Quan a la dècada dels vuitanta del segle passat –i que lluny sona- es projectava un edifici, no hi havia renders, ni projeccions o impressores en 3D, només hi havia maquetes realitzades artesanalment. La del termolúdic de Caldea, una fràgil construcció de vidre, va fer un delicadíssim viatge entre París i Escaldes-Engordany a la part de darrere de la furgoneta conduïda per un Jordi Marquet que viatjava amb la gola seca per no arribar a casa amb una trencadissa de vidres esmicolats. El van rebre com si fos el guanyador del Tour. La torre de vidre reflectant de 80 metres d’alçària projectada per Jean-Michel Ruols (autor del Parc Astérix, per exemple) va enfrontar les reticències que són preceptives davant tota idea rupturista i ambiciosa. Després ha estat imatge icònica de l’Andorra moderna. Però si el termolúdic ha estat a l’skyline escaldenc el que (exagerem?) la torre Eiffel al parisenc, convé a la ment curiosa passejar pel país amb els ulls oberts a una arquitectura no tan conspícua però molt interessant. I l’oïda presta a les històries que relaten els seus murs.
Han fet ja les seves compres, comencen a sentir-se ofegats en l’eix turístic i comercial, empetitits a la vista de les altes (i hòrrides en aquest cas) torres de luxe? Sí? El consell és que tirin cap avall, en direcció a Santa Coloma. El carrer Príncep Benlloch només promet a la vista tallers i concessionaris, alguns outlets i benzineres, puntualitzats per camps de tabac i alguna borda resistent. Però si s’atansen fins al poble que viu en pau als peus de l’església romànica (i sí, aprofitin per gaudir del videomapatge que reprodueix els frescos i fer un salt a l’edifici adjacent, que custodia les pintures originals), doncs internant-se per aquells carrerons empedrats arribaran a la casa dels Russos. O casa Warren. O casa Popoff. Una història digna de novel·la. De fet, David Gàlvez fa temps que la promet. És un bastiment de César Martinell i Brunet (1888-1973), home forjat a l’ombra de Gaudí i autor de les cèlebres catedrals del vi que jalonen les terres catalanes, de Falset a Gandesa. Entre 1916 i 1919, és a dir, mentre era arquitecte a Valls, va projectar i bastir aquest edifici d’insòlita història. Ho recorda el també arquitecte Enric Dilmé, que a la seva tasca principal afegeix la d’infatigable recuperador i divulgador de la història arquitectònica del país. De la Casa dels Russos explica particularitats com que Martinell introduïa per primer cop a Adnorra la volta de maó de pla i els murs de granit vistos. O que cal estar atent a una “filiació modernista” que es fa palesa en voltes i corbes.
El milionari i l’edifici
A l’Andorra ensimismada del 1912 arribava el multimilionari Fiske Warren. Tenia una fortuna feta en la indústria del paper i una dona i filla retratades per John Singer Sargent (la tela s’exhibeix al Museu de Belles Arts de Boston). Era un idealista, un seguidor dels postulats de Henry George, que pretenien pal·liar les desigualtats del capitalisme a partir d’una redistribució de la terra, amb la creació d’unes colònies que denominaven enclaves of single tax. Les valls, absents de tota industrialització que hagués generat grans diferències de riquesa entre els seus pobladors, van semblar a Warren l’indret ideal per engegar una d’aquestes idíl·liques colònies. Més encara, per què no convertir tot el país en un enclavament georgista? Així és com, després de convèncer les autoritats del moment, va engegar la Comunitat de Sant Jordi (nom triat en homenatge a l’ideòleg). El xalet que hauria d’allotjar el multimilionari havia de presidir els llocs. Però si parlem d’un nord-americà, perquè se’n diu casa dels Russos?, s’estaran dient. Perquè era un rus, Nicolai Popoff, l’home designat per Warren com a gerent de l’operació, incloent-hi la contractació de Martinell, aleshores un jove tot just acabat de llicenciar, com recorda Dilmé. Popoff i la seva muller serien els qui, finalment, ocuparien el xalet. Et voilà.
Canviem de parròquia, enfilem cap a Encamp, on es donen la mà un parell de joies de l’anomenada arquitectura del granet: l’antic hotel Rosaleda, convertit avui en seu del Ministeri de Cultura, i el que va acollir el centre emissor de l’emblemàtica Radio Andorra, avui en procès de restauració i esperant un ús digne.
Si s’hi atansen en un dia feiner, el Rosaleda els obrirà les portes sense problemes; si més no, la planta baixa, on s’ubica la Biblioteca Nacional, amb el calmat i majestuós finestral sobre el Valira, i el vestíbul funciona –amb major o menor fortuna- com a sala d’exposicions. L’edifici és quasi un miracle. És a dir, és un miracle que es mantingui dempeus perquè a punt va estar de caure víctima de les excavadores, abans d’embarcar-lo en un tortuós i caríssim procés d’expropiació. El bastiment va ser construït entre 1941 i 1943, a partir d’un projecte signat per Adolf Florensa (1889-1968) i amb la intenció del propietari, Josep Puigsubirà, de convertir-lo en el primer hotel de luxe del Principat (amb permís de l’escaldenc hostal Valira: la planta baixa exhibeix actualment obres de la col·lecció Carmen Thyssen). Estava dotat amb un dels primers ascensors elèctrics que es van instal·lar al país; també piscina i sala de festes. Es va convertir en lloc d’estiueig de la societat benestant catalana, però també van travessar les seves portes personatges com Kubala o l’Aga Khan III (si més no, això diu la vox populi, per qui seria pare del tercer marit de Rita Hayworth). Era “tan luxós, tan confortable, com el Maurice parisenc, el Negresco a Niça o el Martinez a Cannes”, afirmava l’escriptor Lluís Capdevila.
Els curiosos poden recuperar tota la història de l’establiment novament al bloc de Dilmé, qui per cert va codirigir la rehabilitació mà a mà amb Xavier Orteu i Jordi Vidal. O poden parar l’orella, perquè no serà estrany que a la parròquia ensopeguin amb qui expliqui anècdotes de primera mà, incloent-hi Yvette Grosslimond, dona de Pere Puigsubirà, una suïssa d’empemta que es convertiria en una de les primeres fèmines al volant per les carreteres andorranes. I més lluny: no va dubtar en ajudar en el negoci d’importació de vehicles portant-los ella mateixa des d’Alemanya.
Històries de la ràdio
Una de les primeres impressions visuals que Grosslimond conserva de la nit que arribava al Principat és la silueta de Ràdio Andorra sobre el Roc del Pui, amb l’esvelta torre rodona que homenatja el campanar de Santa Coloma. “Aquí Radio Andorra!”, sembla cridar encara l’emblemàtic indicatiu que recorria Europa sencera i arribava fins a les ciutats costaneres d’Àfrica en la veu de les conegudes com Mademoiselle Aquí. L’edifici, seu de l’emissor –els estudis s’ubicaven al Roc de les Anelletes, a Andorra la Vella-, va ser projectat per l’arquitecte occità Robert Trihle (1902 – 1987) i construït entre 1937 i 1939. Un Amazones sencer de tinta ha fet córrer la peripècia d’una ràdio que era molt més que un mitjà de comunicació. Durant la Segona Guerra Mundial, malgrat la llegenda negra que deia que el propietari, Jacques Trémoulet, feia servir l’emissora per difondre propaganda alemanya, també els nazis acusaven Ràdio Andorra de col·laborar amb els aliats introduint missatges en clau entre les cançons del programa Le concert des auditeurs. Interessats en l’apassionant vida de Radio Andorra i el seu paper en el tauler d’escacs internacional? Tres llibres per seguir la pista: Les ràdios andorranes. Una qüestió de sobirania, estudi completíssim de Maria Jesús Lluelles; Radio Andorra. La història d’un mite que va fer història, que recull la visió de qui va ser el darrer director, Gualbert Osorio, o Aquí Radio Andorra, de Sylvain Athiel, per a qui prefereixi una versió novel·lada.
Ràdio Andorra, la seva trajectòria, no seria la mateixa sense la fidel competidora, Sud Ràdio. Per contemplar l’impressionant edifici que albergava l’emissor cal pujar uns kilòmetres, en direcció al Pas de la Casa. A 2.650 metres d’alçada, sobre el Pic Blanc, només es pot descriure com un vaixell gegant solcant les neus, sorgint majestuós d’entre la boira, varat en enmig d’un paisatge quasi lunar. Es va inaugurar al 1964, es va equipar amb l’última tecnologia i el general De Gaulle el va visitar al 1967. Tancat i barrat des de que va deixar d’emetre, a mitjan la dècada dels vuitanta, en els últims anys el departament de Patrimoni ha obert les portes al públic en comptadíssimes ocasions. Moments per recorrer un passat congelat en el temps (incloent-hi les dependències per als operaris, que sovint quedaven aïllats pels gruixos de neu que només es podien superar amb el vehicle eruga) i l’escalofriant túnel soterrat per on accedir a l’antena: ella sola pesa 190 tones. Llàstima que si bé les intencions del Govern d’Andorra estan claríssimes perquè Ràdio Andorra sigui un espai visitable –tota la maquinària, incloent-hi els emissors està justament acabant-se de restaurar- i aculli actes culturals i institucionals, les restes materials del passat de Sud Radio correran pitjor sort i només se’n conservarà una part testimonial, sembla ser, quan el bastiment es reconverteixi en un centre esportiu d’alt rendiment en alçada. L’exterior, però, aquella mole fascinant, seguirà fent somiar amb viatges oceànics a qui la contempli.
Un hostal amb història
Baixem i, mentre les oïdes estallen pel canvi de pressió, anem cap a les valls d’Orient, cap a la Massana i un edifici més humil en aparença però no absent de llegenda: l’hostal Palanques. Establiment dels anys quaranta situat pràcticament davant de la Casa Comuna, atresora el sabor d’aquells temps. Asseguts al menjador, a la terrassa, o allotjats en una habitació, poden sentir el ressò de les històries de fugitius perseguits pels nazis que recull Francesc Viadiu a Entre el torb i la Gestapo (convertida en minisèrie per TV3). La més relatada, l’entrada dels agents nazis perseguint un grup de polonesos a qui socorria precisament la xarxa d’evasió de Viadiu. Amb traidor infiltrat i trepidant persecució en cotxes carretera avall. La desventura va fer que un jove de la família propietària del Palanques acabés detingut, i que esquivés el camp de concentració només per les gestions del síndic del moment, Francesc Cairat, i el bisbe Iglesias Navarri. Un altre dels protagonistes de l’episodi, per cert, un exiliat català, Antoni Forné, pare de qui seria cap de Govern, Marc Forné. Per als interessats en el paper d’Andorra durant aquella guerra hi ha una amplíssima literatura: Viadiu a banda, Claude Benet o Josep Calvet s’hi han endinsat a fons.
Arribats aquí i amb el límit d’espai àmpliament superat, a aquesta redactora potser l’apedregaran pels carrers andosins, atesa la capriciosa i arbitrària selecció d’edificis. Per què no parles de Casa Rossell d’Ordino, per on va passar Jacint Verdaguer i habitada per una nissaga tan condemnada com la de Cien años de soledad? Per què no de la casa pairal dels conveïns, els Areny-Plandolit, tan novel·lats per Joan Peruga? Per què no del santuari de Meritxell, dissenyat per Ricard Bofill? Per què no de…? Doncs perquè vuit mil caracters donen per al que donen: picar la curiositat i convidar a mirar-se Andorra amb uns altres ulls.