El dia que Mario Draghi plega, Giorgia Meloni assaboreix el seu triomf. “La història ens ha donat la raó”, va dir la líder de l’oposició. “Hem tingut tres governs. I quants han funcionat? Cap ni un”.
La postfeixista Giorgia Meloni té clar el seu pròxim objectiu: el palau Chigi, on resideixen els primers ministres d’Itàlia (tot homes fins ara). “Jo sé com es governa”, diu Meloni, de 45 anys, que ara per ara només ha format part d’un govern en una ocasió, del 2008 al 2011, com a ministra de Joventut amb Silvio Berlusconi.
S’ha acabat la que ha sigut probablement la crisi política més caòtica que ha viscut mai Itàlia. L’executiu d’“unitat nacional” de Draghi, al càrrec des de fa un any i mig, ara ja està només en funcions. El parlament ha estat dissolt. El 25 de setembre hi haurà eleccions anticipades.
Per a Itàlia i la UE hi ha molt en joc: de moment, el procés de reforma pilotat per Draghi queda aturat. I també el seu rumb decididament proeuropeu i transatlàntic contra el president rus, Vladímir Putin. I els postfeixistes ja somien una victòria electoral aclaparadora que faria trontollar el país, un dels membres fundadors de la UE. A les enquestes fa mesos que els Germans d’Itàlia de Meloni estan gairebé empatats amb els socialdemòcrates amb prop d’un 22%. Què passarà a partir d’ara? És gaire realista pensar que hi haurà un gir cap a la dreta a Roma?
Per entendre el caos, és útil donar un cop d’ull al complicat sistema electoral italià. A Itàlia es combina un sistema electoral per majoria segons el model nord-americà amb un sistema electoral proporcional com a Alemanya. S’ajunten, en definitiva, els pitjors elements de tots dos mons. A la pràctica, doncs, és complicat trobar un centre polític disposat a arribar a acords com a Alemanya, però tampoc una competència claríssima com la que hi ha entre demòcrates i republicans als EUA.
Per a Giorgia Meloni i el seu partit això són bones notícies, si més no a primera vista. La dreta està unida des que dimecres passat Matteo Salvini (Lliga) i Silvio Berlusconi (Força Itàlia) –fins ara socis de Draghi– van liquidar definitivament el govern, que ja estava ferit de bala pel Moviment Cinc Estrelles (M5E). Conjuntament, ara Meloni, Salvini i Berlusconi forjaran una aliança electoral. Tenen l’esperança d’aconseguir el 65% dels vots, afavorits pel sistema electoral.
En canvi, les perspectives de l’esquerra són més funestes. Si bé el Partit Democràtic (PD) – socialdemòcrata– es manté estable en les enquestes, amb qui vol guanyar les eleccions el president del PD, Enrico Letta? Del M5E poca cosa en queda; la confiança en el cap del partit, Giuseppe Conte, està feta miques. A les enquestes, els altres partits del centreesquerra obtenen tan sols uns quants punts percentuals. La majoria absoluta queda molt lluny.
Però, malgrat tot, les forces moderades encara no ho tenen tot perdut. Perquè els dies previs a la dimissió definitiva de Draghi van posar al descobert una escletxa. D’una banda, en la societat civil es va fent visible una gran necessitat d’un lideratge pragmàtic; i de l’altra, enmig del polaritzat paisatge electoral, fins ara hi ha poques ofertes que satisfacin aquest desig.
L’anhel de molta gent que a Itàlia s’articuli la centralitat política es va posar de manifest en una apel·lació amb què els alcaldes de Florència, Milà, Nàpols, Roma i de més de 2.000 ciutats més van animar Draghi a continuar. Tot i que la seva crida no va poder salvar el govern, potser obrirà perspectives. “El nostre sí a Draghi no val només per al passat. També val per al futur”, va dir dimecres al parlament l’exprimer ministre Matteo Renzi, del partit de centre Itàlia Viva.
Carlo Calenda també s’ha expressat en aquest sentit. “No podem ser ostatges de populistes i nacionalistes”, va dir el cap d’Acció, un altre partit centrista. Calenda té l’esperança que després de les eleccions es formi una coalició liberal i reformista que torni a escollir Draghi com a primer ministre. “Si això no passa, serem ingovernables”, diu Calenda. Itàlia entrarà, afegeix, en una situació d’emergència econòmica que el país ja no podrà superar.
I ara què? És incert que Draghi vulgui tornar a assumir el càrrec. A Roma diuen que el periple al govern li ha semblat un treball de Sísif. Però, inclús sense un retorn de Draghi, la suposada força de Meloni i els seus socis també podria acabar sent un miratge. A les enquestes nacionals, el bloc més nombrós el formen, amb ben bé un 40%, els ciutadans que encara no saben qui votaran. I a la dreta poden sorgir conflictes en diversos aspectes.
A la dreta, Meloni és qui obté els millors resultats a les enquestes, però potser no en tindrà prou per imposar les seves aspiracions de lideratge davant dels socis. Salvini primer ha de pacificar el seu propi partit: alguns poderosos governadors de la Lliga a la Llombardia o Venècia s’estimarien més que Draghi continués al poder.
I fins i tot Berlusconi està rebent crítiques des de les seves pròpies files. El magnat, de 85 anys, s’atribueix el mèrit d’haver inventat i promogut la figura de Draghi durant el seu període com a primer ministre. Per això en el seu partit no agrada que ara hagi deixat caure l’expresident del BCE.
“Il Cavaliere ha traït els italians”, va dir Mariastella Gelmini, ministra d’Afers Regionals, que ha abandonat Força Itàlia després de 25 anys. El sector del centredreta ja no existeix, va afegir Gelmini, només és un càrtel populista-nacionalista. “En aquest partit no m’hi puc quedar ni un minut més”.
Traducció d'Arnau Figueras