El president de la Duma Estatal de la Federació Russa no és un càrrec polític qualsevol. És el màxim representant de la Cambra Baixa, integrada per 450 membres i que té la missió de controlar el Govern. Actualment, n’ostenta el càrrec Viatxeslav Volodin, un antic assistent de Vladímir Putin que fou viceministre i que també va ser secretari general de Rússia Unida, la formació liderada pel president del país.
Volodin és un home bastant conservador, amant de la història i de la gran Rússia que dominava mig món. I, com tothom, té somnis. En el seu cas, un dels més repetits és que Alaska torna a ser russa. A vegades, fins i tot ho verbalitza.
N’és bona prova la declaració que va efectuar el proppassat 6 de juliol. “Els Estats Units han de saber que una part del seu territori era nostra; si volen disposar dels nostres recursos a l’estranger, convé que recorden que nosaltres també tenim coses a reclamar”, va afirmar Volodin amb motiu d’una disputa en aigües internacionals de Rússia i Noruega que va comportar el blocatge d’un carregador rus que navegava cap a l’oceà Àrtic. La nau transportava béns a l’assentament de Barentsburg, a les illes Svalbard, per tal d’esquivar les sancions imposades per la Unió Europea.
La polèmica en qüestió ha provocat que alguns polítics russos demanen la revisió del Tractat fronterer subscrit amb Noruega l’any 2010, així com “d’altres acords internacionals”. I és ací on sorgeix la proposta de recuperar Alaska, una petició que no sols ha formulat Volodin.
Un altre exassessor de Putin i actual diputat de Rússia Unida, Oleg Matveitxev, va aprofitar una aparició a la televisió estatal per reclamar no sols Alaska, sinó també l’assentament rus de Fort Ross, a l’estat de Califòrnia. “Retorneu-nos-ho!”, va exclamar davant les càmeres. “Hem de compensar totes les despeses que ens estan generant les sancions imposades per la guerra, la devolució de totes les propietats russes, les de l’Imperi Rus i les de l'URSS”, va afegir.
Matveitxev, com es pot deduir, és un altre personatge singular. En una entrevista concedida recentment al diari El Mundo sentenciava que “Ucraïna no ha de continuar existint, és un estat artificial”, alhora que es vantava dels milions de refugiats que s’escamparien per tot Europa arran del conflicte bèl·lic.
El ben cert és que Putin mai no ha fet manifestacions en aquest sentit. Alaska no sembla un objectiu per a ell. L’any 2014, en un programa televisiu en què responia preguntes de ciutadans anònims, va mostrar-se contrari a recuperar-la. “Per què volem Alaska?”, es preguntava. “Vam vendre-la en el segle XIX, igual com els francesos van vendre Louisiana. Vam vendre milers i milers de quilòmetres quadrats per 7,2 milions de dòlars, per bé que ens ho van pagar amb or”. El presentador de l’espai va comentar llavors que Alaska era coneguda com a “Ice Crimea”, la Crimea gèlida. I ja hem vist què ha succeït a la península ucraïnesa.
El vicepresident de la Duma, Piotr Tólstoi, ha anat encara més enllà i ha posat damunt la taula la possibilitat que Alaska celebre un referèndum en què els seus ciutadans decidesquen si volen continuar formant part dels EUA o bé es decanten per retornar a la tutela russa. Per si no hi havia prou, a la ciutat de Krasnoiarsk, la tercera més gran de Sibèria, han aparegut un seguit de pintades en què es pot llegir “Alaska és nostra!”.
Tot plegat produeix una barreja d’incredulitat i d’irritació en el governador d’Alaska, el republicà Mike Dunleavy, que ho és des de 2018. “Bona sort! No sé si cal que diguem alguna cosa al respecte. Nosaltres tenim centenars de milers d’alaskians armats i els membres de l’exèrcit, que ho veuen d’una altra manera”, ha etzibat via Twitter als russos que anhelen la reannexió.
I és que la compravenda d’Alaska, signada per les dues grans potències del món en 1867, va formalitzar-se sense tiquet de devolució.
Una ‘palanca’ del segle XIX
El preu que els Estats Units van pagar per Alaska era escàs fins i tot per a l’època. 7,2 milions de dòlars eren, en 1867, una veritable ganga per un territori vast —1,7 milions de quilòmetres quadrats, l’estat més gran dels EUA— però, sobretot, d’unes condicions naturals i geoestratègiques immillorables. Hi acull nombroses bases militars i tapona l’eixida del Canadà per l’oest, establint una frontera directa —convenientment vigilada— amb Rússia.
Perquè, en efecte, Alaska és el punt situat més al nord-oest del continent americà, i disposa de pous petroliers importants. A l’altra banda de l’estret de Bering ja hi ha Rússia, amb les illes Diomedes entremig, una de les quals pertany a Rússia, i l’altra, als nord-americans. A la primera no hi viu ningú, i a la segona, a penes un centenar de persones. És tot just en aquest punt on cada dia s’efectua el canvi internacional de data. Entre cadascuna de les illes no hi ha ni quatre quilòmetres de distància, però existeixen 23 hores de diferència.
Més enllà d’aquesta curiositat, entre les dues parts continentals de Rússia i els Estats Units —l’estat d’Alaska— tan sols hi ha 88 quilòmetres en línia recta. Ni que siga per mar, un país i l’altre estan molt més a tocar que no sembla.
El 30 de març de 1867, el secretari d’Estat nord-americà, William Seward, i un ministre rus d’origen austríac i turc, Edouard de Stöckl, van rubricar-ne la transacció. L’operació, no obstant això, va batejar-se als EUA amb l’expressió “La bogeria de Seward”, ja que molts entenien que es tractava d’unes terres improductives.
Horace Greeley, director del New York Tribune, va escriure aleshores que l’adquisició era ruïnosa perquè Alaska suposava una “càrrega” i que no pagava la pena ni “com a regal”. Un dels senadors contraris a la jugada va arribar a dir que només hi donaria suport si Seward era obligat a viure-hi. L’opinió majoritària del Senat n’era una altra, com es va plasmar en la votació: 37 vots a favor i només un parell en contra. A la Cambra de Representants la votació va evidenciar més dubtes —113 vots favorables i 43 de negatius— per bé que temps a venir es demostraria que tant Seward com De Stöckl van subornar desenes de membres del Congrés —així com lobbistes i periodistes— per tal que donaren suport a la proposta de compra.
El descobriment d’or i de petroli faria canviar la percepció dels més escèptics. L’allau de turistes que cada any s’hi apropen per conèixer de primera mà un dels territoris més inhòspits i purs del planeta també es tradueix en una font d’ingressos interessants. Fet i fet, a Alaska van assentar-se els primers humans de tot el continent americà, provinents de l’Àsia.
L’evolució demogràfica indica que potser no era un territori tan hostil per a l’ésser humà. Poc després de la compra per part dels americans, a Alaska hi residien unes 40.000 persones. Al cap de tres dècades, en 1900, ja n’eren el doble, i l’any 1950, unes 130.000. L’augment encara seria més acusat en la segona meitat del segle passat, que va acabar amb una població de 630.000 persones. Avui ja n’hi viuen més de 740.000.
Però el moll de l’os de l’operació signada en 1867 tenia a veure amb les necessitats econòmiques que travessava Rússia. El tsar Alexandre II va entendre que la venda d’Alaska podia representar una palanca financera que atenués les penúries econòmiques del país.
Alaska, que havia estat colonitzada pels russos en 1784, ja havia estat oferida als EUA en 1859, vuit anys abans de la transacció oficial. En aquell moment, però, els Estats Units van rebutjar l’oferiment, tenallats per uns dubtes importants.
En 1867 la resposta seria diferent. Malgrat que acabaven d’eixir de la seua guerra civil —1861-1865— i que la conjuntura era, per tant, més adversa, l’afany de Seward va poder superar tots els entrebancs.
Els documents de l’època es conserven intactes. I per molt que Rússia els mire i remire, mai no trobarà el tiquet de devolució. La festivitat anual d’Alaska, de fet, té lloc el 18 d’octubre, quan es commemora el seu pas de Rússia als Estats Units. •