El concepte de mem va ser creat el 1976 per Richard Dawkins. A The Selfish Gene (‘El gen egoista’), aquest biòleg evolutiu britànic els va definir com una idea o comportament que s’escampa per imitació, que esdevé un element cultural i que sovint té un significat simbòlic vinculat a un fenomen o tema concret. Una unitat de transmissió d’idees, símbols o pràctiques culturals que es mou a través de l’escriptura, el discurs, els gestos, els rituals o altres fenòmens imitatius. La ‘memètica’, la ciència construïda al voltant d’aquesta idea, els ha equiparat als gens per la seva capacitat d’autoreplicar-se, mutar i respondre a pressions selectives.
En una forma més accelerada del que Dawkins hagués pogut imaginar, aquest concepte ha fet fortuna a Internet. Els mems, sovint menys innocents del que semblen, s’hi repliquen a una velocitat esfereïdora. No és forassenyat pensar que, més que un gen, el mem és un virus, un agent infecciós que només pot replicar-se a les cèl·lules d’un organisme hoste, a qui força a crear còpies mitjançant introduint-hi el seu material genètic.
Virus i mems, a més, evolucionen per selecció natural, a través de variacions i mutacions i també gràcies a la competició i l’herència. Els mems que es repliquen amb més èxit i de manera més sostinguda sobreviuen, propagant-se i mutant com la grip. D’altres, en canvi, viuen un moment d’auge i després s’extingeixen, com un brot epidèmic. Els mems, a més, també es propaguen tot i que puguin ser perjudicials pels seus hostes, especialment si es fan servir premeditadament com a mecanisme d’introducció d’idees, sovint polítiques, que expressades d’una altra manera causarien un rebuig immediat. Pepe the Frog, esdevingut un símbol de l’alt-right i el nacionalisme blanc als Estats Units, n’és un exemple clar però no únic.
Aquestes idees entronquen directament amb l’obra d’un dels autors més influents de la literatura i la cultura populars del segle XX: el nord-americà William S. Burroughs (1914-1997). Sis anys abans que Dawkins inventés el concepte de mem, Burroughs havia fet passes paral·leles en aquesta teorització, equiparant la paraula escrita a un virus al seu recull d’assaigs The Electronic Revolution (‘La Revolució Electrònica’, 1970).
Burroughs, novel·lista, assagista i col·laborador en projectes artístics de tot tipus, era nét del fundador de la Burroughs Corporation, que a finals del segle XIX havia inventat una màquina de sumar que el va fer immensament ric. Això li va permetre estudiar anglès i antropologia a la Universitat de Harvard i també medicina a Viena. A principis dels 40 es va amic d’Allen Ginsberg i Jack Kerouac, donant el tret de sortida a la Generació Beat, precursora de la contracultura dels anys seixanta.
L’addicció, primer a la morfina i després a l’heroïna, va marcar tant la seva vida com la seva obra, com també ho va fer el seu interès per la mística, la màgia i l’ocultisme. Si la seva primera novel·la, l’autobiogràfica Junkie (‘Ionqui’, 1953), va tenir un èxit notable, la tercera, Naked Lunch (1959) el va catapultar a la fama, especialment després d’una demanda per violació de les lleis contra l’obscenitat de l’estat de Massachusetts. La novel·la és una lectura complicada segons el descodificador que tenim inserit a la ment. Probablement, de fet, només la pots seguir si t’hi abandones com si fos un torrent. La majoria de traduccions han resultat un fracàs perquè són francament illegibles: resulta extremadament difícil reproduir un text com aquest en un altre idioma.
A The Electronic Revolution, Burroughs reivindica la idea del filòsof polonès Alfred Korzybski (1879-1950) que la paraula escrita és el tret distintiu de la nostra espècie, a qui el creador de la teoria de la semàntica general considerava una “màquina de doblegar el temps”. Gràcies a ella podem transformar i encabir informació per transmetre-la i conservar-la, projectant-la cap al futur. A això, però, Burroughs hi afegeix la seva teoria que la paraula és un “virus no reconegut”, que ha escapat a la nostra detecció perquè ha “aconseguit un estat de simbiosi estable” amb nosaltres.
Una de les idees innovadores de Burroughs és que la paraula parlada escrita podria haver precedit la parlada. Considerant que “una paraula escrita és una imatge” i un text escrit “imatges en seqüència”, talment com una pel·lícula, conclou que la paraula escrita va fer possible la parlada. Des d’un punt de vista evolutiu, la seva existència podria haver afavorit una mutació en l’estructura de la gola dels humans, una diferència que fa que siguem l’únic simi que pot parlar. Aquest virus, doncs, fins i tot hauria aconseguit canviar la nostre fisonomia. Curiosament –o no–, el nostre ADN és ple de fragments genètics dels virus que ens han afectat, a nosaltres i als nostres avantpassats, des de fa centenars de milions d’anys.
Per comprendre Burroughs cal conèixer no només la seva vida sinó el seu context, el de la Guerra Freda. El 1955, explicava en una carta a Allen Ginsberg que Naked Lunch era un esbós de “l’ànima malalta, mortalment malalta, de l’era atòmica”. La seva resposta a aquesta malaltia va ser mirar de crear un arsenal estètic més poderós que la bomba, emprant la literatura per “canviar els fets”, alterar la consciència i “fer que les coses passin”.
L’alteració de la consciència remet, és clar, a l’experiència amb les drogues. L’obra de Burroughs, molt experimental i caracteritzada per uns narradors en qui no es pot confiar, tenia una part autobiogràfica que sovint pouava de la seva addicció a l’heroïna. A partir d’aquí, però, va arribar a la conclusió que “l’ús de drogues que expandeixen la consciència pot mostrar la manera d’obtenir els aspectes útils de l’experiència al·lucinògena sense cap agent químic” i que, per tant, “tot el que es pot fer químicament es pot fer d’altres maneres si es té prou coneixement dels mecanismes involucrats”.
Així és com trobem un element clau de la teoria de Burroughs: si la paraula escrita és un virus, “escriure és inoculació”. Tal com havia passat amb les drogues, l’escriptura i les eines en què es pot convertir poden ser una arma de manipulació i control de masses, sí, també una arma per a la subversió. Burroughs va desenvolupar –o reconceptualitzar o ampliar– la tècnica del cut-up, que es pot interpretar com una aproximació estètica a l’experiència al·lucinògena.
Els seus orígens es poden seguir fins a Tristan Tzara, un dels pilars del moviment dadà de principis del segle XX, però Burroughs atribueix la forma sobre la que va treballar a Brion Gysin, que va aplicar la tècnica del muntatge a l’escriptura perquè considerava que aquesta art havia quedat 50 anys per darrere de la pintura. Essencialment, el cut-up consisteix a tallar textos i recombinar els fragments per formar-ne de nous. Normalment es feia amb articles de diari, combinant històries sense relació en un document nou. Burroughs afirma que quan llegim un diari en paper fem el mateix, saltant d’un article a un altre contínuament, però que la nostra ment filtra aquest cut-up espontani, censurant l’aleatorietat i la natura difusa de l’experiència per donar sentit al món.
Si qui crea la realitat és la consciència, però, res és veritat i tot és susceptible de ser reconceptualitzat i augmentat. Com a tècnica, el cut-up vol mostrar les dades crues de l’experiència, abans que el cervell les endreci. No descriu la realitat sinó que la crea esborrant les distincions entre realitat i ficció, màgia i tecnologia i estètica i política. Com a eina, la paraula “és un dels instruments de control més poderosos, tal com l’exerceixen els diaris, i les imatges també, hi ha paraules i imatges, als diaris... Si comences a tallar-los i a reordenar-los estàs trencant el sistema de control”.
A Queer (‘Diferent’), escrita a principis dels cinquanta, Burroughs resumeix la seva opinió sobre els moviments dels superpoders per sotmetre els ciutadans: “Obediència automàtica, esquizofrènia sintètica, produïda en massa per encàrrec. Aquest és el somni rus i Amèrica el segueix de prop”.
Per això va començar a dissenyar tècniques: per atacar adversaris polítics, crear notícies falses i alterar el curs de la Guerra Freda. Tot i que volia crear un espai d’autèntica subjectivitat, va acabar inventant armes de guerrilla per al control de masses fent servir els mitjans, començant amb textos escrits però estenent-se a la paraula enregistrada i al vídeo. Burroughs, a la manera d’un anarquista revolucionari, defensava el dret a tenir armes de foc perquè volia que el poder fos a l’abast de tothom, no només d’uns quants.
Oferint el cut-up com a eina de supervivència a l’era moderna, aquest fervent antidemòcrata –“la democràcia és cancerosa i la burocràcia és el seu càncer”– volia situar el camp de batalla a la consciència de l’individu. La intenció era trencar els patrons lingüístics per esberlar el control psicològic, cultural i ideològic. Així, coincidia amb Theodor Adorno quan deia que la paraula, “un cop dita, pren vida pròpia, duent aflicció a qualsevol que se li apropi” en un sistema on “la conversa esdevé ventrilòquia”.
El llenguatge s’estructura fins al punt que la dissidència esdevé agramatical i per tant impensable, com a la “novaparla” orwelliana. L’evolució natural d’aquest procés, segons Burroughs, és “empantanegar els mitjans de comunicació de masses amb una il·lusió total”, fent servir la manipulació dels mitjans com una “armes que modifiquen la consciència”.
Burroughs volia sabotejar aquesta hegemonia lingüística i la “pel·lícula de la realitat” que empresona la societat moderna. Per això el cut-up desafia la manera com la ment construeix la ‘realitat’ reflectint alhora el funcionament de la consciència, més propera a l’experiència fenomènica que a la narrativa seqüencial. Si el cervell descodifica un missatge i el valida com a pensament propi, el cut-up demostra que hem estat programats per creure’l. Si James Joyce volia reproduir el funcionament de la ment amb el monòleg interior, el cut-up vol anar més enllà.
Les possibilitats del que proposava Burroughs presagiaven el que la tecnologia havia de permetre. El cut-up és gairebé idèntic a la forma de consum mediàtic actual, especialment a les xarxes socials, llegir-lo és mirar el timeline o el ‘mur’, que transmet al nostre cervell unes idees que sovint acabem pensant que són nostres. El control dels missatges per part d’algoritmes i anunciants, les campanyes segmentades, l’entrega total de les dades... conformen la plataforma definitiva per a l’ús del cut-up pel control socioeconòmic de les masses. Un malson fet realitat.
A The Limits of Control (1975) el mateix Burroughs planteja que els avenços tecnològics i psicològics, si continuen sent secrets i en mans dels rics i poderosos, poden permetre límits inimaginables de control de masses, arribant a construir completament els desitjos de les persones i esdevenint mecanismes de control absolut. Alhora, a Naked Lunch, afirmava que “el mercader de cavall no ven el seu producte al consumidor, ven el consumidor al seu producte. No millora i simplifica la seva mercaderia. Degrada i simplifica el client”.
Abans dels mems, The Electronic Revolution va influir en la creació artística. És el cas la música industrial dels anys setanta, que va beure de les seves idees per crear sensacions d’incomoditat i malestar. A dia d’avui, però, l’exemple més clar del que Burroughs va prefigurar són les tècniques que fan servir persones i grups, partits i governs, per incitar al malestar social o imposar les seves agendes a través de les xarxes socials, construïdes al voltant d’un algoritme fàcil d’explotar si es coneix, una nova gramàtica de dominació. En aquest sentit, el cut-up és gairebé profètic pel que fa a la concepció de la natura mal·leable de la realitat. Partint de Burroughs, l’adaptació i aplicació d’aquests coneixements a les xarxes socials pot canviar la història cap endavant i cap enrere.
El 1970, el cut-up volia remesclar i reestructurar els codis de la societat, però ara ens revela una nova ‘veritat’ que fa temps que és omnipresent. Com que en ell “res no és veritat i tot està permès”, la realitat es pot refer segons els propis desitjos. L’ateisme, el nihilisme i l’aleatorietat permeten que la creença mítica esdevingui una forma radical d’auto-creació i de construcció de noves realitats, prenent el control mitjans de producció cognitius i epistemològics en una nova revolució, per a bé i per a mal. En paraules dels filòsofs postmarxistes Michael Hardt i Antonio Negri: “La veritat no ens farà lliures però prendre el control de la producció de la veritat sí”.