El 2017, una rocambolesca història sobre unes fotografies de Barcelona perdudes i comprades per un turista nord-americà als Encants Vells, amb la posterior identificació de la fotògrafa que les havia fet, Milagros Caturla, va revelar una oblidada generació de fotògrafes amateurs, formades a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC) als anys cinquanta. L’AFC, que l’any que 2023 celebrarà el centenari de la seua fundació, reivindica aquelles primeres dones que es van atrevir a fer fotografia en un ambient masclista i hostil.
“Ara pot semblar increïble -explica la historiadora i membre de l’AFC Victoria Bonet- però als anys cinquanta no era tan fàcil i còmode, per una dona, ni entrar en una associació on tot eren homes ni fer fotografia pel carrer, on les increpaven insultant-les i dient-les que se n’anessin a fregar els plats».
Abans de la Guerra Civil, l’AFC ja havia intentat crear un grup de dones fotògrafes, però no se’n va sortir. Tot i això, dues grans fotògrafes ja havien creat una obra molt consistent abans del 1939. La primera, Mey Rahola (Remei Rahola de Falgàs), ja havia començat a fer fotografia artística anys abans d’incorporar-se a l’Agrupació. Rahola havia après la tècnica del seu pare i va aprendre a revelar a la rebotiga de la farmàcia del seu cunyat, a Figueres. Després de residir a Sevilla, Berna i Roma, els Rahola es van establir a Barcelona i Mey va començar a practicar la fotografia que li agradava. Es va fer sòcia de l’AFC el 1936 i el MNAC li dedicarà una exposició que s’inaugurarà a la tardor, el 24 de novembre: Mey Rahola. Un compromís amb la modernitat.
La segona, Montserrat Gili Esteve, filla del fundador de l’Editorial Gustavo Gili, no va pertànyer mai a l’AFC, sinó al Centre Excursionista de Catalunya -una altra de les associacions que té un fons fotogràfic important- però els seus descendents van decidir deixar la seva obra a l’AFC.
Ara les fotografies de Gili formen part d’una immensa col·lecció de 200.000 fotografies que conserva l’AFC, 50.000 de paper i 150.000 en altres formats, segons el seu president, Pere Puigdollers. El seu desig, explica a EL TEMPS, és que bona part d’aquest patrimoni es descobreixi i revalori -amb exposicions i mostres- l’any que ve, amb motiu dels cent anys de l’Agrupació, que va ser fundada el 1923.
Amateurs i professionals
Precisament, un dels fundadors de l’AFC, Salvador Lluch, va ser qui va aconseguir un grup de dones a l’Agrupació. El cas de Mey Rahola havia estat una excepció durant dues dècades i l’AFC no aconseguia atreure les aficionades a la fotografia. Amb la dictadura franquista, la situació de la dona havia patit una involució respecte a la República. Victoria Bonet, que ha centrat la seua tesi doctoral en la història de l’AFC, explica que, «si venien dones, s’hi trobaven amb un ambient tan masculí que o no s’apuntaven o duraven molt poc».
Això passava a tot l’Estat espanyol, on «a les dones els costava sortir al carrer amb una càmera» o anar «a associacions que eren cent per cent masculines».
Fins que Salvador Lluch va proposar fer un curs de fotografia exclusivament per a dones. Era l’any 1956. I va ser un èxit, al qual es van inscriure una seixantena de dones.
Amb aquest curs, la cosa va canviar de mica en mica. «Al començament, moltes d’aquelles dones que venien al curset -explica Victoria Bonet, que en va entrevistar diverses-, quedaven a la porta per pujar juntes a l’Agrupació», situada en una primera planta.
Una d’aquelles fotògrafes aficionades era Milagros Caturla, l’autora dels negatius que el nord-americà Tom Sponheim va comprar fa anys als Encants Vells. Intrigat per la qualitat de les fotografies i l’anonimat de l’autora -des del començament va veure que moltes fotografies retrataven nenes a l’escola i va pensar en una fotògrafa-, va crear a Facebook la pàgina Les fotografies perdudes de Barcelona i va aconseguir l’atenció del periodista Carles Cols, que va explicar la història a El Periódico de Catalunya. Una fotògrafa i aficionada a investigar l’origen d’altres fotos anònimes, Begoña Fernández va oferir la seva col·laboració a Sponheim i va recórrer a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya per buscar fotògrafes guanyadores de concursos de fotografia als anys seixanta. I així van identificar-les com obres de Milagros Caturla (1920-2008), una sòcia de l’AFC que havia après fotografia als cursos per a dones dels anys cinquanta, i la primera que va formar part del consell directiu de l’AFC com a vocal de biblioteca. Les seves fotografies, descriu Victoria Bonet, “ens transporten moltes vegades al món de la infantesa, en els seus ambients propis de l’escola i el joc”.
La història de Milagros Caturla ha acabat sent coneguda per la carambola dels negatius als Encants, el turista americà i l’article d’en Carles Cols, però d’altres sòcies de l’AFC van demostrar unes qualitats fotogràfiques semblants i encara no són gaire conegudes. Pot semblar que és un cas semblant al dels fotògrafs amateurs homes de l’AFC, molts dels quals resten anònims, noms oblidats a l’ombra dels fotògrafs professionals de renom com els germans Català Roca, Xavier Miserachs o Oriol Maspons, entre d’altres. Però les dones ho van tindre més difícil per passar a la fotografia professional, o del tot impossible, perquè cap d’aquestes dones es va fer professional. Per contra alguns homes sí que van fer el pas, la fotografia va esdevenir la seua font de recursos i va ser llavors que van deixar l’AFC (amb excepcions, com la d’Eugeni Forcano o Joan Colom, que s’hi passaven de tant en tant i continuaren com a socis).
La història de les altres fotògrafes amateurs d’aquells primers cursos de l’AFC s’ha anat recuperant a poc a poc gràcies a l’esforç de la mateixa Agrupació, de la historiadora Victoria Bonet i d’altres historiadores i fotògrafes. Colita i Mary Nash, per exemple, van comissariar el 2005 una exposició al Palau Robert sobre les Fotògrafes pioneres a Catalunya (el catàleg va ser editat per l’Institut Català de la Dona). També la historiadora Isabel Segura va coordinar i escriure els textos del volum Barcelona. Fotògrafes=Fotógrafas que l’ajuntament de Barcelona va editar el 2020. I ara Victoria Bonet i l’AFC estan preparant l’exposició Enfocades, que també se centrarà en les dones de l’Agrupació.
D’algunes encara en sabem ben poc. Sobre la Gloria Salas Bulbena (1916-2017), l’AFC té notícia que “va guanyar importants premis com el de la Secció Femenina el 1961 i 1963, Gran Teatre del Liceu i Negtor; va entrar a la 1a categoria secció color i a la categoria d’honor en monocolor, la primera dona a aconseguir aquestes distincions a l’AFC”.
Sabem que era una “enamorada de la natura” i, per la seva obra, que “va plasmar les persones del seu entorn i els paisatges de pobles com Gósol (Berguedà), on passava els estius”.
Les fotografies de Rosa Szücs del Olmo (1911-1984) retraten una Catalunya de treballadores vestides de negre, carregant cabassos al cap, de carros per carrers pedregosos i, en contrast, de barcelonines a la moda dels seixanta. Una obra de contrastos que deixa testimoni de les penúltimes fuetades d’un país de dol i les primeres frivolitats d’una burgesia benestant. Una de les imatges més icòniques de Szücs immortalitza dues barcelonines que es miren amb rancúnia quan, passejant pel carrer, es creuen i s’adonen que porten el mateix vestit modern. Un abisme les separa de moltes altres protagonistes de les seues fotos, que sempre van de negre i carreguen amb estoïcisme rutines pesants.
La seva obra va ser donada a l’AFC i, segons aquesta Agrupació, “es troba actualment dipositada al MNAC, on ha estat reclamada per exposicions” com l’esmentada Fotògrafes pioneres a Catalunya al Palau Robert, o Una càmera pròpia. Dones i pràctiques fotogràfiques, realitzada el 2019 al Centre Cívic Casa Elizalde. Segons l’AFC, també “va ser escollida per formar part del llibre Une histoire mondiale des femmes photographes de la francesa Editions Textuel”, única representant catalana, i de l’Estat, junt amb Joana Biarnés.
El cas de Joana Biarnés, famosa per les seues fotos dels Beatles a Barcelona, per exemple, és diferent del d’aquestes dones que van aprendre fotografia a l’AFC. Biarnés havia après fotografia a casa, perquè el seu pare era fotògraf d’esports i es va professionalitzar molt jove. Segons explica Pere Puigdollers, “el seu pare ja l’animava a fer fotografia de jove”, i també a fer fotografia d’esport, a pesar del rebuig que va rebre d’alguns sectors. El 1962 va fer un reportatge pel diari Pueblo i el seu director, Emilio Romero, la va contractar per treballar a Madrid, on es va consolidar i va esdevenir una fotoperiodista molt valorada i va fer també fotografia publicitària.
El suport que Biarnés va tenir en el seu entorn familiar no el van tenir d’altres fotògrafes dels cursos de l’AFC.
Conxita Viñals Juan (1919-2007) va néixer a Barcelona i, segons l’AFC, va pertànyer al seu Grup Femení durant els anys seixanta. Va aprendre als cursets esmentats, i “va aconseguir guanyar diferents premis”. Per rendibilitzar la seva afició, durant anys va fer fotografia de celebracions familiars, especialment comunions, a la zona de Rubí (Vallès Occidental).
Roser Oromí Dalmau (1924-2007) va anar més lluny que algunes companyes seues pel que fa a acostar la fotografia a l’art, potser perquè ja venia d’estudiar pintura a l’Acadèmia Baixas i esmalts a l’Escola Massana, com apunta el catàleg de Fotògrafes pioneres a Catalunya. Va aprendre fotografia als cursets de l’AFC el 1960 i les seues obres es caracteritzen sovint per tractament extrem de la llum. Una de les seues obres, Filferro a la platja, ja es va incorporar el 1969 al fons del Museo Español de Arte Contemporáneo i, tanmateix, Oromí no va plantejar-se mai dedicar-s’hi professionalment. Es va muntar un laboratori a casa i va seguir treballant a la botiga de matalassos dels seus pares fins que es va jubilar.
Segons el catàleg del Palau Robert, “Gran viatgera, acompanyada dels pares i amb la seva màquina, voltava per Catalunya en un 600 i buscava paisatges per fer-hi fotos i presentar-les a concursos fotogràfics. També va anar a l’Índia, al Nepal, a Tailàndia, al Caixmir, Alemanya, Suïssa, Egipte, Anglaterra, l’URSS, França, Itàlia, Àustria, al Marroc, a Turquia”.
Afegeixen Colita i Nash que “té predilecció per fer fotos que capten l’espontaneïtat de la gent” i que “les seves fotografies de flors en blanc i negre van aconseguir prou reconeixement”.
La fotògrafa amateur que ha estat més reivindicada en els últims anys ha estat Carme Garcia de Ferrando (nom amb el qual signava Carme Garcia Padrosa), que ja havia començat a fotografiar abans de fer els cursos de l’AFC, animada pel seu marit, que li va regalar una Kodak. Ella (autora de la fotografia que obre aquest reportatge) va ser la protagonista d’una exposició a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, el 2018, Carme Garcia. Des del terrat, que destacava que moltes de les seues fotografies van ser fetes des del seu racó de món -i d’altres, potser per influència, des d’altres llocs elevats on immortalitzar escenes amb perspectiva zenital. Tot i això, també té retrats i escenes de la natura. Com escrivia Isabel Segura a Barcelona: Fotògrafes=Fotógrafas, “des del terrat, la fotògrafa baixarà als pisos, a les cases de les veïnes” i “sortiran fotografies insòlites i excepcionals amb interiors domèstics d’una quotidianitat que ha tingut molt poca o nul·la representació iconogràfica”, “dones que cusen, que llegeixen, que planxen, que fan puntes de coixí, que cuiden criatures i que miren carrets fotogràfics”.
Una vida que s’ha anat revelant a poc a poc i que encara amaga sorpreses a l’arxiu de l’AFC. •