L’economia està de pega. A Ucraïna hi ha guerra, les cadenes de subministrament estan obstruïdes i ara, a més, hi ha l’ombra d’una possible guerra entre els Estats Units i la Xina arran del conflicte de Taiwan. Fins a quin punt correm el risc que l’economia mundial entri en recessió?
És preocupant que els tres grans espais econòmics —l’Eurozona, la Xina i els Estats Units— perdin força al mateix moment. Si a tot això s’hi afegeixen tensions geopolítiques, hi ha risc que l’economia mundial s’estigui apropant a una fase d’estagnació que seria especialment perillosa per als països més dèbils i en desenvolupament.
L’economia dels Estats Units ja s’està contraent i, al mateix temps, la inflació està pels núvols. Ja podem parlar d’una crisi econòmica?
Crec que cal alguna cosa més que els dos trimestres seguits de creixement negatiu que s’han registrat. Es percep mala maror en els ànims dels consumidors? El mercat laboral està sota pressió? Ara per ara, no, o sigui que a Nord Amèrica no hi ha cap crisi econòmica… com a mínim encara no.
O sigui que la principal potència econòmica sortirà ben parada de la situació?
Ja m’agradaria! Crec que la probabilitat que els Estats Units visqui una recessió al llarg dels propers dotze mesos és molt alta.
Per què?
El banc central nord-americà, la Reserva Federal, ha subestimat la inflació durant massa temps i s’ha fiat de previsions errònies. Hauria pogut augmentar els interessos fa un any perquè l’aterratge de l’economia fos suau, però es va adormir sobre els llorers. Ara ha de pujar els interessos de manera agressiva i reduir el seu balanç perquè els preus no augmentin encara més ràpid al mateix temps que l’economia cada cop es debilita més. Tot plegat són males notícies i, arran d’això, moltes persones poden perdre la feina.
Sona força ominós.
Sí. Tot i així, també té una vessant positiva: s’han acabat les distorsions dels mercats financers. Si fem els passos que toquen, podem prémer el botó del reset i desenvolupar un sistema financer que funcioni millor i sigui més sostenible. Tanmateix, abans de res, els bancs centrals han de controlar la inèrcia inflacionària.
Vostè i altres economistes de renom advertien des de fa temps que la inflació podia descontrolar-se. Què s’ha fet malament?
Perquè la política monetària funcioni, ha de tenir credibilitat. Fins a dia d’avui, però, la Reserva Federal encara no ha explicat perquè va errar les previsions durant tant temps. Ara, doncs, quan publica les previsions, molts economistes ja no es creuen els números; fins i tot n’hi ha que qualifiquen els pronòstics de “ridículs” o “il·lusoris”. Fins i tot antics directors de la institució se n’aparten. La Reserva Federal té un greu problema de credibilitat.
I on rau, aquest problema?
Ha confiat en models creats per analitzar un món amb una manca de demanda, no amb una oferta escassa. I tampoc no ha escoltat l’economia. Molts empresaris fa temps que veien que la falta de material, de professionals i els colls d’ampolla en el transport serien problemes a llarg termini, però la Reserva Federal sempre ha pensat que s’esvairien perquè sí.
La junta directiva del banc central fa temps que afirmava que la inflació desapareixeria juntament amb les mesures preses arran de la pandèmia.
I no van poder ni voler canviar d’opinió malgrat que hi havia veus d’advertència dins del banc mateix. S’especula molt sobre els motius pels quals van actuar així, com s’especula que el nou nomenament de Jerome Powell al capdavant de la Reserva Federal no es podia posar en perill. Jo no en conec les raons, però algunes persones s’han fixat que la Fed, la Reserva Federal, va deixar d’utilitzar la paraula “provisional” al novembre, pocs dies després que el nomenament de Powell estigués assegurat.
Creu, doncs, que al banc central més poderós del món li va passar per alt la inflació deliberadament?
No sé si fou deliberat. Però sí que sé que passarà a la història com un dels errors més garrafals de la Reserva Federal.
Com ens en podem sortir?
La Fed ha d’admetre d’una vegada que té un problema amb la inflació i explicar per què ha passat i per què les previsions actuals són millors. I ha d’actuar amb decisió per aturar l’augment dels preus. Com més temps esperi, més difícil serà posar les regnes a la inflació sense que l’economia entri en una profunda recessió. En el millor dels casos, l’economia tornarà a créixer ràpidament i la inflació quedarà a nivells baixos.
I si no funciona?
El pitjor que pot passar és que la Reserva Federal vacil·li. És a dir, que d’entrada premi el fre i pugi els interessos, però després es faci enrere com va passar a la dècada del 1970. Si això passa, tindrem un problema de creixement i d’inflació fins ben entrat el 2023… i, en el pitjor dels casos, una profunda recessió.
L’augment dels preus ja és un motiu important de tensió social perquè sobretot afecta els més pobres.
Ni més ni menys. Malauradament, la Fed corre el risc que el partit Demòcrata pateixi una derrota a les eleccions de mig mandat, les midterm. Si és el cas, tindrem un govern que pràcticament tindrà les mans lligades.
A Europa, els alts nivells d’inflació també s’han convertit en un afer polític. El Banc Central Europeu (BCE) també l’ha subestimada durant temps. Per vostè té alguna explicació?
D’entrada vull defensar la posició de la presidenta del BCE, Christine Lagarde. A diferència de la Reserva Federal, el BCE com a mínim ha admès que ha subestimat la inflació durant molt de temps. A més, la situació econòmica d’Europa és molt més complexa perquè la dependència de l’energia provinent de Rússia és molt superior. Vostè és alemany, ho sap prou bé. A més, també hi ha risc que el mercat del bons de deute europeu es fragmenti.
El rèdit dels bons en països com Itàlia o Grècia ha augmentat molt més que a Alemanya. Per a aquests estats, doncs, el finançament serà desproporcionadament més car. El BCE vol prendre mesures per compensar-ho. Convé fer-ho?
El BCE vol discernir fins a quin punt l’augment del rèdit deriva de la política del país mateix i quin paper hi tenen factors externs com els mercat financers. Aquesta manera de procedir no és nova, el Fons Monetari Internacional ja fa dècades que actua així en els seus programes destinats a països. Quan un país té una política econòmica sòlida, però pateix dificultats derivades d’influències externes, rep ajuda immediata. Per aquest motiu un país com Xile ho ha tingut més fàcil que l’Argentina, on els problemes eren interns.
Cap al tombant de segle, quan encara treballava a l’empresa més gran del món dedicada a la gestió d’inversions, Pimco, va vendre tots els seus bons argentins abans que el país fes una fallida estrepitosa. A dia d’avui compraria bons públics italians o grecs?
Fa poc he estat a Grècia i el país ha canviat molt des de la crisi de l’euro. Ara té una política i uns balanços econòmics molt millors. Cert és que la situació a Grècia encara no és perfecta, però és molt millor que abans de la crisi. A Itàlia ara mateix molt depèn de la política; és a dir, dels resultats de les eleccions del setembre.
Ara què poden fer els inversors?
Ara per ara, trobar l’estratègia d’inversió correcta és excepcionalment difícil. La clau és saber trobar la camisa més neta d’entre la pila de camises brutes.
Com diu?
No hi ha cap inversió fàcil que aporti rèdits alts i segurs. És a dir, no hi ha cap camisa blanca. La política monetària extremament laxa dels bancs centrals ha distorsionat els mercats durant anys, tant per a les accions, els bons públics o el mercat de les matèries primes. La situació millorarà a poc a poc, sí, però primer encara caldrà fer moltes concessions i posar-se la camisa més neta d’entre totes les brutes.
I això què significa a la pràctica?
Des del meu punt de vista, ara mateix són sobretot les accions d’algunes empreses dels Estats Units les que són interessants, principalment del sector tecnològic. Tot i així, també ho són bons a curt termini o participacions del mercat privat del crèdit dels països emergents, però aquests últims no solen ser accessibles als inversors privats. Tanmateix, si prefereix comprar en un sol índex borsari com el DAX o l’S&P 500, és millor esperar que la situació s’aclareixi.
I què me’n diu de les criptomonedes? Creu que el Bitcoin tornarà després del crash dels últims mesos?
Mai no he vist clar que el Bitcoin es pogués arribar a convertir en la principal divisa global, com afirmaven molts dels seus partidaris. És clar que tampoc no crec que desaparegui demà mateix. La tecnologia que hi ha darrere del Bitcoin, la tecnologia blockchain, és una autèntica innovació que també es pot aplicar a altres àmbits, sobretot a les transaccions. Les criptomonedes estan vivint una era glacial, però no durarà per sempre.
Vostè mateix havia comprat Bitcoins…
…i aquí es pot veure clar en quina mena de trampes es pot es pot caure com a inversor. Jo vaig pujar al carro quan la cotització va caure dels 19.000 als 4000 dòlars. Tan bon punt el Bitcoin va tornar a assolir els 19.000, vaig vendre’ls.
Sona que va fer prou un bon negoci!
Si no fos perquè després el curs va pujar fins als 64.000 dòlars. A dia d’avui, un Bitcoin costa uns 24.000 dòlars. Vaig baixar del carro massa aviat.
Aleshores convenim que els inversors més famosos també l’erren, a vegades.
A mi m’agrada molt la ciència del comportament. Si es volen entendre els mercats financers, cal entendre què és allò que motiva les persones. A vegades són arguments irracionals, com el llindar màgic dels 19.000 dòlars, que només existia dins del meu cap. Si ens ho mirem de manera objectiva, no hi havia absolutament cap motiu per vendre els Bitcoins que tenia. Per tant, sí, a vegades jo també caic en les trampes de l’economia del comportament.
Parlant del comportament humà: vostè surt tot sovint a la televisió, escriu articles d’opinió i forma part de diversos consells de supervisió. No desconnecta mai?
Per a mi, l’economia i les finances no són una feina, sinó una vocació. Hi ha qui escolta música mentre surt a passejar. Jo, en canvi, escolto el podcast del The Economist.
Traducció de Laura Obradors