Són moltes les excepcions que es veuen reflectides en la figura de Laura Borràs, la qual fins ara ha sigut la presidenta del Parlament de Catalunya. En primer lloc, hi ha l’excepció d’una progressió ben accentuada en un període molt curt de temps. Qui fora presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes entre 2013 i 2017 va ser, a finals del 2017, escollida diputada al Parlament de Catalunya amb la llista de Junts. Cinc mesos després seria nomenada consellera de Cultura, per, menys d’un any més tard, al març del 2019, liderar la llista de Junts al Congrés dels Diputats. Ho va fer en dues ocasions, atès que les eleccions espanyoles d’aquell any es van haver de repetir i Borràs, que va millorar els resultats del seu partit als segons comicis —celebrats el 10 de novembre d’aquell any—, va renunciar a l’acta de diputada al març del 2021 per liderar una altra candidatura: la de Junts al Parlament de Catalunya.
Aquella llista, de manera nominal, estava encapçalada pel president a l’exili Carles Puigdemont, però Borràs figurava com a candidata efectiva a una presidència que es tornava a presentar ben difícil per a Junts, coalició liderada simbòlicament per Puigdemont i amalgama de tantes i tantes sensibilitats que l’han fet tan atractiva per a alguns electors com indefinida per a d’altres. L’exconsellera de Cultura, representant d’una candidatura enfortida —en bona part— per independents sense passat en política orgànica i també per exconvergents amb trajectòria definida, donava a aquella llista una atracció que va aconseguir situar-la a un únic diputat d’Esquerra Republicana i a només 35.000 vots després de mesos en què el partit de Pere Aragonès havia liderat les enquestes amb solvència. Són molts els companys de partit que estan segurs que, sense la seua candidatura, Junts no hauria disputat de tu a tu el lideratge a ERC com a força independentista més votada.
Tot seguit, les dificultats per formar govern a Catalunya, tot i la primera gran majoria independentista —atès que en termes percentuals va superar el 50% dels vots, cosa que mai no s’havia aconseguit— van desembocar en el fet que Laura Borràs experimentara una nova fase de la seua evolució vertiginosa i fora nomenada presidenta del Parlament. Semblava la decisió més lògica, atesa la dificultat d’accedir a una vicepresidència quan la mateixa Borràs era, al si de Junts, una de les veus més escèptiques —si no contrària— envers la investidura de Pere Aragonès com a president. Com a mínim, en els termes que s’havien desenvolupat les negociacions i els pactes.
La gran dificultat de Borràs durant tot aquest temps era la seua causa judicial pendent. Una causa delicada, que ella mateixa ha relacionat sempre amb la persecució judicial contra l’independentisme, argument que els altres partits d’aquest espectre no han dubtat a rebutjar o, com a mínim, a qüestionar. Hi havia qui no entenia per què Junts apostava pel seu lideratge quan hi havia una inhabilitació previsible a la cantonada, o com a mínim un cas polèmic que difícilment generaria unitat entre l’independentisme a l’hora de donar resposta. Des de Junts, com a mínim des de la majoria del partit, tenien clar que Borràs representava el lideratge més valorat —i, per tant, més efectiu— per part dels electors, i que calia no desaprofitar-lo. Alhora, el partit també s’ha mostrat, com a mínim portes enfora, amb una veu unànime davant aquesta “persecució” que, asseguren, ha patit la presidenta del Parlament.
En paraules de Jordi Turull, secretari general de Junts —Borràs n’és la presidenta—, el que hi ha és una desproporció en l’afer judicial contra Borràs. La fiscalia demana sis anys de presó i 21 d’inhabilitació per un delicte de prevaricació i de falsedat de document públic, delictes que no impliquen la malversació i que, per tant, segons la defensa de Borràs, descartarien la corrupció que hauria justificat la suspensió de la presidenta del Parlament. Turull, que s’ha alineat amb Borràs en aquest afer després de les tensions patides per la reconfiguració interna de Junts fa només unes setmanes, també ha criticat el posicionament d’Esquerra Republicana i de la CUP, responsables amb el PSC de la suspensió de Borràs des de la Mesa del Parlament. “No es pot fer el joc per acabar tenint un Parlament al gust de les togues i les clavegueres: això és una persecució política i com a tal s’ha de confrontar, no posar-li catifa roja”, va dir. Més enllà de les veus del seu partit, entre l’independentisme hi ha la sospita sobre la dimensió que ha adquirit el cas de Borràs quan la mateixa Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, ha sigut denunciada per fraccionar contractes en un afer tan delicat com el de l’adquisició de mascaretes en plena pandèmia —operació de la qual es va beneficiar el seu mateix germà— sense que fins ara la Fiscalia s’haja decidit a obrir cap investigació. I sense que, per descomptat, ningú al seu entorn polític s’haja plantejat que la presidenta reta comptes davant ningú o pose a disposició el seu càrrec.
Des dels altres partits independentistes, més enllà de la presumpció d’innocència, argumenten la decisió de suspendre Laura Borràs per salvaguardar la imatge institucional. Un desenllaç previsible després que, quan al Congrés es va votar el suplicatori perquè Borràs fora jutjada pel Suprem per la seua condició d’aforada, tant ERC com la CUP s’hi van abstenir i van evitar donar suport a l’aleshores referent de Junts a la cambra baixa estatal. Ara tot ha anat més enllà, el Parlament ha vist caure una presidenta, la crisi política al si de l’independentisme s’accentua i les relacions entre els principals partits catalans, que comparteixen el Govern, es veuran encara més afectades.
L’episodi de la tardor del 2017 va cloure amb governants empresonats que, tot i ser indultats quatre anys més tard, mantenen la condemna per inhabilitació, fet que els impedeix tornar a accedir a càrrecs de l’Administració. Això va derivar en un relleu de càrrecs públics ben visibles, el més destacat el de Pere Aragonès, que va esdevenir president amb només 38 anys d’edat. Tot i les acusacions contra Borràs, distintes de les que van servir per empresonar nou persones la tardor del 2017 i per motivar l’exili d’altres set, una nova trajectòria política amb projecció evident s’ha vist aturada per un nou afer judicial que, a diferència dels altres, no genera unanimitat, tot i que provoca el mateix resultat.