Kissinger, nascut el 1923 a Fürth, a Alemanya, va emigrar als EUA amb els seus pares el 1938 i el 1973 va ser nomenat secretari d’Estat pel president Richard Nixon. Se’l considera un dels homes d’Estat més decisius del període de postguerra. En el seu llibre, publicat recentment en alemany, Leadership. Six studies in World Strategy formula el seu llegat en la realpolitik.
—Senyor Kissinger, quan vostè va néixer, Lenin encara era viu. Tenia 29 anys quan va morir Stalin, 39 quan Nikita Khrusxov va fer col·locar míssils nuclears a Cuba i 45 quan Leonid Bréjnev va reprimir la Primavera de Praga. Quin d’aquests inquilins del Kremlin li recorda Vladímir Putin?
—Khrusxov.
—Per què?
—Per a Khrusxov el més important era el reconeixement. Volia reafirmar la importància del seu país i ser convidat als EUA. Per a ell, tot girava entorn de la igualtat de condicions. En el cas de Putin això encara és més extremat. Putin veu l’ensorrament de la posició russa a Europa d’ençà del 1989 com un desastre estratègic. És una obsessió que té. Jo no comparteixo l’opinió que Putin vulgui reconquerir tot el que Moscou ha perdut des del 1989. Però no pot suportar que gairebé tot el territori que hi ha entre Berlín i la frontera russa hagi caigut en mans de l’OTAN. Això fa que per a ell Ucraïna sigui un punt delicat.
—Khrusxov va desfermar la crisi dels míssils de Cuba però al final va cedir. Putin també ho faria?
—Putin no és tan impulsiu com Khrusxov. És més previsible i rancorós. Probablement seria més senzill si en aquesta crisi ens les haguéssim amb un altre líder a Rússia. Però és improbable que la transició de Putin a un successor es dugui a terme sense sotracs. L’evolució de Rússia és, en darrer terme, un assumpte rus. Els països occidentals hauran d’adaptar la seva posició a aquests fets i al desenllaç militar a Ucraïna.
—Vostè ha escrit un nou llibre en què en el primer capítol retrata Konrad Adenauer. Hi diu que la seva política “es va basar a tractar la partició del seu país com un fet temporal”. ¿Tenia això present quan no fa gaire va fer la seva proposta de com posar fi a la guerra d’Ucraïna: que Ucraïna acceptés una partició temporal del seu territori, consolidés una part del país com una nació prooccidental, democràtica i econòmicament forta i esperés que algun dia l’altra part s’hi adherís?
—El que vaig dir és una altra cosa: per posar fi a aquesta guerra, la millor línia de separació serà la de l’status quo anterior, que comprenia un 93% del país. Recuperar aquell status quo voldria dir que l’agressió no ha tingut èxit. Es tracta, doncs, d’aconseguir un alto el foc al llarg de la línia de contacte que hi havia el 24 de febrer. El territori que aleshores ja controlava Rússia (un 2,5% del territori ucraïnès del Donbass i la península de Crimea) formaria part d’unes negociacions posteriors.
—De tota manera, va afegir que, si la guerra avançava més enllà de la línia de contacte del 24 de febrer, “ja no es tractaria d’una lluita per la llibertat d’Ucraïna, sinó d’una nova guerra contra Rússia”.
—Jo no he dit mai que Ucraïna hagi de renunciar a una part del seu territori.
—Molts ucraïnesos ho van entendre d’una altra manera. El diputat Oleksí Hontxarenko va dir que vostè “encara vivia al segle XX” i que Ucraïna no renunciaria ni a un pam del seu territori.
—El president Zelenski no diu pas el mateix. Al contrari. Ni tan sols dues setmanes després de les meves declaracions, va assegurar en una entrevista amb el Financial Times que la recuperació de l’status quo anterior seria una gran victòria. I que llavors es continuaria lluitant diplomàticament per la resta del territori. Això coincideix amb la meva posició.
—En la introducció del seu nou llibre cita Winston Churchill: “Estudiïn història. En la història hi ha tots els secrets de l’art de governar”. Quin precedent històric considera que és més adequat per entendre la guerra d’Ucraïna i posar-hi fi?
—És una molt bona pregunta, però no la hi sé respondre de manera directa. Perquè, d’una banda, el conflicte a Ucraïna és una guerra per l’equilibri de forces i, de l’altra, té elements d’una guerra civil. Uneix, per tant, un conflicte europeu clàssic amb un de totalment internacional. Si algun dia s’acaba aquesta guerra, sorgirà la pregunta de si Rússia ha d’establir una relació convergent amb Europa –cosa que sempre ha volgut– o si es converteix en un post d’avançada de l’Àsia a la frontera amb Europa. No hi ha cap exemple històric que serveixi per explicar aquest conflicte.
—Tant vostè com les sis personalitats que retrata en el seu llibre (a part d’Adenauer, Charles de Gaulle, Richard Nixon, Anwar el-Sadat, Lee Kuan Yew i Margaret Thatcher) van ser determinats per al món en què vivim avui dia. No és un món estable: a Europa hi ha la guerra d’Ucraïna, a l’Àsia es tem un conflicte entorn de Taiwan i a l’Orient Mitjà hi ha el programa nuclear de l’Iran. Per què els polítics haurien de seguir els exemples del seu llibre?
—Jo no dic que s’hagi de seguir l’exemple d’aquests personatges, que són molt diversos. Però sí que crec que es pot aprendre dels problemes a què van haver de fer front. Que al món abundin els conflictes no és una cosa nova. El que és nou és que a causa de la globalització avui dia hem de bregar per primera vegada amb un xoc permanent entre àrees culturalment diferents. Els exemples del llibre potser són útils per a molts dels conflictes actuals, però per a d’altres no. No he escrit un llibre de receptes per a les relacions internacionals.
—Creu que la política exterior que feien el president Nixon i vostè encara és la més efectiva? És a dir, que l’estabilitat és més important que seguir preceptes normatius i que en política els homes d’Estat són preferibles als visionaris?
—Els homes d’Estat i els visionaris són senzillament dos tipus diferents de líder.
—La seva preferència és clara: com a “homes d’Estat” esmenta en el seu llibre Theodore i Franklin D. Roosevelt, Kemal Atatürk i Jawaharlal Nehru; com a “visionaris”, Akhenaton, Joana d’Arc, Robespierre i Lenin. Creu que el més important encara és l’equilibri de forces?
—L’equilibri de forces és un requisit per a moltes coses, però no és un fi en si mateix. Només l’equilibri entre potències no garanteix que hi hagi estabilitat. Però sense aquest equilibri no hi ha estabilitat.
—Al prestatge de darrere seu hi ha una biografia del príncep Metternich, sobre el qual va escriure la seva tesi doctoral i que és considerat l’arquitecte de la pau europea de començament del segle XIX. Els períodes d’uns quants decennis de relativa estabilitat com el que es va viure llavors o com el de després de la Segona Guerra Mundial són el millor que podem esperar si som realistes?
—No. Crec que en aquest sentit l’època actual és única. Des del meu punt de vista, la Primera Guerra Mundial ja va demostrar que la tecnologia moderna evoluciona més de pressa que la nostra capacitat de dominar-la políticament. En la nostra època no n’hi ha cap dubte. Des de fa gairebé vuitanta anys hi ha armes nuclears al món, s’han destinat milers de milions a desenvolupar-ne. Des del 1945 ningú s’ha atrevit a fer-les servir, ni tan sols contra països sense armes nuclears. Avui dia, però, les armes nuclears són encara més perilloses per culpa dels instruments de la guerra cibernètica i de la intel·ligència artificial...
—... perquè els algoritmes que la determinen seran imprevisibles si hi ha una crisi?
—Sigui com sigui, per als dirigents polítics s’ha tornat extremadament difícil controlar la seva pròpia tecnologia, sobretot en cas de guerra. Per això hi ha un deure superior a qualsevol altre, que és impedir un enfrontament en què es pogués utilitzar aquesta alta tecnologia. Sobretot, és clar, una guerra entre dos països líders en alta tecnologia, la Xina i els EUA. No hi havia hagut mai una situació comparable, perquè fins ara en les guerres sempre prevèiem que un dels dos adversaris podria treure com a mínim un cert avantatge del fet d’imposar-se sobre l’altre.
—El president dels EUA, Joe Biden, descriu l’actual situació geopolítica com un enfrontament entre democràcia i autocràcia. El nou govern alemany també ha emprès una política exterior més dura “basada en valors”. Com ho valora vostè?
—Per a algú amb la meva història personal la preferència per la democràcia és evident. Per a mi la democràcia és el sistema més desitjable. Però actualment, si en les relacions internacionals aquesta preferència es declara l’objectiu principal, això desemboca en un esperit evangelitzador. I això podria comportar un nou conflicte militar com la guerra dels Trenta Anys. Pel que fa a la Xina, el govern del president Biden ha declarat que no té la intenció de provocar-hi un “canvi de règim”. Es troba, doncs, davant d’un problema amb què es troben tots els dirigents dels països grans. En realitat, hi ha situacions en què hi ha l’obligació de defensar-se: així és com entén Europa el conflicte d’Ucraïna. En aquest sentit, però, l’art de governar ha de fer convergir tres coses simultàniament: la importància històrica de l’equilibri de forces, la nova rellevància de l’alta tecnologia i la preservació d’uns valors essencials. Aquest repte és nou.
—Com valora les declaracions de Biden segons les quals Putin “no pot mantenir-se al poder”?
—Aquella no va ser una frase intel·ligent.
—Un dels supòsits fonamentals del realisme polític és que al capdavall el sistema internacional és anàrquic i que no hi ha cap autoritat que domini cada Estat en concret. La seva experiència confirma aquest supòsit?
—No. El principi de la sobirania, sobre el qual s’han construït les relacions internacionals primer a Europa i finalment a tot el món, té dues conseqüències: d’una banda, ha establert un concepte de legalitat en el dret internacional; però, de l’altra, divideix el món, perquè en cada Estat concret el principi de la pròpia sobirania és considerat el de major rang. Això és un dilema que filosòficament és molt difícil de resoldre, sobretot perquè a causa de les diferències culturals cada àrea concreta té una jerarquia de valors totalment diferent.
—L’evolució actual de la guerra d’Ucraïna fa augmentar o minvar el desig dels dirigents xinesos de resoldre la qüestió taiwanesa en benefici seu?
—Ni una cosa ni l’altra. Putin va subestimar l’oposició amb què ha topat. Però els xinesos només actuaran contra Taiwan amb tota la força quan arribin a la conclusió que no és possible una solució pacífica del conflicte. Crec que encara no hem arribat a aquest punt.
—Però, en cas que un dia la Xina arribi a aquesta conclusió, en què es diferenciaria aquest conflicte del d’Ucraïna?
—Una particularitat militar del conflicte d’Ucraïna és que allà dos adversaris nuclears duen a terme una guerra convencional al territori d’un tercer Estat que, òbviament, té moltes armes que li hem donat nosaltres. Un atac contra Taiwan, en canvi, portaria des d’un punt de vista jurídic la Xina i els EUA a un conflicte directe, ja des de bon començament.
—Fa cinquanta anys que el president Richard Nixon i vostè van fer el seu històric viatge a la Xina. Des de la perspectiva actual va ser un èxit o un error ajornar la resolució del conflicte de Taiwan?
—Era l’única via possible per iniciar la col·laboració amb la Xina. Una col·laboració que era indispensable per posar fi a la guerra del Vietnam, per posar els fonaments de la fi de la Guerra Freda i així obrir les portes d’una evolució pacífica que va durar pel cap baix 25 anys. Era inevitable que l’ascens de la Xina comportaria problemes. Però, quant a Taiwan, va ser un èxit notable aconseguir que Mao acceptés l’ajornament de la solució definitiva d’aquell conflicte.
—Fa dècades que els polítics li demanen consell: presidents nord-americans, cancellers alemanys, des de Konrad Adenauer fins a Angela Merkel. Però també rep crítiques, entre altres coses per accions del govern Nixon a Cambodja o Xile. Fent un repàs de la seva carrera política, en què li sembla que es va equivocar?
—Ara no entraré en un debat sobre Cambodja i Xile, ja he escrit molt sobre aquest tema en les meves memòries. Però l’equanimitat periodística exigeix que diguem que tots aquells esdeveniments tenien un determinat context. El primer bombardeig de Cambodja va tenir lloc un mes després que Nixon arribés al poder. Els vietnamites del nord havien iniciat poc després una ofensiva amb quatre divisions que havien destacat a Cambodja, molt a prop de Saigon. Van matar uns mil nord-americans. A la nit travessaven la frontera, atacaven i es retiraven de nou a Cambodja. Aquells bombardejos, doncs, no eren les mesures d’un president que volia ampliar una guerra, sinó d’un president que volia posar fi a una guerra. Aquesta va ser des de bon principi la intenció de Nixon, cosa que ja havia dit per escrit, abans d’arribar al càrrec, al líder nord-vietnamita Ho Chi Minh. I el derrocament del president Salvador Allende va ser el resultat d’evolucions internes de Xile. No ens va fer il·lusió que arribés a la presidència el 1970. Però en el moment del seu derrocament tots els partits democràtics del parlament xilè s’havien distanciat d’ell. Això va ser el que va crear les condicions per al cop d’Estat militar. Els polítics es troben sempre davant del dilema d’haver de ponderar l’interès nacional en situacions ambivalents. Aleshores als periodistes els encanta assenyalar errors o indicar les conseqüències que van tenir. Ningú pot dir amb seguretat que no hagi comès mai cap error. Però no és just tornar contínuament a coses que van passar fa més de cinquanta anys sense posar-les en context.
—D’acord. I ja que fa un moment parlàvem de l’Orient Mitjà: la invasió nord-americana de l’Iraq va ser un error?
—Jo ja feia més de vint anys que no era al govern quan va començar la invasió. Vaig entendre la decisió. La meva impressió era que el president George Bush volia demostrar que els règims que donen suport a atacs terroristes creen una inseguretat permanent. A favor de la decisió de treure Saddam del poder hi havia molts arguments racionals i morals. Però voler governar l’Iraq com havíem governat l’Alemanya ocupada va ser un error d’anàlisi. Les situacions no eren comparables, i l’ocupació de l’Iraq va superar les nostres capacitats.
—Abans de la guerra d’Ucraïna es debatia si els EUA havien de buscar un acostament amb Rússia per posar pressió a la Xina, el seu rival. Avui dia la pregunta és si Washington, vista l’amenaça russa, no hauria de rebaixar les tensions amb Pequín, com van fer Nixon i vostè fa cinquanta anys. Considera que els EUA són prou forts per enfrontar-se al mateix temps als seus dos adversaris més grans?
—Si això volgués dir convertir la guerra d’Ucraïna en una guerra contra Rússia i alhora insistir en una actitud hostil respecte a la Xina, jo ho consideraria molt forassenyat. Dono suport a les iniciatives de l’OTAN i dels EUA per aturar les agressions de Rússia i per contribuir que Ucraïna recuperi el territori que tenia abans de la guerra. Entenc que Ucraïna reclami més territoris. Aquest problema es podria resoldre en el marc d’una visió més àmplia de les relacions internacionals. Però, encara que això funcionés, després s’ha d’aclarir la futura relació de Rússia amb Europa, és a dir, si Rússia continua formant part de la història europea o si es converteix en un adversari permanent que estableix aliances amb territoris totalment diferents. Aquesta serà la pregunta fonamental. I és independent del desenllaç de la guerra d’Ucraïna, les possibles conseqüències de la qual he esbossat diverses vegades. I parlant d’aquest tema, jo no he dit mai que Ucraïna hagi de renunciar a una part del seu territori.
—Senyor Kissinger, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras