“A les societats contemporànies, la informació té valor en si mateixa i esdevé indispensable per al desenvolupament de les activitats que porten a terme particulars i poders públics. Tal com és sabut, el tractament de la informació no ha de quedar al marge de la tasca eficaç de l’Administració General de l’Estat, que ha de vetllar per l’existència d’un marc jurídic adequat que assegure la seua transparència i l’accés per part dels ciutadans”. Aquestes línies són les primeres que justifiquen “l’exposició de motius” de l’avantprojecte de Llei d’Informació Classificada. Una mesura que es pretén democratitzadora i que diu emmirallar-se en les lleis equivalents dels països considerats occidentals, tot i que també adverteix que hi ha un tipus d’informació, la “classificada”, que és la que compta amb un “contingut que pot afectar la seguretat o la defensa nacional”.
Més enllà de les justificacions hi ha els fets. I entre els fets hi ha que la informació classificada com “d’alt secret” s’haurà de desclassificar, amb la nova llei, en un termini màxim de 50 anys, prorrogable a 15 anys més. Aquesta és la informació més sensible per a l’Estat i, en conseqüència, la que més tardaria a deixar de ser secreta, en tant que afectaria, segons l’avantprojecte, “la sobirania i la integritat territorial”, “l’ordre constitucional i la seguretat de l’Estat”, “la seguretat nacional”, “la defensa nacional”, “la seguretat pública i la vida dels ciutadans”, “la capacitat o la seguretat de les Forces Armades o dels seus aliats o de les Forces i Cossos de Seguretat”, “l’efectivitat o seguretat de les missions i operacions dels serveis d’intel·ligència o d’informació d’Espanya i dels seus aliats”, “les relacions exteriors d’Espanya o situacions de tensió internacional”, “els interessos econòmics o industrials de caràcter estratègic” o “qualsevol altre àmbit que requerisca la més alta protecció”. Termes massa genèrics com per a encabir, amb certa facilitat, qualsevol informació dins de la categoria “d’alt secret”, atès que no hi ha més precisió que la indicada en aquest paràgraf. La desclassificació d’aquest tipus d’informació, a més, es faria en un termini massa llarg com perquè siga útil i perquè la ciutadania reta comptes amb els responsables de possibles actuacions qüestionables.
El cert, però, és que la llei franquista del 1968, que continua vigent i que s’ha de derogar amb la nova llei dissenyada des de Moncloa, permet que la informació classificada siga secreta per a sempre. És per això que a l’Estat espanyol encara són una incògnita episodis com els de la Transició o el de l’intent de colp d’Estat d’Antonio Tejero el 1981, sobre el qual s’han fet moltes especulacions però mai no s’ha tret res en clar. L’investigador empordanès Enric Pujol, un dels qui més treballs ha publicat sobre la Transició a Catalunya, explica que les limitacions per accedir a la informació classificada “han condicionat la nostra situació política actual”. Concretament, “per a l’estudi de la Transició cal saber què va passar, i en molts casos continua sent una incògnita”. I en aquest cas, “sembla que la nova llei estigui feta per no parlar d’això”. “El procés de derogació de la dictadura encara és un tema tabú i una limitació evident per als investigadors i per a la ciutadania en general”, diu. “Si estem constituint i reclamant una societat d’autèntics fonaments democràtics, sembla que ens hi posen traves, perquè encara no sabem què va passar el 23-F ni les conseqüències internes que hi va haver quan sí que sabem que l’intent de cop d’Estat de 1981 va suposar una regressió de llibertats, fins al punt que potser caldria més que parléssim de ‘règim del 81’ que de ‘règim del 78’”. Amb la nova llei, la informació d’aquell període es podria desclassificar a partir del 2031 –en referència al colp fallit de Tejero–, si no s’estableix la pròrroga que podria ajornar la publicació dels arxius al 2046. “Es desclassificaria, sí, però tant de temps després ja s’hauria tret ferro a tot”, lamenta. I posa l’exemple de les declaracions que l’expresident del Govern espanyol, Adolfo Suárez, va fer off the record sobre la voluntat de no sotmetre a referèndum el model d’Estat –monarquia o república– “perquè les enquestes anaven en contra del règim monàrquic, establert pel general Franco”. Per tant, diu Pujol, hi ha indicis “en forma de rumors o declaracions”, però no certeses oficialment confirmades sobre les interioritats de la Transició, “cosa que evita que aquells fets tinguin conseqüències polítiques, tal com n’haurien de tindre si volem viure en una democràcia plena”. Pujol també recorda que els fets relacionats amb l’Operació Catalunya, tot i ser coneguts per la projecció mediàtica i per investigacions periodístiques i judicials, “no sembla que hagin de tenir conseqüències”, precisament, pel secretisme amb què l’Estat tracta aquesta persecució.
Canvis?
Els secrets d’Estat no només tindrien data –tardana– de caducitat, sinó que també experimentarien un canvi competencial. Fins ara ha sigut el Ministeri de Defensa qui decideix la desclassificació dels secrets d’Estat, però amb la llei aprovada seria el Ministeri de Presidència, a hores d’ara en mans del socialista Félix Bolaños, l’encarregat d’aquest afer. El mateix Bolaños posava en valor el fet que, per primera vegada en la història de l’Estat espanyol, els secrets d’Estat “quedarien desclassificats de manera automàtica després d’un termini concret”. El Ministeri esmentat no serà, en tot cas, l’únic l’encarregat de classificar la informació, cosa que dependrà de tot un seguit d’actors de primer ordre: president del Govern i ministres, secretaris d’Estat, CNI, caps majors de Defensa, de l’Exèrcit, de l’Armada, de l’Aire i de l’Espai, caps de missió diplomàtica i d’oficines consulars, president del Consell de Seguretat Nuclear, delegats i subdelegats del Govern espanyol o directors generals de Policia i Guàrdia Civil, a més del secretari general d’Institucions Penitenciàries. Tot un seguit d’actors que figuren com a responsables sense més concreció, com tampoc no es concreten a l’avantprojecte els processos ni els criteris de classificació i desclassificació dels documents compromesos.
Hi ha, però, una qüestió encara més delicada que a molts investigadors els ha decebut, si no alarmat. L’article 42 de l’avantprojecte esmentat parla de les sancions, que poden arribar a consistir en multes d’entre un i tres milions d’euros “en casos d’infraccions molt greus”. Un supòsit que es compliria depenent de “la rellevància de la informació classificada, en atenció a l’afectació que el seu accés o la seua utilització, puga produir als interessos d’Espanya, en particular, i a la seguretat i a la defensa nacional”, diu l’article 44 de l’avantprojecte, novament, sense més concreció. L’alacantí Marià Sánchez Soler, un dels periodistes que més ha investigat la família del dictador Francisco Franco –i que ha detallat com es va enriquir durant la dictadura i també durant la posteritat–, lamenta que “posar sancions a algú si descobreix un secret important, tal com indica l’esborrany, no és molt estimulant”. Per a ell, alhora, un altre dels problemes d’aquest apartat és que “són els jutges els qui decidiran quan s’ha comès o no una infracció, i deixar en mans de la justícia la interpretació de la llibertat d’expressió i del dret constitucional i internacional a la llibertat d’informació no sabem quines conseqüències pot tindre. Cal recordar que han sigut alguns jutges els qui han interpretat que hi ha gent que ha d’anar a la presó per haver fet una cançó”, conclou.
La també periodista Rosa Solbes, qui ha protagonitzat diverses investigacions periodístiques sobre la Transició, reconeix que l’avantprojecte de llei “no facilita massa la tasca dels periodistes, que és el que més ens pot inquietar des del punt de vista de la transparència informativa. D’això ja vam patir molt durant la Transició, i ja va sent hora de canviar una mica el modus operandi per part de les administracions públiques envers la ciutadania”, argumenta. De fet, la decepció amb aquest apartat sancionador és tal que diversos activistes han titllat l’avantprojecte de llei d’Informació Classificada com un nou episodi de l’anomenada popularment com “llei mordassa”, encara no derogada pel Govern espanyol actual, tot i la promesa electoral –i mantinguda durant l’actual legislatura– de fer-ho. Així ho destaca l’advocat basc Sabino Cuadra, també exdiputat d’Amaiur, en un article al diari Naiz, des d’on lamenta que “ens trobem davant una ampliació de les zones opaques i impunes de l’Estat i els seus servents i, en conseqüència, d’una nova retallada al dret a la informació de la ciutadania”.
El mateix Sabino Cuadra també destaca que amb el “llarguíssim” termini que s’establiria per a desclassificar els secrets més delicats, els responsables de possibles delictes ja hauran mort i, per tant, no podran ser jutjats en vida ni tan sols per l’opinió pública. El mateix Quadra es refereix a l’X dels GAL, si bé qüestions més recents, com ara el cas d’espionatge Pegasus, si es destapen d’ací a mig segle, també es resoldran amb els seus responsables impunes –hauran mort sense haver sigut jutjats– i amb bona part de la societat víctima de la desconeixença del que va significar aquell episodi després de tantes dècades.
No tots, en canvi, troben aspectes negatius en aquesta llei. Pepe Sainz Varela, cap de servei de l’arxiu de la Diputació Foral d’Àlaba, treballa en una entitat que va desclassificar la documentació procedent de la presó provincial d’aquest territori basc d’entre 1934 i principis dels setanta, informació que ara està oberta al públic i també és de lliure consulta, tal com passa també amb la documentació corresponent a la Transició política, delimitada a la província esmentada, fins l’any 1980.
Per a ell, aquesta llei seria un avanç, “però la pregunta és si l’avanç és suficient o no, i jo crec que haurien de canviar algunes coses”. Sainz valora positivament la desclassificació automàtica dels secrets d’Estat, cosa que fins ara no ha existit, però troba a faltar a la llei “un registre dels documents classificats com a secrets”, perquè d’aquesta manera “es podria demanar la seua desclassificació amb arguments concrets”. Però “si no se sap de l’existència del document en qüestió no es pot demanar que es faça públic”, cosa que evidenciaria que “s’estan protegint les persones que tenen a veure amb aquests documents”. El cap de servei de l’arxiu de la Diputació Foral d’Àlaba també considera “ambigua” la classificació dels documents. “Posen el límit en tot el que tinga a veure amb la seguretat i defensa de l’Estat, però potser s’hauria de fixar el límit en qüestions com ara l’afectació a la vulneració dels drets humans, i els documents que tinguen relació amb aquest aspecte haurien de quedar automàticament desclassificats”. Sainz pensa, en tot cas, que aquestes qüestions “s’aniran discutint durant la tramitació parlamentària, perquè són molt evidents”. “El que em preocupa”, afegeix, “no és el termini de desclassificació, sinó que allò classificat ha de constar en un registre, o el fet que es mire d’evitar la classificació de la documentació que afecte la vulneració dels drets humans”. Sainz també considera que s’ha de publicar quina documentació hi ha “perquè se sàpiga que existeix”, i diu que aquella “que tinga a veure amb els GAL o amb el 23-F no s’ha de poder classificar, perquè s’entén que afecta a la vulneració dels drets humans”.
L’avantprojecte encara ha de superar el trànsit parlamentari, el període d’esmenes i de reformes del contingut. Caldrà veure si hi ha modificacions com perquè la llei final siga acceptada pel conjunt de l’esquerra, un objectiu que a hores d’ara sembla quedar ben lluny.