Lluís Busquets i Grabulosa (Olot, Garrotxa, 1947) és llicenciat en teologia i filosofia a Roma i doctor en filologia catalana per la UB, però ha dedicat bona part dels seus esforços a burxar en la Bíblia per descobrir el fons de les històries que explica, aclarir molts malentesos i descobrir algunes mentides de l’Església. A Enigmes de la Bíblia i cultura contemporània (Balasch editor, 2022) fa una recopilació del que ha après amb la voluntat d’oferir “les arrels culturals de la nostra civilització occidental ara que a Catalunya hi ha un moment terrible d’analfabetisme religiós”. L’obra s’ha editat en dues versions: una, de gran format, amb litografies de Sergi Barnils numerades de l’1 al 303, i una altra, en rústica amb solapes. Són tres volums.
L’obra no pretén ser catequètica ni religiosa sinó analítica, “a fi d’oferir les bases de la nostra cultura occidental”, diu Busquets: dissecciona la Bíblia, analitza els afegitons posteriors a les primeres redaccions, descriu el procés de “redacció”, identifica els grups que hi van intervenir, estudia el contingut llibre a llibre i encara ho remata amb una iconologia, un llistat de productes culturals (literatura, pintura, escultura, cinema, etc.) dedicats a les diverses temàtiques bíbliques, des de la infantesa de Jesús fins a l’Apocalipsi i una completa bibliografia. Si el primer volum comença amb una panoràmica de les religions del món antic, el tercer acaba amb una introducció final a Mahoma, l’Islam i l’Alcorà. Tot plegat serveix per resoldre diversos enigmes que els estudiosos, exegetes i arqueòlegs han descobert, però que l’explicació mítica continua enfosquint.
Qui va escriure l'Antic Testament?
Un dels temes més desconeguts i reveladors sobre el caos que pot semblar la Bíblia per a un lector no avesat és que l’Antic Testament té molts autors, no està del tot unificat i, si filem prim, algunes històries d’un llibre es contradiuen o no coincideixen amb la història com la conta un altre llibre. En realitat aquesta és una característica també del Nou Testament, perquè els diferents Evangelis donen versions distintes dels mateixos fets, fins i tot quan es tracta de fets rellevants, com veurem amb la «resurrecció» de Jesús.
Lluís Busquets explica a EL TEMPS que els experts han vist fins a quatre fonts diferents per als primers llibres de la Bíblia: la Jahvista (J) i l’Elohista (E) dels segles IX i VIII aC respectivament, unides al s. VIII (inclou els quatre primers llibres del Pentateuc, Gènesi, Èxode, Levític i Nombres); la deuteronòmica (D) del segle VII aC (inclou el Deuteronomi, Josuè, Jutges i els llibres de Samuel i Reis), i la sacerdotal (en alemany, Priesterscrft, i per això anomenada P, dels segles VI-V aC, quan els jueus tornen de l’exili babilònic a Palestina). P s’unirà i imbricarà amb les dues primeres al segle V aC, maneflejant-les segons els interessos de la classe sacerdotal, i D ho farà encara més tard, al s. IV.
Les primeres fonts «es diuen jahvista i elohista», explica Busquets, «perquè els experts s’han adonat que unes tracten déu com a Jahvè (les que apareixen el 850 aC) i unes altres fonts el tracten com Elohim (a partir del 750 aC)». Aquestes dues fonts (J i E), a la caiguda del regne d’Israel en mans dels assiris, el 722, es van unir i quedà una font que anomenen JE. Però això és només el principi. En aquest moment la Bíblia encara no ha pres forma. «La Bíblia -explica Busquets- surt quan els babilonis destrueixen Jerusalem (586 aC) i s’emporten els habitants a l’exili vora l’Eufrates per conrear les terres i, els intel·lectuals, per treballar a les cancelleries dels mandataris. Allà els jueus es pregunten per què han merescut un segon exili com els seus avantpassats a Egipte? La resposta és que no han estat fidels a l’aliança del Sinaí feta amb Moisès (en resum, al Decàleg). I es posen a col·leccionar els escrits dels avantpassats que s’han endut a l’exili».
Aquí naix el motiu per escriure la Bíblia: «És en aquell moment, a l’exili, que comencen a recollir totes les tradicions que tenien. Quines eren? Les més importants són les de les cancelleries dels reis, però n’hi ha d’altres d’importantíssimes, com per exemple els salms, les pregàries, les dites de saviesa, la paremiologia, les llegendes dels patriarques, alguns relats històrics i ho recopilen a partir de les fonts que hem esmentat».
Quan els babilonis són conquerits per Pèrsia (Cir el gran) es farà -explica Busquets- «una mena d’edicte de llibertat religiosa i els jueus podran tornar de Babilònia a Jerusalem. Aleshores, en aquest moment, la Bíblia fa el seu xup-xup».
Antigament, es deia que aquests primers cinc llibres de la Bíblia havien estat escrits per Moisès, cosa impossible, assenyala Busquets, perquè «estan escrits segles després de la seva mort».
La veritat, com s’ha anat explicant, és que una tradició recull unes històries; una altra, unes altres, o les mateixes però amb variacions. Pràcticament, les quatre fonts esmentades, no s’interrelacionen i barallen entre elles fins molt més tard. Al segle VI es compila la història dels llibres de la font deuteronòmica, al s. IV les del Pentateuc (sense el Deuteronomi) i encara quedaria un tercer filó històric que alguns denominen «cronista», perquè inclou els llibres de les Cròniques, Esdres i Nehemies.
En la seua obra, Busquets Grabulosa explica tot això de manera divulgativa i integra gràfics diversos per fer-ho entenedor. El fet és que no es poden assenyalar autors concrets de l’Antic Testament: «Hi va haver unes fonts que es van imbricar sobretot en l’exili a Babilònia i el retorn a Jerusalem i aquestes fonts van ser molt revisades per l’estament sacerdotal d’Israel que, sobretot després de l’exili, intentava imposar-se». La redacció final tindria lloc entre els segles V i IV.
Qui va inspirar l’Antic Testament?
Altres històries mítiques i sagrades i mil històries populars pròpies tingudes com a jueves foren adaptades de les cultures i religions veïnes. Òbviament, només sabem del cert que hi van influir quan tenim textos sagrats —o d’altra mena— anteriors i s’han pogut comparar.
Busquets n’assenyala uns quants a la seua obra: De la mitologia sumèria hi influeix el poema èpic Guilgameix (escrit entre el 3000 i el 2000 aC) en el tema del Diluvi universal i “en els relats inicials del Gènesi (creació i Adam i Eva) —s’hi parla d’un arbre màgic que uneix cel i terra— i en els de Noè”. De la cultura babilònica són importants “el poema Enuma Elix (del qual disposem de versió catalana des del 2004), escrit cap a l’any 1200 aC a Babilònia. Exposa la creació de l’univers i la seva ordenació per part de Marduc, el déu tutelar de la ciutat de Babilònia, que venç Tiamat, la deessa de les aigües salades —contraria Apsu, principi de les aigües dolces—, i cap del seu panteó, que parteix en dos, i amb una de les parts, en fa la volta del cel”.
De les històries d’Egipte també s’hi troben paral·lelismes amb la Bíblia, destaca Busquets: “L’Himne a Ptah, com a creador suprem, transmès des del ~2500 aC fins al segle VIII aC, influeix a Gènesi i a Proverbis”, I l’Himne a Ra, igual d’antic inclou una història molt semblant a la de Caín i Abel: la d’"Anubis i Bata (o bé Seth i Horus), germans rivals que" també “trobem a l’obra d’Espriu”. I “l’anunci del naixement d'Hapshepsut (1504-1482), filla de Tutmosis I, recorda els de Samsó o de Jesús”. No són les úniques inspiracions d’Egipte.
Qui inspira els deu manaments?
En teoria, Déu. Però els manaments del Llibre dels morts egipcis (o Declaracions d’innocència al tribunal d’Osiris) fan així, segons la versió de Lluís Busquets: “Oh, corredor que vens d’Heliòpolis, / no he comès iniquitats. // Oh resplendent, que vens de les fonts del Nil, / no he robat. // Oh, cara tremenda, que vens de Rosetau, / no he matat ningú. // Oh, trencalòs que vens d’Heracleòpolis, / no he comès cap fals testimoni, // Oh, malvat, que vens de Busiris, / /no he desitjat cap dels béns aliens. // Oh, vident que vens de l’escorxador, / no he fornicat amb cap dona aliena. // Oh comandant que vens d’Un, / no he blasfemat. // He donat pa als famolencs / aigua als assedegats/ robes als que anaven nus”.
No està malament: Sis de deu i un final bonic.
Potser hi té alguna cosa a veure que, efectivament (això sí que és història), Moisès venia d’Egipte.
D’altra banda, els deu manaments també ajuden a veure el caos que va implicar la compilació de l’Antic Testament. És molt interessant l’atenció que Lluís Busquets para al Decàleg. Perquè s’anomena en diversos llibres del Pentateuc i cada vegada té variacions (una vegada esmenta el sàbat i l’altra, no, per exemple): “L’existència d’aquestes dues redaccions diferents en punts diversos (particularment en relació amb el sàbat i amb manaments més breus o més desenvolupats) ha dut els exegetes a pensar que s’havia dut a terme un treball redaccional damunt d’un text primitiu més simple, suposadament constituït per preceptes breus com els d’Ex 20, 13-16 i potser tots en forma negativa (els preceptes actuals sobre el sàbat i els pares són en forma positiva [Honraràs el teu pare i la teva mare]). Aquest text primitiu seria molt antic i alguns —J. Briend o K. Cazelles, que fa una llista de 117 preceptes breus i 120 referències a Moisès— el remunten fins i tot a l’època de Moisès”.
Qui va escriure els evangelis?
Lluís Busquets no diu que no van ser escrits pels evangelistes, però recorda que “hi ha estudiosos que diuen que els seus autors (Marc, Mateu, Lluc i Joan) són pseudoepigràfics” (tenen un nom famós perquè donar-los autoritat i fama). “Per exemple Joan, un simple pescador, no pot ser autor de l’evangeli. Abans, quan jo estudiava, es deia que Joan era autor del quart evangeli, a més de les Epístoles i de l’Apocalipsi. Ara això ja no ho diu ningú”. Fins i tot a l’evangeli de Joan (Jn 7, 15) es diu que no ha estat educat: “A mitja setmana de la festa, Jesús pujà al temple i hi ensenyava. 15 Els jueus, estranyats, deien [en referència a Joan]: —Com pot saber tant, aquest, si no l’ha instruït ningú?”
Busquets tampoc no pot assegurar que els altres evangelistes no puguin ser els autors. “No dic que no siguin ells. Insinuo que poden ser altres autors. Els evangelis surten en un context social determinat de creients”.
Jesús no va nàixer a Betlem
Lluís Busquets ho explica molt bé al tercer volum d’aquests Enigmes de la Bíblia i Cultura Contemporània, que és el dedicat a “El Nou Testament i l’Islam: Jesús, Pau i Muhammad”.
“Tots sabem -escriu Busquets- què és el pessebre com a representació del naixement de Jesús a Betlem. Però els experts actualment ens diuen que Jesús va néixer molt probablement a Natzaret i que Betlem és una simple dada teològica, perquè s’havia interpretat una profecia (Mi 5,1); en aquest sentit (els mags, de fet, el troben en una casa segons Mt 2,11). (...) Vet aquí on hi ha la trampa: vol convertir en històric el que és mític. Betlem potser no és cap dada històrica, però ens assegura que Jesús va néixer en la més completa indigència”. El mite, conclou Busquets, “ens obre sempre uns camps de significació molt més profunds que la simple veritat històrica”.
Jesús tenia germans i germanes
Aquí Lluís Busquets és inflexible: “Jesús té germans. Ho diuen els evangelis (Mc 6,3 i Mt 13,55). Explica qui són els germans i parla de germanes, però no les esmenta. Per tant, són com a mínim dues. Però podrien ser més”.
Busquets explica a l’Apèndix 11 del volum III els seus noms: Jaume, que després seria cap de l’església de Jerusalem, Josep, Judes Tomàs, Simó i dues germanes, com a mínim, de les quals no s’esmenta el nom.
Busquets explica que “tradicionalment s’han debatut tres postures” respecte als germans: “a) per Epifani (segle IV), els germans de Jesús eren fills d’un primer matrimoni de Josep; b) per a Helvidi (segle I), tots eren fills de Josep i Maria; c) per a Jeroni (segles IV-V) eren cosins de Jesús. Els experts avui rebutgen la postura de Jeroni” perquè els Evangelis utilitzen la paraula grega que vol dir “fills de la mateixa mare”, no la que vol dir “cosins”.
La virginitat de Maria, un error de traducció?
Al pròleg de l’autor (que es reprodueix als tres volums), Busquets Grabulosa reivindica “interpretacions lliures de manipulacions teològiques” sobre el text de la Bíblia, per tal d’evitar errors “en voler adequar dades bíbliques a la teologia”. Entre aquests errors, Busquets n’assenyala un de traducció que ha pogut tenir conseqüències greus: “És sabut que l’hebreu ‘almà (‘noieta en edat de casar-se’) fou traduït per la Septuaginta grega com parthenós (‘verge’), com si el mot hebreu hagués estat betulà (‘verge’) i no pas neanis (‘noia joveneta’). Ja sabem que això suposà aplicar-ho a Maria, mare de Jesús, i que arribà fins al dogma de la virginitat”.
Busquets recorda que “només l’evangeli de Lluc parla d’aquesta manera de la mare de déu. Sembla que, a la comunitat de Lluc, es va entendre sempre que havia de ser un naixement especial. En canvi, Pau diu que Jesús va néixer d’una dona normal i corrent i no diu res més”. Busquets opina que, fins i tot, l’Església catòlica està afluixant: “Els últims papes ja han canviat una mica: Ratzinger va dir que no repetíssim mai allò de ‘verge abans del part, en el part i després del part’. Els papes ja han anat posant cotó fluix”. Busquets afirma que la seva intenció és “desmitificadora”.
Hi havia dones amb càrrecs eclesiàstics?
Lluís Busquets denuncia al pròleg de l’obra la manipulació de gènere que s’ha produït sobre la Bíblia. Explica que un “enfosquiment de textos interessadament no destacats és el dels esments de dones amb ministeris (apòstols, caps eclesials, sacerdotesses, profetesses, diaconesses, dinamitzadores comunitàries i altres càrrecs de les primeres esglésies)”. Per exemple, Júnia i Priscil·la, eren “considerades ni més ni menys que apòstols”, diu Busquets citant Pau, i “Prisca i Àquila (1Co 16,19), Nimfa (Col 4, 15) i Lídia (Ac 16, 14-15) reben el títol de caps de l’església (préveres?), Febe (Rm 16, 1) era diaconessa; Maria (Rm 16,6), igual que Trifena, Trifosa i Pèrsida (Rm 16,12), eren unes grans treballadores per la comunitat” cristiana que descriu Pau.
Busquets explica a EL TEMPS que l’androcentrisme i el patriarcalisme van dominar durant molt temps i llavors van sortir les fúries contra Magdalena tractant-la de gran pecadora penedida, etc. Sortosament, el Papa actual l’ha reivindicada i l’anomena Apòstol dels apòstols”.
Magdalena era apòstol?
El Papa Francesc anomena Magdalena “apòstol d’apòstols” i Busquets la qualifica de “veritable apòstol bandejada pels companys mascles com es pot llegir en l’apòcrif Evangeli de Maria”.
Per quina raó? Busquets explica que “Hi va haver un moment que es va decidir descriure les característiques que havien de tenir tots els apòstols: havien d’haver seguit Jesús des del començament; haver estat en els últims moments de la passió i haver-lo vist ressuscitat. Magdalena compleix aquests tres requisits”.
Els dotze apòstols són històrics?
Magdalena era tan apòstol com els altres i Pau, segons Busquets, és també un apòstol, amb la qual cosa ja serien catorze. La quantitat i els perfils no són històrics. Lluís Busquets afirma a EL TEMPS que “els evangelistes es van inventar dotze personatges que fossin d’estaments diferents i de faccions religioses diferents: que hi hagués pescadors, escrivents (com Lluc i Mateu), que hi hagués llauradors i fins i tot zelotes i sicaris (Judes Iscariot amaga Judes el Sicari) i Simó el zelota amaga una facció política dins del judaisme”.
Qui va veure la resurrecció de Jesús?
La resposta de Busquets és contundent: “Ningú”. Busquets creu que la sepultura de Jesús “segurament va ser en un pou de calç al Gòlgota, perquè hi havia pressa per enterrar-lo”. El que és clar és que els evangelis no donen una sola versió sobre la resurrecció —o “l’aixecament”, com es diu en grec i ni tan sols es posen d’acord sobre la sepultura: “Els evangelis de Mateu, Lluc i Marc s’inventen aquesta sepultura de Josep d’Arimatea, però el de Joan s’inventa fins i tot un hort, amb un hortolà, amb flors... Tot això són escenaris inventats”.
Si ens atenem estrictament al final de cada evangeli i la seva versió sobre “l’aixecament” tampoc no quadren les unes amb les altres i alguns fragments són interpolacions, és a dir afegits posteriors a l’original: “A l’Evangeli segons sant Marc, les dones han anat a embalsamar Jesús i han vist un àngel que els diu que el trobaran a Galilea i han sortit amb por (després s’hi han afegit interpolacions com dues aparicions de Jesús); al de Mateu són dos àngels que també els diuen que el trobaran a Galilea i al de Lluc els hi diu que no es moguin de Jerusalem. Els pobres deixebles ja no devien saber què fer. Lògicament, aquests finals tothom se’ls va inventar i ningú va veure ni Jesús ni els àngels ni ningú”.
Busquets, però, té una tesi sobre les raons d’aquells que creien en Jesús: “La gent el que va fer va ser creure, creure que aquell home que havia predicat com ho havia fet no es podia podrir en un carner. I per això es parla de l’”aixecament” de Jesús”.
Busquets conclou amb una sentència que, de fet, explica tot el sentit mític de la Bíblia: “Parlant de Déu, el llenguatge que utilitzem sempre és mític. No tenim llenguatge no mític per parlar de Déu. L’interessant és voler-lo entendre, transparentant aquell llenguatge”. Ser crítics i destriar la història del mite. Sense apriorismes de creient fidel. •