Si demanàrem a la gent quins són els actes humans que els resulten més plaents, és molt possible que el bon menjar i el sexe aparegueren en les primeres posicions del rànquing. Tots dos plaers, de fet, poden anar lligats. Al capdavall, quan mengem i quan cardem utilitzem els mateixos sentits: la vista, l’olfacte, el gust, el tacte i l’oïda. El saber popular reconeix com afrodisíacs determinats aliments. Les ostres han estat sempre vistes com un aliment propici per a les trobades sexuals, per bé que els darrers estudis al respecte indiquen que no existeixen indicis científics al respecte (diuen, de fet, que aporten zinc, coure, vitamina B12, vitamina C i proteïnes baixes en greix, però que no són la viagra marina que alguns es pensaven). Afrodisíaques o no, es diu que el llegendari amant Giacomo Casanova (1725-1789) desdejunava cada dia 50 (sí 50!) ostres crues. Resulta sorprenent que Casanova no morirà ni de gonorrea ni d’un excés d’àcid úric.
En l’antiga Grècia el teuladí, un pardalet vinculat a la deessa Afrodita, era considerat una vianda afrodisíaca. En el Kama Sutra, bíblia de tot allò que tinga a vore amb l’intercanvi de fluxos i passions humanes, es recomana per als homes la ingesta d’ous de teuladí amb arròs cuit amb llet, mel i ghee. “Quan es menja, la destresa sexual augmenta tant que u pot posseir un nombre il·limitat de dones joves”, diu. En la cultura xinesa, la banya de rinoceront ha estat tradicionalment utilitzava en aquests menesters. Les maduixes, la xocolata, la mangrana o l’alfàbega figuren, a hores d’ara, entre els ingredients indispensables en qualsevol aperitiu amb finalitats amatòries. Tot i que, clar, no són garantia de res.
Així com hi ha aliments que alimenten la libido, hi ha altres que la disminueixen. És el que en diuen “anafrodisíacs”. Com explica Kate Linster en Una curiosa historia del sexo (Capitan Swing), l’escriptor francès François Rabelais (1494-1553) recomanava la ingesta de nenúfar, branques de salze, talls de cànem o pell d’hipopòtam (!) per apaivagar el desig sexual. L’erudit francès Joseph Justus Scaliger (1540-1609) afirmava que els monjos inhalaven i mastegaven regularment càmfora per mantenir a ratlla els seus impulsos. El 1695, els metges de l’Escola de Medicina de París van advertir que beure cafè cada dia “privava l’home i la dona del seu poder regeneratiu”.
Una impuresa inhumana
Hi ha, però, que de la seua dèria antisexe en van fer un gran negoci. Un cas paradigmàtic és el de John Harvey Kellogg (1852-1924), la vida del qual va immortalitzar Anthony Hopkins a El Balneario de Battle Creek. Aquest nord-americà i el seu germà Will són l’origen de Kellogg’s, el fabricant de cereals més famós del món occidental. La seua fórmula per crear flocs de cereals ha estat copiada a tot arreu i a hores d’ara la matriu factura 14.181 milions de dòlars a tot el món, amb una gamma de productes que van des dels congelats per als desdejunis fins als snacks. Hem de saber, però, que cada volta que ens cruspim unes Pringles o que ens empassem un bol de cereals amb llet esdevenim còmplices del negoci d’una nissaga que, en el seu origen, volia promoure l’abstinència sexual.
Però què tenen a veure una cosa amb l’altra? Per entendre tot plegat cal rebobinar en el temps. John Harvey Kellogg va nàixer el 1852 a l’estat de Nova York. Fill d’un fabricant de graneres, la seua família formava part de l’església adventista del setè dia, un corrent religiós que es caracteritzava per la promoció d’un estil de vida saludable, el què incloïa l’exercici físic, el vegetarianisme, l’abstinència de l’alcohol, el tabac i altres substàncies recreatives. A tot això calia sumar l’abstinència sexual. Persona molt apegada a aquesta religió, Kellogg va consagrar la seua vida a promoure els seus principis. Ho feu en l’àmbit professional i també com a director del sanatori Battle Creek, a Michigan. Estava convençut que el sexe podria l’ànima i, per tant, calia evitar-lo tant com fora possible. Ell mateix va predicar amb l’exemple.
Tot i casar-se el 1879 a Nova York amb Ella Ervila Eaton, John i Ella mai es van deixar dur per la passió conjugal. Orgullós, ho va deixar per escrit en els seus propis dietaris. De fet, tots dos van viure en cases separades i —òbviament— mai no van tindre descendència. Van adoptar legalment set criatures i en van criar al voltant d’una quarantena.
L’abstinència era una obsessió per al doctor Kellogg. La masturbació, no cal dir-ho, era l’anticrist. Argumentava que fer-se el mànec lluent podia causar tota mena de malalties, des de càncer d’úter a epilèpsia, bogeria o impotència. En el seu manual Plain Facts for Old and Young, escrivia: “S’ha practicat amb èxit l’embenat de les parts. Nugar les mans també té èxit en alguns casos, però no sempre, ja que sovint se les apanyen per continuar amb el mal hàbit d’altres maneres, com afanyant-se amb les cames i gitant-se sobre l’abdomen. En canvi, s’ha practicat amb total èxit el recobriment dels òrgans amb gàbies”. El mètode infal·lible era, en tot cas, la circumcisió sense anestèsia, segons Kellogg, ja que el dolor causat desincentivava per sempre més l’onanisme.
Per a les dones, Kellogg tenia una recepta encara més expeditiva: cremar el clítoris amb fenol, ja que això era “un excel·lent remei per calmar l’excitació anormal i prevenir la recurrència de la pràctica”. La luxúria, en les dones, era encara més perniciosa, per als adventistes. Normal que, davant una tal aberració, Ella Ervila Eaton s’estimés més no jaure amb el seu espòs.
I és que per a Kellogg, qui seguia, al capdavall, el corrent purità estès als Estats Units, cada escorriment representava una pèrdua innecessària d’energia. El sexe corrompia l’ànima i el cos i, a més, debilitava els homes i les dones i els distreia en el seu objectiu d’aconseguir la puresa d’esperit.
Som el que mengem
En la repressió de l’impuls sexual l’alimentació era essencial. És, en aquest punt, que entren en joc els cereals. A Plain Facts for Old and Young (1887), Kellogg va dedicar diversos capítols a la importància de la dieta per a la castedat. Així doncs, segons ell, calia ser frugal: evitar l’excés d’aliments, fer només dues menjades i mai després de les tres de la vesprada i evitar les begudes calentes. En la seua dieta es desaconsellava la ingesta de pebre, gingebre, mostassa, canella, clau, essències, condiments i el consum excessiu de carn. Per contra, aliments vegetals i llet eren la base de la seua alimentació.
absolutament proscrita, tant en homes com en dones. Imatge extreta del vídeo ‘V’, del grup valencià Pupil·les.
Al capdavall, Kellogg no feia altra cosa que seguir els preceptes del reverend Sylvester Graham, qui sempre va exercir una gran influència sobre ell. Graham estava convençut que existia una relació directa entre l’alimentació excessiva i la masturbació. El seu treball sobre dietes simples va inspirar les galetes Graham i la farina i el pa del mateix nom, productes que continuen sent molt populars a l’altra banda de l’Atlàntic.
En línia amb Graham, John H. Kellogg es va dedicar a dissenyar aliments que disminuïren la libido. Del que es tractava era de crear aliments insípids, avorrits. I fou així com John i el seu germà William van donar carta de naturalesa als popularíssims cornflakes. Els primers a tastar aquella novetat foren els usuaris del sanatori, on, a més d’obligar-los a menjar els cereals, els feien edemes diaris d’aigua i de iogurt, a més de dutxes amb aigua gelada. Els cereals, clar, comparat amb aquests altres suplicis, els degueren sabre a glòria.
Amb tot, William, qui tenia un sentit del negoci més accentuat que no el seu germà, trobava que aquells cereals resultaven excessivament ensopits. I proposà al seu germà millorar-los, tot afegint-los sucre. Per a John allò fou com invocar Satanàs. El sucre invitava al gaudi, despertava les papil·les gustatives. Allò anava radicalment en contra del seu estil de vida ascètic. William, vuit anys menor que John, va decidir fer el seu camí. El 1906 va fundar el Battle Creek Toasted Corn Flake Company, què esdevindria, temps a venir, la Kellogg Company, l’imperi dels cereals.
BALAFIAMENT SEMINAL
Afavoreix la son; disminueix l’estrès; alça l’ànim; calma el dolor; i millora el flux sanguini. Tot això -i més- són els beneficis que s’aconsegueixen a través de l’orgasme, aquella rampa que ens recorre el cos com a clímax dels encontres sexuals (més en ells que en elles, segons totes les estadístiques). Adrenalina, endorfines i oxitocina. L’èxtasi. La petite mort, com diuen els francesos.
I, tanmateix, el gaudi del sexe ha estat proscrit en moltes cultures i l’orgasme ha estat percebut com una pèrdua absurda d’energia. Kellogg no estava sol en aquesta croada antiseminal. A l’antiga Xina també es percebia com un balafiament. Així, el taoisme propugna que la vitalitat seminal (yuang ching) i el semen no han d’eixir del cos, sinó que han de ser reabsorbits amb la finalitat de nodrir el cervell. Aquesta cultura, doncs, no prohibia el sexe, però sí que desaconsellava l’expulsió del semen. Els grecs i els romans antics també estaven convençuts que escórrer-se amb freqüència era perjudicial per a la salut i esgotava les reserves essencials d’energia. Aristòtil vaescriure que un excés d’activitat sexual disminuïa el creixement. En l’edat mitjana, Sant Albert Magne (1200-1280) va deixar escrit que el coit drenava el cervell.
PLAQUES DE PLOM, PEUS GELATS I MATEMÀTIQUES
El cristianisme ha tingut en el sexe una de les seues preocupacions principals. Per als nostres avis (i no diguem, per a les nostres àvies), el sexe, sense voluntat procreativa, era un pecat, un debilitat carnal que mereixia la penitència. Tenir pensaments libidinosos obligava a uns quants pare nostres.
La preocupació per l’excés de luxúria, tanmateix, ha estat una qüestió que ha preocupat més enllà del cristianisme. Aristòtil, per exemple, recomanava caminar descalç per suprimir la luxúria perquè d’aquesta manera el fred del terra atemperava l’escalfor corporal i “és difícil o impossible tenir relacions sexuals sense tenir els peus calents”. Plini el Vell va anar més enllà i va recomanava posar plaques de plom en els genitals per gelar-los i “refrenar els passions venèries i posar fi als somnis libidinosos de la nit que s’acompanyen d’emissions espontànies”.
A voltes no eren els aliments ni els objectes la recepta anti-sexe, sinó l’activitat mental. Així, el capellà John Davenport, al segle XVII, recomanava estudiar matemàtiques per evitar les cavil·lacions luxurioses. “Els matemàtics han estat poc disposats o poc adictes a l’amor -escrivia Davenport -, i el més cèlebre d’ells, sir Isaac Newton, té fama d’haver viscut sense haver tingut mai relacions sexuals. La intensa activitat mental que requereix l’abstracció filosòfica dirigeix forçosament el fluïd nerviós cap als òrgans intel·lectuals, tot impedint que es dirigisca cap als de reproducció”.