Per aquells qui apostaren pel model filosòfic del transcendentalisme sorgit entre 1836-1860, la natura era un reflex del nostre interior, i, per tant, l’ànima de cada individu és idèntica a l’ànima del món i conté el que el món conté. William Ellery Channing, dissenyador d’aquesta filosofia, en escoltar el jove escriptor, poeta i filòsof Henri David Thoreau (1817-1862) li digué: “ves-te’n, construeix una cabana i comença el gran procés de devorar-te a tu mateix, no veig una altra alternativa ni una altra esperança per a tu”. En dos mesos, Thoreau s’allunyava per anar a viure a una cabana construïda amb les seves pròpies mans just davant del llac Walden, a una milla de Concord, Massachusetts durant dos anys, dos mesos i dos dies, al bosc que pertanyia al seu amic i mentor Ralph Waldo Emerson. La retirada no fou en va. Allà va escriure Walden o la vida als boscos (1854) sota la premissa de voler viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si era capaç d’aprendre el que tenia per ensenyar-li i no trobar-se que, just abans de morir, veiés que no havia viscut.
El significat ocult s’insinua a cada branca, riba, cel, per al qui creu en la secreta coherència de les coses com diria Perejaume; és per això que l’entorn estimula l’univers sensorial a qui el sap escoltar, ens permet d’aprendre a despertar i rebre l’exterior en tota la seva potència a través de l’exercici intuïtiu. Perquè les diverses formes de vida ens parlen d’allò sagrat i ens permeten de concebre el viure com un acte total, el pensament de Thoreau s’alinea perfectament amb els transcendentalistes.
Walden no és ni una novel·la ni una veritable autobiografia, sinó una crítica del món occidental; cada capítol aborda un aspecte de la humanitat i dedica també l’atenció a la mateixa naturalesa de l’estany de Walden, descrivint els animals i la manera com la gent el considera envers la seva retirada voluntària. El llibre insinua que, si ens expliquen que una altra vida és possible, ens apropem a la possibilitat. Aquesta idea és doncs una possibilitat que fou demostrada per un jove que pretenia esprémer la vida i reduir-la a la mínima expressió, arribar al fons esvaint la necessitat de submissió i pertinença al corrent. Apropiant-me de les seves paraules: l’intel·lecte és un tallant; s’obre pas en l’aspecte més secret de les coses. No vull tornar a tenir les mans més ocupades del que és necessari.
Thoreau va pensar que en eliminar la interacció amb altres humans i els luxes i comoditats modernes per arribar a la veritable essència del que realment significava viure. En comptes d’escriure un llibre que especulava sobre el significat de la vida, desitjava conèixer-lo per experiència pròpia. I el preu a pagar: l’extrema solitud. Thoreau admet sentir-se sol durant aquest temps, però creu que les persones poden sentir-se soles fins i tot quan estan a prop d’altres persones i que la natura és una companya excel·lent. Com a transcendentalista, proclama que la solitud no és una cosa que s’hagi de combatre trobant altres persones, sinó buscant dins del cor mateix. Ben pensat, què significar estar sol sinó allunyat d’un mateix?
Sota aquest llac de paisatge emboscat i l’ambivalència que suposa la solitud, s’hi encabeix la realitat del film El cartero de las noches blancas, (2014) d’Andrei Konchalovsky. Film rodat amb personatges reals que, separats del món exterior, units només per una llanxa que connecta el poblat amb la Rússia Continental, els habitants de Kenozero, un enorme llac situat al Nord de Rússia, viuen encara primitivament. Dins aquesta comunitat petita on es coneixen entre tots i produeixen ells mateixos allò que necessiten per viure, el carter del poble, Liokha, és l’única connexió que la gent té amb l’exterior, confiant en la llanxa amb motor fora de borda per unir aquest lloc llunyà amb les grans ciutats. El llargmetratge explora humanament la relació entre l’home i la natura, el fràgil nexe dels protagonistes amb la civilització i la memòria de l’antiga Unió Soviètica. Temàtiques que discorren per una interessant cruïlla d’imponents estampes naturals que il·lustren la intimitat dels seus protagonistes marcats per l’aïllament.
La solitud com a entitat romantitzada i mitificada que ja Rilke defensava a les Cartes a un jove poeta: “Què seria una solitud que no comportés grandesa? Només existeix una solitud, i és gran i no és fàcil de portar, i a gairebé tothom li arriben hores en què li agradaria canviar-les per qualsevol tipus de comunitat, per banal i barata que fos, per l’aparença de certa coincidència. Però això no ha de confondre’ns. El necessari és això solament: solitud, una solitud gran i íntima. Endinsar-se en un mateix i no trobar-se amb ningú durant hores: això és el que un ha d’arribar a aconseguir. Estar sol com s’estava sol sent un nen quan els adults caminaven al voltant ocupats amb assumptes que semblaven grans i importants”. Tant la concepció Rilkeana com la que s’exposa a Walden, no dista gens de la concepció que, actualment, ens hauria d’interpel·lar: situar-nos sempre propers al fons secret de les coses, propers a l’endins que ens corseca, enmig la voràgine social i la vida civil. Ser capaços d’aquesta abstracció interior i preservar-la com un reliquiari que deixa créixer l’obra perquè, apropiant-me dels versos de Perejaume, “l’aire bufa un món impronunciable, perquè l’obra és soma, pertot. I tots els autors que treballen a bosc, no fan més que obeir-la”.