La setmana passada, el cap del Vaticà, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, rendí una visita oficial al Canadà amb l’objectiu de demanar perdó, en nom de l’organització religiosa que dirigeix, als representants de les nacions originàries. Seguia així la senda iniciada per l’Estat canadenc, que ha assumit que en el passat tingué un tracte inhumà amb aquestes comunitats indígenes. No només per la persecució en general sinó, sobretot i en particular, per la creació des de finals del XIX i durant el XX d’una xarxa oficial d’internats forçosos per als nens amb l’objectiu d’arrabassar-los tot signe de la seva identitat —llengua, costums, història, records...—, en un dels processos d’anihilació cultural més cruels, que, a més, es va trufar amb massius i habituals abusos i maltractaments amb el resultat de suïcidis o assassinats de milers d’aquelles criatures.
El cap de l’Església catòlica qualificà d’«errada terrible» l’esmentada xarxa i demanà perdó perquè fou la seva organització l’encarregada de la direcció i gestió d’aproximadament el 60% de les citades «escoles». La resta les controlaven les altres organitzacions cristianes majoritàries del país. La paraula triada per Bergoglio, errada, no feia justícia al que va ser. Un error seria si les terribles conseqüències haguessin estat producte d’una confusió o mala aplicació d’un sistema que originàriament tenia bona intenció. No fou el cas. Ni de bon tros. Tot el sistema d’«escoles»per a nens indígenes canadencs tenia l’objectiu declarat d’assimilar-los culturalment a la força, esborrar-los del cervell qualsevol rastre de la seva identitat mitjançant l’ús de la humiliació i la violència com a norma. En resum: no fou cap «errada», sinó la freda execució d’un pla diabòlic.
Fosses comunes i enterraments anònims. A finals de maig de 2021. es va trobar en un d’aquests antics internats una fossa comuna amb restes de 215 nens indígenes. El recinte és el de la Kamloops Indian Residential School, a la Columbia Britànica, a l’oest del Canadà, que va tancar les portes el 1978. El primer ministre, Justin Trudeau, qualificà la troballa com un «dolorós recordatori» d’un passat que suposa «un capítol vergonyós de la història del nostre país», en referència al tracte que l’Estat dispensà durant segles a les comunitats originàries i, en concret, a l’intent de liquidar tot rastre cultural en els nens d’aquests grups.
Segons explicava el 29 de maig de l’any passat la BBC, aquestes «escoles»canadenques eren internats on de forma obligatòria es tancava els nens de les comunitats originàries. Van ser creats a finals de la dècada de 1880 per part de l’Estat i foren administrats per les organitzacions de les esglésies cristianes, sobretot la catòlica. Es coneixien amb el nom oficial de Sistema Escolar de Residències Indígenes. L’internat més gran fou el Kamloops, on es van trobar els primers cossos, el qual va tenir de mitjana uns 500 joves des de la seva inauguració a finals del XIX fins al 1969, quan es reconvertí en una residència normal per a estudiants locals.
L’impacte del descobriment fou majúscul en el país. Tant el president com altres membres del Govern federal repetiren durant dies a través de les xarxes socials opinions personals i comunicats oficials demanant perdó a les nacions primeres. El cap regional de l’Assemblea de Nacions Originàries, Terry Teegee, asseverà que la troballa «refresca el dolor i la pèrdua» enorme que patiren les seves comunitats per mor de l’actuació despietada que tingueren les autoritats de l’Estat canadenc i les jerarquies cristianes del país.
No és que fos res de nou. Ja es coneixia l’existència de la sinistra xarxa. Però no s’havia trobat cap enterrament il·legal. Segons va concloure el 2015 la Comissió de Veritat i Reconciliació, després de set anys de feina amb l’objectiu d’afrontar el vergonyós passat de repressió de les comunitats indígenes, aproximadament la meitat dels 150.000 nens obligats a ingressar en els internats de l’esmentada xarxa d’«escoles»mai va tornar amb les seves respectives comunitats i qualificà de «genocidi cultural» aquella pràctica.
Al cap d’un mes de la primera troballa, es localitzà, el 24 de juny de l’any passat, un cementiri no identificat amb les restes d’altres 750 criatures desaparegudes. Se’l va trobar en el que fou antigament un altre internat, també catòlic, a la província de Saskatchewan, anomenat Escola Residencial Indígena Marieval. El poble originari dels cowessess, que s’encarregava de la investigació —sempre són comunitats indígenes les que investiguen, localitzen, excaven i exhumen les restes— , qualificà la troballa com a «horrible i impactant». Novament, es repetiren les paraules sentides dels polítics. Alhora que els representants dels pobles originaris incrementaven les mostres de dolor i ràbia, amb l’exigència d’una major implicació de les institucions: «estem davant d’un genocidi, d’un crim contra la humanitat», declarà a l’Agència France Press el cap de la Federació de Nacions Indígenes Sobiranes, Bobby Cameron. I afegí que «el món està mirant el Canadà mentre desenterrem les troballes del genocidi (...) Teníem camps de concentració aquí. Canadà serà conegut com el país que intentà exterminar les primeres nacions».
Al cap d’una setmana, prop de 200 noves tombes anònimes van ser localitzades en el que fou l’antic internat per a indígenes St. Eugene’s Mission, ubicat a la localitat de Cranbrook, a l’est de la Columbia Britànica. El gener passat, un altre cementiri fins aleshores desconegut format per 93 tombes va ser trobat —sense identificacions de cap mena— a l’Escola Residència de Saint Joseph, també a la Columbia Britànica. El febrer, n’aparegué un altre amb prop de 60 tombes sense cap identificació, totes elles amb restes de nens de curta edat...
No se sap quantes criatures moriren. Alguns càlculs les xifren entre 4.500 i 6.000. Però pareixen ser estimacions prou moderades, atès que, com s’ha dit abans, almenys 75.000 mai tornaren amb les seves famílies. És molt probable que no pocs dels cadàvers no fossin soterrats sinó llançats a rius i llacs, o cremats, segons han asseverat les associacions indígenes.
En els últims mesos han sovintejat les peticions que l’Estat canadenc assumeixi o subvencioni totalment els costos de la investigació, excavació, recuperació i identificació de restes a tots els establiments de l’esmentada xarxa d’assimilació cultural. Igualment, es demana que el Vaticà pagui un part dels grans costos de l’operació.
La sinistra xarxa. De les denúncies per part de supervivents de la sinistra xarxa «educativa» se sap que els nens eren objecte habitual de «tortures, segrestos, aïllaments forçosos, obligats a menjar aliments podrits...», diuen els representants de les primeres nacions. Malalties com la tuberculosi, infeccions per qualsevol ferida, ruptures d’apèndix... fàcilment suposaven la mort. A això se li sumava una malnutrició crònica i abusos de tota casta —inclosos els sexuals, quotidians—, sàdiques pallisses i vertaderes tortures que conduïen fins al suïcidi i, també, arribaven a l’extrem de l’assassinat.
La xarxa de les residential schools per assimilar els nens indígenes es remunta a principis del segle XVII, al Quebec, quan els missioners catòlics ho idearen com a forma d’inculcar la «vertadera religió» a les ànimes dels petits «salvatges indis»,a l’estil de les missions que el catolicisme sempre ha impulsat arreu del món per anorrear altres cultures i religions. Però com que els pares no enviaven els seus fills a les escoles dels missioners, el sistema no quallà. La idea, tanmateix, va rebre una gran empenta en el veí del sud, els Estats Units. Just començat el segle XIX, quan l’administració federal començava a pensar a intensificar l’expansió cap a l’oest, es trobà amb l’inconvenient de les comunitats índies, amb les quals se signaren tractats que foren massivament incomplerts i senzillament se’ls robà la terra, seguint la teoria del Destí Manifest, que fou encunyada pel religiós purità John Cotton ja en el 1630: «Cap nació té dret a expulsar-ne una altra (d’un territori determinat) si no és per un designi especial del Cel (...) En aquest cas, tindrà dret a lliurar, legalment, una guerra i a sotmetre-la». A mitjans del XIX va ser concretada per autors com, entre d’altres, John L. O’Sullivan, que el 1845 escrivia a Democratic Review de Nova York que «el compliment del nostre destí manifest és estendre’ns per tot el continent que ens ha estat assignat per la Providència...».
Així com es complia el desig del seu déu en forma de massacres contra els pobles originaris, els supervivents eren obligats a viure en «reserves»,alhora que per posar fi al «problema indi» —així es batejà oficialment— des de 1801 s’obriren internats —n’hi arribà a haver prop de mig miler— a posta per als nens indígenes amb l’objectiu d’assimilar-los culturalment. El Canadà copià el sistema a partir de la dècada de 1880.
Segons va escriure el 27 de juny de l’any passat en el diari digital Vilaweb l’escriptora catalana resident al Canadà Shaudin Melgar-Foraster, coneixedora de la història indígena, l’origen legal dels internats obligatoris es remunta a 1876, quan s’aprovà l’Indian Act, que regulava el tracte als indis «amb la idea d’eliminar la cultura de les primeres nacions i d’assimilar-les a la cultura eurocanadenca». Entre les diverses disposicions previstes en aquella llei, hi apareixia l’obligatorietat de les famílies indígenes de portar els seus fills a les residential schools des dels set anys, «malgrat que s’enduien criatures que moltes vegades no tenien més de dos anys». Si una família no hi col·laborava, l’autoritat anava a buscar els nens i se’ls emportava per la força.
L’Església catòlica administrà fins al 60% d’aquestes «escoles» i el 40% restant se les repartien les organitzacions dels altres credos cristians: metodista, anglicà, presbiterià... «Moltes de les mestres eren monges, però també contractaven gent amb poquíssima preparació a qui de vegades havien acomiadat de la seva feina prèvia», escrivia la citada autora.
El règim intern era molt sever. S’havien d’aixecar a les 5.30 h de la matinada per fer pesades feines de granja. Al cap d’unes hores, missa. Després, berenar, el qual consistia a «menjar farinetes, però de vegades els forçaven a menjar fems». Després, hores de misses, més feines i una hora diària d’escola amb una assignatura única: «Civilització».
En teoria durant l’estiu tenien vacances i podien anar a veure els pares. Però era pura teoria. Els pares vivien massa lluny per poder anar a buscar els fills —si és que de veres els haguessin deixat sortir. Fins i tot no poques escoles decidiren eliminar aquesta opció teòrica amb la idea que els nens no es «contaminessin» durant l’estiu amb indesitjables influències nadiues. Al cap de poc temps, ja no calia preocupar-se gaire per aquest «perill», atès que «no es podien comunicar amb la família perquè ja no parlaven la seva llengua i molts pares no sabien anglès o francès», asseverava l’escriptora citada.
L’assimilació cultural passava per prohibir l’ús de l’idioma propi des que ingressaven, per prohibir qualsevol objecte que recordés la família i/o comunitat, per obligar-los a vestir a l’estil dels blancs i a tallar-los els cabells...
Qualsevol intenció de no complir les estrictes normes suposava un dur càstig, fins al punt, recorda Melgan-Foraster, «que els petits acabaven sagnant per nombroses ferides, i de vegades morts. (...) A més de les pallisses, un altre càstig era deixar la criatura uns quants dies tancada en un armari sense res per menjar. Tot això està documentat, igual que pegar criatures de dos i tres anys amb una corretja fins a fer-los sagnar, i quan eren a terra els donaven puntades de peu. Les atrocitats s’amuntegaven en aquestes escoles. Com ara fer xocs elèctrics per la llengua, arrencar les ungles o cremar amb cigarretes. (...) També feien servir els alumnes per experimentació mèdica (...) o per esterilitzar-los. I, per damunt de tot, destaquen els abusos sexuals continus que moltes vegades duien al suïcidi. I s’ha d’afegir que les nenes que quedaven embarassades d’algun capellà eren generalment assassinades perquè no parlessin; en altres casos, es matava el nadó de seguida que naixia. També hi va haver monges embarassades pels nois dels quals abusaven. Si parien, els nadons eren assassinats immediatament».
L’Estat canadenc es torbà moltes dècades en sentir-se interessat per les monstruositats sense fi que patiren les criatures. No va ser fins al 1948 quan el Parlament hi va intervenir i exigí que es tanquessin aquells internats, cosa que es va anar fent molt a poc a poc —alguns dels quals continuaren oberts fins als anys setanta i l’últim tancà el 1996. Des de 2005 l’Estat té una línia d’ajuts a les víctimes de la sinistra xarxa «educativa». Poca cosa, vistes les conseqüències de l’aberrant sistema d’establiments que va posar en marxa per assimilar les cultures indígenes, que, a més, es transformà en escenari d’abusos i maltractaments fins al punt que en milers de casos suposà la mort d’aquelles pobres criatures.