Després de guanyar el premi Cámera d’Or (millor òpera prima en una de les seccions del Festival de Canes) amb Party girl (2014), on posava el focus en la vellesa, la prostitució i el replantejament de convencions, sense embuts, Samuel Theis fa un gir cap a la infantesa en un segon llargmetratge igualment atrevit i delicat, Petite nature. Guanyador del premi a Millor pel·lícula de la secció oficial de l’Atlàntida Film Fest, el film retrata de manera esplèndidament concisa totes les pors i dubtes en aquella època on deixem de ser nens, però encara no som grans. Incertesa, indefinició i confusions contínues, també ràbia i descontrol, en un trànsit dolorós i ple d’esgarrinxades cap a l’adultesa.
Si bé el punt de partida no ofereix gairebé res de nou, Theis fa una feina esplèndida per arribar a llocs on d’altres històries no saben (ni volen) arribar. Amb una tensió construïda en augment i de topants realment incòmodes, Petite nature se centra en Johnny (un Aliocha Reinert corprenedor de principi a fi), un nen de deu anys que ha hagut d’assumir algunes responsabilitats que no li pertoquen, com ara tenir cura de la seva germanat petita. El panorama és força descoratjador, però més habitual del què sembla: pares separats i crits normalitzats, entorn de classe baixa i pis de protecció oficial, mare amb feina precària i vida dissoluta, amb una relació materno-filial d’exigències impròpies i sortides de to adultitzades. Però en Johnny té curiositat, pensa per si mateix, és autònom fins on pot i té ganes de canviar les tornes. Ara caldrà que trobi la manera de poder-ho fer i, sobretot, d’entendre com es fa sense perdre’s pel camí.
És en aquest moment quan apareix a la seva rutina diària el professor Jean Adamski (Antoine Reinartz), un mentor no intrusiu, a qui admira per com és i què fa, i que li obre els ulls a un nou món ple de possibilitats desconegudes i atractives, amb lliçons vitalistes i amb l’entusiasme mesurat, al punt (sense caure mai en el tòpic del mestre vitamínic i carismàtic). Tot començarà amb una pregunta que Adamski farà a classe: com us imagineu la vida d’aquí a vint anys? La màquina de pensar d’en Johnny s’activa amb totes les opcions que encara té d’escriure el futur que vulgui.
Enlluernat pel professor i per la vida que veu (relació de complicitat amb la dona, una casa gran i acollidora, un bona feina, coneixements i sensibilitat) i sense que el nen sàpiga gestionar el que sent, aquí és on Samuel Theis mostra un bon pols. La sexualitat que tot just es desvetlla, la inconsciència de no saber què hi pot haver de dolent quan obres malament, però actues sense malícia. Potent, amb un protagonista tan impenetrable com ho és la forja d’una personalitat, amb les zones obscures per on passem quan no sabem res. I, més enllà d’això, un film polític amb un missatge que pertorba, perquè entenem com costa sortir d’allò predestinat per naixement i com dinamitar els obstacles que paralitzen els somnis que tots hem tingut alguna vegada.
Perquè nosaltres, com en Johnny,, vam pensar com seríem als trenta. Però n’hi ha que sempre tindrem més possibilitats d’apropar-nos al somni que no pas d’altres.
Softie
Títol original: Petite nature
Direcció i guió: Samuel Theis
França, 2021
Durada: 95 minuts
Fotografia: Jacques Girault
Música: Ulysse Klotz
Repartiment: Aliocha Reinert, Melissa Olexa, Antoine Reinartz, Ilario Gallo, Izia Higelin, Jade Schwartz, Samuel Theis.
Drama.