El 7 de març de 2022, el món es va llevar amb un cop de puny a l’estómac. Una família sencera —la mare, el pare i els dos nens—, un darrere l’altre, estesos a terra, amb les motxilles a l’esquena, l’equipatge tombat al costat i les cares visibles, presidia la portada del The New York Times (TNYT). Els tres primers eren morts i l’home estava sent atès pels soldats ucraïnesos, que l’intentaven fer reviure. Quan fugien dels suburbis de Kíiv pel que havia de ser un corredor humanitari van ser el blanc d’un foc de morter. La seva fotografia evidenciava, per primera vegada des de l’inici de la guerra, com Rússia atacava, també, civils. “Immediatament després, la fotoperiodista —Lynsey Addario— podria haver fet la mateixa foto amb els cossos coberts —diu el president del Consell de la Informació de Catalunya (CIC), Josep Carles Rius—. Per què va decidir que es veiessin? Perquè estava expressant l’horror de la guerra.”
Addario explica al pòdcast The Daily que, mentre capturava les imatges, va pensar: “Mai ensenyem les cares dels morts, només estic disparant això com un document de guerra, he de fer aquestes fotos”. La fotoperiodista diu que se sentia culpable perquè li semblava intrusiu documentar el moment de la mort d’una família que de segur que tenia més família que l’estimava.
Tot i això, va enviar les fotografies als editors i, per sorpresa seva, van escollir la imatge on tot era visible com a destacada pel web i per la portada de l’edició impresa. “Crec que és una decisió encertada”, opina Rius, i afegeix que “a més, TNYT no es va limitar a publicar la fotografia sinó que va reconstruir la història d’aquesta família, per tant, no eren víctimes anònimes”.
En canvi, el director de la càtedra ETHOS d’ètica aplicada de la Universitat Ramon Llull Francesc Torralba considera que, una imatge així vulnera el dret a la intimitat de les persones. “Encara que la intenció del TNYT sigui bona, que tingui la intenció d’informar i denunciar la situació, és reprovable. Els infants i les persones que apareixen en aquestes imatges tenen uns drets especificats a la Declaració Universal dels Drets de l’Infant i a la Declaració Universal dels Drets Humans i, sovint, tot i tenir una bona voluntat, els fotoperiodistes els vulneren”, explica Torralba.
"Els infants i les persones que apareixen en aquestes imatges tenen uns drets especificats a la DUDI i a la DUDH i, sovint, tot i tenir una bona voluntat, els fotoperiodistes els vulneren” - Francesc Torralba, director de la càtedra ETHOS de la URL
A diferència de TNYT en aquest cas, altres mitjans han decidit, en certs moments, il·lustrar la informació amb imatges més simbòliques i menys explícites. A vegades, per falta de fotografies, d’altres, perquè han considerat innecessària la duresa i la literalitat d’algunes. El director del CIC considera que “les dues decisions són vàlides perquè estan preses pels professionals que es troben sobre el terreny i tenen l’aval editorial de mitjans responsables”. Rius afegeix que sempre ha de prevaldre el dret a saber dels ciutadans, però que s’ha de respectar la decisió del fotoperiodista: “És el que està allà, en coneix el context i pren una decisió professional i humana”.
Protecció o paternalisme
Hi ha qui té una opinió més crítica amb les decisions dels editors gràfics de segons quins mitjans. És el cas de la fotoperiodista Sandra Balsells, que creu que “cada vegada hi ha més prevenció, i això és una mica paternalista”. “Un fotògraf que no cregui que s’ha d’ensenyar tot, que es dediqui a una altra cosa”, sentencia.
El periodista i exdirector de TV3 Vicent Sanchis explica que durant les últimes dècades ha aparegut una nova sensibilitat: “Abans hi havia una predisposició a ensenyar la cruesa de les imatges sense patir per l’audiència o pel lector”. “Ensenyar guerres sense morts perquè la gent no pot aguantar la violència no ho considero just”, diu Sanchis.
El 2003, per exemple, arran d’unes imatges molt dures de menors greument ferits a la guerra d’Iraq, el CIC, les va considerar excessives i va enviar un comunicat demanant responsabilitat. “Els horrors de la guerra són prou coneguts i no necessiten ser redescoberts ara”, expressaven des del Consell de la Informació de Catalunya. Balsells diu que allò li va semblar inacceptable: “Estan matant nens, estan mutilant nens, i ens fa por veure-ho”. Des de l’any passat, Balsells és consellera del CIC i diu que “intenta fer pedagogia de la importància d’ensenyar realitats a través de la imatge”. Sanchis creu que les imatges s’haurien de publicar sempre, però que, en casos d’infants “es pot parlar, per exemple, de pixelar els ulls dels menors”.
“Estan matant a nens, estan mutilant a nens, i ens fa por veure-ho” — Sandra Balsells, fotoperiodista
L’editora gràfica de la revista 5W i fotoperiodista Anna Surinyach també es mostra en contra de la protecció excessiva de la ciutadania. Surinyach pensa que, en la mesura que tothom forma part d’aquest món, ha de veure i saber tot el que hi passa. “Sento dir que veure gent ofegant-se al Mediterrani és molt dur”, explica Surinyach. “Bé, però és que la gent s’ofega al Mediterrani, per tant, ho hem d’ensenyar, no podem amagar el que passa”, afegeix.
Tot i això, Surinyach es planteja el com: “Una altra cosa és si és necessari ensenyar sempre ‘sang i fetge’, imatges molt descriptives del que està passant. Es poden buscar diferents maneres d’explicar què passa”. Si en una guerra només ensenyes morts, segons la fotoperiodista, la gent s’hi acostumarà. “La nostra funció és fer que les històries importants segueixin important”, diu Surinyach. “Per mi les bones imatges són aquelles que generen preguntes, i per generar preguntes una imatge ha de fer que la miris una estona”. Si la ciutadania aparta la vista davant d’imatges extremadament descriptives —diu Surinyach—, no s’està complint amb l’objectiu d’informar-los.
Encara som sensibles?
Curiosament, sembla que els mitjans protegeixen més la sensibilitat quan els consumidors, acostumats a la hiperestimulació del món digital, s’han tornat més insensibles. Així ho explica Torralba: “No estic d’acord que les imatges més flagrants despertin més preocupació, més sensibilització o més justícia social”. De fet, segons el doctor en Filosofia, la saturació d’imatges molt extremes genera indiferència i redueix l’empatia. Ho explica al seu llibre El teleespectador paquiderm: El tractament audiovisual del patiment (2008), en el qual narra com la pell de la ciutadania s’ha tornat tan gruixuda que ja no la travessa res: “Els nens d’avui han vist tanta violència que ja no els sorprèn res, ja res els fa accelerar el cor”.
“Un conflicte té molt més que els trets, les bales i les bombes, que els morts i la sang”. La tasca del fotoperiodista, segons Surinyach, és “ensenyar la crueltat de la guerra a com més gent millor. I això es pot fer de moltes maneres”. Torralba, escèptic al poder de la imatge en un món tan hipersaturat, creu en la narració com a mètode per generar empatia. “Una narració lliure, sincera, en primera persona pot despertar la consciència”, diu Torralba. “Ara bé —alerta— per escoltar testimonis, cal temps. I no en tenim, de temps, en el món de la velocitat.”
“Un conflicte té molt més que els trets, les bales i les bombes, que els morts i la sang” - Anna Surinyach, editora gràfica de 5W i fotoperiodista
Dignitat o denúncia
Sovint, el fotoperiodisme escull subjectes anònims —a l’atzar— per mostrar una realitat sovint molt dura. És ètic difondre la imatge d’aquestes persones fent prevaldre el dret a la informació? Per Sandra Balsells, l’únic conflicte moral del fotoperiodisme pot trobar-se en l’actitud del professional. Trepitjar la línia vermella, per ella, seria “difondre una imatge d’una persona que et demana que no ho facis” o “no intervenir quan podries haver fet alguna cosa per salvar la vida a una persona”.
Algunes d’aquestes fotografies s’han tornat icòniques, i fins i tot han contribuït a canviar la història. La fotografia de Nick Ut del cos cremat pel napalm d’una nena, Phan Thi Kim Phuc, va contribuir a canviar l’opinió pública de la població americana sobre la guerra del Vietnam. Es podria haver plantejat el conflicte ètic de publicar una nena nua i cremada als mitjans, però es va considerar el dret a la informació era superior. Torralba considera que aquesta decisió no és lícita: “En l’ètica, la fi no justifica els mitjans. La finalitat és bona, informar i denunciar, però els mitjans també ho han de ser, de bons”.
Un altre seguit d’instantànies que fan solapar el dret a la informació i la dignitat dels subjectes són les de les tortures americanes a la presó d’Abu Ghraib. Rius pensa que els mitjans “haurien pogut decidir no publicar-les per la manera com afectaven la dignitat dels protagonistes, però va prevaldre un valor superior: la denúncia”. “El dret a la informació estava per damunt”, afegeix. Torralba, en canvi, es pregunta: “A tu t’agradaria veure el teu pare fotografiat sobre un bassal de sang o que el teu fill aparegués en aquestes circumstàncies? Molt fàcilment diríem que no, però com que no són els teus, fer prevaldre el dret a la informació ens sembla correcte”.
“Haurien pogut decidir no publicar-les per la manera com afectaven la dignitat dels protagonistes, però va prevaldre un valor superior: la denúncia”. - Josep Carles Rius, president del Consell de la Informació de Catalunya
La relació amb els protagonistes
Tant Balsells com Surinyach hi coincideixen: quan algú no vol que li facis una fotografia, t’ho fa entendre. El fotoperiodista no és invisible i hi ha un acord, a vegades explícit, però molt sovint tàcit, entre ell i el subjecte. A més, tant l’una com l’altra intenten teixir relacions personals amb els protagonistes de les seves històries, per poder conèixer el relat en profunditat.
De fet, avui, Balsells s’està posant en contacte amb nens que va fotografiar durant la guerra dels Balcans. Explica que, el 1998, va fer una fotografia a una dona sèrbia, Sladjana Adjancic, que acabava de donar llum a la seva filla Jovana feia quinze dies i tenia al seu marit segrestat per soldats albanokosovars. Ara, ha localitzat la nena de la imatge, que té 24 anys. La fotografia que li va fer Balsells és l’única que la Jovana té de la seva infància i de l’època de la guerra. De fet, Balsells conta que, de les guerres dels noranta dels Balcans, hi ha un buit visual. Les úniques imatges que hi ha d’aquella època són les que van fer els fotoperiodistes. La Jovana viu a Belgrad, i ella i Balsells es trobaran al setembre.
Ara les coses han canviat. Amb les xarxes socials, els fotoperiodistes poden seguir la pista a molta de la gent que coneixen. Surinyach també té contacte amb les persones que ha fotografiat. A diferència de Balsells, però, per a ella és molt més fàcil. A més, ella tendeix a fer històries amb gent amb qui comparteix estones llargues o, fins i tot, hi conviu. Per tant, la relació és molt més propera.
“A vegades”, diu Surinyach, “se sent dir que el límit de la fotografia és no fotografiar mai algú com no m’agradaria que em fotografiessin a mi. No hi estic d’acord. He fotografiat dones parint o a una mare acomiadant el seu fill i jo no tinc tan clar si em deixaria fotografiar en aquestes situacions i, en canvi, elles han volgut que ho fes i jo he estat molt còmoda”. Recorda que “quan un fotoperiodista fa una fotografia, el fotografiat, sovint, ho veu i, si no vol que la hi facis, t’ho fa entendre”.
“Quan un fotoperiodista fa una fotografia, el fotografiat, sovint, ho veu i, si no vol que la hi facis, t’ho fa entendre” – Anna Surinyach, editora gràfica de 5W i fotoperiodista
Context i rigor
A diferència del que es pensa, segons Balsells, la fotografia no és un llenguatge universal. Poden haver-hi lectures molt diferents davant la mateixa imatge. “Als Balcans va passar molt, això”, explica Balsells, que no ha apartat l’objectiu de l’antiga Iugoslàvia des dels anys noranta. “La mateixa foto es publicava a diferents mitjans espanyols amb peus de foto totalment diferents”. Diu que es publicava una imatge d’un serbi executant per l’esquena un musulmà i, en uns diaris posava que era així mentre en altres es deia que era a l’inrevés. “Pecat mortal!”, exclama. El rigor del peu de foto és bàsic per acompanyar una imatge.
Per Surinyach, el més important és conèixer la història i el context, i ser rigorós; conèixer en profunditat la realitat que vols fotografiar abans de fer-ho. “Tots hem volgut viatjar i fotografiar, però aquesta professió comporta la responsabilitat de saber exactament què estàs explicant i com ho estàs explicant”, diu la fotoperiodista.
Surinyach i el seu equip busquen, també, fugir de la fotografia que estereotipa contextos. “És necessari fotografiar la desnutrició a Àfrica, però si de l’Àfrica només ens arriben les imatges de desnutrició de Sebastião Salgado, tots ens pensem que l’Àfrica és això, i l’Àfrica és molt més”, diu. “A la revista 5W treballem per deixar de tenir aquesta mirada occidental que va a un lloc, t’explica el que passa i torna i se’n va a un altre; treballem per tenir mirades més heterogènies i plurals, de persones locals, de dones…”.
Xarxes i educació mediàtica
Els mitjans de comunicació han estat els difusors tradicionals del fotoperiodisme. Ara, però, les imatges són arreu. Fotografies i vídeos corren per internet i per les xarxes, se’n fan exposicions, publicacions, documentals… Per a Surinyach, són diferents maneres d’ensenyar fotoperiodisme. “No ens oblidem que la nostra feina és explicar històries a la gent, i si això es fa a través de les xarxes socials, doncs perfecte”, diu la fotoperiodista. Tot i això, alerta de la necessitat de controlar el contingut per assegurar-ne la veracitat.
Si s’expliquen històries d’una manera honesta, totes les plataformes que puguin ajudar que arribin a la gent són benvingudes”, diu Anna Surinyach.
Rius considera que hi ha una saturació d’imatges, però que, tot i això, “encara hi ha mitjans de referència i projectes responsables com la revista 5W”. El que es necessita, afegeix, és preservar aquestes illes de credibilitat. “Si s’expliquen històries d’una manera honesta, totes les plataformes que puguin ajudar que arribin a la gent són benvingudes”, diu Surinyach.
Segons Rius, però, cal educació mediàtica: “Cal intentar que les noves generacions tinguin les eines per distingir i saber trobar on es fa bon periodisme i on hi ha risc d’intoxicació”. Aquesta, diu, és una de les batalles crucials del futur per les democràcies. Al cap i a la fi, Rius recorda que les democràcies on hi ha un periodisme relativament lliure, on es pot informar d’allò que passa sense perdre-hi la vida, no són, ni de bon tros, els sistemes majoritaris al món.