A la dreta, en entrar, un gran llenç monocrom negre (Mar negre, oli sobre tela 2022) està escampat amb gruixuts restes de pintura, to sobre to. Pensem en Soulages, és clar, però preferim aquests: Soulages s’adhereix a una abstracció sense sentit on el català produeix un paisatge poètic. Un pas enrere i podem veure l’horitzó, els raigs de lluna sobre l’aigua, el cel. En efecte, és una platja nocturna, la de Sa Conca a Cadaquès. Els reflexos naturals de la llum creen un efecte de foscor, i la màquina misteriosa de la nit té el seu efecte. La cala de sa Conca, coronada per la històrica casa de Pitxot, és o bé un paradís de pau on veure les estrelles fugaces a l’agost després de banyar-se nu com un cuc, o els dies de tempesta d’hivern una mena de reposapeus. Depèn de tu. L’artista no ho diu.
Sèries i episodis
Tot seguit s’alternen formats mitjans: tres que continuen la sèrie de platges nocturnes (Negre Mar, oli sobre tela, 2022), i altres tres que mostren ceràmica emmarcada. Aquesta segona sèrie (Ceràmiques, 2022) desenvolupa de manera ambigua la mitologia posada en escena per Disney a la seva pel·lícula Fantasia (1940). Un centaure entre home i dona en múltiples posicions, com en fotogrames de la caricatura ara censurada. Reprenent la versió barata del tema grecollatí i la seva mitologia, Disney busca que sigui una obra per a nens, però un dels seus dissenyadors, Fred Moore, les imatges del qual estan inspirades en una pin-up, estan agafades aquí per Francesc Ruiz Abad (trobades malgrat el tall en el muntatge), traspassant la línia de l’erotització excessiva, o que es vista com a tal. En blau sobre blanc, en magnífiques poses lascives, el personatge apareix a ple quadre sobre les dotze rajoles fetes a la Bisbal per Joan Raventós (que va treballar per a Santi Moix i Roy Lichtenstein). A la mateixa pel·lícula, un altre centaure, “Sunflower”, va ser censurat pels nord-americans: se suposava que encarnava una mala visió dels negres.
Erotisme, Disney & Sa Conca
L’obra de Francesc Ruiz oscil·la amb aquesta sèrie al costat de la cultura popular i la política, fent el vincle amb l’art tradicional català de les rajoles ceràmiques que es col·loquen habitualment a la cuina. Un altre inclou un centaure visiblement més masculí, una única imatge de fotograma complet als dotze panells. Un altre més desenvolupa el tema dels ocells, sobre el qual tornarem. Finalment, un últim imita les formes del ferro forjat que es troben al poble de Cadaqués, reprenent així l’abstracció de formes domèstiques comunes destinades tant a protegir de l’intrusió com a decorar, sense obstruir la llum. En aquestes obres predomina el blau (que fa referència al títol de l’exposició). El blau de Montserrat és un pigment tradicional, en realitat derivat del guix, però que es torna blau a mil graus. Blau fals, blanc real o a l’inrevés? Es planteja la qüestió de l’autenticitat formal, probablement no tan lluny de la de la nostra existència.
De fet, mirem cap a l’esquerra i veiem dos llenços penjats més enllà dels centaures exposats, rosats aquesta vegada. L’assignació genèrica de colors masculins i femenins -el poema de Vicenç Altaió que acompanya l’exposició canta a l’ambigüitat sexual- s’accentua amb el gest del personatge que amb la mà dreta busca tocar el seu sexe. Ens divertim veient que si és un cavall, el seu penis queda molt més enrere, inabastable per la seva mà! O bé, abandonem la interpretació per gèneres, i pensem en les èpoques blaves i rosades d’un altre pintor que també va restar a Cadaqués i de qui és inútil dir el nom. Anem endavant.
Un gran format representa dos lleons entrellaçats, un amb la cua a l’aire, l’altre cap avall; un té cara, l’altre no. Durant molt de temps s’han trobat lleons en moltes obres de l’artista, sobretot a Pouvoir et fatigue (2019) que va realitzar a París després de constatar l’omnipresència d’aquest animal imperial a la capital francesa. Ens diu que el seu signe astrològic és Leo, com el de la seva companya. S’observa que cap dels dos animals és femella, ja que tenen dues crineres. No hi ha resposta a això, si exceptuem que l’artista també és Leo ascendent. Darrere dels animals, amb un fort valor mitològic, psicoanalític i hollywoodià-disneà, trobem ferro forjat en volutes, que accentua la sensació d’erotisme a porta tancada, una mica matisat (per contrapesar l’altre gran referent). L’artista ens informa, no ho sabíem, que el blau és el color complementari del rosa.
Obra mestra de l’ànec turístic
Ens trobem amb el galerista, Huc Malla i el felicitem per la residència d’aquest hivern (l’any anterior s’havia fet amb Jordi Mitja, seguida d’una preciosa exposició d’elements reutilitzats). Es conforma amb indicar a l’altra paret un tríptic de grans formats afegint “obra mestra” en veu baixa. Ens hi estem apropant.
Dels tres, en tons blaus i blancs, una mena d’ànec o gavina ajaguda, l’altre assegut (amb un altre ocell al costat) i finalment reclinat. Antigament, l’ànec o figures semblants deformades o adaptades havien aparegut com a The curator, the one who takes care of (2015, Macba coll.), on l’ocell encarnava el doble de l’artista. La figura mig ocell, mig humana, de la qual la del centre ens mira amb un ull obscè, fa referència tant a la mitologia (Leda, i el seu coll simbolitzant el fal·lus) com al còmic. Les actituds tranquil·les i lascives són, sens dubte, una referència a una de les activitats preferides (suposadament, clar) a Cadaqués. El blau gairebé monocromàtic (Montserrat contra Klein) amb els seus matisos recorda el color del cel i de l’aigua. El blau també és el color de les persianes del poble, que se suposa que allunya els mosquits. Al catàleg de l’exposició, una cita de Josep Pla indica una queixa, trobada en un llibre destinat a això al Pitxot: demana substituir el blau de les persianes pel vermell! Rosa?
Cap a la frontera
Deixem l’exposició en un estat d’ànim molt diferent de quan començàrem a veure-la, plens dels universos que Ruiz Abad desenvolupa i que desperten moltes emocions (paraula que utilitza en algun lloc per definir el paper de l’art), havent perdut la sensació d’ingenuïtat. que impacta d’entrada, substituïda al final per un grup extravagant de referències literàries i pictòriques (hauríem d’haver parlat de Sigmar Polke). Sens dubte, una excel·lent exposició per afegir a la història del lloc, i l’artista.
Blau de Montserrat
Francesc Ruiz Abad
Galeria Cadaquès
Carrer hort d’en Sanès
Fins el 21 d’agost. Entrada gratuïta