La maladie de la mort (1982) de Marguerite Duras transita aquest fracàs en l’intent de descobrir l’experiència d’estimar. L’obra es contextualitza en la posada en escena d’un home que paga una dona per a que passi nits acompanyant-lo sota el pretext d’ensenyar-lo a estimar. La malaltia de la mort com a metàfora que és en el fons la incapacitat per a l’estima.
Endinsant-nos en un fragment del propi text que s’excava i es desbrida per si mateix:
Vostè diu que vol provar, intentar la cosa, intentar conèixer això, habituar-se a això, a aquest cos, a aquests pits, a aquest perfum, a la bellesa, a aquesta perillosa postura al món dels nens que representa aquest cos, a aquesta forma imberbe sense accidents musculars ni de força, a aquesta cara, a aquesta pell nua, a aquesta coincidència entre aquesta pell i la vida que recobreix.
Vostè li diu que vol provar, provar uns quants dies potser.
Potser diverses setmanes.
Fins i tot durant tota la vida, potser.
Ella pregunta: provar què?
Vostè diu: Estimar.
Provar la cosa, desembolcallar el nucli dur que protegeix el text-l’escriptura-l’obra-la vida a fi d’aprofundir en els mecanismes psíquics del desig (femení) i la memòria que el nodreix i el commina a acarar el llenguatge. Així, l’obra Durasiana esdevé una recerca constant que transita l’alteritat, l’amor i la seva impossibilitat, la mort i el llenguatge.
Això és la posada en escena -en conflicte- de la pròpia necessitat de penetrar l’interior per a exposar el neguit que el turmenta i l’aclapara. Motiu pel qual els fenòmens espai temporals en la narració perden importància i ocupen un pla secundari pel que respecta als diàlegs i la relació imprecisa i ondulant que estableixen entre ells els personatges.
Es diu que allò -la impossible fusió amb l’objecte estimat, la imatge- és un vellut que resisteix encara més que el buit. En aquest joc de memòria i remissió s’extenua l’autora en cada text, l’anul·lació del propi subjecte que universalitza el propòsit de la recerca evidencia, impecablement, com la construcció del subjecte i la seva consciència, s’origina sempre des del punt iniciàtic de l’alteritat: la relació amb l’altre modula i erigeix la identitat.
Temptejar espais imprecisos, que s’emmirallen entre les veus, inestables, vaporoses, incompletes. Repetició dolorosa en el vaivé del mar negre que apareix recurrentment a l’obra que ens ocupa. Mar negre o territori profund, abordable solament a les palpentes, o tal volta solament circumval·lable. Regne psíquic d’allò que, en primera instància, es mostra inexpugnable, és a dir, el símptoma, la taca, el fracàs en el mateix punt i la seva obstinada repetició. Retornant al text:
Ella li demana el color del mar.
Vostè diu: Negre.
Ella respon que el mar mai no és negre, que vostè ha d’estar equivocat.
Vostè li pregunta si ella creu que se’l pot estimar.
Ella diu que en cap cas no se’l pot estimar. Vostè li pregunta: A causa de la mort?
Ella diu: Sí, a causa d’aquesta manca de gràcia, d’aquesta immobilitat del seu sentiment, a causa d’aquesta mentida de dir que el mar és negre.
I després ella calla.
S’escolta així, la remor que s’acosta, s’escolta el mar testimoniar la totalitat. La llum s’encén per a veure, per a veure allò que mai no s’ha conegut. Allò que s’empassa i es reté sense voler-ho mentre els ulls descansen, tancats, d’un desemparament immemorial però cognoscible. Allà, en la latència del centre neuràlgic -el trauma i la seva circumval·lació– protegit pels mecanismes d’evitació. El centre com la humiliació, la vergonya, la falta i l’intent d’ompliment.
A l’obra, Duras teixeix la delicada tensió en què les coses no es realitzen, malgrat que tot està fet per a que ho facin, d’aquesta forma és capaç d’engendrar la representació constant d’una impossibilitat absoluta, la postergació indefinida de la possibilitat. És així com la relació amorosa s’inscriu en una lògica del desig que hi té lloc perquè l’apropiació sempre està prohibida, impossibilitada o diferida. D’aquesta forma s’assegura la perpetuació i el manteniment del desig, a través de la fractura del discontinu contra la permanència; fractura que també atorga a aquest mateix sentiment la característica d’esdeveniment intrínsec a l’atzar, sempre obert a la possibilitat, així com a l’error: vostè pregunta com el sentiment d’estimar podria sobrevenir. Ella li respon: Potser per una falla sobtada a la lògica de l’univers. Ella diu: per exemple, per un error. Ella diu: mai per un desig.
El fet que la mort no tingui un sentit literal en el text insinua que aquest mal no és una cosa, sinó una forma de relació que, com a tal, es pot viure i experimentar. En aquest sentit podem dir que “la mort en el text es viu”. El mal de la mort té a veure, doncs, amb l’experiència, sempre compartida, desdoblada i experimentada principalment a través de l’alteritat, de saber-nos i sentir-nos mortals. I amb la confrontació amb l’abisme, l’excés, l’interval que separa el subjecte de les seves representacions del món.
Tan el desig, com l’intent d’estimar, com el mal de la mort, s’aborden des d’una relació directa amb les profunditats de l’endins, amb els baixos fons de l’home, vist com una entitat sense ubicació espacial ni temporal, sinó com a fragmentacions que resulten del procés d’individuació que s’experimenta en l’alteritat. Podríem dir, un endins que es construeix en la mesura que s’enfronta amb l’altre, i, per tant, és conscient de la seva separació: un dia ella no hi és més. Vostè es desperta i ella no hi és més. Ella s’ha marxat en la nit. El rastre del cos encara és als llençols, és fred. El seu cos ha desaparegut. La diferència entre ella i vostè es confirma per la seva sobtada absència. Ella no tornaria mai.
El desig és el culte a l’absència, i en la seva essència s’oposa radicalment a la mort. La qüestió que s’hauria d’abordar és si en el fons solament desitgem per allunyar la mort de nosaltres mateixos: així, mentrestant, vostè ha pogut viure aquest amor de l’única manera que es pot fer per a vostè, perdent-lo abans que passi. I si en el fons tan sols desitgem desmesuradament, irrefrenablement per a distanciar-nos tant com ens sigui possible de l’abisme d’aquell mar negre?