L’estat del mar va semblar-li més tost suportable, encara que la navegació cap a Menorca sempre resulta, en el bell mig del mes de febrer, incerta i turbulenta. Sense pensar gens en les traïdories de l’hivern, Marcel Villier s’havia resolt d’anar a l’illa balear. Era l’única de l’arxipèlag que no coneixia. Li havien parlat del petit niell amb tanta idolatria, que prengué la decisió com un qui, des d’una terrassa de bar estant, llença un repte agosarat. «M’hi en vaig!», era la lletania que bullia dins el seu cervell.
Aquella tarda havia quedat de veure’s amb l’artista Xavier Salvador, un barceloní de la seva confiança. A Salvador acostumava a escoltar-li una declaració de vera importància: “La meva pintura —solia dir-li a Villier— està immersa en la cultura mediterrània amb el seu llegat d’imatges, tant en termes de mites i arquetips com dels paisatges de la terra que envolta el mar». La concreció geogràfica a una semblant prometença d’amor nomia Menorca, l’illa del vent, on Salvador feia temps que hi mantenia un idil·li creador. Aleshores, Villier va sentir també una crida homèrica cap a Ítaca, encara mig oblidada de les rutes turístiques, amenaçada sempre pels fortunals de la tramuntana i, en el dia a dia, afectada per una forta mineralitat molt eixuta. A vegades, de primer moment, hostil.
Xavier i Marcel compartien unes copes a una terrassa de la plaça Reial de Barcelona. Com altres vegades, aquella tarda la xerrada s’enfilà cap a les costes de Menorca. Parlaren sobre la seva puresa paisatgística i humana i, al capdavall, sobre la preservació encara visible de les hordes del nord. Xavier se la coneixia amb els ulls clucs; i ja hi practicava la credencial de menorquí resident. El diàleg, amb no poc astorament per part de Marcel, els omplí les hores de la ràpida declinació del capvespre. De sobte, sense tallar-se un cabell, Marcel va comminar Xavier a baixar tots dos als molls de Barcelona. «Si demà hi ha vaixell cap Menorca, m’hi aniré!», que espetegà aquell, cofoi i aventurer. L’oficinista li ho confirmà: hi havia un vaixell cap a Maó per a l’endemà. Perplex, més tost desorientat sobre la toponímia insular, Marcel s’hi volgué assegurar abans de pagar el bitllet: «Però Maó és Menorca?». «No ho dubti, senyor, Maó és Menorca», que li va reblir l’empleat de la companyia.
Salpà a mitjanit. La singladura fou més aviat suportable. No hi experimentà a penes les balançades de l’onatge. La travessia, ben mirat, va esdevenir de bon passar. A bord, durant la ruta, hi va conèixer un arquitecte nord-americà que viatjava requerit per una germana que es volia reformar una casa de camp als afores de Sant Climent, a tocar de Maó. La propietat, absolutament modesta i pagesa, nomia Can Quetal. Es feren amics de seguida, fins al punt que entraren en una certa col·laboració professional.
Recorda —mai no se li ha esborrat— que la descoberta visual per l’arribada al magne port de Maó fou impressionat. Gairebé una mena de revelació sorprenent. Havia trencat la llum feble del dia 9 de febrer de 1972, ara fa cinquanta anys, en el pic hivernal. La proa trencava una estela lliscant sobre les aigües amansides de la badia tranquil·la i serena. Desfilant entre les dues ribes, la mirada de Villier, des de coberta, escrutava les casetes disseminades sobre els lloms de Calallonga, es Castell, Calafiguera, cala Partió o cala Rata, fins que els calabrots deixaren la nau fermada als molls que s’estenien als peus de la ciutat enlairada de Maó, a prop del cul-de-sac del gran fiord. Admirat, amb el cor no poc enjòlit, Villier s’adonà que les cerveses compartides a la plaça Reial se li saldaven amb resultats optimistes i fascinants. Menorca de seguida li semblà un paradís. Així fou, fins al punt que, des d’aquell dia elegant i sobri, mai més no havia de romandre instal·lat fora de l’illa. Avui, cinc dècades després, l’ha convertida en la llar irrenunciable de la seva vida i en la pàtria artística.
Marcel Villier és nat a Barcelona en una data d’impertèrrita ressonància republicana (un 14 d’abril), encara que llavors ningú no podia commemorar l’efemèride, per com érem al 1948, una hora de franquisme ferotge.
El bressol familiar li havia proporcionat una atmosfera artística per cada branca. El pare, Joan Villier, d’arrels franceses, havia estat un fotogravador molt acreditat, particularment afanyat a col·laborar amb l’esposa, Marta Ribas Rabassa, que era una excel·lida il·lustradora i retratista que treballava per al departament gràfic de les insignes editorials Busquets i Montaner y Simón, de Barcelona.
A casa, quan no sentia esmentar Leonardo de Vinci o l’escola impressionista francesa, marxava al llit envoltat de comentaris sobre Picasso, Degà o Dalí, tant se val. En franca reacció juvenil, Marcel, idò, es prometé rebutjar l’art. De primer moment, dirigí els seus inestables interessos cap a la fotografia, el cinema i el disseny de joieria (1962-66). Però a la dècada dels setanta esclatava en ell el dibuix, probablement covat contra la seva voluntat per l’exemple fascinant de la mare Marta, a qui no havia deixat de mirar —i admirar— a coa d’ull en els anys rebels. En aquelles alçades, conegué Josep Mascaró i, en un tres i no res, ja havia armat la tinta i els quaderns d’apunts. «Vaig començar a dibuixar, ja que, a diferència d’altres oficis, el dibuix suposa una gran economia de materials: hom pot fer-lo en qualsevol lloc, a qualsevol hora, sense gaires rituals ni desplegaments tècnics». Tenia just vint anys, i mai fins aleshores el dibuix se li havia passat per la ment.
Dos anys més tard, el 1972, «vaig descobrir Menorca com Colom va descobrir Amèrica: per casualitat».
Des del mateix dia de l’arribada a l’illa, els grans intèrprets de l’arquitectura i el paisatge insular —vull dir, la troballa d’aquella llum i d’aquells traços diàfans del paisatge— foren l’arquitecte estatunidenc Regan Bice i l’escultor valencià Rafa Trénor. Tots dos per separat, ja vivien en aquells moments una forta seducció menorquina. No menor havia estat, no cal insistir, l’empelt de Xavier Salvador.
Després d’un periple pels Estats Units i Canadà, el 1974 Villier tornava de nou a Menorca, gairebé per a no moure’s mai més. La producció artística ràpidament es multiplicà, mentre el cor li feia un altre tomb fabulós: conegué Núria Gavin, amb qui havia de compartir vida i obra. «En la nostra estreta col·laboració, ella fabrica el paper artesanal amb què jo dibuixo». «No he parat de fer-ho d’aleshores ençà». Villier creu que és força adient «escollir un material bo i de qualitat: un bon paper, les millors aquarel·les i els millors pinzells si és possible, i, necessàriament, tenir ganes de dibuixar. La resta, ve sola i amb pràctica».
L’aquarel·la, l’aiguada, el dibuix a tinta, el linòleum i, una mica, l’oli més convencional conformen les tècniques sobre les quals cavalca la seva densa i prolífica producció. «També és molt interessant —afirma— combinar tècniques i experimentar. Però, per mi, un apunt de dos minuts és de les coses més fresques i fantàstiques quan et queda bé, pot tenir la força d’una obra feta amb molts dies».
Una selecció ben acurada de trenta-tres quadres i nou escultures extretes del ric univers que ell ha anat sembrant en el panorama artístic de Menorca conforma ara una exposició retrospectiva. Es troba al claustre franciscà de Sant Diego, d’Alaior, un edifici patrimonial del Sis-cents reconvertit en un equipament per a les arts. Llavors i ara, la veu popular sempre l’ha anomenat el Pati de sa Lluna. Curiosament, aquest lloc amb pou central i creuria, entre la desamortització eclesiàstica de 1835 i la reforma moderna, havia acomplit la funció social de cases econòmiques per a rendes modestes. A més, s’hi havien instal·lat tallers i fabricons preindustrials. En un dels espais, a la segona planta del claustre, Villier i Núria Gavin hi van fer l’estudi. Al capdavall, foren els darrers hostes a acomiadar-se’n abans que el Govern autonòmic el comprés (2005) per transformar-lo en el que ara és.
Villier, experimentant potser un déjà-vu biogràfic, ha regressat ara al claustre que tant diluvi d’inspiració li ha proporcionat al llarg de mig segle. Un dilatat període en què ha volgut desenvolupar un llenguatge figuratiu de poderós segell personal: a vegades, ingenu com ho eren els trets facials dels retrats de nines que pintava la mare; a vegades, intensos, de tons grisos i marrons no poc monocromàtics que li han aportat un crit d’advertència per les alteracions negligents de l’equilibri ambiental i de la qualitat cultural primigènia de l’illa, perillosament empesa ara com ara cap a una deriva que no encertam a saber ben bé on anirà a raure. «Ací teniu, però —que assenyala l’artista—, una selecció del procés i del progrés, al llarg dels anys, dels meus dibuixos i dels meus gravats. Crec que és una manera interessant de veure com s’evoluciona amb el temps i amb la pràctica».
Villier mai no ha intentat plasmar en els seus quadres cap fidelitat del món exterior; no imita ni trasplanta, sinó que reinterpreta amb humilitat i forta candor. Ha maldat, en realitat, a aportar-hi una versió que emana de dins. El resultat són paisatges íntims que deixaran memòria de la Menorca inexplorada dels anys potser verges en què ell hi va arribar. El seu coral amic, el poeta Ponç Pons, assenyala que, «en cada obra de Villier, s’hi aprecia una harmoniosa arquitectura compositiva i una vibració de ritme fulgent, d’élan vital [segons l’expressió punyent del filòsof Bergson] que traspua bellesa i fragilitat».
Els cinquanta anys de l’ocurrència que havia brollat de l’escuma d’unes cerveses a la plaça Reial, avui s’han convertit en una obra artística memorable. Com ha volgut el mateix amic poeta, encara ara hem d’imaginar Marcel Villier com un exponent de creador llibertari, abstret i feliç, que no para —no podrà parar— de fer néixer dibuixos com a flors de tinta precisa i rebel, amb unes gotes iròniques i innocents. Perquè, encara ara, en el bell mig d’una Menorca que és una destinació de moda entre els turistes multilingües i els inversors immobiliaris, ell és feliç dibuixant i ordenant gammes de color. Açò és: descobrint, encuriosit com els nens, els trets més modestos i purs que encara perduren en les arestes d’una casa de camp, en les fulles en agulla d’una pineda o, simplement, en un vetust claustre franciscà que li acull una mostra retrospectiva que fa memòria digníssima d’ell mateix.