Hi ha poques viles a Catalunya que poden presumir de mantenir viu el passat. Són viles anacròniques, en el sentit admirable del terme, que preserven l'aire medieval nodrit per una continuïtat orgànica de la vida al llarg dels segles i per una obstinada voluntat de conservació. I és aquesta persistent atmosfera pretèrita la que forja la identitat del lloc. No podríem entendre Montblanc sense la muralla i alguns dels seus edificis emblemàtics, ni sense la trama de carrers i carrerons, placetes i un pont medieval que travessa el riu Francolí.
Montblanc capitaneja la Conca de Barberà, una comarca vitinícola per excel·lència, amb DO pròpia i un reguitzell de cellers modernistes de dimensions catedralícies. La vila s'inscriu en un extrem d'un paisatge agitat per l'onatge violent de turons i serretes, i a recer de la massa forestal de la serra de Prades. El nom de Montblanc correspon lingüísticament al darrer estadi d'un topònim en moviment. El Mons Albis acollí un assentament ibèric al pla de Santa Bàrbara: la fórmula denotava la blancor del sòl argilós i l'absència de vegetació. Cap a finals del segle XI, Duesaigües justificà la fundació d'un emplaçament a la vora de l'aiguabarreig dels rius Francolí i Anguera, mentre que a mitjan segle XII els privilegis i exempcions reials, atorgats per Ramon Berenguer IV per tal d'afavorir-ne el desenvolupament després de la conquesta cristiana, quedaren impresos en el nom de Vilasalva. Una dècada més tard, el poble es traslladà a la seua ubicació definitiva: naixia Montblanc, precisament al peu del Mons Albis primitiu, on degué començar tot.
La geoestratègia dictà que la vila fóra mimada per uns i altres, que li foren concedits els drets de celebrar fires i mercats i que gaudira de no pocs privilegis. Es tractava de convertir-la en un nucli administratiu i políticomilitar de primer ordre, ja que es trobava en el camí de Tarragona a Lleida -camí, tot cal dir-ho, hereu de l'antiga via romana que unia aquestes dues poblacions i que es dirigia a Caseraugusta, altrament dit Saragossa- i amb una relativa equidistància entre ambdues ciutats. Per aquest motiu, el 1284 Pere el Gran constituí el municipi i promogué la creació d'un consell de la vila. Tot i això, el 1170 ja havien aparegut documentats el castell -pla de Santa Bàrbara-, l’església romànica de Santa Maria, el cementiri, les Escrivanies Reials i els carrers de les Grasses de Santa Maria -actualment dels Hortolans-, del Solà -o dels Solans- i el Mercadal -la futura plaça Major-. Més enllà d'aquest espai primigeni, les úniques presències arquitectòniques remarcables eren el Pont Vell i l’església de Sant Miquel.
El creixement urbanístic que experimentà la vila al segle XIII la portà a ocupar les cotes planeres del sector meridional i de llevant, diferenciant-se així del barri antic, que es caracteritzava per un acusat desnivell que se salvava per mitjà de carrers en pendent i trams d'escales. Aparegueren nous barris -el de la Pobla de Guimrós i de Vilanova del Mercadal- i el call jueu, mentre que l'àmbit espiritual produí els tres convents montblanquins: el de Sant Francesc, el de la Serra i el del Miracle -o de la Mercè-.
No passaria gaire temps perquè encetat el segle XIV s'hi construiren fites arquitectòniques de referència, com l'església gòtica de Santa Maria i l’hospital de Santa Magdalena, els banys públics i la presó, i la característica muralla. La vila vivia el seu moment d'esplendor: al darrer terç d'aquesta centúria es creà el Ducat de Montblanc (1387), s'hi celebraren en tres ocasions les Corts Generals i el seu pes polític i econòmic la situà en setena posició de les ciutats més poblades de Catalunya. Als moments àlgids succeïren d'altres de decadència i de ralentiment de l'economia, com fou el segle XV.
Malgrat tot, Montblanc ha estat una vila industriosa, dinàmica i comercial, oberta, i on paradoxalment la vida s'ha donat, fins ben entrat el segle XX, de muralles endins -a excepció del Raval-. Montblanc viu el present emmarcat en el seu passat. Per la monumentalitat dels seus edificis i la conservació de la trama urbana medieval, va ser declarada el 1947 Conjunt Històric-Artístic. I va ser llavors quan la pervivència de la muralla més important de Catalunya va fer un gir decisiu. Des d'aquella data, i en especial a partir de la dècada dels setanta del segle passat, s'han fet esforços per alliberar-la dels edificis adossats, enderrocant-los i deixant visibles els 1.600 metres de perímetre i les vint-i-cinc torres de la trentena que posseïa.
L'última peça en la construcció de la identitat montblanquina fou l'organització de la Setmana Medieval. La singularitat del conjunt medieval va esperonar el 1981 joves de diferents entitats folklòriques i de cultura popular a reivindicar el passat de la vila. L’Associació Medieval de la Llegenda de Sant Jordi va nàixer el 1987, amb la finalitat de recuperar un dels mites i llegendes de la cultura catalana. Des del 1988, Montblanc viu aquest retorn al passat que se celebra entre els caps de setmana previ i posterior al dia de Sant Jordi. Els principals elements que componen l'acte són la representació de la Llegenda de Sant Jordi, el mercat medieval, que aplega 130 parades de productes artesans arreu dels carrers i places del nucli antic gòtic; el Dracum Nocte, un espectacle de gran format al punt més alt de la muralla, i l’entrega de la Rosa, que té lloc el 23 d’abril.
Comercial, en essència
Dèiem línies amunt que Montblanc posseeix, des dels seus inicis, un caràcter industriós i comercial indiscutible: el 3 d’agost de 1281 Pere el Gran reglamentà una primera fira, que esdevingué un pol d'atracció per als pobles de la contornada, i el 1292 Jaume II n'autoritzà una segona que hauria de celebrar-se tres dies després de la Pasqua de Resurrecció. Tant la segona com la primera tenien una durada de deu dies.
Montblanc visqué del safrà, del lli i del cànem; excel·lí en la producció de carbó i la indústria del pergamí, que minvà al segle XVIII, quan dominà la fabricació de gel i la producció d'aiguardents per a ser exportada a través del port de Salou. Per aquell temps, la vila comptava amb deu molins fariners, cinc molins d’oli, cinc forns de pa i tres pous de neu. Alguns dels molins provenien d'època medieval. Eren casalots imponents, d'una fermesa indubtable, com podien ser els Molins de la Vila, situats a proximitat de l'aigubarreig dels rius Francolí i Anguera.
Al segle XIX, s'hi introduïren la fabricació de falçons per a la verema i la producció oleícola, a més del tèxtil, la seda i l'adoberia. I hi destacà, també, la fabricació d'espardenyes. Per aquell temps, l'elaboració de vins era importantíssima i la vinya ocupava, a mitjan segle, el 46% de la superfície conreada del municipi. L'enorme expansió de la vinya que es produí a tota la comarca es veié potenciada per l'arribada del ferrocarril a Montblanc l'any 1863. Així, des el 1731 fins a mitjan segle XIX, la vinya experimentaria un creixement de l'ordre del 338,5%.
Montblanc, a peu
Recorrem Montblanc i iniciem l'itinerari al portal de Bové, un dels quatre accessos històrics a la vila medieval. Pel carrer de Riber i el de Font de la Vila, desemboquem al dels Jueus. El nom delata la naturalesa dels seus habitants: és ací i als carrers adjacents on es localitzà el call. El dels Jueus és estret, ombrívol, amb un arc ogival que mantenia una de les tres portes que permetien tancar-lo, gràcies a un permís al segle XIII del rei Jaume II. El dinamisme comercial de la vila, amb la celebració de fires, va comportar que la comunitat jueva local comptara aviat amb una presència significativa de mercaders i prestamistes sota protecció reial, fins al punt d'esdevenir una de les més importants dels Països Catalans.
A tocar, hi ha el carrer de Sant Josep on el Palau Alenyà capta l'atenció del viatger. L'elegància del casal gòtic, que acull en l'actualitat la seu del Consell Comarcal de la Conca de Barberà, és indubtable: la façana amb carreus minuciosament treballats, finestrals tripartits i una portalada amb arc de mig punt componen la sòlida imatge del seu passat.
Girem a la dreta per un carrer anormalment rectilini en una atapeïda trama medieval: és el de Santa Tecla, amb l'església homònima a mig camí. El templet, que sembla que data del segle XVII, resulta gairebé imperceptible, camuflat discretament entre edificis. La seua estructura és senzilla, d'una funcionalitat esfereïdora: una porta amb arc de mig punt coronada per una finestrella circular i una espadanya minúscula. L'extrem del carrer topa amb el carrer Muralla d'Alfons III. A l'esquerra, el portal de Sant Antoni permetia accedir a la vila els viatgers provinent de Lleida i del monestir de Poblet pel camí Ral. Eixiu per aquest: extramurs, trobareu una estampa d'ineludible interès turístic. El nom de Montblanc reproduït en lletres gegants destaca sobre el llenç de la muralla. El conjunt proporciona un marc de satisfactoris resultats fotogràfics per a retrats de família, parella o individuals. A poques passes, es dibuixa l'extrarradi, un raval de baixa densitat, amb un grapat de cases, les restes de l'antic molí dels Capellans, l'hospital de Santa Magdalena, gòtic, datat dels seglesXV i XVI, i l'església del mateix nom. L'hospital, que acollí pobres, malalts i pelegrins, alberga en l'actualitat l'Arxiu Històric de la Conca de Barberà.
Atanseu-vos fins al final del carrer on el pont Vell permet salvar el riu Francolí. L'estructura medieval de quatre ulls, amb presumpte origen romà, va ser bastida al segle XII i va quedar greument afectada pel pas del temporal Glòria l'octubre de 2019. Actualment el pont i el seu entorn es troben en procés de rehabilitació.
Desfem el camí, penetrem de nou pel portal de Sant Antoni i, ara sí, recorrem el carrer Major. És, com el seu nom indica, l'artèria principal i caldrà estar atents per a descobrir algun casal medieval. Concretament els números 128 i 130 formaren part d'un únic edifici gòtic, com delaten les seues finestres, que degué ser dividit en època moderna, allà cap al segle XVIII.
Un carreró estretíssim, el de la Plebania, creua perpendicularment el carrer Major i enfila pendent amunt en direcció a l'església de Santa Maria i el castell. Hi fiquem el nas, però no l'agafarem; cal continuar per l'eix principal on s'arrengleren una varietat de comerços de la naturalesa més variada. Arribats al carrer Josa, hi penetrem, perquè la casa homònima, d'origen gòtic, mereix una visita. A l'edifici hi ha la seu el Museu Comarcal de la Conca de Barberà, i al llarg dels segles l'han habitat nissagues locals influents, com els Josa o els Alfonso Andreu. Un tram d'escales -el dit carrer dels Hortolans- connecta amb la part superior de la població. Apareix voluminosa l'església de Santa Maria, amb aires catedralicis, recordant que Montblanc al segle XIV era una vila fonamental de Catalunya. El temple gòtic que havia de substituir una modesta església romànica s'inicià a mitjan segle XIV i fins el 1505, amb la construcció del presbiteri, no es donaria per finalitzat. L'entrada principal -plaça de Santa Maria- llueix un frontispici d'aparença noble, renaixentista, escrupulosament geomètric i ordenat, que contrasta amb la sobrietat gòtica del conjunt. A l'interior, s'hi conserven obres d'art de gran valor, com la talla policromada de la Mare de Déu del Cor (segle XV), o el retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, del segle XIV. Per tot això, Santa Maria va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.
A redós de l'església, perviu un edifici singular, amb les portes per sobre del nivell del carrer. S'instal·laren ací les Escrivanies Reials que el rei Alfons el Cast concedí a Montblanc l'any 1194. En l'actualitat, junt amb el casal dels Josa, conforma els espais del Museu Comarcal de la Conca de Barberà.
Mirem d'assolir la part superior del poble, el Pla de Santa Bàrbara, allà on començà tot. S'hi troba el castell, avui dia ben poca cosa. L'esforç és compensat per la perspectiva panoràmica que hom obté del conjunt de la vila, amb l'església de Santa Maria en primer pla. Als peus del mirador, trobareu el Centre d'Interpretació de l'Art Rupestre de les Muntanyes de Prades, situat a l'edifici de la Presó Nova el qual, a través del recorregut expositiu, permet descobrir el nucli d'art rupestre local, format per més de 40 abrics i dividits en les tradicions de l'art llevantí i l'art esquemàtic.
De tornada
Des de la cota alta, només queda, ara, deixar-nos portar pendent avall. El pla inclinat de l'orografia imposa un traçat accidentat, on abunden els trams d'escales. Penetrem en el centre neuràlgic: ens hi porten els carrers del Degà i dels Xolladors, i acte seguit el carrer de la Font Major, on el brollador en qüestió raja amb intemporalitat i data del segle XVIII, quan les autoritats borbòniques miraren d’apropar l’abastiment d’aigua de la font de la Pasquala al centre de la vila. La font compta, també, amb abeurador per a animals. Corona la construcció una tríada heràldica, presidida per l'escut d’Espanya, flanquejat pels de Catalunya i Montblanc.
A dues passes s'obre la plaça Major, epicentre de la vida local. Es tracta d’un conjunt porxat, que ocupen anacrònicament terrasses i comerços, i on històricament se celebraven fires i mercats. En l’actualitat, cada divendres se celebra el mercat setmanal. Alguns edificis atorguen a l’espai urbà una innegable consistència temporal, com la casa dels Desclergue, imponent, noble, amb escut del llinatge que l’habità; o la casa Cartanyà, del XIX, amb opulents esgrafiats. I l'Ajuntament, un dels edificis més antics d'aquesta plaça, absolutament medieval, bastit entre els segles XIII i XIV.
Sota els porxos de Can Malet es troben les antigues mesures oficials de la vila, amb la quartera i els tres quartans de pedra que servien per mesurar el gra i que van ser utilitzades fins als primers anys del segle XX.
Ens dirigim al Palau Reial. Podríem fer-ho de manera directa, però passarem abans per l'església de Sant Miquel, discreta i romànica, que va agafar el relleu de la de Santa Maria durant els anys de la construcció d'aquesta. De l’estructura original del Palau Reial, d’estil gòtic, amb façana de carreus i erigit entre els segles XIII i XIV, en queda ben poca cosa. El nom dona pistes de la seua funció: hi residia el monarca de la Corona d’Aragó quan venia de visita a la vila. Posteriorment, al final de l’Edat Mitjana, passà a mans de la família Llordat.
Continuem rumb al portal de Sant Jordi i la plaça de Sant Francesc, extramurs. L'esplanada proporciona una sensació d'alleujament per contraposició amb l'atapeïda retícula urbana. S'hi obté una àmplia perspectiva del llenç de muralla i de l'església de Sant Francesc, romànica i l'únic testimoni de l'antic convent homònim.
Arran de la muralla, al nostre pas contemplem el portal del Castlà -una eixida privada que es va fer construir el representant de la Corona d’Aragó- i desemboquem en l'antiga carretera -carrer de la Muralla de Santa Tecla-. Caminem cap a ponent. Al cap d'uns minuts, s'obre una plaça a mà dretaque presideix un edifici de tall modernista: és el celler cooperatiu, una de les catedrals del vi de la Conca de Barberà que el vallenc Cèsar Martinell va projectar per al Sindicat de Vinyaters. A la seua esquerra, hi ha l'Oficina de Turisme que us proporcionarà informació afegida sobre la comarca i altres indrets ineludibles d'aquesta geografia. Potser hauríem d'haver començat per ací.