A principis de juliol, amb la voluntat teixir llaços entre la Catalunya del Nord i el Principat i “esborrar totes aquelles referències entre el nord i el sud que tantes divisions mentals generen”, es va celebrar un Aplec Nacional de Cultura com a acte divulgatiu amb portes obertes als jardins de l’anomenada Casa Macià. Va ser el preludi de la jornada acadèmica que s’ha convocat per a finals d’octubre d’enguany, concretament per als dies 29 i 30, també a la comarca del Vallespir i al voltant de l’habitatge que va ocupar Macià durant els anys en què la insurrecció armada era contemplada com una garantia d’èxit.
L’anomenada Casa Macià, ubicada a la localitat de Prats de Molló, va ser llogada pel fundador d’Estat Català i llavors futur president de la Generalitat de Catalunya quan estava a l’exili. La funció d’aquell habitatge era erigir-se com a seu de la coordinació dels Fets de Prats de Molló, una conspiració militar que pretenia culminar amb la proclamació de la independència de Catalunya després que l’equip armat de Macià haguera ocupat Olot entrant-hi des de la Catalunya del Nord amb dues comunes. Tot havia de funcionar després de l’ocupació de les casernes de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit espanyol presents a la capital de la Garrotxa. L’anunci de l’èxit d’aquesta operació, pensaven els seus impulsors, serviria per aixecar el poble de Catalunya en defensa de la seua independència. Com se sap, el pla no va anar bé, l’operació va ser avortada i els seus líders detinguts.
Va ser el 4 de novembre del 1926 quan els conspiradors foren arrestats a la Catalunya del Nord. Precisament, Macià va ser requerit per la policia a la casa esmentada que ara és distingida amb el seu nom, conjuntament amb l’anomenat “estat major”. Les jornades referenciades, que es convoquen per a finals d’octubre, coincidiran pràcticament amb el 96è aniversari dels fets. Tot i que la insurrecció va fracassar, no són pocs els qui assenyalen aquell episodi com un precedent fonamental al si del catalanisme. És per això que alguns volen convertir la casa de Prats de Molló en un centre d’interpretació abans del 2026, quan es complirà el centenari dels fets. “Ens agradaria tindre la museïtzació feta en menys de quatre anys”, explica Lluís Puig, conseller de Cultura a l’exili, director executiu de l’Associació d’Amics de la Casa Macià al Principat i vocal de l’Associació Casa Macià a la Catalunya del Nord.
Puig també explica que una de les funcions d’aquest futur centre d’interpretació serà explicar els exilis que hi ha hagut de nord a sud i de sud a nord de Catalunya al llarg de la història. Un fenomen, el de l’exili, que el conseller coneix —i pateix— de primera mà. La citada Associació d’Amics de la Casa Macià, per cert, compta amb una junta presidida per l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell i amb quatre vicepresidents, que són el pintor alcoià Antoni Miró, l’eivissenca Fanny Tur —exconsellera de Cultura del Govern Balear—, l’exconseller català i exalcalde de Girona Joaquim Nadal i l’exvicepresident de la Generalitat de Catalunya Josep-Lluís Carod-Rovira.
Les jornades
El contingut d’aquestes “jornades d’història i debat nacional”, que també coincideixen amb el centenari d’Estat Català, se centrarà en aquell episodi i en les seues conseqüències. Les conferències tindran lloc a Prats de Molló i a Banys d’Arles i Palaldà —precisament, l’alcaldessa d’aquesta última localitat, Maria Costa, és integrant de l’Assemblea de Representants del Consell per la República.
Pel que fa a la temàtica, l’historiador Joan Peytaví iniciarà les jornades explicant la realitat de la Catalunya del Nord a inicis del segle XX, oferint una “panoràmica política, cultural i socioeconòmica”. En definitiva, tractarà com era la Catalunya del Nord quan Macià intentava, des d’allà, organitzar la proclamació de la República catalana al Principat. L’escriptor Joan Daniel Bezsonoff, des d’una perspectiva narrativa, en va reflexionar explicant que abans de les guerres mundials que van sacsejar la primera meitat del segle XX europeu, “per a la majoria immensa dels nord-catalans, els altres catalans no eren ben bé catalans, sinó cosins llunyans d’Espanya que no havien tingut la sort de néixer francesos i que s’obstinaven a parlar un català estrany. Quan tots els rossellonesos parlaven català de manera natural, tenien un sentiment de superioritat. Consideraven Espanya com un país miserable, sempre agitat per revolucions cícliques, amb camins plens de roders i capellans fanàtics. Les persones que havien anat al col·legi s’adonaven de la castellanització evident del català principatí. Els nostres gal·licismes, en canvi, eren homenatge a la llengua nacional, no molestaven ningú”. És el que Bezsonoff va deixar escrit al llibre Guia sentimental de Perpinyà (Pòrtic). Peytaví anirà més enllà d’aquesta perspectiva per posar en context, també, la realitat política i socioeconòmica de la Catalunya del Nord de fa un segle.
La de Peytaví serà la conferència del dissabte 29 d’octubre. L’endemà n’hi haurà altres quatre. D’una banda, l’historiador Lluís Duran posarà en context els fets de Prats de Molló. A banda d’explicar als detalls el desenvolupament, la preparació militar i l’estratègia que hi havia al darrere, Duran també detallarà els antecedents d’aquells fets, dels quals fa un resum mínim per a aquest setmanari. Segons explica, a mitjan anys vint del segle passat, “el catalanisme tenia la sensació que, amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l’estructura que girava al voltant de la Mancomunitat se n’anava en orris. Hi havia una sensació de fugida, que els responsables polítics havien plegat sense oferir resistència, i hi havia també la sensació que la Lliga Regionalista beneïa el cop d’estat perquè era un partit d’ordre i volia ordre als carrers després de quatre anys molt durs de lluita sindical. La desorientació era evident, i qui va plantar cara a aquella desorientació era Francesc Macià, qui va respondre a aquella deixadesa de funcions del catalanisme i es va carregar tot un moviment a l’esquena”.
Duran també argumenta que la seua estratègia armada “adquiriria un impacte que generaria la transcendència del catalanisme més enllà de Catalunya i de Madrid, els dos llocs en què el moviment sempre havia posat el focus, però amb els fets de Prats de Molló tot va més enllà”. Alhora, tal com conclou, una gran conseqüència d’aquell episodi és la transversalitat que va adquirir el catalanisme. “Es va trencar la imatge d’un moviment regionalista o nacionalista estrictament lligat a la burgesia i sense actitud decidida per a resoldre la situació social del país. Amb els fets de Prats de Molló es va demostrar que hi havia un catalanisme amb tanta valentia com els dirigents de la CNT. Es va trencar aquella llufa que tenia el catalanisme d’estar vinculat a les forces d’ordre i es demostrava que el moviment també podia ser revolucionari, cosa que va canviar la relació del catalanisme amb l’obrerisme i el comunisme. Macià va convertir el catalanisme en un moviment plural després d’aquells fets”, exposa Duran.
Un altre historiador i especialista en l’independentisme català d’inicis del segle XX, Fermí Rubiralta, participarà el dia 30 d’octubre amb una dissertació sobre l’acció internacional de Macià i d’Estat Català. Les seues tesis coincideixen amb les de Duran. Explica que la inspiració del dirigent independentista procedia d’Irlanda, país que recentment s’havia independitzat del Regne Unit després de diversos aixecaments armats. “Macià tenia diverses finalitats”, diu Rubiralta. “La primera, de cara a la diàspora, era recaptar fons per mantenir, un cop instaurada la dictadura de Primo de Rivera, l’estructura d’Estat Català, sobretot de cara a projectes com ara l’intent de Prats de Molló. D’altra banda, també calia organitzar els grups separatistes catalans exiliats arreu del món. I s’havia de reforçar, també, la imatge de Macià com la cara visible de l’oposició catalana a la dictadura, sobretot a París”, des d’on Macià va mantenir relacions polítiques interessades.
Segons Rubiralta, l’efecte de la internacionalització del treball de Macià va ser “ben positiu”. “Arran el judici a París pels fets de Prats de Molló el 1927, es va aprofitar l’oposició entre les diplomàcies francesa i italiana. A la primera li interessava desmarcar-se de la segona, i per això la pena va ser testimonial, d’un mes de presó que ja havia complert de manera preventiva, i amb l’expulsió de Macià de territori francès, fet pel qual va anar a parar a Brussel·les en un primer moment, i després a Amèrica, on va ser rebut com un heroi”, argumenta. Rubiralta posa l’accent en la pena imposada, que va ser mínima si es té en compte que Macià havia protagonitzat una insurrecció armada.
L’esmentada oposició entre diplomàcies francesa i italiana obeeix al fet que la conspiració de Macià es va dur a terme amb l’ajuda d’antifeixistes italians i amb la infiltració, també, de serveis secrets d’aquest país, en aquell moment ja governat pel feixista Benito Mussolini. “Un dels nets de Garibaldi”, artífex de la unificació italiana als anys setanta del segle XIX, “es va infiltrar a dins dels escamots de Prats de Molló i va ser qui els va delatar a la policia francesa, fet que va donar ressò polític internacional a aquell episodi”, explica Rubiralta. Un fet que va incomodar les autoritats franceses, clarament allunyades del feixisme italià.
El diumenge dia 30 hi haurà també la participació del jurista Jaume Renyer, qui explicarà la internacionalització que va adquirir el judici a Macià a París, especialment transcendent gràcies a la popularitat del seu advocat, el normand Henry Torrès, qui als anys trenta esdevindria diputat del Partit Comunista Francès i després de la Segona Guerra Mundial seria també senador. Torrès també va defensar el conseller Josep Dencàs quan va ser detingut a la Itàlia feixista de Mussolini, així com els anarquistes Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Gregorio Jover, tots tres amb un gran protagonisme polític a la Barcelona del primer terç del segle XX. El ressò del judici de Macià no només va desembocar, també, en una condemna ínfima, sinó que va motivar el suport a Macià per part de l’escriptor occità Paul Valéry i de la poetessa Anna de Noailles.
Josep-Lluís Carod-Rovira, exvicepresident de la Generalitat de Catalunya, també farà una conferència per a parlar de Josep Bordas de la Cuesta, segons ell “el gran oblidat” de l’estat major de Francesc Macià. Es tracta d’un eivissenc que, amb el futur conseller Ventura Gassol i amb el periodista i escriptor Josep Carner i Ribalta, va formar part de l’equip de Macià després d’haver sigut alcalde de Castelló d’Empúries (Alt Empordà), on va treballar conjuntament amb Jaume Compte, natural d’aquest poble i implicat en el complot del Garraf, l’intent d’assassinar Alfons XIII el 1925. Bordas va ser destituït amb la dictadura de Miguel Primo de Rivera, i poc més tard també va ser diputat d’Esquerra Republicana al Congrés constituent de la II República, quan Estat Català es va integrar dins d’aquest partit. Exiliat durant la guerra, va morir a Mèxic el 1943.
Els impulsors d’aquestes jornades tenen la intenció d’institucionalitzar-les any rere any. “La proposta és partir d’un element històric perquè historiadors, investigadors, estudiosos, etc. puguin plantejar temes de debat nacional que continuïn generant interès per a la societat d’avui, sempre des de la perspectiva de les relacions transfrontereres”, diu Carod-Rovira. De moment, les jornades d’aquest 2022 estan obertes a la presentació de comunicacions relacionades amb aquests àmbits, que han de ser enviades abans del 30 de setembre.
Unes jornades que tornaran a evidenciar que el treball per la independència no ve de fa una dècada amb l’inici del procés, si no de fa, com a mínim, un segle. •