Abans de la primera claror del dia 5 d'agost de 1962, un vent calent provinent del desert de Mojave arribava a la conca de Los Angeles i agitava els alts eucaliptus que protegien, com si fóra una cortina, la casa de Marilyn Monroe a Brentwood. Es podia escoltar el carilló que li havia regalat el poeta Carl Sandburg, i a més, el vent arrossegà al llarg d'aquella nit més sons estranys: crits, una finestra trencada... El veïns van parlar d'una dona histèrica que havia cridat: "Assassins! Maleïts assassins! Ja esteu contents ara que és morta!"
A mitjanit d'aquest mateix dia, el sergent Jack Clemmons començava el seu torn a la comissaria de policia de Purdue Street, a l'oest de Los Angeles. Les primeres hores de la guàrdia del sergent van ser molt tranquil·les, fins aquesta trucada, poc abans de l'alba. El seu interlocutor es va presentar: "Sóc el doctor Hyman Engelberg." I a continuació li va dir: "Marilyn Monroe ha mort. S'ha suïcidat."
En un primer moment, Clemmons pensà que es tractava d'una broma i li va preguntar: "Qui diu que és vostè?" "Sóc el doctor Hydeman Engelberg, el metge de Marilyn Monroe. Sóc a casa seua i acaba de suïcidar-se." "Done'm l'adreça, hi vaig de seguida." Va mirar el rellotge i anotà al registre que eren les 4.25 h de la matinada.
Al número 12.305 de la cinquena Helena Drive, el sergent Clemmons va sentir lladrar un gos. Va trucar a la porta i va escoltar passos i converses xiuxiuejades a l'interior de la casa. Tornà a trucar i va passar un llarg minut abans que s'encenguera el llum de la porxada i una dona de mitjana edat obrirà la porta. Li va dir que era Eunice Mutray, la majordoma. El va conduir a una habitació on es trobava el cos de Marilyn Monroe estès, creuat al llit. Li havien tirat un llençol per damunt i tan sols es podia veure un floc del seus cabells de rossa platinada. Un home, d'aspecte distingit, es trobava assegut, abatut, a prop del llit, amb el cap cot i el mentó entre les mans. Un altre home, dret, al costat de la tauleta es presentà com el doctor Ralph Greenson, psiquiatre de Marilyn Monroe.
"S'ha suïcidat", va dir el doctor Greenson i va assenyalar amb el dit la tauleta plena de capses de comprimits i un flascó buit de Nambutal, i va afegir: "Se l'ha pres sencer."
Clemmons recordava molt de temps després: "Estava estesa boca avall, en el que jo anomene 'la posició del soldat', amb el cap sobre un coixí, els braços al llarg del cos i el braç dret lleugerament plegat amb les cames allargades totes rectes". Havia vist molts suïcidis i contràriament a la idea segons la qual una sobredosi de somnífers és una manera fàcil i indolora de morir, les víctimes sofreixen habitualment convulsions acompanyades de vòmits, i moren en una posició molt agitada i violenta.
—Han mogut el cos? —preguntà Clemmons.
—No, van respondre els metges.
—Han intentat reanimar-la? —va preguntar el sergent.
—No, hem arribat massa tard, contestà el doctor Greenson
—Saben vostès a quina hora s'ha pres els comprimits?
—No.
Clemmons estava acostumat que els metges l'informaren espotàniament, però en aquest cas es tractava d'una estrella del cinema. Quan el sergent es girà per parlar amb la senyoreta Murray, s'adonà que la majordoma no hi era. La va trobar en la bugaderia, on la rentadora i l'eixugadora funcionaven. Al sergent li va semblar curiós que la governanta es preocupara per la bugada mentre la seua patrona jeia morta a la seua habitació. Li va preguntar:
—Quan s'adonà que a la senyoreta Monroe li passava alguna cosa?
—Poc després de mitjanit —contestà la senyoreta Murray—. Havia anat a gitar-me cap a les 22 h i vaig veure el seu llum encès davall de la porta. Vaig pensar que devia dormir o bé que parlava amb algú per telèfon. Aleshores vaig anar a gitar-me i em vaig tornar a despertar a la mitjanit perquè necessitava anar al bany. El llum continuava encès per davall de la porta de Marilyn i això em va estranyar. Començava a preocuparme, per això vaig intentar obrir la porta, però estava tancada amb clau des de l'interior. Vaig trucar a la porta, però Marilyn no em va contestar i aleshores vaig trucar per telèfon al seu psiquiatre, el doctor Greenson, que no viu massa lluny de nosaltres. Quan va arribar, cap a les 0.30 h, no li va respondre a ell tampoc. Aleshores va sortir fora i va mirar per la finestra de l'habitació. La va veure estesa, immòbil, damunt del llit i amb un aspecte molt estrany. Em va dir: "L'hem perduda. I després ha trucat el senyor Engelberg."
El cos de Marilyn Monroe l'havien descobert a les 0.30 h, i no avisaren la policia fins les 4.25 h. El sergent Clemmons preguntà als metges per què havien tardat quasi quatre hores per trucar la policia i el doctor Greenson contestà:
—Ens calia l'autorització del departament de publicitat de l'estudi.
—Del departament de publicitat?
—Sí, del departament de publicitat de la Twentieth Century Fox. La senyoreta estava rodant la pel·lícula Something's got to give.
—Què han fet durant aquest temps?
—Hem estat xarrant —va dir el doctor Engelberg.
Clemmons interrogà els metges sobre les circumstàncies que envoltaven el descobriment del cos. El doctor Greenson contà pràcticament la mateixa història que la senyoreta Murray. L'havien cridat poc després de mitjanit i havia arribat a la casa cap a les 0.30 h. Havia hagut de trencar una finestra amb una furga per poder entrar a l'habitació on havia trobat Marilyn estesa damunt del llit. Va afegir que amb la mà sostenia amb força el telèfon quan la va veure, com si ella haguera intentat demanar ajut a algú. Al sergent li va estranyar aquesta hipòtesi del doctor Greenson, ja que la senyoreta Murray era a la casa en aquell moment i la seua porta es trobava només a tres metres de l'habitació de Marilyn.
Mentre tornava cap al quarter general de la policia de l'oest de Los Àngeles tot d'idees punyents bullien en la ment del sergent Clemmons. Estava segur que havien desplaçat el cos i es preguntava de què podien haver parlat els metges durant quatre hores abans de trucar a la policia. Per què no hi havia cap got en l'habitació que estava tancada amb clau? [....]
Els diumenges, la major part de les empreses tanquen, però per al dipòsit de cadàvers del comtat de Los Angeles aquest sol ser el dia més actiu. Es freqüent que la gent muira la nit de dissabte en circumstàncies ben particulars. En 1962, el jutjat de primera instància del comtat i el dipòsit de cadàvers es trobaven al soterrani del palau de justícia, al centre de la ciutat.
El doctor Thomas Noguchi, anomenat de feia poc metge forense adjunt, va arribar al dipòsit a les 6.30 h del diumenge. El cap del jutjat de primera instància, Curphey, havia trucat a l'oficina uns minuts abans d'arribar-hi i havia deixat un missatge: "El doctor Curphey desitja que el doctor Noguchi practique l'autòpsia a Marilyn Monroe". Noguchi ignorava que l'estrella haguera mort i pensà que es tractava d'una altra persona que es deia igual. Quan es va adonar que es tractava efectivament de la famosa Marilyn Monroe li va semblar estrany que el jutge l'haguera escollit a ell com a forense. "Haurien d'haver assignat una autòpsia d'aquesta importància a un metge amb més experiència", declarà el doctor Noguchi. "Tanmateix, el doctor Curphey havia especificat molt clarament que aquesta tasca em corresponia a mi."
El doctor Noguchi comprovà la llista dels cossos que havien arribat al dipòsit aquesta nit de dissabte a diumenge i li va sorprendre no trobar- hi el nom de Marilyn Monroe. Li ho va preguntar a l'assistent del jutge, Lionel Grandison. Aquest havia de verificar les morts ocorregudes al comtat de Los Angeles i assegurar-se que totes les que s'havien produït en circumstàncies poc clares o sense control per part d'un metge foren transferides al forense. Grandison va comprendre de seguida que s'havia produït una irregularitat.
"Quan la gent mor per causes naturals el cos es conserva es prepara el soterrament -explica Grandison-, però quan la mort pot ser deguda a un suïcidi o homicidi, quan es tracta d'un accident o simplement quan se n'ignoren les causes, la llei obliga a dur el cos al dipòsit del comtat per tal que el jutge de primera instància analitze el cas i en traga les conclusions pertinents."
Grandison va iniciar una recerca i trobà el cadàver de Marilyn Monroe a les pompes fúnebres de Westwood Village. "Estava clar -diu Grandison- que algú va trucar a aquesta funerària perquè vingueren a recollir el cos a sa casa." I encara es va sorprendre més quan es va assabentar que els responsables d'aquesta funerària ja havien començat a preparar el cos per l'embalsamament i es van mostrar molt reticents a enviar el cos al forense. Es tractava d'una situació sense precedents i durant la investigació posterior, Grandison va interrogar el personal de la funerària de Westwood Village, tot i que no va descobrir qui havia telefonat per dir-los que anaren a recollir el cos de la víctima i el dugueren als seus locals.
Poc després de les 9 h del mateix dia, Grandison ordenà als de la funerària que portaren el cos a la casella número 33 del dipòsit del comtat de Los Angeles, al palau de justícia. Marilyn Monroe es convertien l'expedient número 81.128 del jutjat de primera instància. [...]
Poc de temps abans de l'autòpsia, John Miner, advocat general adjunt, especialista de dret mèdic i psiquiàtric es va unir al doctor Noguchi. John Miner era professor a l'escola de medicina de la Universitat de Carolina del Sur, com també el doctor Ralph Greenson, Psicoanàlisi de Los Angeles.
El jutge de primera instància del comtat de Los Angeles, Theodore Cuiphey va assistir també a l'autòpsia de Marilyn Monroe. Tot i que el jutjat no va revelar mai la seua presència, Lionel Grandison va declarar recentment: "Recorde el dia que es va procedir a aquesta autòpsia i puc assegurar que el doctor Cuiphey hi era també. Sé personalment que va supervisar tot el que va ocórrer allí aquest dia." La revelació de Grandison explica probablement per què havien assignat al cas número 81.128 un metge que s'estrenava. L'assistència del jutge Cuiphey a una autòpsia era un esdeveniment sense precedents, diu Grandison. Va supervisar tot el procediment i l'informe final. Li hauria resultat molt difícil fer-ho amb el forense principal, que és qui hauria d'haver-se encarregat d'aquesta tasca.
Pel que fa a la manera com Cuiphey va dirigir l'autòpsia, Noguchi ha declarat: "Jo no era més que un membre acabat d'incorporar a l'equip i no vaig tenir la sensació de poder oposar-me al meu director en el procediment." El doctor Noguchi i el doctor John Miner havien llegit l'informe de la policia que deia que Marilyn Monroe havia mort en una habitació tancada des de l'interior i que els seus metges pensaven que havia sucumbit a la ingestió d'una gran dosi de barbitúrics. Havien analitzat també els flascons de comprimits que hi havia a la seua habitació. El doctor Engelberg havia declarat a la policia que el divendres 3 d'agost li havia fet una recepta de 50 comprimits de Nembutal. El registre de la farmàcia de Sant Vicent indicava que la recepta havia estat demanada la nit abans de la mort de Marilyn (tot i que només mencionava la quantitat de 25 comprimits). [...]
Un assumpte preocupant durant l'examen extern del cos va ser la lividesa del cadàver. Aquest fenomen és produït per l'efusió fora dels vasos sanguinis de la sang que s'acumula a les parts més baixes del cos durant les hores següents a la mort, i provoca l'aparició de taques que van del gris blavenc al violaci. [...] El doctor Noguchi va admetre durant una entrevista que li van fer el 1982 que les persones responsables haurien d'haver-se interessat per la gran equinosi roja que hi havia a la natja esquerra. "Aquesta equinosi -diu- mai no es va explicar bé i és un signe evident de violència."
Després de l'examen extern, el doctor Noguchi passà a l'examen intern. Va obrir l'estómac, i el doctor John Miner i ell van examinarne el contingut a la recerca de senyals dels comprimits que suposadament havia ingerit. Tanmateix, es van sorprendre de (robar l'estómac totalment buit. "A l'estómac hi havia una petita quantitat de líquid -recorda el doctor John Miner-, però no hi vam detectar cap signe d'una dosi important de medicaments o de sedants."
"Una extracció del contingut gàstric examinat amb polariscopi no mostra cap mena de cristalls refringents", declara l'informe de l'examen. Segons el doctor Sidney S. Weinberg, antic metge forense en cap del comtat de Suffolk, Nova York, "la mort per ingestió d'una gran quantitat de barbitúrics és totalment incompatible amb l'absència de cristalls refringents al tub digestiu. Amb un polariscopi s'hauria d'haver pogut determinar la naturalesa exacta del producte que va causar la mort, ja que tots els medicaments tenen una forma cristal·litzada particular." [...]
Un dels problemes que va plantejar l'examen, doncs, no va ser tant el que els doctors Noguchi i Miner hi van trobar, sinó el que no hi van trobar. [...]
L'autòpsia del cos va durar cinc hores. Es va traslladar el que quedava de Marilyn Monroe a la casella número 33 del dipòsit i poc després de les 22 h, el fotògraf de la revista Life, Leigh Wiener s'introduí al dipòsit del comtat i a canvi d'una ampolla de whisky, l'encarregat de la morgue li va obrir la casella número 33 i va naure el cos per tal que Wiener poguera fer alguna foto. En va fer algunes del cadàver cobert i descobert. Aquesta va ser la darrera sessió fotogràfica de Marilyn Monroe.
El 1982, l'eminent periodista Anthony Summers va entrar al "país dels escorpions". El director del Sunday Express de Londres havia contractat Summers per tal que viatjara a Hollywood per escriure un article sobre la nova investigació oberta pel fiscal. Summers va arribar al mes de setembre de 1982 i pensava que aquest treball no li costaria més d'unes setmanes. Va tardar tres anys a acabar Les vides secretes de Marilyn Monroe.
Summers va interrogar més de 650 persones per a les seues investigacions i va contar tota la història de les relacions íntimes de l'actriu amb el president John Kennedy i el ministre de Justícia, Robert Kennedy. Al llarg de les seues recerques per escriure Les vides secretes de Marilyn Monroe, Anthony Summers es va creuar en el camí de Ted Landreth, antic empleat de la CBS que intentava des de feia tres anys trobar una cadena americana que es veiera amb cor de mostrar la vertadera tragèdia de Marilyn Monroe.
El 1983, Summers i Landreth van unir forces per tal de coordinar les seues investigacions. Summers va convèncer la BBC per produir el documental Say Goodbye to the President ("Digues adéu al president") i quan s'estava rodant, a la fi d'una gravació, Eunice Murray va decidir revelar una sorpresa inesperada.
"L'entrevista va ser molt convencional, és a dir, que que la senyoreta Murray no va canviar la versió que havia donat durant els últims anys, recorda Ted Landreth, però una vegada van aturar la camera i van apagar els llums, la senyoreta Murray va fer un comentari sorprenent. Per fortuna, el so encara no s'havia apagat i van poder incloure el seu comentari en el film."
Summers, que dirigia l'entrevista, recorda aquest incident: "La senyoreta Murray em va dir de sobte: 'Per què he de continuar dissimulant la veritat a la meva edat?' Jo li vaig preguntar què volia dir amb això i ens va sorprendre admetent que Robert Kennedy, efectivament, havia visitat Marilyn la nit de la seua mort i que el doctor Greenson i una ambulància hi havien arribat quan encara era viva."
Quan li vam demanar que detallara un poc més aquest últim punt, la senyoreta Murray va respondre: "Quan el doctor hi va arribar encara no havia mort i jo era al saló."
La vam interrogar aleshores sobre la relació entre Marilyn Monroe i el president Kennedy i ens va contar: "Durant una temporada no em va sorprendre en absolut que els Kennedy foren tan importants en la vida de Marilyn. No m'informaven del que passava, però jo ho veia.
—I creu vostè que Bobby era a casa d'ella aquest dia?
—A casa de Marilyn?
—Sí.
—Per descomptat.
—Aquesta nit?
—Sí.
—I creu vostè que per aquest motiu ella estava trastornada?
—Sí, i la situació es va tornar tan delicada que els escortes de Robert Kennedy no sabien si havien de protegir-lo o no.
Quan Summers preguntà a la senyoreta Murray per què no havia dit la veritat a la policia el 1962 va respondre: "Vaig dir el que pensava que havia de dir". [...]
Robert Slatzer (autor d'Els últims mesos de Marilyn Monroe i un dels seus amics més lleials) va anar a veure el dijous 9 d'agost, a casa de l'estrella, la seua marmessora, Inez Melson. "Inez estava triant el que quedava dels papers de Marilyn, conta Slatzer. Em va dir que quan havia arribat allí el diumenge al matí, havia descobert el moble de les carpetes trencat i que havien desaparegut moltes coses de Marylin."
A Marilyn li havia preocupat sempre molt la seguretat dels seus documents. Quan li va ensenyar a Slatzer la seua nova casa el mes d'abril de 1962, li havia comentat que els seus papers desapareixien constantment de les carpetes, i que havia ordenat que canviaren els panys i que es col·locaren reixes a la sala on els guardava. Quan se'n va anar de la casa de Marylin, aquest dia, Slatzer tornà a pènsar en l'última vegada que l'havia vista. Era cap a mitjan mes de juliol. Ella l'havia telefonat des d'una cabina i la seua veu era trista. "Vine a buscar-me a les sis de la tarda", li havia demanat Marylin. Ella l'esperava al lloc acordat, una silueta solitària que ningú no havia reconegut. No duia maquillatge, portava unes ulleres de sol, els cabells rossos lligats en una cua sota un mocador. "Hola!", li va dir, amb un gran somriure i pujà amb ell en el seu Cadillac.
Durant el trajecte li va parlar de després de la gala d'aniversari del president, al mes de maig, li havien prohibit terminantment qualsevol comunicació amb ell, i fins i tot havien tallat la línia privada per on el telefonava. Peter Lawford havia dit a Marilyn sense embuts que no havia de parlar mai més amb el president.
"Aquesta decisió li va causar un xoc emocional tan gran que es va esfondrar durant el rodatge de Something's Got to Give -va contar Slatzer-. En la seua ràbia i desesperació va trucar unes quantes vegades a la Casa Blanca per exigir una explicació. Bobby es va convertir en l'emissari que havia de calmar la fúria de la dona abandonada. Fins aquest dia jo no tenia massa clar de quin tipus eren les seues relacions amb Bobby. Durant el nostre últim encontre em va confessar que Bobby també havia intentat deixar-la i, de la mateixa manera que John, no li havia donat cap explicació." Els Kennedy havien tocat el punt sensible del terror del rebuig i la seua desesperació es va transformar en còlera, diu Slatzer.
Marilyn va mostrar a Slatzer un quadern folrat de roig on deia "Quadern de secrets".
—Què es?
—El meu diari. Vull que el llegesques.
Slatzer recorda que va mirar per damunt els fulls i va trobar notes de les seues converses amb els Kennedy. Abordava temes com el projecte d'utilitzar el sindicat del crim per assassinar Fidel Castro, les proves nuclears, les relacions de Sinatra amb la màfia, els drets civils, els esforços de Bobby per detenir Jimmy Hoffa. Hi havia una pàgina on deia que Bobby havia convençut el president de retirar els reforços a la badia de Cochinos. Quan Slatzer comprengué la importància d'aquest diari li va preguntar per què havia anotat tot allò.
"Perquè a Bobby li agradava parlar de política i jo volia parlar amb ell de coses que l'interessaren-li va respondre-; per això vaig decidir anotar coses aquí i després m'informava tant com podia per poder parlar-ne de manera intel·ligent.
—Aquest quadern, l'ha vist algú més? Li va preguntar Slatzer.
—No, ningú. Però estic tan enfadada que seria capaç de convocar una roda de premsa i mostrar- 10 al món sencer, perquè tots sàpiguen qui són vertaderament els Kennedy!"
Slatzer intentà convèncer-la que havia d'oblidar els Kennedy i que es concentrara en la seua carrera professional. "És evident que Bobby no vol continuar amb tu, així que és millor que l'oblides", 11 va aconsellar. [....].
Després d'haver-ho negat durant 23 anys, Eunice Murray va reconèixer el 1985 que Bobby Kennedy havia estat a casa de Marilyn el dia de la seua mort: "Jo era al saló quan ell hi va arribar. Ella no anava vestida."
Segons Norman Jefferies (gendre d'Eunice i home molt comunicatiu), Robert Kennedy va arribar entre les 15 i les 16 hores en companyia de Peter Lawford. "El senyor Lawford ens demanà que desapareguérem Eunice i jo, i ens envià al supermercat. Em va donar diners i em va demanar que li portara Coca-cola. Quan vam tornar una hora més tard el cotxe ja no hi era. Marilyn estava en plena crisi d'histèria. Jo no í i l'havia vista mai així. Tenia molta por."
Les revelacions de Jefferies van ser corroborades per Sidney Guilaroff (perruquer de Marilyn i amic seu des dels anys quaranta). En una entrevista de 1995, Guilaroff va declarar per primera vegada que havia parlat amb Marilyn dues vegades el dia 4 d'agost del 1962. La primera volta a última hora de la tarda o a primera hora de la nit. "Quan Marilyn em va trucar estava plorant i em resultava bastant difícil entendre el que em deia. Quan vaig aconseguir de calmar-la una mica i li vaig preguntar alguna cosa com ara: 'Què et passa, estimada meva?'. Ella em va dir: 'Bobby Kennedy ha estat aquí i m'ha amenaçat, m'ha cridat i m'ha empentat.' Crec que li vaig respondre alguna cosa com: 'I què dimonis feia Bobby Kennedy a ta casa?' Perquè jo no tenia ni idea de la seua aventura amb Bobby, a més de la que tenia amb John. En qualsevol cas, ella se sentia en perill. Bobby tenia la impressió que ella podia ser un problema i li havia dit: 'Si m'amenaces, Marilyn, saps perfectament que disposem de mitjans per fer-te callar'."
[Fred Otash, un detectiu molt famós a Hollywood, que havia estat investigador de la Policia de Los Angeles, havia estat contractat per Jimmy Hoffa per col·locar micròfons a la casa de Lawford, actor i cunyat del president Kennedy, i també a la de Marilyn. Otash va assegurar, en una entrevista a la televisió que mai no es va arribar a emetre, que tenia gravacions que demostraven la presència de Boby Kennedy a casa de Marilyn el dia de la seua mort.] Les gravacions havien enregistrat la baralla entre Marilyn i Bobby mentre anaven d'una habitació cap a l'altra. "Marilyn i Bobby es van barallar violentament i ella li va dir. "Tinc la sensació d'ésser rebutjada, d'ésser utilitzada." Earl Jaycox, l'assistent d'Otash, ha confirmat que Marilyn cridava mentre Bobby Kennedy intentava convèncer-la que li donara el seu diari i els seus papers: "On és? On és? Ella cridava que la tractaven com si fóra un tros de carn."
El 1985, Antony Summers es va posar en contacte mitjançant Mark Monsky, director d'informació de la NBC, amb algú del govern que havia escoltat una quarantena de minuts de les cintes Otash-Sindel, i més concretament el que havia passat a casa de Marilyn el dia de la seua mort. Havien posat en marxa el magnetòfon que revelava "dues visites de Robert Kennedy". Durant la primera, "es podia sentir Marilyn i Kennedy parlant". La conversa es va convertir en un aldarull. "Les veus parlaven cada vegada més fort- va dir-. Discutien sobre alguna cosa que Robert Kennedy li havia promès. Com que continuaven barallant-se, les veus esdevenien més fortes encara, i ell continuava a la càrrega: 'On és? On collons l'has deixat? Necessitem saber-ho. Es important per a la família! Podem prendre totes les mesures que tu vulgues!' Després es van sentir colps i el soroll d'una cosa que queia i Marilyn Monroe que cridava." L'escena s'acabava amb el soroll d'una porta que es tancava.
Segons les seues declaracions, el doctor Greenson arribà a casa de Marilyn entre les 16.30 i les 17 h. Va donar, de fet, tres versions diferents pel que fa als motius de la seua visita. Norman Jefferies va revelar la veritat sobre la visita del doctor Greenson. Després que Lawford els enviara a comprar quan va arribar amb John Kennedy a mitjan vesprada, Eunice Murray i ell s'havien trobat Marilyn en plena histèria al seu retorn, a les 16.30 h i aleshores la senyoreta Murray va telefonar al doctor Greenson.
La seua visita es va acabar cap a les 19 h. Li va aconsellar que prenguera Nembutal si volia passar una bona nit. La senyoreta Murray va demanar aleshores a Jefferies que es quedara també a passar la nit a la casa de Marilyn.
Durant les últimes hores de la seua vida, Marilyn va acudir al seu millor amic: el telèfon. "Entre les 20 i les 20.30 h vaig parlar de nou amb Marilyn", diu Sidney Guilaroff. "Estava bastant millor i havia vist al seu psiquiatre, el doctor Greenson. Vaig intentar calmar les seues angoixes i ella va acabar la conversa amb un comentari provocador: 'Saps, Sidney, sé moltes coses sobre els Kennedy."
—Quin tipus de coses?
—Secrets perillosos, em va dir, i va penjar."(...)
Tres homes van baixar per la Cinquena d'Helena Drive. Un d'ells portava una petita cartera negra que semblava la cartera d'un metge. Elizabeth Pollard, una veïna de Marilyn, convidava sovint algunes amigues a casa per jugar a les cartes els dissabtes a la nit. Elles van veure Bobby Kennedy entrar a casa de Marilyn després del crepuscle, segons van declarar al sergent Jack Clemmons uns mesos després de la .mort de Marilyn. Aquestes dones van dir a Clemmons que anava acompanyat de dos homes.
La línia directa de Marilyn va sonar poc després de les 21.30 h. Era una veu amiga, la de José Bolanos (guionista d'origen mexicà, amic de Marilyn Monroe des del mes de febrer). Era a Los Angeles i volia veure Marilyn. Trucava des d'un bar de Santa Mònica Canyon. Només va revelar que Marilyn li va dir "una cosa escandolosa, una cosa que algun dia serà un xoc per al món sencer", i va afegir que Marilyn s'havia allunyat del telèfon durant la conversa. No va penjar, però deixà caure l'auricular,mentre ell escoltava a l'altre extremdel fil. Ja no va parlar mai més.
Jefferies conta que entre les 21.30 i les 22 h Robert Kennedy va aparèixer a la porta acompanyat de dos homes. Els va ordenar a ell i a la senyoreta Murray que desaparegueren. [....] Refugiats a casa dels veïns, Eunice Murray i Jefferies van veure com Bobby i els dos homes se n'anaven. Quan hi van tornar van veure Marilyn despullada, estesa, travessada en el sofà. "Vaig pensar que era morta -declarà Nor-man Jefferies- Estava boca avall, amb una mà agafada al telèfon. No em feia la sensació que respirara i feia una olor molt desagradable. Eunice agafà el telèfon per avisar una ambulància i telefonà urgentment el doctor Greenson, que va dir que arribaria immediatament. Se'n va anar a la porxada a esperar l'ambulància.
Hall (el xic de l'ambulància) confirmà que va trobar Marilyn en un estat quasi de coma al sofà del pavelló dels amics i va precisar que l'havien col·locat per terra per tal d'intentar reanimar-la.
Quan el doctor Greenson hi va arribar, ordenà que no continuaren i que intentaren una reanimació cardiopulmonar. Li injectà una punxada d'adrenalina directament al cor, però l'agulla va topar amb una costella. Hall digué que Marilyn va morir pocs minuts després.
"Després tot va ser una bogeria -diu Jefferies-. Va ser horrible. Van arribar-hi el cotxes de la policia, els camions del bombers, altres ambulàncies, de tot! Un helicòpter de la policia va aterrar sobre el camp de golf, i aviat només se sentien sorolls per tot arreu. El doctor Engelberg hi va arribar cap a mitjanit. I es va traslladar el cos de Marilyn del sofà a la seua habitació. Jefferies va declarar que es va preparar de seguida el guió d'un suïcidi a porta tancada. Segons ell, hi havia almenys una dotzena de policies de civil que voltaven pel número 12.305 de la cinquena d'Helena Drive i de sobte ja no hi va haver ningú. Es va identificar el responsable més tard, gràcies a Billy Woolfield i a altres membres de la policia de Los Angeles. Es tractava de James Hamilton, de l'oficina d'informació de la policia de Los Angeles, un amic de Robert Kennedy, i els dos homes que van acompanyar Bobby a casa de Marilyn aquesta nit eren dos detectius encarregats de la seguretat de Kennedy.
Tenien vertaderament la intenció d'assassinar Marilyn o només volien neutralitzar-la amb una bona dosi, per tal que els deixara buscar tranquil·lament entre els seus papers i aconseguir les notes, cartes, els documents oficials i el seu diari íntim? Tot indica que va rebre una injecció en presència de Robert Kennedy i que la dosi era prou gran per matar quinze persones.
Van endreçar la casa a correcuita, van fer desaparèixer les agendes de telèfons, van destruir notes i van trucar desesperadament a la Casa Blanca.
Traducció: Maria J. Seguí