No fa pas gaire temps, TV3 apostava per l'estrena de sèries de fora, que aportaven prestigi a la programació del canal i també eren una mena de contingut que va ser molt popular, generant fenòmens d'audiència. Però des que les plataformes han envaït l'espai audiovisual, les cadenes de televisió lineal (no només TV3, també les cadenes d'àmbit estatal) han abandonat progressivament aquesta aposta. Les virtuts de les plataformes, que permeten a l'audiència consumir sèries al seu ritme i quan volen, sumat al fet que tenen al darrere un poder econòmic amb el que és difícil competir, ha portat a molts a considerar aquest terreny una batalla perduda. Però no ho és. Una bona mostra d'això són els resultats de la sèrie britànica Els enverinaments de Salisbury, que ha estrenat TV3 i que no només ha demostrat que les sèries de fora tenen cabuda a la televisió pública catalana, sinó que a més poden guanyar el prime time. I és que per moltes virtuts que tinguin les plataformes, també tenen punts febles: el fet que estrenin una quantitat tan gran de sèries fa que hi hagi una part substancial que passi desapercebuda. Moltes no arriben a ser descobertes pel seu públic potencial i de cop ja deixen d'estar disponibles. En el mateix sentit, la quantitat ingent d'oferta fa més necessari que mai la prescripció, una curació de continguts acurada que orienti l'espectador.
Tots dos punts febles poden ser redreçats per la televisió lineal amb una bona estratègia de ficció aliena al darrere: recuperant una sèrie que ja ha passat per les plataformes però que ha passat desapercebuda i que en canvi té potencial per arribar a un públic més ampli, i en programar-la descobrint la sèrie a la seva audiència (per tant, fent de prescriptora). La clau, com ha fet TV3 en el cas d'Els enverinaments de Salisbury, és prescriure una sèrie que encerti de ple els interessos del target de la cadena. Aquesta sèrie britànica connecta amb elements que l'experiència ens diu que funcionen entre el públic que mira sèries a TV3, com són les històries basades en fets reals, l'enfocament humà de les trames dels personatges i principal força de tracció narrativa i la possibilitat d'exercir de mirall de la pròpia realitat. Tot això ho trobem en aquesta sèrie britànica, que comença amb un home i una dona tenint una mena d'atac, semblant a una sobredosi, al banc d'un parc. Aquest inici de seguida dona pas, a mesura que s'investiga què ha passat, a un impacte encara més esfereïdor: algú els ha intentat matar utilitzant un agent nerviós, el Novitxok, que ara es podria escampar per la població de la petita ciutat de Salisbury, provocant potencialment centenars de morts.
A partir d'aquí, la sèrie segueix les històries personals de diversos personatges que van estar directament involucrats en aquests fets, que van succeir l'any 2018. Part dels protagonistes de la sèrie són persones normals que van tenir la dissort de ser a prop dels contaminats, creant la sensació que també li podria haver passat a l'espectador i connectant aquesta situació d'emergència amb la del COVID-19, que interpel·la directament als espectadors, ja que han viscut una experiència semblant (curiosament, la sèrie es va filmar al 2020, abans de la pandèmia). La cursa contra rellotge per impedir que l'agent nerviós s'escampi dona tensió i ritme a la sèrie, que a més està encapçalada per una bona actriu com Anne-Marie Duff i que en tot moment té el tacte necessari en una televisió pública per tractar un cas com aquest, tan recent, sense faltar al respecte a les víctimes. Un encert de TV3 que hauria de servir d'exemple per al futur.
Els enverinaments de Salisbury
Creador: Adam Patterson, Declan Lawn.
Repartiment: Anne Marie-Duff, Rafe Spall, Mark Addy.
Minisèrie: 3 episodis
Canal: TV3 (els dilluns en prime time) i a TV3 a la carta