona i se’ls prometen diners, l’amnistia i medalles. Tot plegat causa impressió als interns, «que se senten com si els haguessin ficat en una màquina del temps: un minut abans havien dut la dissort a les seves famílies i ara se’ls dona l’oportunitat de convertir-se en herois». Es diu que entre el 20 i el 30% dels presos d’una colònia d’internament haurien acceptat anar a Ucraïna. Actualment fins i tot s’està reclutant persones tancades en presó preventiva tot prometent que els processos penals contra aquells que acceptin anar-se’n al front s’aturaran.
Segons l’organització Gulagu.net, es busquen homes que puguin dur a terme diverses tasques, com ara la construcció de fortificacions al front o la reconstrucció de ciutats en ruïnes. Els presos que saben de materials explosius s’envien a unitats encarregades de desactivar mines i bombes, mentre que aquells que foren condemnats per assassinat, agressions greus o robatori, s’envien a lluitar al front. Ossetxkin els anomena “brigades assassines”.
En les seves aparicions, Prigojin no deixa cap dubte de què espera dels homes. A la colònia penitenciària de Iaroslavl va plantar-se davant la multitud i es va presentar com un més que havia aconseguit sortir-se’n. A la dècada de 1980, ell mateix havia passat diversos anys a la presó. «Nosaltres no som les forces armades, sinó un grup criminal paramilitar organitzat», diu Ígor tot reproduint les paraules de Prigojin de memòria. «Els nostres combatents se’n van a l’Àfrica i dos dies després no queda res viu al seu pas; ara fan el mateix amb els nostres enemics d’Ucraïna. Si surten d’aquest lloc al meu costat, se’ls ordenarà que matin els seus enemics i que segueixin les ordres dels seus superiors. Tot aquell que s’hi negui, serà executat allà mateix.» I el mateix es farà amb tots aquells que es dediquin a beure, a prendre drogues, a robar o que intentin desertar, explica el Dmitri que va afegir.
El jove intern dona suport a la guerra d’Ucraïna i, juntament amb més de 300 companys, es va allistar immediatament per formar part del grup “Wagner”. «No suporto mirar la televisió i veure com pateixen i moren les nostres dones, els nostres nens i ancians que viuen a Ucraïna.» Tal com ho explica la propaganda del règim és tal com ho repeteix aquest jove.
L’Ígor, en canvi, que ja s’apropa als 40, rebutja categòricament l’ofensiva contra el seu país veí. L’atac és «il·legítim», afirma. Està condemnat per tràfic de drogues i descriu l’operació de reclutament de presos com «una loteria terrorífica amb poques probabilitats de sortir-ne viu». També parla d’empleats de la presó que extraoficialment desaconsellen als presos que se’n vagin al front. Un bon grup d’homes ja ha canviat d’opinió, ara que encara és possible. En un centre d’internament de la regió de Carèlia es van agafar tots els homes i se’ls va enviar cap a Ucraïna, fins i tot aquells que s’ho havien repensat, informa Gulagu.net.
Alguns presos, com el Dmitri, ho comparen amb la Segona Guerra Mundial, quan centenars de milers de presos van haver de lluitar contra les tropes de Hitler al costat de l’Exèrcit Roig. Fins i tot abans de la visita de Prigojin a Iaroslavl ja hi havia presos que especulaven sobre la possibilitat que «se’ls enduguessin a la guerra». A Rússia, els presos pràcticament no tenen cap dret.
«Molts dels interns passen anys tancats, sovint per delictes greus, i ara se’ls diu: “continua matant en nom de Rússia i et donarem una medalla i la llibertat”», explica Ossetxkin. És «simplement inquietant i inhumà alhora». Creu que els presos s’envien als punts més perillosos del front, com a «carn de canó».
La Lida tem pel seu oncle Aleksander, condemnat per homicidi premeditat i tancat a la colònia penitenciària número 4 de Plavsk, a la vora de Tula. La jove, de 28 anys, viu a la ciutat de Lípetsk, sis hores en cotxe al sud de Moscou. El seu oncle té 40 anys i està decidit a anar-se’n al front. Ella va intentar dissuadir-lo per telèfon, explica a l’SPIEGEL. Però fou en va. Ell va limitar-se a fer broma i a canviar de tema. L’Aleksander sempre va ser un “patriota”, i un de convençut. La Lida, però, creu que «ni tots els diners del món, ni cap mena de promesa són prou per anar-se’n a la guerra».
A la televisió estatal, els presos caiguts en el conflicte es presenten com a herois. Al seu programa, el director i propagandista de Putin Nikita Mikhalkov fa poc va lloar un jove pres que, segons explicà un company de batalla, va immolar-se en la lluita contra els “nacionalistes” d’Ucraïna per salvar els seus camarades. Mikhalkov va manifestar que l’estat agraïa els actes del jove, que seria indultat a títol pòstum i s’indemnitzaria la seva família.
Durant anys, les tropes del grup “Wagner” han fet molt d’èmfasi en la confidencialitat, però cada cop surten més a la llum pública. A finals de juliol, el tabloide Komsomólskaia Pravda, afí al Kremlin, va dedicar una secció de la portada als soldats que havien participat a l’assalt de la segona central elèctrica més grossa d’Ucraïna, a Vuhlehirsk, a la vora de Donetsk. Un dels treballadors del canal estatal Rússia 1 a finals de maig va connectar-se des de la regió de Luhansk i va explicar: «Aquesta línia del front fins i tot té la seva pròpia “orquestra militar”, que sempre actua en els moments més difícils, però mai no obre la boca.» Es referia a les tropes del grup “Wagner”. Es diu que els seus membres van contribuir significativament a ocupar les ciutats de Popasna i Lissitxansk, al maig i al juliol respectivament. Es tracta de ciutats importants estratègicament i els enfrontaments foren durs.
La realitat, però, no és tan heroica com pot semblar. Es creu que, fa poc, fins a 100 soldats van morir en l’atac d’un míssil ucraïnès a la ciutat de Popasna. Cada cop hi ha més famílies d’interns a les quals se’ls notifiquen morts o ferits en combat que havien estat reclutats pel grup “Wagner”, segons expliquen grups d’activistes pels drets humans.
«D’un grup de 40 homes només en quedem 10 de vius», va explicar per telèfon el Maksim, un noi de 21 anys, a la seva tia Oksana. El seu nebot estava tancat a la colònia penitenciària número 7 de Sant Petersburg com a piròman reincident. El jove estava decidit a anar a la guerra, malgrat les múltiples advertències. La seva tia Oksana fins i tot havia intentat impedir el trasllat a través d’advocats i de les autoritats penitenciàries, però la mare del Maksim no en va voler saber res, explica l’Oksana. «Ella només veia els diners», es diu amargament. Les primeres 100.000 rubles de la paga ja són en mans de la mare del jove. Tot i així, per telèfon el Maksim es plany: «Si pogués, marxaria d’aquí tan ràpid com fos possible.» Per això, però, ja és massa tard: el grup “Wagner” no admet la retirada anticipada.
Al centre a la regió de Iaroslavl, el Dmitri espera que, al llarg dels propers dies, el traslladin a un centre a Rostov del Don, al sud del país, juntament amb uns 100 presos més. Allà li donaran l’uniforme, farà un entrenament militar de dues setmanes i firmarà el contracte. Vol que els seus pares rebin els diners.
Dementre, però, el Dmitri havia d’haver-se sotmès a un detector de mentides, o això li havien dit. No va ser així, sinó que tot plegat es va limitar a una curta entrevista, ja que la gent del grup “Wagner” no tenien temps per més. El jove, això sí, ja ha enviat la seva petició d’indult al president Putin.
Que si té por? No, afirma. Ja sap fer servir armes, és capaç de córrer amunt i avall i està en forma. Creu les paraules de Prigojin «en un 80%»… «és clar que ens poden estar enredant per enganyar-nos. Ves, què hi farem?» Tanmateix, ell prefereix creure en aquesta l’oportunitat.
Més endavant, el Dmitri explica que diversos coneguts seus tenen previst anar-se’n a Ucraïna a lluitar com a mercenaris. Fa unes quantes setmanes, el seu germà petit, que també s’havia allistat, va tornar del Donbass amb diverses ferides, també de bala. S’havia passat tres mesos al front, últimament a Severodonetsk. D’una unitat de 100 homes, només n’havien sortit vius quatre. El seu germà no tenia cap ganes de tornar al front. Ja en té prou, explica calmadament el Dmitri. Quines probabilitats creu que té de tornar al poble en vida? El Dmitri s’ho pensa uns instants i diu: «50/50.»
Traducció de Laura Obradors