Llicenciada en Belles Arts, Aláez va haver de marxar a viure a Nova York a principis dels anys noranta per poder trencar definitivament els seus lligams amb aquella concepció de l’escultura basada en l’intel·lectualisme precís de la geometria i la noble duresa dels materials. La seva via rupturista començà gràcies en part a la precarietat dels medis de què disposava i a l’atzarosa descoberta de tendes novaiorqueses on comprar a bon preu materials ambigus, senzills i vulnerables com teixits i vestits de segona mà, llenceria i elements industrials prefabricats. Amb aquestes “armes”, Ana Laura Aláez inicià la seva revolta artística, convertint-se ràpidament en una veu representativa d’una nova concepció híbrida, transversal i voluble de l’art i l’escultura. Les seves obres s’interpretaren com un mirall de la seva personalitat artística, considerada disconforme, emocional, feminista i voluptuosa, i Aláez potencià aquesta senya d’identitat artística tan lliure, lúdica, ambivalent i un punt salvatge, que tant es deixava seduir per l’estètica del hard rock com per la “dolça” aparença del brodat.
La instal·lació “She Astronauts” per a la Sala Montcada de Barcelona (1997) i la seva singular exposició ambiental “Dance & Disco”, específicament dissenyada per al Reina Sofia (2000), impulsaren a nivell nacional i internacional l’obra d’Aláez. Les seves connexions amb el disseny, el punk, la cultura disco i la seva predilecció per una estètica hedonista i “glamurosa”, la dugueren a representar el Pavelló d’Espanya a la Biennal de Venècia de 2001 i, poc després, a instal·lar al Palais de Tokyo de Paris (2003) el seu “Beauty Cabinet Propotype”, convertint-se en una icònica figura de culte. Eren els temps en què Nicholas Bourriaud teoritzava sobre “l’estètica relacional” i l’obra “desarrelada” i performàtica d’Aláez encaixava perfectament amb aquella visió d’un art que es propagava en la multiplicació dels seus elements mentre afirmava la seva vocació socialitzant.
Després d’un període de reflexió i tancament, la mostra de l’artista al MUSAC (2008) suposà un retorn a l’escultura i a un lèxic visual integrat per aquells materials industrials i teixits amb els quals creava instal·lacions, objectes impossibles i formes atzaroses d’evocació naturalista. Cal assenyalar que malgrat les seves successives etapes, el que mai ha deixat de banda Aláez és el concepte del buit de l’espai com energia escultòrica i la seva visió metafísica de l’energia que desprèn el cos. Això explica la utilització de robes que ja no vesteix, com la jaqueta de cuir o el vestit de texans (ambdós personalitzats amb diferents tipus de collage) inclosos a l’exposició. De fet, trobem al seu treball buits físics, simbòlics i fins i tot espaials, com els que dibuixen les formes geomètriques tensades damunt el mur de l’escultura-instal·lació “Ungles vermelles” (1991-2021).
La darrera exposició individual d’Aláez a Palma arriba poc després de l’èxit del seu projecte “Tots els concerts / totes les nits / tot el buit”, coproduït i presentat al Centre Azkuna Zentroa-Alhóndiga de Bilbao i al Centro de Arte Dos de Mayo de Madrid, CA2M. De fet, la mostra de Palma a l’antic convent de la Galeria Pelaires cobreix un intens cercle autobiogràfic de l’artista en el qual conviuen, sense friccions, obres noves i altres començades fa trenta anys. Entre les “re-visitades”, sobresurten la ja esmentada “Ungles vermelles” (1991-2021) i “Esbós de Dones sobre sabates de plataforma” (1992-2019), integrada per un conjunt “casquets” de ferro i materials tèxtils de gran bellesa però no aptes per a l’ús.
Aquesta peça és paradigmàtica de la forma de treballar de l’artista i reforça aquesta importància (ja esmentada) dels buits actius i dels espais “en blanc” a les seves obres. Integrada per una filera de casquets de mesura massa petita per un cap humà, deixa a la imaginació de l’espectador tota la informació sobre les seves possibles, invisibles, usuàries, de les quals només en resta un motiu referencial que, per les seves característiques formals, incideix en la qüestió de les dificultats de ser dona.
Tanmateix, a “La naturalesa no està de la nostra part” hi arribem guiats per la generositat de l’artista deixant escrites les seves reflexions, com aquesta: “Potser la situació de precarietat existencial és l’única garantia d’integritat i la que fa factible crear una ficció amb material ‘veritable’”. I és gràcies al seu esperit i coratge com es despleguen dins l’exposició nombrosos exemples dels propòsits que animen la seva obra, que Aláez defineix com “exercicis interns”, com “mossegar l’espai, raspar un record, cromar símbols, rubricar un pensament, reinterpretar les pors, (…) coronar una convicció, obrir una ferida (…), persistir en l’improbable, magnificar l’inservible, impulsar el desig, encarnar els afectes”.
Com el funàmbul que travessa la corda tensada només mirant endavant, Ana Laura Aláez camina entre dubtes i certeses, entre somnis i records, mantenint ferm el seu invisible “contrapès”, una vara simbòlica que la sosté segura per damunt del buit. I com sempre, comparteix les seves emocions, sense estalviar-nos els records amables, les seves pors i, fins i tot, els seus pensaments més íntims. Doncs la seva obra, que té molt de catarsi, ve a ser com un poema en creixement que combina objectes en lloc de frases jugant amb els salts de la seva pròpia línia temporal.
En aquesta exposició hi ha aspectes molt destacables, i fins i tot sorprenents, que es poden fer extensibles al conjunt del treball d’Ana Laura Aláez. El més evident és la fluida convivència d’obres separades per quasi bé trenta anys, així com la idèntica vigència de totes elles. Una altre qüestió es refereix a la condició de l’obra com una mena de “biografia visual” que, alhora, esdevé una reflexió de tall sociològic sobre la identitat femenina. La subtilitat, la paradoxa i el contrast entre parells d’oposats conviuen també en l’escultura d’Ana Laura Aláez, en un repertori que abasta totes les formes d’expressió plàstica i visual de l’art contemporani.
L’escultura d’Aláez evita les etiquetes. Pot ser volum i també dibuix expandit, instal·lació i peça única, objet trouvée i collage, pot incloure materials sofisticats o rudimentaris. Tots aquests i altres son els recursos estratègics utilitzats per desvetllar aquesta sobreexposició d’interioritat i exterioritat, que juga amb la ambivalència de la privacitat i la eloqüència de la mirada del voyeur. Com ella diu, les seves obres son “càpsules de temps” que contenen emocions molt íntimes, pensaments en clau i missatges xifrats.
I malgrat la maduresa que els anys ha aportat al seu vocabulari artístic, l’artista manté el seu esperit inconformista i la mateixa necessitat de saltar-se les regles. Es així com, juga amb els nostres imaginaris i esborra les traces del temps i l’espai, com fan els somnis. Vola i aterra, puja la muntanya i cau al buit per aixecar-se de nou enfortida. De vegades, sembla que sigui ella qui mira, observa i descobreix obres que “s’han fet” malgrat la seva pròpia voluntat. I sembla increïble quantes coses i energies invisibles té aquesta exposició que fa del seu visible un regal tan excitant per a qui mira i entén aquests enginyosos missatges fets escultura de culte.
Ana Laura Aláez: “La naturalesa no està de la nostra part”
Galeria Pelaires, Palma
Fins el 8 de setembre de 2022