La plaça Roja de València. Sí, València arribà a tenir una amb aquest tan simbòlic adjectiu, «Roja», en honor a la revolució obrera i perquè allà, a la plaça espanyolíssimament anomenada «de Tetuan», antiga rambla de Predicadors, s’instal·là la seu del Partit Comunista, el d’Espanya, en juliol de 1936, concretament al palau de Cervelló. Partit Comunista «d’Espanya», com a l’imperi rus ⸺de totes les Rússies⸺, el que sucumbí en 1917, hi havia el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, el de Lenin que, ja en el poder, es convertí en el Partit Comunista de Rússia, abans d’esdevenir en PC de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en 1925, PC de la Unió Soviètica des de 1952 fins a 1991. Aquesta precisió en la terminologia comunista no és debades. Al País Valencià els militants comunistes no s’arrengleraven a través d’un PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) o partit semblant autòcton, independent ⸺si més no, autònom⸺ dels comunistes espanyols. El comunistes de la Catalunya estricta, com a molt, s’unien amb els de la Catalunya insular, d’ací la Federació Comunista Catalanobalear, fundada en 1924 per Joaquim Maurin (ep! Un senyor de Bonansa, a la Ribagorça d’administració aragonesa) i el mallorquí Miquel Llabrés. La FCCB s’uní al PCE, fundat en 1922, però ⸺ai llas!⸺ l’espanyolisme recalcitrant dels camarades espanyols l’obligà a escindir-se en 1930. Mentrestant, el PCE, quan no el PSOE, anava fent, per incompareixença dels marxistes catalans estrictes, al País Valencià. No seria fins a la sacsejada ideològica de Joan Fuster en els anys seixanta que, a la reivindicació de classe, les organitzacions que es reclamaven marxistes arreu dels Països Catalans afegiren també la nacional, de la nació completa de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Però, en fi, en juliol de 1936, quan l’esclat de la guerra d’Espanya, a València els comunistes autòctons obeïen el PC espanyol. Esclatà la guerra i ⸺atenció⸺ la revolució, perquè el govern espanyol, el republicà, s’enfonsà davant el cop d’estat dels militars del 18 de juliol i fou el poble en armes, a través de les organitzacions obreres, qui evità que els facciosos s’imposaren als Països Catalans, llevat de Mallorca i Eivissa, i a gran prat de l’Estat. A València, una València ⸺ai València, qui t’ha vist i qui et veu⸺ supercatalanoparlantíssima, la contestació al cop d’estat fou la convocatòria d’una vaga general i la creació de milícies armades per a assegurar l’ordre públic. El Comitè de Vaga, el dia 22, decidí la creació del Comitè Executiu Popular, que prengué el poder davant l’actitud vacil·lant de les autoritats governamentals.
De rambla de Predicadors a plaça de Tetuan
L’antiga rambla de Predicadors, perquè hi era el convent de Sant Domènec, avui dia la Capitania General de l’exèrcit espanyol a València, l’espanyolisme decimonònic la convertí en plaça de Tetuan per a afalagar la conquesta espanyola de la ciutat del nord del Marroc en febrer de 1860. Victòria de l’espadón (militar ficat a polític) O’Donnell, en aquella guerra inútil, de potència vinguda a menys, en què els militarots espanyols s’omplien la pitrera de medalles atonyinant marroquins. Ep! Ho feien por España, que era la seva manera de dir perquè els eixia dels collons. La guerra del Marroc de 1859-1860 fou una guerra inútil, la de l’abusador superb que s’aprofita del feble, un episodi bèl·lic que Leopoldo O’Donnell, el superministre d’Isabel II del moment, es tragué del barret per a apartar del focus d’atenció i de la crítica el govern que presidia i alhora entretenir els caps militars, sempre sospitosos de sedició —ai l’exèrcit espanyol!—, en un conflicte que els possibilités ascensos i honors. És a dir, postureig pur i dur. El mateix O’Donnell, guanyada la guerra contra un rival clarament inferior, fou convertit en duc de Tetuan. Ah! I tingueu en compte que el nom Tetuan (Tiṭṭawin en llengua amaziga) no decora sengles places de Barcelona i València i altres vials dels Països Catalans (carrers a Alacant, Granollers, Sabadell, Reus, Mataró, Sant Cugat...) a honor de la ciutat nord-africana, sinó per la batalla allà guanyada pels espanyols. L’exèrcit vencedor, tornat a la Península, acampà a la vora de Madrid, perquè pretenia, tot emulant les legions romanes, fer l’entrada triomfal a la capital espanyola, però que mai no es produí. Nogensmenys, allà on acampà aquella milícia sorgí un barri anomenat per això Tetuán de las Victorias o, reduït, només Tetuán, avui dia un districte madrileny.
Aquella guerra injusta generà manifestacions d’entusiasme del patrioterisme espanyol d’aleshores, fins i tot de l’Església, nacionalcatolicisme a dojo, que encoratjava els soldats a «no tornar sense deixar destruït l’islamisme, arrasades les mesquites i clavada la creu en cada alcàsser». I bé, l’invent li donà resultat a l’O’Donnell, que reclutà per a la causa una gernació d’ultramuntans (carlins), enfervorits pels capellans, que així veurien satisfets els seus anhels d’aventura bel·licista fora de la Península. Dels Països Catalans també partiren voluntaris a fer la guitza als moros: al Principat fou creat el Batalló de Voluntaris Catalans comandat pel general Joan Prim, mentre que al País Valencià aquesta guerra deixà petja en la nomenclatura de les comparses i en les vestimentes de les festes de Moros i Cristians. En fi, a veure d’on us penseu que apareix el moro vestit amb pantalons bombatxos i jupetí.
Tetuan, doncs, un nom concebut per a rememorar les estrafolàries glòries espanyoles al Marroc. A hores d’ara, de debò, sobren. A Barcelona hi ha qui ha demanat que li canvien la denominació a la plaça de tal nom, però la batllessa Ada Colau (dels Comuns equidistants) es fa l’orni. L’esquerra xarangapanderetesca té això, molta xaranga i moltíssima pandereta, poltrona i a mamar-la. A València, la reforma de la nomenclatura dels carrers (llei de memòria històrica en mà) no ha afectat noms —diguem-ne— tan transcendentals. Així, per pusil·lanimitat, per ignorància o per omissió, l’antiga rambla de Predicadors continua dient-se plaça de Tetuan a dia d’avui, sense complexos. I és que el batlle Ribó —que per les seves obres el coneixereu— és un altre acomodat en l’equidistancianisme (o digueu-li com s’estila ara, yolandeo) que practica aqueixa esquerra ni xixa ni llimona resident a València, apoltronada i panxacontenta, de selfies a dojo amb brilli-brilli i de ballarugues desbocades. Així que, vés què hi farem!, no li demaneu la lluna en un cove al Ribó, que eixireu escaldats.
A València, la rambla de Predicadors hauria de tornar a dir-se així. És de justícia. Sobretot, per respecte a la nostra història. Ep! A la nostra, que no a la dels altres. La rambla de Predicadors i el convent que li dóna nom és història nostra, la batalla de Tetuan, en canvi, és la dels altres. D’antuvi recuperar la nomenclatura tradicional dels carrers de les nostres viles i ciutats no hauria de provocar l’esqueixament de cap vestidura, encara que... Sí, sabem que algú s’esvalotaria, s’irritarien els que s’obcequen a fer de València una ciutat provinciana, genuflexa, grotesca, claudicant i espanyolitzada. Ja sabeu qui són. Fa quaranta anys que bramen, a l’empara de l’Estatutet que imposaren els amos de Madrid i bramadisses diverses de glòries a Espanya, i encara perseveren ignominiosament en la burrera. I —compte!— la burrera s’encomana, que si badeu us empastifareu de tifa blava en un tres i no res.
De Tetuan a plaça de la Senyera, després plaça Roja
Tetuan, fixeu-vos, la capital del Protectorat espanyol al Marroc, ocupat pels rebels a la República. Era un nom ⸺diguem-ne⸺ molest. Ningú recordava ⸺ni penso avui dia recordi, llevat els que han convertit la història en professió⸺ la gesta d’O’Donell i els seus generalots en 1860. Però algú potser em dirà, unionista ell: ep! David, què dius? Que a Tetuan combaté el general Prim al capdavant d’un batalló de voluntaris catalans. Sí, cert, catalans amb barretina, per a ser més precisos. Que sí, que anaven uniformats amb barretina al cap, com si fossin una comparsa de trabucaires. Eren la nota exòtica d’aquella campanya per a donar-li color regionalitzant, com quan els gaiters escocesos marxen vestits amb kilt (la falda típica que vesteixen) al capdavant de l’exèrcit britànic. Aquella no era una guerra de catalans, ni dels estrictes ni dels del sud. Tetuan en juliol de 1936 era la capital franquista per excel·lència. Allà hi aterra el futur líder de la rebel·lió militar i futur dictador el 19 de juliol, procedent de Canàries, per a comandar l’exèrcit espanyol destinat al Protectorat. Crec, sobren més comentaris: el nom de Tetuan sobrava i, doncs, la plaça fou rebatejada amb un nom més adequat a la peculiaritat local, el «de la Senyera».
València en mans de les organitzacions obreres, aviat foren presos edificis pels sindicats i partits d’esquerra. Tingueu en compte una qüestió important per a comprendre els esdeveniments. La dreta donà suport al cop d’estat, fins i tot la Derecha Regional Valenciana (no catalanitzo el nom perquè no s’escau, eren espanyolistes) de Luis Lucia. Aquest, però, s’abstingué de donar suport als facciosos i proclamà la seva fidelitat a la República. El 19 de juliol, militants armats de la DRV, juntament amb falangistes, es concentraren a la plaça de Tetuan (encara el nom sense canviar), on com bé sabeu és el Reial Convent de Sant Domènec, convertit pels espanyols en capitania militar. Què volia aquesta gent? Ja us ho podeu imaginar: sang! El cop d’estat fracassà, diguem-ne que el capità general, Fernando Martínez-Monge, no estava per la labor i es mantingué fidel al govern republicà. No obstant això ⸺ai llas!⸺ dubtà i prengué la decisió d’aquarterar les tropes i mantenir l’estat d’alerta, cosa que alguns es prengueren com una amenaça, d’això els successos posteriors, amb presa de les casernes inclosa. Els facciosos falangistes i de la DRV se’n tornaren a casa amb la cua entre les cames i ara, perquè l’espurna de la revolució s’estengué per tota València, els que anaven a rebre serien ells.
En els dies que seguiren a l’aixecament militar es constituïren les milícies de sindicats i partits per a marxar contra els facciosos. El poder arreu del país fou pres per comitès revolucionaris, a València el Comitè Executiu Popular. I, òbviament, als que havien donat suport al cop d’estat, fracassat a València, puntada al peu i al carrer. A la seu de la DRV, situada a l’emblemàtic palau de Cervelló, avui dia seu de l’Arxiu Municipal, s’instal·là el Comitè Regional del Partit Comunista. Els comunistes ubicats al palau de Cervelló i, per la influència que anirien adquirint durant el conflicte, no estranyi que la plaça, ara de la Senyera, passés a dir-se plaça Roja, com la que hi havia i encara hi ha a Moscou, i que altres indrets de la ciutat adquirissin noms relacionats, com el passeig de la Mar, fóra convertit en passeig de la Unió Soviètica.
Així, plaça Roja va ser anomenada l’antiga rambla de Predicadors fins que tornà al nom de 1860 quan els franquistes, assedegats de sang i repressió, entraren a la ciutat del Túria el 30 de març de 1939. I des d’aleshores fins avui, Tetuan, un nom que amaga el d’una glòria valenciana del passat, la presència del convent dels dominicans, el Reial Convent de Sant Domènec, o de Predicadors, fundat per Jaume I, convertit per atzar del destí en caserna militar espanyola en 1835, seu de la capitania general des del 1839 fins avui, en què encara no ha estat tornat l’edifici al poble valencià. Bo seria recuperar el nom tradicional, de lloc tan emblemàtic en la història de València, i abandonar les denominacions fàtues en honor a glòries alienes, que ja seria hora ⸺dic jo⸺ de retornar a València la dignitat que en altres temps tingué.