És 15 de març de 2021, i sense falles al carrer per culpa de la pandèmia, Toni Cantó acapara tot el protagonisme. Procedent de Madrid, on ha assistit a una reunió tensíssima de la direcció de Ciutadans, l’actor reconvertit a polític comunica que renuncia a l’acta de diputat a les Corts Valencianes i a tots els càrrecs que ocupa al si del partit. No arriba a ser una mascletada, però sí que és una bomba informativa. I de les bones.
De sobte, el grup parlamentari que rivalitzava amb el PPCV —19 diputats populars i 18 de Cs— per tal de liderar la tasca opositora al Govern del Botànic perd el seu referent principal. Amb unes intervencions sempre pujades de to, Cantó havia aconseguit que els seus vídeos trencaren la barrera mediàtica que separa el País Valencià de la resta de l’Estat.
Aquesta baixa, quan encara no s’ha superat l’equador de la legislatura, deixa Ciutadans en estat de xoc. La tria del relleu tarda a concretar-se. Després de diverses reunions, tant individuals com grupals, l’escollida és Ruth Merino, que fins aleshores ha exercit com a mà dreta de Cantó.
Com era d’esperar, aquesta decisió salomònica —adoptada per la direcció estatal de la formació— desagrada una part del grup parlamentari i provoca la fugida, als escons dels no adscrits, de cinc dels 18 electes de 2019: Jesús Salmerón, Sunsi Sanchis, José Antonio Martínez, Cristina Gabarda i Vicente Fernández. Era una evidència, de feia temps, que el grup estava migpartit.
I, com també era d’esperar, Cantó no posa punt i final ací a la seua trajectòria política. Calcant l’estratègia de sis anys abans, quan va emigrar d’UPyD a Ciutadans, anuncia que reprén la seua faceta artística —fins i tot informa que ha acceptat una proposta televisiva—, però al cap de pocs dies es fa públic que integrarà, com a candidat independent, la llista del PP a les eleccions de la Comunitat de Madrid que s’han convocat de manera anticipada.
L’oferta prové directament del tàndem format per Pablo Casado i Teodoro García Egea, i per bé que un problema d’empadronament n’impedirà que es materialitze, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, acaba incorporant-lo a l’estructura administrativa mitjançant la creació de l’anomenada Oficina de l’Espanyol.
L’adeu de Cantó —aquest dimecres, 27 de juliol, se’n compleixen 500 dies— va ser el primer d’un seguit de canvis de cares que ha alterat per complet la política valenciana perquè s’han produït a tots els nivells.
De fet, la seua no era la primera baixa d’un síndic a la legislatura en curs. Dos mesos abans, al gener, Unides Podem ja havia experimentat la seua crisi interna particular, amb l’autoproclamació de Pilar Lima com a nova síndica en substitució de Naiara Davó. No importava gens que aquesta comptara amb la simpatia de la majoria del grup.
Lima, que un semestre abans l’havia derrotada en la pugna per la secretaria general i havia passat a exercir el control del partit a escala autonòmica, va desfer-se de Davó en una maniobra criticada per la comissió de drets i garanties de la direcció estatal, que li retreu la “manca de formalitat, seriositat i professionalitat”. I és que el gener de 2021, mentre Podem oferia el seu espectacle, el País Valencià vivia els moments més crítics de la pandèmia, amb centenars de morts cada dia.
Llàgrimes als ulls
6 de maig de 2021. Plaça d’Amèrica de València. La presidenta del PPCV, Isabel Bonig, compareix a la sala de premsa de la seu per comunicar que renuncia a l’escó de diputada. Tres dies abans ja ha transmès que no optarà a la reelecció en el congrés que el partit celebrarà al juliol. Casado i García Egea li han deixat clar —en una reunió celebrada a Madrid— que les seues preferències passen per Carlos Mazón, president de la Diputació d’Alacant i del PP provincial.
Bonig no és capaç de contenir les llàgrimes. “He treballat molt dur per superar una etapa d’enorme foscor dins del nostre partit; hauria volgut disposar d’una segona oportunitat, però me’n vaig perquè sé que no dispose de la confiança de la direcció nacional”, exposa de manera nítida. “No podíem anar a un xoc, a una guerra”, explica en referència a la seua negativa de participar en les primàries que, segons els estatuts, han de designar el nou màxim dirigent del partit.
És conscient que l’aparell de Gènova treballarà en favor de Mazón i no vol que el PPCV acabe enfrontat com ja va estar-ho, en temps pretèrits, entre campistes i zaplanistes. “No vaig entrar en política per ocupar càrrecs, sinó per les meues conviccions i principis, agraïsc les ofertes que m’ha fet el meu partit, però no demane res”, afirma en darrera instància. Perquè, en efecte, Bonig rebutja tots els càrrecs que Egea i Casado li posen damunt la taula per tal que done via lliure a Mazón. De vesprada, en una sessió molt emotiva, s’acomiada de l’hemicicle en un discurs igualment amanit de llàgrimes que inclou paraules d’estima als síndics respectius de Compromís i el PSPV-PSOE, Fran Ferri i Manolo Mata.
Eva Ortiz prendrà el testimoni de Bonig en els mesos de maig, juny, juliol i agost. Era la secretària general i síndica adjunta, raó per la qual es tractava del seu relleu natural. Tanmateix, al setembre, dos mesos després de l’aterratge de Mazón a la presidència del partit, el nou líder mostra les seues cartes i situa María José Català com a nova síndica.
Sense escó a l’hemicicle, Mazón pensa que la nova secretària general —que també lidera l’oposició a l’Ajuntament de València— és la persona idònia per encapçalar el grup. No sols això, sinó que deixa Ortiz al marge de les tres sindicatures adjuntes. Elena Bastidas i Miguel Barrachina en mantenen les seues i José Antonio Rovira, un alacantí de l’estricta confiança del nou president, s’estrena en la tercera. Ortiz continuarà a la primera filera del grup, però fora dels quatre seients principals.
A la bancada blava de davant, la del Consell, ja no seu Rubén Martínez Dalmau, el qual ha aprofitat l’agost per preparar la seua eixida del gabinet. Fart dels estira-i-arronses amb la direcció de Podem que ara capitaneja Lima, el vicepresident segon i conseller d’Habitatge toca el dos. Dalmau pretén recuperar la seua carrera docent —és professor de dret constitucional a la Universitat de València—, però abans aspira a lligar la seua successió.
Temorós que Lima vulga fer-se amb la vicepresidència i que això desestabilitze el Consell, Martínez Dalmau li ofereix el seu càrrec a Héctor Illueca, un altre professor de la UV, que aleshores ostenta la Direcció General de Treball del Ministeri, a les ordres de Yolanda Díaz. Amb el seu plàcet, el relleu és qüestió de dies. Dos anys i dos mesos després de l’estrena de Podem a la Generalitat, Dalmau li cedeix la cartera a Illueca.
Revolució botànica
Els canvis a les sindicatures d’Unides Podem, Ciutadans i PPCV tindran continuïtat a partir de Nadal. En primer lloc, a Compromís. L’empresa en què Fran Ferri es troba d’excedència li fa saber que, fruit d’un procés de reorganització interna, li han reservat un càrrec de responsabilitat, però el perdrà si no l’assumeix de manera immediata. És ara o mai.
Ferri, que ha sonat diverses vegades com a possible conseller i considera que amb sis anys ja ha completat un trajecte suficient com a síndic, els contesta que sí. Deixarà l’activitat parlamentària i reprendrà la tasca d’enginyer. Una decisió que trastoca els plans de la coalició valencianista, que de cop i volta es veu obligada a buscar un altre portaveu.
La notícia es fa pública el 17 de desembre, el mateix dia en què Ferri la comunica a Mónica Oltra, Mireia Mollà i Rafael Climent, tres dels quatre membres de Compromís en el Consell. El quart, Vicent Marzà, ja ho sap de fa dies i sona com a possible síndic. No obstant, a la direcció de Més, l’antic Bloc, no hi ha unanimitat sobre la conveniència que abandone el poder executiu per centrar-se en el legislatiu. Sobretot en una conjuntura encara complicada en relació amb la covid. L’onada d’infeccions nadalenca promet un retorn a les aules agitat i alguns defensen que l’hereu no ho tindria gaire senzill. Entenen que Marzà ha de completar la segona legislatura com a conseller d’Educació, Cultura i Esport. Una manera, en definitiva, d’evitar més maldecaps a l’hora d’omplir caselles buides.
Finalment, la persona designada pel grup en substitució de Ferri és Papi Robles, la líder de Més al cap i casal. Per tant, Marzà continua al seu departament, però els 500 dies bojos en què està immersa la política valenciana encara han de deparar més sorpreses.
La següent arriba el 30 d’abril, mentre es commemora la diada de les Corts Valencianes. Un altre síndic, el socialista Manolo Mata, fa un pas al costat i marxa de l’hemicicle. En el seu cas, per centrar-se a temps complet en l’advocacia, la seua altra gran passió. Com a lletrat, defensa els interessos de Jaime Febrer, el principal imputat d’una trama de corrupció que esguita de ple el PSPV. Després d’haver compatibilitzat ambdues funcions, es decanta per la toga.
El 6 de maig, de bon matí, Mata fa efectiva la renúncia a l’escó. I Ximo Puig admet que la seua substitució pot ser una bona excusa per tal d’efectuar retocs a diversos nivells. No sols a les Corts.
Marzà conclou que, en plena remodelació governamental, és el moment propici per tancar la seua etapa a la Conselleria. Ho comunica al seu partit i a la vicepresidenta Oltra, que està al llindar de la imputació i tem que aquesta baixa incremente la pressió sobre ella.
Malgrat que tracta de persuadir-lo de la conveniència de continuar, Marzà té clar que és el final. El seu partit dissenya una successió tranquil·la amb Raquel Tamarit, fins aleshores secretària autonòmica de Cultura.
Pel que fa al PSPV, Puig provoca l’eixida de dos dels pesos pesants del gabinet: el titular d’Hisenda i la de Sanitat, Vicent Soler i Ana Barceló. El primer, que en el seu dia va renunciar a l’escó de les Corts, retorna a casa i rep el reconeixement generalitzat de companys de partit, socis de govern i oposició. Arcadi España, fins aleshores conseller de Política Territorial, el relleva en el càrrec.
La segona, de la seua banda, assumeix la sindicatura del grup que Mata ha deixat òrfena. Amb la mirada posada a Alacant, on podria convertir-se en alcaldable als comicis municipals de 2023, i deixant com a nou conseller Miguel Mínguez, un metge sense experiència en la gestió política.
Amb tot, la víctima principal de la plaga dels 500 dies no arribarà fins el 21 de juny, la jornada en què Mónica Oltra —formalment imputada i amb el 6 de juliol com a data prevista de declaració davant el Tribunal Superior de Justícia— s’apartarà de les seues responsabilitats al Consell i les Corts.
Oltra se sent víctima d’una “cacera política” atiada per l’extrema dreta, que ha comptat amb la complicitat pràcticament unànime dels mitjans de comunicació. Entre llàgrimes comunicarà el seu adeu a la premsa i entre llàgrimes cedirà la cartera una setmana més tard a Aitana Mas, la seua substituta com a vicepresidenta, a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives i com a portaveu del Govern.
Ella era el principal trofeu de caça que anhelava l’oposició i ella ha sigut l’última víctima de la plaga dels 500 dies. Un període que ja ha passat a la història de la política valenciana. Mai no s’havien produït tants canvis i tan bruscos en un espai de temps tan breu.