El modernisme va introduir els vitralls en l’espai domèstic i va propiciar la renovació, tant en la tècnica com en els motius decoratius, d’un art mil·lenari que fins al segle XIX havia estat exclusiu dels recintes de culte. Alliberat com a mitjancer de la llum divina, però imbuït d’unes qualitats espirituals semblants, pel fet que vessava una subtil transcendència damunt la privacitat, el vitrall va trobar també en el noucentisme els seus oficiants devots, per més que la historiografia oficial l’hagi presentat gairebé com un moviment franciscà que no estava per orgues. La Fundació Rafael Masó descobreix, en una exposició pionera i amb unes quantes obres inèdites, l’atracció de l’arquitecte gironí per donar forma i significat a la transparència.
Dins la casa senyorial del tombant dels segles XIX i XX, el vitrall va tenir la funció d’un conductor subtil d’intimitats. A diferència de les portes, que emmarquen un tancament concloent, la vidriera, amb les seves transparències, afavoria la il·lusió d’una gradació articulada d’estances, enllaçades les unes amb les altres en una continuïtat dolça i refulgent, al mateix temps que alleugeria la pesantor dels interiors burgesos, encastats sovint a l’obaga dels carrers estrets de la ciutat històrica. En el parament de la casa, el vitrall adquireix les qualitats d’un element espectral que hi és i no hi és, com una aparició atrapada en ambre. Mig de llum, mig de vidre, és alhora una presència i un buit que propaga els seus dons melosos per l’habitació, més que la flonjor de la butaca entapissada, més que la sobrietat del bufet on es guarda la vaixella familiar o la panera amb els estris de cosir deixada distretament damunt del secreter.
Per la seva capacitat de crear atmosferes que amorosien la vida interior, no és estrany que els noucentistes, tan preocupats com el mateix Rafael Masó per investir les cases d’una respectabilitat entendrida, s’hi mostressin interessats, més encara per com afavorien l’apropiació d’estils historicistes tan apreciats com el gòtic i el barroc, el coqueteig amb certs refinaments prerafaelites i, en el cas particular de l’arquitecte gironí, l’adopció dels jocs geomètrics de l’escola de Glasgow i la Secessió vienesa. El sentiment religiós no devia ser tampoc un argument menor a l’hora de decantar-se per una solució constructiva que afinava la idea de la llar com a espai sagrat, just en el segle que acabava de glorificar la privacitat burgesa. Núria Gil, una de les principals especialistes en els vitralls catalans, subratlla de fet que la incorporació de vidrieres emplomades en l’àmbit domèstic i en tota classe d’edificis civils, sobretot a partir de l’expansió de les arts decoratives en el modernisme, va arribar a relegar a un segon terme les que es concebien per a les esglésies i catedrals. Aquest decantament va afavorir la renovació temàtica cap a motius florals, animalístics, geomètrics i al·legòrics, més fantasiosos al món finisecular entre els partidaris del cop de fuet del que ho serien en mans dels noucentistes, que filtrarien amb més contenció el paganisme de la nova era del vitrall.
Gil assenyala l’Exposició d’Arts Decoratives de Torí de 1902, que va consagrar el rigor formal del mobiliari de Charles Rennie Mackintosh i l’escola de Glasgow, de l’arquitectura de Peter Behrens per al pavelló alemany i dels dissenys en vidre de l’americà Louis Comfort Tiffany, com l’esdeveniment decisiu que va instaurar a tot Europa, i a Catalunya en particular, el gir estètic a favor de l’austera línia vienesa, en comparació amb les ondulacions orgàniques procedents de l’Art Nouveau francès i belga. L’àmplia difusió dels models secessionistes, que Masó va conèixer de primera mà durant el seu viatge de noces pel centre i el nord d’Europa el 1912, va anar diluint el gust per les exuberàncies modernistes, amb les quals de tota manera va conviure la generació del nou-cents, a pesar de la seva advocació pel traç rectilini, la claredat i l’ordre. La trajectòria del mateix Masó és un exemple revelador d’influències que s’encavallen, des de Gaudí a l’Art Déco, fins que les condensa en els motius recurrents de la campaneta, la fruitera, la garlanda, la rosa i una personal interpretació del bestiari popular.
La llum noucentista a què al·ludeix la nova exposició temporal de la Casa Masó és el reflex de la important evolució que va experimentar l’art del vitrall en aquells anys de canvi a través de les obres projectades per l’arquitecte gironí. Masó no figurava fins fa relativament poc en els discursos vertebrals del noucentisme, excepte com un apunt veladament provincià en l’apartat d’arquitectura. La restitució del seu llegat a un lloc preeminent de l’art del seu temps, per l’ambició i l’abast de la seva influència, ha estat gradual des de la reivindicació pionera de Narcís Comadira i Joan Tarrús, recollida en el laboriós treball de recerca que van publicar el 1996 i confirmada en totes les revisions sobre el noucentisme que han tingut lloc des d’aleshores. Si aquelles iniciatives han tingut continuïtat ha estat, però, gràcies a la labor persistent de la Fundació Masó, creada el 2012, ara fa deu anys, i que cada temporada presenta dues exposicions que aporten nova llum al període a través de les múltiples facetes de Masó i al seu mapa de relacions com a promotor cultural, creador de teixits, interiorista i dissenyador de mobles, grafista, col·leccionista, arquitecte i, ara també, dibuixant de vitralls.
Com tenia per costum, Masó va requerir els serveis dels millors especialistes de la seva època per desenvolupar cada una de les seves vessants creatives. En el cas dels vitralls, va recórrer al taller de més anomenada, el de Rigalt, Granell y Cía de Barcelona, del qual va esdevenir el representant a Girona des de 1911. No és pas una pràctica isolada ni menor. Al costat de la seva labor missionera de formació d’un artesanat local eficient (serrallers, ebenistes, picapedrers, repujadors, fusters, ceramistes), Masó va potenciar els contactes amb les grans cases de fabricants catalans per assegurar la qualitat i dignificació dels seus projectes, des de la casa Escofet de mosaics per a interiors fins als vitrallers Rigalt i Granell, passant per la fàbrica de ceràmica La Gabarra, que ell mateix va crear a la Bisbal d’Empordà amb els germans Alfons i Joan Baptista Coromina, i la no gens dissimulada implicació com a director artístic del taller de ceràmica de Frederic Marcó de Quart, des d’on va promoure la producció i comercialització massiva d’estatuetes decoratives en la tècnica de l’argerata, sovint a través de la Galeria de Bells Oficis dels germans Busquets de Girona. Encara hi podríem afegir la seva col·laboració amb l’empresa La Carmelitana d’Olot, la primera que va fabricar material sanitari a l’Estat espanyol, sota la direcció d’Antoni Serra i Fiter, que va proveir Masó, entre 1908 i 1914, no només d’uns quants dels seus deliciosos bibelots, sinó també de la primera cambra de bany privada que mereixia aquest nom a Girona.
Com a creador de vitralls, Masó devia ser un corcó. Meticulós com era, quasi tant com el seu condeixeble Josep M. Pericas, que fins i tot dissenyava les sabates de la seva senyora, va adquirir prou coneixements de l’ofici per encomanar al vitraller Rigalt unes vidrieres per als habitatges dels seus clients i per al seu propi domicili que li descrivia i dibuixava fins al més petit detall, amb tot d’indicacions sobre el tipus de vidre que necessitava, el color que volia aplicar a cada element decoratiu i, a vegades, el croquis a escala de la peça encomanada. Aquests esbossos són un dels tresors de l’exposició de Girona, ni que només fos per l’ocellet presumit, esquemàtic i alhora tan viu, que va dibuixar per a la porta del saló dels infants de la Casa Masramon d’Olot, el 1913, o per apreciar els coneixements que tenia del mitjà en el croquis de la rosa per al seu apartament conjugal, amb cada casella numerada segons el tipus de vidre que hi volia, o en la que va dibuixar per a l’establiment de material elèctric Adroher Germans de Girona, també metòdicament anotada amb instruccions per al vitraller.
Potser el cas més espectacular és el dels tres dibuixos que s’han conservat d’uns vitralls finalment no realitzats per a l’església de Sant Julià i Santa Basilissa de Verges (on sí que culminaria la rosassa de la façana, sobre el motiu de la Santíssima Trinitat), per a la definició dels quals va sol·licitar l’assessorament iconogràfic de mossèn Joan Tarré i va inspirar-se en les il·lustracions d’una monografia parisenca sobre la història del vitrall de L. Ottin. Un d’aquests dibuixos, que representa sant Pere, respon a les dimensions reals que hauria hagut de tenir la vidriera, damunt un cartró aquarel·lat que demostra la cura que posava Masó en tots els seus projectes, tant en la documentació com en l’execució, i aquest en especial, l’únic vitrall conegut que va concebre per a un edifici religiós.
Entre les peces inèdites, destaca el vitrall d’un gall que Masó va presentar per la festa de l’Any Nou dels Artistes a la sala Athenea, el 1916, i que formava part d’una sèrie de tres vidres més destinats a ser subhastats, junt amb les obres aportades per altres artistes gironins, amb l’objectiu de recaptar fons per a aquella associació cultural. Realitzat al taller de Rigalt i Granell, en un estil semblant al que havia dissenyat per a la Casa Masramon el 1914, el vitrall del gall va ser descobert en una sala de subhastes a finals del 2019 i va ser adquirit per la Fundació Masó tant pel seu valor artístic com pel fet de ser un dels pocs vestigis que han sobreviscut d’Athenea, el principal focus d’irradiació dels postulats noucentistes a la ciutat.
L’exposició, a més, propicia el descobriment de treballs difícilment accessibles al públic pel seu caràcter privat i que formen part dels elements constructius de certes cases gairebé llegendàries de Girona. Així doncs, per primera vegada es poden veure, encara que sigui per mitjà d’imatges projectades, els fastuosos vitralls dissenyats per Masó per a la Casa Corominas de la plaça del Marquès de Camps. L’alta definició de la fotografia, en els casos en què no ha estat possible traslladar l’observació directa a l’espectador, és de gran importància per transmetre les qualitats, no només dels vitralls, sinó de l’atmosfera que contribuïen a crear al seu voltant, i aquí, com en bona part de les propostes de la Fundació Masó, hem de refiar-ho tot a l’ull expert i sensible del fotògraf Jordi Puig, que copsa matisos inapreciables a ull nu i eixampla l’experiència de la visita per acostar-nos, per exemple, a la tremolor d’ombres xineses que projecten els ocells que decoren la tarja d’una de les portes de can Corominas, com si la llum de la tarda afavorís que cobressin vida i es posessin a volar, o a la textura cremosa, quasi comestible, dels botons florals d’un cistell ornamental del Bloc Teixidor, avui seu del Col·legi d’Aparelladors de Girona.
El recorregut pels vitralls de Masó permet passejar-se de fet per les seves obres principals, des del Palau Salieti i el mas El Soler de Sant Hilari, fins a la casa d’Agustí Corominas, passant per la Farinera Teixidor, la Casa Cendra d’Anglès, la Casa Ensesa o la Casa Casas de Sant Feliu de Guíxols, amb alguns descobriments curiosos, com el vitrall aplicat al mobiliari de la Casa Coll de Borrassà, de la qual s’exposa una de les tauletes de nit, o l’escut de Girona que va dissenyar, quan era regidor, per a un dels despatxos de l’ajuntament, avui transformat en oficina de la Defensora de la Ciutadania. El fet que l’exposició, a més, hagi coincidit amb la publicació d’una guia dels “Quaderns de la Revista de Girona” dedicada a L’art del vitrall, escrita conjuntament per Núria Gil, Anna Santolària, Sílvia Cañellas, Anna Vila i Antoni Vila, tots ells vinculats al Comitè Tècnic del programa del Corpus Vitrearum, que treballa en el registre i l’inventari de tots els vitralls de Catalunya, permet situar Masó, i això l’hauria complagut, dins una tradició que es remunta al primer terç del segle XIII.
Una llum noucentista: els vitralls de Masó
Fins al 10 de setembre del 2022
Comissariat: Núria Gil Farré
Fundació Rafael Masó
Carrer Ballesteries, 29. Girona