El setembre de 1987, en les excavacions del cementiri ibèric de Cabezo Lucero, Guardamar, troben un bust molt destrossat de dama. La importància de la troballa s'escampà pertot arreu, però han calgut nou mesos, de setembre de 1987 a juny de 1988, per a poder fer-se càrrec del que representa.
Ara, quan el bust de Cabezo Lucero, conegut popularment com Dama de Guardamar, està exposat al públic en una vitrina del Museu Arqueològic d'Alacant, degudament restaurat, és quan els experts començen a parlar-ne i a fer comparacions amb la Dama d'Elx, l'altra peça clau de l'art ibèric.
En el cas de la Dama de Guardamar es tracta d'una escultura fragmentada, de pedra calcària de gra fi, actualment de color gris. Fa una alçada de cinquanta centímetres —dels quals vinti- cinc corresponen al cap i la cara. Porta una túnica de coll redó, sense cap fermall. Al front porta una diadema que té ondes a la part inferior (com la diadema de Xàbia) i que va coberta per una banda de teixit (tal vegada una mantellina) que manté al seu lloc els dos estoigs laterals, peces segurament metàl·liques i buides, cilíndriques amb decoració per totes dues cares, d'un diàmetre de 16 centímetres. Cobrint la banda i part dels estoigs va el gran mantell, típic de les dames ibèriques, suportat per una mena de còfia o barret que no es veu. Les arrugues estan molt finament llaurades i pel davant la vora del mantell s'alça un poc. Pel que fa a la cara, els ulls estan tan sols indicats en la restauració, perquè van ser martellejats. S'ha completat la punta del nas i la galta dreta. Sobre el pit porta quatre collars, dos d'inferiors, composts per grans penjolls en forma de llengüeta en nombre de set visibles, el més alt, i el que el circumda per la part de baix en té dos en forma triangular i tres de llengüeta, dels quals el central és molt més gran. Per damunt, que sembla que serien metall, van dos altres collarets de granadura (de pasta vítrea probablement) penjats de grossos cordons. El més pròxim al coll té grans en forma d'oliva, esfèrics i discoïdals. L'inferior, de grans més grossos, només té esferes i discs, alternats.
Al públic sempre li agradarà saber quina dama és més bella, o més antiga, o més important, la d'Elx o la del Cabezo Lucero. Això és un problema de gust personal perquè no hi ha paràmetres científics per a mesurar aquestes preguntes. Una ullada a totes dues mostrarà, d'entrada, que la Dama d'Elx és una escultura molt més rica, no cal més que mirar-la: els estoigs són molt més grans, la banda del cap va decorada com les arracades laterals, els collars són més elaborats artísticament amb un detall molt precís que ha permès fins i tot reproduir-los en orfebreria. A més, porta el mantell sobre els muscles i no sobre la còfia, cosa que canvia molt la imatge. Les faccions són molt més serioses i melangioses, els llavis prims i rectes, i el mentó sòlid.
La Dama del Cabezo Lucero és més austera. Les seues joies no són tan elaborades com les de l'altra, els estoigs porten tan sols una decoració a bisell, que contribuiria a la seua estabilitat, les joies no tenen decoració aparent i a la diadema tampoc no s'adverteix cap decoració gravada. Porta el mantell damunt la còfia i el plec superior li dóna molta gràcia. Malauradament no sabem com acabava aquest bust, tot i que hi ha indicis d'una possible peanya, que no enganxen en la part conservada.
Tot plegat, les dues peces, a més de representar, molt probablement, la Deessa dels morts, són molt semblants en indumentària i art, a banda del somriure sinuós de la del Cabezo que l'emparenta amb altres peces. Totes dues han de datar-se dins del segle IV a. C., i si seguim l'opinió de García Bellido, la d'Elx seria una peça del moment final de l'art ibèric. Hi ha, però, molta gent que no és de la mateixa opinió. No ve d'un segle de tota manera.
La dama del Cabezo Lucero. Troballa i restauració
El Cabezo Lucero és una llengua de terra que descendeix en sentit Sud-Nord fins a molt prop del curs del riu Segura, del qual la separa la carretera comarcal Guardamar- Rojals. A la part més alta hi ha la necròpolis i a la vora del riu, en la punta més septentrional, hi taa el poblat, on va fer excavacions fa quasi un segle l'arqueòleg francès Pierre Paris, que va ser qui comprà la Dama d’Elx i la portà al Louvre.
El jaciment, conegut de molt de temps abans, a més de les excavacions tot just esmentades, en conegué d’altres a principi dels anys quaranta: durant la guerra civil s’hi va excavar una trinxera a la part alta del cabeç i hi aparegueren restes escultòriques de les quals es féu càrrec el director del Museu Arqueològic d’Alacant, mossèn J. Belda. Comunicat el cas a la Direcció General de Belles Arts, encarregà al director del Museu de Múrcia, A. Fernàndez de Avilés, que investigués el jaciment. Els materials provinents del cabeç van ser depositats al Museu d'Alacant. No fou fins a 1980 quan es van encetar de nou les excavacions.
El 1987 aparegué quasi superficialment una part d'una de les rodes que flanquegen la cara de les dames ibèriques i es produí una frenètica replegada de totes les pedres que es podien trobar pels voltants mentre a l'excavació apareixia el nucli del cap, amb el capell cobert pel mantell exterior, la cara i el coll. Tot martellejat sistemàticament i fins i tot cremat. Es veia que era una peça important però difícilment podíem saber quin seria el seu estat mentre no foren enganxats tots els fragments d'aquell trencaclosques de pedra. Acabada l'excavació es portà tot el conjunt de pedres al laboratori del Museu Arqueològic, on quedaren en mans del restaurador Vicent Bernabeu Plaza. Tot va ser llavat i raspallat en primer lloc. Després van ser identificats tots els fragments parlants: els estoigs cilíndrics dels costats de la cara, fragments de la vora del mantell, el nas, la boca, el mentó, els collars, i començà així la feina més gran, anar enganxant al seu lloc cada peça separada i anar reblint les clivelles amb algeps. Després calgué refer, també amb algeps, les parts perdudes basant-se sempre en les parts originals. L'escultura no és simètrica i calia sempre seguir les incorreccions de l'autor. Més de set vegades calgué desmuntar i tornar a muntar els estoigs laterals. Amb tot això tan sols s'havia arribat al coll.
Aleshores el conjunt es va col·locar sobre una base d'argila modelable a la qual es van anar enganxant i jugant amb ells fins que s'emplaçaven al lloc exacte. Quan tot quedà al seu lloc, es llevà l'argila i fou substituïda per algeps, al qual es va donar color distint del de la pedra per a fer ben distingible la part original de la restaurada, segons és norma obligada. La feina, àrdua com poques, havia durat nou mesos, i difícilment hauria estat duta a terme si no fóra per la perícia del restaurador Vicent Bernabeu, gran aficionat a l'art antic i perit en totes les tècniques de la ceràmica, el metall i la pedra.