Tribut a Lorca

Escenificar avui el teatre de Lorca és més difícil del que sembla. El lirisme profund i la força simbòlica dels seus textos estan als antípodes de l’emoció-xoc actual. Trencador i avantguardista en el seu temps, el teatre lorquià duu, a més, els sediments i els tics dels muntatges fets, i també la visió tergiversada i topificada de l’autor del Romancero gitano i del folklorisme andalús. Especialment en una tragèdia com Bodas de sangre, inspirada en el model de drama rural d’Eduardo Marquina, amb què Lorca establia una entente amb el teatre coetani per tal de fer-s’hi un lloc.

De la mà d’Oriol Broggi, La Perla 29 ha entomat el repte d’oferir un nou muntatge de Bodas de sangre i hi ha reeixit gairebé plenament. Des de l’estètica pròpia, ha dut el text al seu terreny per homenatjar la poètica del dramaturg, en què els elements musicals, plàstics i coreogràfics prenien ja un relleu destacat. Atenent a la base musical de Bodas de sangre, el primer mèrit de la proposta és la música en directe de Joan Garriga, que manté un diàleg amb la tragèdia i la gradua a cop d’esquinçaments de flamenc i composicions líriques —en català i tot— d’una provada eficàcia emotiva.

La disposició de l’espai escènic, sota la nau gòtica del teatre de la Biblioteca Nacional, pot considerar-se el segon encert del muntatge. Tota l’acció té lloc en un quadrilàter rectangular ple de sorra, amb públic a totes bandes. Des de diversos angles, s’hi fan entrades i sortides a discreció. Gràcies a una acurada il·luminació, la profunditat de l’espai permet un joc suggeridor de perspectives, acostaments, distàncies i clarobscurs. L’amplitud espacial resulta també idònia perquè el majestuós cavall Juguetón pugui campar-la al seu aire, ben acomboiat per Montse Vellvehí.

Totes aquestes qualitats serien sobreres si la interpretació no estigués a l’altura d’una tragèdia com la de Lorca. És atractiu, per la ruptura d’expectatives i rols, el desafiament que suposa que els actors s’intercanviïn i assumeixin diversos papers durant la funció. Però la cosa més lloable és, d’una banda, la força tel·lúrica que desprenen Clara Segura (La Novia) i Nora Navas (La Madre), l’actuació de les quals hauria fet les delícies de Margarida Xirgu, i, de l’altra, la virilitat seca i desbridada d’Ivan Benet (Leonardo) i Pau Roca (El Novio).

Bodas de sangre esdevé un homenatge explícit, d’una fina plasticitat, de la poètica de Lorca, que tan bons vincles mantingué amb la cultura catalana. Se li pot retreure, ben mirat, un cert exhibicionisme cromàtic, marca de la casa, afegit en aquest cas a l’eqüestre, per més simpàtic que resulti veure un cavall tan elegant en escena. I, posats a filar prim, hi sobren la pruïja anticatàrtica de tocar la fibra sentimental del públic i algun subratllat excessiu del simbolisme lorquià.

No obstant això, amb festiva picada d’ullet metateatral inclosa, La Perla 29 aconsegueix fer reviure l’amor tràgic de Bodas de sangre, reprovador de morals obsoletes i enaltidor del poder del desig i del sexe, i alhora brindar un excel·lent tribut a l’actualització de la poètica lorquiana. En conjunt, el muntatge destil·la el sentit didàctic del teatre entès —glossant el mateix poeta— com una escola de sensibilitat i una tribuna lliure, on els homes poden denunciar morals equivocades i exposar, descarnadament, les lleis insondables dels sentits i del cor.