Diumenge 9 de març de 2008. A les eleccions espanyoles que se celebren aquell dia s’emeten 25.734.86 sufragis vàlids, i els dos partits majoritaris, el PSOE i el PP, en sumen 21.567.345. En percentatge de vot, el 83,8%. Gràcies a la llei D’Hondt, que beneficia les formacions amb més suport, socialistes i populars passen a ocupar 323 escons dels 350 que hi ha al Congrés. El bipartidisme ha batut tots els rècords.
Diumenge 28 d’abril de 2019. Una dècada més tard del duel cos a cos entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, els dos principals contrincants són Pedro Sánchez i Pablo Casado. Però a l’escenari hi ha molts més actors: Albert Rivera, Pablo Iglesias, Santiago Abascal... I l’escrutini així ho evidencia: dels 26.898.883 vots vàlids, PSOE i PP amb prou feines en retenen 11.886.795. És a dir, el 44,2% del total. En escons, 189 sobre 350. El 54%. La resta de l’hemicicle és multicolor.
L’acordió de la política espanyola no havia experimentat una obertura tal, però a poc a poc torna a replegar-se. La substitució de Casado per Alberto Núñez Feijóo —després de la crisi més greu del PP que es recorda— ha ressuscitat els conservadors i ha afeblit la força de Vox, que fins aleshores no deixava de créixer tant les urnes com a les enquestes. Mentrestant, Ciutadans llangueix com el malalt que ja sap el seu final.
De l’altra banda, l’esquerra, en general, es troba força desmobilitzada. Això sí, la desafecció impacta especialment sobre l’espai d’Unides Podem. Els esforços de la vicepresidenta Yolanda Díaz per tal d’aixoplugar sensibilitats diferents —trencant les fronteres partidistes i obrint-se a l’entramat civil— xoca de ple amb les dinàmiques de la formació morada, que no se’n sap avenir. Iglesias hi manté una ascendència notable i cadascuna de les declaracions que efectua a les tertúlies en què participa o al pòdcast que dirigeix són analitzades amb lupa pels seus correligionaris. Ha perdut el feeling amb Díaz.
L’escalada del PP
L’ascensió dels populars sembla no tenir aturador. La inflació és el combustible que mou les seues esperances futures. I, en aquest sentit, la tardor es preveu calenta com mai. Amb dos factors que, a més, juguen clarament en favor seu. En primer lloc, que les quatre majories absolutes obtingudes a Galícia fan de Feijóo un líder molt més consistent que Casado. El carisma que atorga el poder i el fet de no haver generat conflictes de caire territorial és el seu gran actiu de cara a la ciutadania. Però també es beneficia dels signes d’esgotament que transmet Vox després d’haver-se estrenat en el Govern de Castella i Lleó —hi ocupen la vicepresidència i tres carteres més— i d’haver quedat molt per sota de les expectatives a Andalusia, on la bel·ligerant Macarena Olona ha signat la seua capitulació política. De fet, ja l’ha abandonada, tot al·legant motius de salut.
Amb el to moderat que el caracteritza, sense aixecar gaire la veu, Feijóo tan bon punt es refereix a la “nacionalitat catalana” en una trobada amb empresaris com és capaç d’atacar, l’endemà mateix, la immersió lingüística en el sistema d’ensenyament. En qualsevol cas, ha rebaixat el discurs identitari i centra els focus en l’economia. Una aposta guanyadora que, de retruc, podria proporcionar-li un resultat més òptim a Catalunya i el País Basc, dos territoris molt importants en què el PP és avui residual. Ben mirat, si es tracta d’avançar posicions, no ho té gens difícil.
Fins i tot els capricis del calendari semblen haver-se alineat del seu costat. Va ser proclamat president del PP en passar les eleccions de Castella i Lleó, quan les converses amb Vox per conformar el primer executiu de coalició ja estaven en marxa. S’hi va desentendre per complet, com si la cosa no anés amb ell. I el dia en què el pacte va materialitzar-se, no va desplaçar-se a Valladolid, sinó que es va quedar a Madrid. A una horeta i escaig en AVE.
Així com el Podem primigeni tenia molt clar que no havia d’entrar en cap govern de coalició amb els socialistes, Abascal va reiterar que el popular Alfonso Fernández Mañueco no seria reelegit president castellanolleonès si no accedia a conformar un gabinet amb Vox. I, en complir la seua paraula, la pèrdua de la virginitat de la formació ultradretana —que maldava per ocupar l’espai de poder que abans ostentava Ciutadans— ha malmès la seua imatge de força irreverent, contrària a PP i PSOE, disposada a liderar el Govern d’Espanya. A ulls dels seus votants potencials, Vox ha passat de dissenyar el seu particular assalt el cel a esdevenir la crossa dels populars que ja era Cs.
Un trimestre més tard, la cita electoral andalusa significava una altra passa en l’escalada a La Moncloa. I quina passa. Amb una majoria absoluta folgada en un territori que sempre havia estat el graner socialista per excel·lència. Si fa no fa, com si els socialistes hagueren obtingut una majoria absoluta a Galícia.
L’èxit abassegador de Juanma Moreno Bonilla, un perfil més jove però de comportament similar a Feijóo, ha servit per constatar que al PP ja li va bé bandejar les estridències, la sobreactuació diària i la confrontació estèril amb el Govern de l’Estat. Dit d’una altra manera: hi ha una forma diferent d’atreure l’elector sense haver de caure en la tàctica de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.
Amb ella, Feijóo es troba més còmode que no ho estava Casado, la persona que, curiositats de la vida, va projectar-la políticament. Li ha permès capitanejar el PP madrileny, una aspiració que Ayuso covava de feia temps i que l’anterior president del partit no li concedia. Alhora, però, el triomf extraordinari de Moreno Bonilla —en una comunitat bastant menys afí— ha demostrat que la fórmula per captar l’electorat fronterer amb el PSOE —aquell que decanta els comicis— passa tot just per ací.
Les enquestes publicades darrerament coincideixen a pronosticar un augment considerable del vot al PP. De la norantena de diputats actuals a un mínim de 130. I creixent. Amb Ciutadans KO i Vox contra les cordes després del crochet al ring andalús.
Sense oxigen
Feijóo porta la botella d’oxigen prou plena. En canvi, Pedro Sánchez n’hi va massa just. Mira de reomplir-la a cada poc, però l’acumulador presenta fuites diverses. La situació econòmica, el context internacional i la incapacitat de confegir un equip estable són els forats pels quals s’escola l’aire que ha de respirar en la successió de catàstrofes que s’ha vist obligat a gestionar des que va accedir a la presidència gràcies a una moció de censura.
Sánchez pot fer ben poca cosa davant els factors exògens —pandèmia, guerra a Ucraïna, pujada dels preus, recessió a la vista...— però tampoc no ha reeixit a l’hora d’envoltar-se de gent. Fa poc més d’un any, en juliol de 2021, va desempallegar-se de les tres persones més pròximes —la vicepresidenta Carmen Calvo, el ministre i secretari d’Organització socialista José Luis Ábalos i el cap de gabinet, Iván Redondo— en benefici d’alguns noms que tenia proscrits. En especial, Óscar López i Antonio Hernando, a qui no perdonava traïcions pretèrites. A l’executiu, va donar entrada a noms que tampoc no han contribuït a fomentar un relat propici. Ni Félix Bolaños ni Isabel Rodríguez, els més visibles, no han redreçat el rumb del PSOE. Tampoc no ho han pogut fer, òbviament, càrrecs amb menor exposició pública com l’aragonesa Pilar Alegría, la valenciana Diana Morant o el català Miquel Iceta. Si Sánchez desitjava imprimir-hi un gir de 180 graus, ja es pot ben dir que no se n’ha sortit. Com a molt, n’ha estat de 45.
Recentment ha introduït més retocs amb l’objectiu de potenciar el missatge. El canari Héctor Gómez ha cedit el càrrec de portaveu al Congrés al veterà Patxi López. L’ exlehendakari haurà de contrarestar el discurs catastrofista del PP en el Congrés, on Sánchez no confronta amb Feijóo —és senador per designació territorial, no diputat— sinó amb la riojana Cuca Gamarra.
La missió de López va més enllà i inclou la rèplica a les invectives dels conservadors al voltant dels pactes del PSOE amb “els hereus d’ETA”, un dels anatemes que, segons els socialistes, els llasta més a les urnes. De fet, un dels retrets de capçalera de l’oposició en el seu conjunt pivota sobre els acords del Govern de Sánchez amb “els enemics d’Espanya”.
El drama del PSOE no se circumscriu a això, les seues carències són més agudes. En els darrers comicis autonòmics de Madrid i Galícia, no només va ser superat de manera àmplia pel PP, sinó també pel BNG i Més Madrid, respectivament. Una posició subalterna en el camp de l’esquerra que es fa extensible al País Basc, on disposa de menys escons que EH Bildu, i esdevé un frec a frec a Catalunya amb ERC. Al País Valencià i les Illes, els separa més distància de Compromís i de Més, els seus socis alhora que rivals.
Aquest quadre de situació no fa presagiar una collita abundosa en 2023. Tanmateix, a diferència d’un lustre enrere, Podem ja no suposa una amenaça tan severa. Amb Iglesias, després dels inicis fulgurants, va transitar cap enrere com els crancs, tot derivant cap als percentatges de vot que tenia Esquerra Unida en els anys de joia. Els de Julio Iglesias com a coordinador general.
Els intents de Yolanda Díaz per tal de capgirar la tendència autodestructiva xoquen contra aquesta inèrcia. Ni la secretària general de Podem i ministra, Ione Belarra, ni la també ministra Irene Montero —les dues cares visibles del Podem actual— no secunden l’entusiasme que exhibeix Díaz en el seu “procés d’escolta” a través de la plataforma Sumar. La destitució del secretari d’Estat de l’Agenda 2030, Enrique Santiago, s’emmarca en aquesta espiral suïcida. Santiago, secretari general del PCE, era una persona propera a Díaz. La seua substituta, Lilith Verstrynge, integra el nucli dur de Podem.
Els segons, de nou
Fet i fet, amb vista a la primavera, els auguris no són positius. Les roses potser floriran a escala local, en els municipis petits i mitjans, però se’n ressentiran a les autonomies. En especial, allà on els socialistes no governen actualment. Les enquestes són favorables per a ells a Astúries, Canàries i Navarra, els permeten de ser moderadament optimistes a Castella-la Manxa i Extremadura i els fan patir de valent al País Valencià i Balears, on la situació és incerta. Massa incerta. A Aragó i la Rioja, les altres dues presidències autonòmiques del PSOE, la dreta ho té encara millor.
En el cas navarrès, els socialistes es beneficien de la seua posició preeminent per l’esquerra, d’una evolució de vot que no ha deixat de virar cap aquest costat i d’una aritmètica parlamentària que impossibilita qualsevol govern de la dreta si la suma UPN-PP —que han tornat a trencar pallates després del pas dels dos diputats forals al grup mixt del Congrés— no arriba a la majoria absoluta. Javier Esparza intentarà assaltar per tercera vegada la presidència, però s’enfronta a un panorama advers.
Els socialistes van camí de ser la segona força a escala estatal, com en el cicle 2011-2016. Bastant més separats de Podem que aleshores, però havent de teixir acords a mil bandes per retenir el poder. Un bipartidisme imperfecte que en el cas del PP requerirà del suport tàcit o explícit de Vox, i en el del PSOE, d’una acumulació de forces de tota mena —independentistes, regionalistes, partits de l’Espanya buidada— que una part de la ciutadania abomina.
És precisament contra aquesta paleta de mil colors i un, contra la que es rebel·la el PP. És contra aquesta suma infinita d’interessos dispars, davant la qual Núñez Feijóo malda per obrir-se espai.
No demanarà una majoria absoluta, sinó com Moreno Bonilla, una majoria suficient per governar sense hipoteques. És sabedor que l’època de les majories absolutes i del bipartidisme encara no ha retornat, però confia a manar plàcidament amb aquest bipartidisme imperfecte.