Els crítics

Rubén Blades, el comiat d’una llegenda

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No queda encara molt clar si, en aquesta època de decessos de gegants de la música popular i de comiats de músics que ranegen el crepuscle, tindrem relleus a la seua altura. No n’hi ha tampoc molts, de músics que aconseguesquen reunir, en la mateixa persona, una vasta dimensió musical i, alhora, política. Rubén Blades, el creador nascut el 16 de juliol de 1948 a la ciutat de Panamà, és d’aquests. Un dels pocs. Un dels supervivents d’un segle, ja retratat pràcticament en blanc i negre i tonalitats sèpia —el XX—,  en què encara era possible trobar-se personatges com Bob Marley o Fela Kuti, artistes que a la profunda renovació dels gèneres que ells mateixos atiaven (el reggae o l’afrobeat, en el seu cas), hi afegien un carisma personal que feia que la seua música fóra també la banda sonora dels desposseïts. El rugit dels països que, abatuts pels desequilibris del període postocolonial, clamaven per fer-se sentir davant l’aclaparadora primacia d’unes potències occidentals que imposaven, com un corró, la seua visió del món i del seu peculiar repartiment de la justícia social. 


A l’altura dels artistes esmentats s’erigeix la figura del panameny. Rubén Blades, un personatge irrepetible. Fa només unes setmanes que va anunciar el seu comiat dels escenaris. Bé, més aviar el seu comiat dels espectacles de salsa, el gènere al qual va dotar d’una magnitud inabordable, universal, des de finals del anys 70, quan va bregar amb Willie Colón a Nova York, compartint àmbit creatiu amb aquella singular escola que va ser l’efervescent segell Fania, essencial bressol per a la projecció internacional dels gèneres llatins com ara la salsa, el son, el mambo, la guaracha o el jazz afrocubà. Un comiat a mitges: al seu comunicat públic, fet a principis del 2016, ja va avisar que preferia “acomiadar-se de les gires de salsa” ara que la seua veu encara li permetia “complir amb el públic, amb l’orquestra, amb el repertori i amb les expectatives de qualitat”. No es volia veure interpretant “Pedro Navaja” amb un caminador sobre un escenari, va dir. Ara té 68 anys i encara li queden forces. Així que el panameny passarà pel Poble Espanyol de Barcelona aquesta mateixa setmana, el 19 de juliol, dins d’una complida gira estatal. L’anterior visita al nostre àmbit va ser el 2012, en un tour que va passar per València i l’Hospitalet de Llobregat. 

El veterà i polifacètic músic panameny diu adéu al seu intransferible concepte sociopolític de la salsa amb una gira que passarà el próxim 19 de juliol pel Poble Espanyol de Barcelona.


Blades, però , no renuncia a explorar noves possibilitats en el món de la música, ja siga la producció per a altres artistes o —qui sap— fins i tot provar sort en altres estils. I tampoc no tanca la porta, és clar, a reprendre la seua activitat política, que ja va desenvolupar en primera línia quan va ser ministre de Turisme de Panamà (2004 a 2009) amb el Govern de Martín Torrijos. O quan va concórrer molt abans a les eleccions presidencials del seu país, el 1994, quan quedà en una més que digna tercera posició amb un vint per cent dels vots. Ni a continuar amb la seua carrera com a actor, desenvolupada en més d’una vintena de pel·lícules i més d’una desena de sèries de televisió, la més recent de les quals és Fear The Walking Dead

Creador inabastable

Al capdavall, el gran gegant de la salsa no dimiteix, ni de bon tros, de la seua incessant activitat creativa i política. Ni de la seua responsabilitat cívica com a ciutadà amb projecció pública i renom internacional. De fet, va mantenir una agra polèmica fa poc amb Nicolás Maduro, president de Veneçuela, sobre una interpretació lliure i esbiaixada que el bolivarià va fer de la lletra de “Pablo Pueblo” (1977), una de les més antigues i emblemàtiques peces del seu repertori. Maduro li havia retret que havia traït les seues conviccions. I tot i l’admiració artística, li advertia que ja no podia enorgullir-se del personatge de “Pablo Pueblo”, la seua cançó de 1977, la història d’aquell “home fill del poble, fill del crit i del carrer, de la misèria i la fam, del cul-de-sac i la pena”. Blades va respondre que el personatge de “Pablo Pueblo” “mai no va viure en un palau com el que hi viu vostè, rodejat de tota mena de luxes, ni va actuar com un emperador, com ho fa vostè... amb els seus diners?”. També li va etzibar: “Vostè no és d’esquerres i, de fet, les seues accions han fet molt de mal al concepte mateix d’esquerra, i l’han convertida en un circ de bufonades”. 


Curiosa i molt paradoxal polèmica venint d’algú que va ser declarat persona non grata per l’elit anticastrista al Miami del anys 80: la seua cançó “Tiburón” (contrària a la intervenció nord-americana als països del Carib) va ser vetada a les emissores de ràdio del bel·ligerant exili cubà. Els problemes propis de mantenir sempre un criteri independent.  Blades va reconèixer que, tot i que “es poden canviar les coses a favor del poble perquè no tot el que entra a la política ho fa per a aprofitar-se’n”, no tornaria mai més a afiliar-se a cap partit polític. Si hi torna, serà com a independent. 


En l’àmbit estrictament musical, resumir la trajectòria d’aquest guanyador de nou premis Grammy, posseïdor de més de vint referències al seu nom i més de quinze en les quals ha col·laborat, és una feina quimèrica. Tot i això, val la pena rememorar almenys un parell de punts d’inflexió en la seua carrera, treballs que eixamplaren el cabal creatiu de la salsa fins a límits difícilment imaginables: en primera instància, el seu àlbum Siembra (Fania, 1978), segon que va enregistrar amb Willie Colón, que va ser la pedra filosofal de la salsa com a gènere amb consciència sociopolítica, amb referències als desequilibris per racisme o per esquerdes de classe social. Un disc modèlic, que a més albergava clàssics com “Pedro Navaja”, el single més venut mai en la història del gènere. L’altre punt àlgid seria Buscando América (Elektra, 1984), gravat amb Seis del Solar, obra clau en la configuració d’un concepte de salsa molt allunyat del vells tòpics, enriquit amb reggae, rock i jazz llatí i emprat com a veu dels desheretats d’una Amèrica Llatina llavors enfrontada a greus desafiaments socials i polítics.   


Per contra, quan Blades va intentar triomfar amb les mateixes regles del tradicional mercat anglosaxó, l’empresa no va tenir continuïtat: el seu àlbum Nothing But The Truth, gravat en anglès amb Lou Reed, Elvis Costello o Sting, va ser un relatiu fracàs de vendes i repercussió. Per això, i possiblement escarmentat per l’experiència, no estranya gens ni mica que en una entrevista amb Diego A. Manrique, el 1991, volguera refermar la dèria autònoma de la música que ell va fer universal. I que s’ha afanyat a mantenir amb totes les conseqüències fins als nostres dies. “No vull que ens ubiquen com un gènere exòtic”, deia al periodista, “com si anaren a veure el Ballet Nacional del Senegal: això és imposar-nos una camisa de força folklòrica que ens infravalora, quan el nostre focus es urbà i universal, enllà de les limitacions que imposa la ignorància cultural de tantes persones”. 
Impossible trobar una declaració de principis més diàfana. El trobarem a faltar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.