No hi arribava ningú; i en cap cas un periodista occidental sol. Les poblacions i les valls eren tan inaccessibles com si es tractés dels indrets d'una novel·la. Des de l'any 2005, les muntanyes escarpades i les últimes selves existents situades a l'extrem est de l’Afganistan havien quedat sotmeses pels talibans, sovint foragitats per grups encara més radicals.
Llocs com Barg-e Matal, Kamdesh, la vall de Shok, gairebé la província de Nuristan al complet apareixien –com a molt– a les imatges enregistrades per les càmeres col·locades cascs dels soldats estatunidencs, que lliuraven aferrissades batalles contra enemics invisibles, sense arribar mai a assolir el control de la zona.
Llavors els talibans fa gairebé un any van subjugar tot el país, i el poder de l'estat va implosionar.
De sobte, els sediciosos d'ahir esdevenien els nous governants de l'Afganistan; i les muntanyes prohibides, tot d'una, quedaven obertes.
Qui demana una acreditació a Kabul per una província en concret, tècnicament s'hi pot viatjar. Fins aquí la teoria. Però qui domina realment les muntanyes del Nuristan? Les forces de seguretat occidentals ja informaven al març que l'Estat Islàmic (Daesh) s'havia tornat a enrocar en algunes valls prop de la frontera amb el Pakistan. De fet, fa mesos que hi ha comandos terroristes que fan volar mesquites a Kabul, Mazar-e Sharif i altres ciutats amb una freqüència terrible, fins i tot durant l'oració del divendres.
A la tardor passada, les nevades de les muntanyes van caure aviat; l'enfangament i el fred van fer fracassar el primer intent de viatge. El segon, doncs, ara que és estiu. Pot ser que el marge de temps, però, torni a tancar-se per cinc anys més perquè els talibans no controlen tot el territori. O perquè neguin definitivament l'entrada de periodistes estrangers al país, cosa que ara ja es va fent cada cop més difícil.
Al juny de 2021, dos mesos abans de l'enfonsament de l'antic govern afganès, la parada final per als estrangers occidentals era, sens dubte, Asadabad, capital de la província contigua de Kunar. "Definitivament massa perillós", resolia el governador del moment des de la seva residència oficial tots els requeriments per poder continuar el viatge.
Avui Asadabad és una parada de pas per canviar a una camioneta tot terreny. Pocs kilòmetres més enllà dels límits de la ciutat comença el camí de terra. La "Nuristan Highway", construcció de la qual parlaven els governadors amb orgull, ha anat a parar ves a saber on, al forat negre de la corrupció. Només hi ha un camí de pedres polsoses que puja cap al Nuristan tot vorejant diferents rius. El nom que duu la província des de fa gairebé 130 anys significa "país de la llum". Abans era el Kafiristan, el país dels infidels, perquè durant segles les valls escarpades i boscoses havien estat refugi a recer dels sobirans musulmans i els seus exèrcits. Al Kafiristan encara creien en déus en forma de gaseles esculpides i cavallers amb casc fins que les tropes de l'"Emir de Ferro" Adbul Rahman de Kabul va sotmetre la població l'any 1895 i la va obligar a convertir-se a l'Islam.
Continua sent un lloc inaccessible, i al llarg de la pista de terra ja tornen a aparèixer murs ruïnosos de campaments militars abandonats pels nord-americans. En alguns hi oneja la bandera blanca dels talibans, però la majoria son esfondralls buits. Als punts de control talibà revisen cada vehicle, però ens deixen passar. La situació està calmada. Si hi hagués combats als voltants, tancarien els accessos, tal com passa a Kabul i a altres ciutats quan hi ha atacs bomba.
Poc menys d'un any després de prendre el poder, els talibans han estat perseguint i intimidant els periodistes afganesos fins a tal punt que poca cosa se'n sap avui, de grans parts del país. D'altra banda, a l'estranger els reportatges descriuen reiteradament una població absolutament desesperada, esclavitzada, relaten sobre insurreccions declarades.
Però que hi ha de cert? Com a periodista occidental, ara per ara, no és possible anar per l'Afganistan sense massa dificultat. Les experiències no són més que un petit retall, però almenys en reflecteixen una imatge precisa.
Al cor del Nuristan hi ha la petita ciutat principal de Parun, on el govern de Kabul fa anys que només hi accedia amb helicòpter. Ara hi onegen les banderes talibanes, alhora també ho fa l'antiga bandera estatal de l'Afganistan. El mateix passa un parell de dies més tard a Kamdesh. "Nosaltres, la població originària, de fet, no hem estat mai en contra del govern", diuen els membres del consell de savis de totes dues poblacions. "Però d'això no se n'ha assabentat ningú a la resta del món, ni tan sols a Kabul. Totes les vies d'accés eren en mans dels talibans, d'Al-Qaeda i d'altres grups que a vegades ens barraven el pas durant mesos."
A Parun ningú no va oferir resistència militar. Els conqueridors van arribar en camionetes, el governador ja havia fugit, el seu vice va capitular. Una passejada pel bosc manifesta com de reduït havia estat el domini de l'Estat durant molt de temps. Al cap de pocs centenars de metres hi ha palissades, fortificacions militars, fins i tot una caseta dalt d'un gran avet que els soldats havien construït per defensar la petita ciutat.
Avui, a Parun, la vida sembla transcórrer amb normalitat. Ha plogut a tot l'Afganistan després de l'hivern, i aquí encara més. De moment s'ha evitat el perill d'una nova sequera. Les lleixes de les poques botigues son plenes. No és fins al segon vespre que al restaurant de Parun un venedor ambulant de Khost, de més al sud, comença a explicar la penúria que s'amaga rere la normalitat: "Exportem pinyons", un bé tan preuat que els camperols solen rebre una bestreta prèvia a la collita. "Abans podíem exportar a tot el món, hi havia acords comercials. Des que tornen a manar els talibans, les fronteres estan hermèticament tancades. Només ens queda el contraban cap al Pakistan, per un preu molt inferior."
Pels boscos de muntanya que envolten Parun, de dia hi van passant forasters d'altres províncies a la recerca desesperada d'una font d'ingressos: "Me'n vaig a caçar marmotes", diu un home jove amb una escopeta que s'aguanta principalment per una cinta adhesiva. Explica que el greix de les marmotes va bé per al reuma i que ja té compradors a Jalalabad.
Només que encara li queden uns quants dies de marxa a peu fins arribar a l'alta muntanya i no porta ni sac de dormir. Assenteix trist i murmureja que tampoc no n'ha vist mai cap, de marmota. Però què ha de fer sinó? Caminant l'acompanya un amic que vol anar a buscar pedres precioses a les muntanyes. Tampoc no sap exactament quines, però diu que ha sentit que més amunt n'hi ha d'haver. Si fracassés, potser se sumaria als buscadors d'or que s'han assentat per milers a l'Hindu Kush, més al nord, al llarg de les riberes del riu.
Els grans drames de l'Afganistan traspuen fins al peu de les muntanyes del Nuristan. L'Estat: ja havia estat pràcticament absent. Fora del municipi de Parun no hi havia hagut xarxa de telefonia mòbil. L'electricitat la generen els mateixos pobles amb turbines al llarg als rius. Diu el director d'una escola de primària que mai no hi ha hagut escola de secundària per a nenes, i que per tant els talibans tampoc no n'han pogut tancar cap.
No és que les coses aquí hagin canviat a millor, diu sospirant. Abans tampoc no anaven bé.
Son altres coses les han canviat: al migdia arriba un jove talibà a l'únic restaurant de Parun i exigeix a tots els comensals que compareguin a la mesquita per resar. Un breu intercanvi de paraules amb l'amo. Després mana: "Qui no mengi ha d'anar a resar." Però tothom està dinant, fins i tot el dirigent talibà de la població del costat. No marxa ningú.
I encara menys la reunió de savis, que és evident que estan tractant assumptes delicats. Negocien sobre guerra i pau, segons diu l'amo del restaurant, que sembla sorprenentment tranquil. Diu que el dirigent dels talibans de Kamdesh està reunit amb dues delegacions del les tribus de Kamdesh i Kushtoz, cruentment enemistades des de mitjan anys noranta. Haurien triat Parun com a lloc neutral.
El els últims vint anys, la resta del món només ha percebut la guerra dels talibans contra les tropes d'Occident i els governs de Kabul. Allà sota han quedat encobertes i encara s'hi amaguen innumerables petites guerres; més petites però no menys mortíferes. Son hostilitats en què no es disputa el domini de l'Estat, sinó la propietat de pastures, boscos i aigües. Igual que a Kamdesh, on les dues parts no s'han pogut posar d'acord sobre els drets d'aigua de la font més gran que hi ha a la vall.
Una nit de principis de l'estiu de 1997, la tribu de Kamdesh va desplaçar al complet l'altra tribu, més petita. Més de mil persones. Es van desencadenar 25 anys de guerra de guerrilles. La tribu de Kushtozi va tornar i va minar els canals d'aigua. Batalla rere batalla, morien centenars de persones, i altres centenars van quedar mutilats. Una guerra imparable mentre es continués lluitant arreu de les muntanyes.
Durant aquestes dues dècades i mitja, han patit tots dos bàndols. Ara, la fi de la guerra gran ha obert la possibilitat perquè també es resolgui la petita. L'última ronda de negociacions transcorre al reservat del restaurant; a la tarda arriben a un acord de pau.
En acabat, Mohammed Tahir Hanafi, dirigent talibà de Kamdesh, explicarà que han calgut mesos. Diu que va viatjar a Kabul i a Jalalabad per trobar-se amb els desplaçats. Llavors van clarificar qui podria tornar i com es formaria un comitè per regular el repartiment de l'aigua. Les notes de paper que ho recullen tot, les porta el secretari, que li segueix les passes amb un portadocuments antiquat.
L'acord queda segellat amb una cerimònia gens espectacular. Llimonada i discursos breus al jardí de la residència del governador. Que passés precisament durant aquests dies: és casualitat. Que arribés a passar: potser també un cop de sort. Si un dels dos bàndols hagués estat enemic a mort dels talibans, la cosa hauria acabat d'una altra manera.
Però al poble més gran que hi ha a Kamdesh, a dos dies de marxa en direcció nord, els camperols i els pastors expressen alleujament per poder tornar a anar al bosc sense por.
Sobre Kamdesh oneja, aquí i allà, l'antiga bandera de la República. "Oficialment encara no ens hem sotmès als talibans", clarifica Zakaria Musafir, el nou cap del consell de savis, de només 30 anys. Però tota la resta es negocia, ningú no vol guerra. Fins i tot la shura talibana de Quetta, al Pakistan, aprova que els homes de Kamdesh conservin les armes: "Els pastors les necessiten quan van a la muntanya. Ni que només sigui pels llops."
Des de Kamdesh hi ha un camí rural en direcció nord que porta a Barg-e Matal, l'últim poble abans de l'alta muntanya. Abans que vingués de l'equip de DER SPIEGEL, només hi havia arribat un sol estranger, diuen els habitants del poble. Al cap d'una hora, ja satisfeta la curiositat, arriba un home sol i s'asseu amb nosaltres. Ja ens ha passat el mateix a altres llocs. Sempre semblen venir per treure's alguna cosa de sobre.
"Jo era als serveis secrets", ens deia un. "Jo era a les forces especials i anava amb els americans", confessava un altre. Amagats al Nuristan, a la fi del món, parlen de les esperances que tenen d'arribar com sigui als EUA. Ens fan jurar que no explicarem res a ningú i llavors ens ho deixen anar tot, tal com raja.
"Però per què ens ho explica tot això, a nosaltres?", preguntem atònits una i altra vegada. "Perquè necessito parlar-ho amb algú", diuen. O alguna cosa similar. "Vostès són forasters, puc refiar-me! Sinó em tornaré boig."
Traducció de Mercè Ardiaca Jové