Som a Betlem, Palestina, en una perruqueria de barri on veiem la conversa entre Huda (Manal Awad), la perruquera, i Reem (Maisa Abd Elhadi), una jove clienta que és pentinada mentre el seu nadó dorm, al costat. No calen gaires minuts per encendre el metratge, de manera contundent. A la hitchcockiana, Huda’s Salon mostra un gir d’impacte poc després d’haver començat, amb uns vint minuts d’alt voltatge i tensió precisa on veiem com la perruquera para una trampa a la clienta, li fa perdre la consciència amb unes gotes al cafè i, amb l’ajuda d’un còmplice, li fa unes fotos altament compromeses. Un xantatge que té l’objectiu que Reem treballi, com ella, pel servei secret d’Israel.
Sembla una escena forçada per crear un impacte ràpid i directe a l’espectador, però Hany Abu-Assad, director del film, explica que l’escena —també la trama— es basa en fets reals. Durant un temps, els agents secrets israelians van fer servir perruqueries del “territori ocupat” de Cisjordània per sotmetre dones a xantatge a través d’imatges d’elles totalment nues, en actitud sexualment compromesa i molt pujades de to, evidentment fetes sense consentiment. La particularitat del cas és que les dones abordades mostraven un tret comú: mantenien relacions conjugals tòxiques, amb marits gelosos i autoritaris. Cosa que les feia ser especialment vulnerables.
Després de l’escomesa inicial, amb la cruesa i explicitat d’aquests primers vint minuts que no donen treva, el film agafa un altre camí i exposa una realitat en xoc. La d’un país ocupat i un altre que practica l’apartheid, la d’unes fronteres invisibles i l’ofec de qui vol exercir el control. I en són uns i també els altres, ja sigui a través dels serveis d’intel·ligència o de la “resistència” patriòtica. Com diu Huda a Hassan (Ali Suleiman), en un moment del seu captiveri, ja detinguda: “És més fàcil ocupar una societat que ja es reprimeix”. I amb això ho diu tot. Una societat emmalaltida pel conflicte eternitzat, una ciutat assetjada i controlada per la por. I una por que, paradoxalment, prové de totes bandes, també de l’essència castradora de la pròpia llar.
Un cop el film es concentra en el joc psicològic —i quan també abaixa la intensitat i capacitat de tensió—, és quan Huda i Reem s’enlairen com a dones amb l’impuls de ser elles mateixes, malgrat tots els condicionants externs. Allunyada d’un destí que semblaria irremeiablement tràgic, la primera és una dona decidida, que actua i entoma les conseqüències dels seus fets, provinent d’un divorci on va perdre la custòdia dels fills i que esquiva els tentacles del sistema patriarcal amb una associació aparentment contra natura. També la segona, amb la complexitat de la fugida i la necessitat de ser ella mateixa, quan entén que l’alliberament i la supervivència no venen mai per via interposada, sinó per acció directa. Per cert, la paraula “Israel” no es diu ni una sola vegada en tot el film.
Huda's Salon
Direcció i guió: Hany Abu-Assad
Palestina, 2021
Durada: 91 minuts
Fotografia: Ehab Assal, Peter Flinckenberg
Música: Jeffrey van Rossum
Repartiment: Ali Suliman, Maisa Abd Elhadi, Samer Bisharat, Omar Abu Amer, Kamel El Basha, Manal Awad.
Drama, thriller.